Comarca de Catalunya: 1.377,92 km², 6.947 hab (2017), densitat: 5,04 h/km², capital: Sort

Format per 15 municipis: Alins – Alt Àneu – Baix Pallars – Espot – Esterri d’Àneu – Esterri de Cardós – Farrera – la Guingueta d’Àneu – Lladorre – Llavorsí – Rialp – Soriguera – Sort – Tírvia – Vall de Cardós

Situada al sector nord-oest de Catalunya, entre la Vall d’Aran (nord-oest), l’Alta Ribagorça (oest), el Pallars Jussà (sud – sud-oest), l’Alt Urgell (est – sud-est) i Andorra (nord-est).

GEOGRAFIA FÍSICA – Està constituïda per la vall alta del riu Noguera Pallaresa i les dels seus afluents de capçalera, que es desenvolupen quasi íntegrament dins el Pirineu axial. Morfològicament, s’hi poden distingir tres sectors claraments diferenciats: 1) al nord, un seguit de massissos paleozoics, on predominen les roques granítiques, que han estat molt atacats per l’erosió glacial i on es localitzen les màximes altituds del Pirineu català, amb els cims de la Pica d’Estats (3.143 m alt), Sotllo (3.073 m), Monteixo (2.905 m), el pic de Peguera (2.982 m ), Montsent de Pallars (2.881 m), els Encantats (2.747 m) i Montesclado (2.386 m); hi ha zones lacustres, que es compten entre les més importants dels Pirineus (estanys de Sant Maurici, Certascan, Romedo i Negre, entre d’altres); 2) al centre, les altes valls de la Noguera Pallaresa i els seus afluents separades entre elles per altes serres en què és palesa l’erosió de les geleres quaternàries: vall d’Àneu, drenada per la Noguera Pallaresa i el riu de la Bonaigua; valls d’Unarre, d’Espot, d’Escart i de Baiasca, travessades pels rius homònims; vall de Cardós, drenada per la Noguera de Cardós; vall Ferrera, solcada per la Noguera de Vallferrera; vall de Tor, travessada pel riu de Tor, i valls de Tavascan, d’Estaon i de Burg, solcades pels rius homònims, i 3) al sud, el sector mitjà de la Noguera Pallaresa o riberes de Sort, on el relleu s’abaixa en trobar les faixes argiloses triàsiques de la depressió perifèrica que separa la zona axial del muntanyam calcari del Pre-pirineu (zona de les Nogueres). El clima és d’alta muntanya, es caracteritza per les precipitacions abundants i les temperatures fresques a l’estiu i rigoroses a l’hivern. Les precipitacions oscil·len entre els 700 i els 900 mm anuals, i augmenten en sentit sud-nord i amb l’altitud (691 mm anuals a Esterri d’Àneu; 742 mm a Tavascan; 830 mm a Estac); el règim és equilibrat durant tot l’any, i les estacions més enlairades registren fins i tot un petit màxim estiuenc; les precipitacions de neu augmenten també amb l’altitud. Les temperatures són baixes, amb una mitjana a la vall d’Àneu d’11,7ºC el mes més càlid (agost) i de –3,9ºC el mes més fred (gener); a l’hivern les mínimes absolutes assoleixen fàcilment els –20ºC. La vegetació natural està especialment evolucionada al sector septentrional de la comarca, on forma una clisèrie altitudinal constituïda per boscos de pi roig amb alguns claps de roure al fons de les valls i als vessants més arrecerats; boscos d’avets i sobretot de pi negre entre els 1.000 i els 2.400 m d’altitud, i prats alpins a una altitud superior als 2.400 m; el faig és poc freqüent per la insuficiència de les pluges; creix sobretot a les obagues de la vall Ferrera (bosc de Virós). El sector meridional de la comarca està força desforestat; hi dominen els roures i les carrasques.

POBLACIÓ I ECONOMIA – El poblament és antic; els primers testimonis es remunten al neolític i, els pobles ben consolidats, a l’edat mitjana, quan la comarca es constituí gairebé com actualment; es caracteritza per la dispersió en petits nuclis, que no acostumen a assolir els 1.000 h. La densitat de població és escassa (4,3 h/km²), i en xifres absolutes segurament és inferior a la que tenia al moment de la repoblació (fins a unes 6.000 persones al s IX); és la comarca catalana amb menys habitants després de l’Alta Ribagorça: l’any 1860 tenia 20.430 h i en l’espai de cent anys quedaren reduïts en un 50%; el despoblament fou especialment marcat en el període 1860-1900 i en l’època actual, ja que en el decenni 1960-70 va perdre el 30% de la població, i el 25,8% els quinze anys següents. Tots els municipis de la comarca patiren una disminució demogràfica (llevat de la Guingueta d’Àneu) i alguns solament sobrevisqueren gràcies a les annexions (34 municipis el 1857). Però la situació demogràfica canvià de tendència, d’ençà la revaloració i explotació de nous jaciments laborals, com ara el turisme rural i totes les activitats relacionades amb el lleure, les activitats a l’entorn de la natura i els esports d’hivern, que signifiquen no només una nova font d’ingressos comarcal sinó l’establiment i residència de població jove que compensa l’envellida estructura de població. Malgrat aquesta dinàmica, només són tres els municipis que sobrepassen els 450 h i únicament Sort supera els 1.500 h. L’economia es basa en dues fonts tradicionals: la ramaderia i el bosc, i en dues de modernes: la producció d’energia elèctrica i el turisme. La ramaderia consta d’uns 40.000 caps d’ovins i cabrum (que representa una reducció considerable enfront el nombre de caps en decennis pretèrits) i de 9.000 caps de bovins, i el porcí, si bé no ateny els 10.000 caps, és una de les espècies ramaderes amb més creixement; es practica la transhumància estival, aprofitant l’existència de prats d’altura que fan servir també els ramats de les comarques veïnes, però cada cop més amb un grau d’utilització menor. El bosc ha estat explotat des d’antic, quan els troncs es transportaven pel riu; en l’actualitat el transport es fa per carretera i la fusta es concentra a les serradores de Rialb de Noguera i la Pobla de Segur o es tramet als centres consumidors (Balaguer, Lleida i Barcelona). L’agricultura ha tingut tradicionalment poca importància; hi sobresurt la dedicada als ferratges, amb més del 70% de les terres conreades, seguida per la dels cereals en gra. La indústria està molt poc diversificada; d’ençà la desaparició de les activitats industrials tradicionals (del ferro i tèxtil), han pres importància algunes indústries extractives, les alimentàries i les de la construcció. Però la indústria per excel·lència del Pallars Sobirà és la derivada de la energia hidroelèctrica, amb nombroses centrals que disposen d’una potència instal·lada de més de 265.000 kWh. Per una altra banda, les condicions paisatgístiques de la comarca, a més de les infraestructures instal·lades per a la pràctica d’esports d’hivern (Llessui, Super Espot i Portainé), han suposat l’aparició d’una rendible indústria turística i de serveis, que ha revifat d’una manera significativa l’economia comarcal.

HISTÒRIA – El poblament prehistòric i antic del Pallars Sobirà és molt mal conegut. A la banda meridional hi ha testimonis de megàlits (Montcortés) i alguna cova amb materials de les edats del bronze i del ferro (Peramea), que lliguen amb el panorama contemporani del Pallars Jussà. No hi ha, fins ara, testimonis arqueològics suficients sobre el poblament del primer mil·leni, ni de l’època romana, però la toponímia amb una quantitat de topònims d’origen bascoibèric, i gairebé cap d’origen romà, demostra que la romanització fou gairebé inexistent o molt superficial. El nucli de la comarca fou l’antic comtat de Pallars Sobirà (dit després simplement de Pallars) que restà incorporat al s XIII a la vegueria de Pallars (després sots-vegueria), juntament amb el Pallars Jussà i un sector de Ribagorça (gradualment reduït només a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana), demarcació que el 1716 esdevingué corregiment de Talarn. Amb la divisió provincial (1834) restà dins la província de Lleida, i amb el sector de la vall Fosca aigua amunt de Senterada constituí el partit judicial de Sort (la divisió territorial de 1936 atribuí tota la vall Fosca al Pallars Jussà).

Enllaços web: Consell Comarcal – Estadístiques – Turisme – Viquipèdia