Arxiu d'etiquetes: País Valencià (bio)

Fenollet -varis/es bio-

8 Respostes

Ademar de Fenollet  (Rosselló, segle XIV)  Noble. Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, per passar-se a Pere III el Cerimoniós. Aquest el tenia incorporat al consell reial de la segona campanya del Rosselló (1344). Fou un dels consellers que estipularen les condicions de capitulació de Cotlliure.

Antoni Vicent Fenollet  (Sogorb, Alt Palància, segle XVII – València, 1664)  Frare dominicà. És autor d’un llibret sobre la devoció del rosari, titulat Guirnalda de quince rosas (1657).

Bernat de Fenollet  (Catalunya Nord, segle XIV)  Noble. Era conseller del rei Jaume II el Just. El 1320 fou encarregat de tractar amb el rei Sanç de Mallorca-Rosselló la debatuda qüestió de la successió de Sanç, mancat de fills barons, que Jaume II pretenia que li fos reconeguda. En aquesta missió, encara que no reeixida, mostrà una gran fermesa i una decisió coratjosa. El 1324, altra vegada com ambaixador del rei Jaume II, tornà a Perpinyà per insistir vanament sobre la qüestió, poc després d’haver mort el rei Sanç.

Constança de Fenollet  (Rosselló, segle XIV)  Dama. Segons alguns autors era filla de Pere de Fenollet, primer vescomte d’Illa, i d’Esclaramonda de Canet; d’acord amb les mateixes fonts, es casà amb Pere Galceran de Pinós.

Esclarmunda de Fenollet  (Mallorca, segle XIV)  Filla de Bertran de Fenollet i de Canet. Segona muller del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí.

Esclarmunda de Fenollet (Rosselló, segle XV – Catalunya ?, segle XV)  Dama. Filla potser de Francesc de Fenollet, del llinatge de Perellós. Fou muller, sembla que la tercera, del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí. Els fills d’aquest no ho foren, segurament, d’aquest matrimoni.

Francesc Ponç de Fenollet  (País Valencià, segle XIV)  Lloctinent del governador de València enllà Xúquer, el 1378.

Guillem de Fenollet  (Rosselló, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1405 fou ambaixador a Castella per compte del rei Martí I l’Humà.

Guillem Pere (I) de Fenollet  (Catalunya Nord, segle XI – segle XII)  Vescomte de Fenollet. Fill d’Amaltruda i segurament d’Arnau Guillem (I) de Fenollet, i germà d’Arnau Guillem (II), al qual succeí. Al seu torn, fou succeït pel seu fill Udalgar (II) de Fenollet.

Onofre Fenollet  (País Valencià, segle XVI – segle XVII)  Filòleg. És autor d’unes Institutiones linguae hebraica (1605).

Pere Ponç de Fenollet  (València, segle XIV)  Draper i ciutadà (1334). És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Germà de Ramon Ponç.

Ramon Ponç de Fenollet  (Xàtiva, Costera, segle XIV)  Germà de Pere Ponç. És un dels primers representants de la línia dels Fenollet de València. Habitant a Xàtiva i casat amb una Guillemona, els quals podrien ésser els pares de Francesca de Fenollet.

Violant de Fenollet  (Rosselló, segle XIV)  Muller de Francesc de Perellós. Era filla de Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet, i de Constança de Pròixita. El seu marit fou probablement el primer vescomte de Rueda.

Falcó -varis bio-

Deixa un comentari

Bernat Falcó  (Castelló de la Plana, segle XVIII – segle XIX)  Eclesiàstic. Es doctorà en teologia i en dret a la Universitat de València. Fou diputat a corts per Castelló (1820-23). Publicà una Historia compendiada de la religión antes de la venida de Jesucristo (1826), que en bona part és traducció.

Feliu Falcó  (País Valencià, segle XVII)  Pintor. Deixeble de Jeroni Jacint Espinosa.

Joan Falcó (Catalunya, segle XV – Montpeller, França, segle XVI) Metge. Féu amplis estudis a l’estranger. S’establí a Montpeller, on assolí un gran prestigi. És autor d’escrits professionals.

Josep Agustí Falcó  (Catalunya, segle XVIII)  Frare franciscà. Fou missioner a Zacatecas (Mèxic). És autor de bon nombre d’obres de caràcter religiós.

Esteve -varis bio-

2 Respostes

Francesc Esteve  (València, 1682 – 1766)  Escultor. Nombroses obres seves poden ser contemplades a les esglésies de la seva ciutat natal. Fill seu era Josep Esteve i Bonet, el qual continuà la tradició familiar.

Gaspar Esteve  (Barcelona ?, segle XV – segle XVI)  Escriptor dominicà. Excel·lí com a predicador. Assolí gran fama. Fou prior del convent de Barcelona i posteriorment provincial. Escriví Tractatus in defensionen ecclesiasticae immunitatis et libertatis, impresa a Roma el 1520, en que defensà diversos aspectes del fur eclesiàstic.

Jacint Esteve  (Llíria, Camp de Túria, 1776 – País Valencià, segle XIX)  Pintor. El seu quadre representant Alfons IV el Magnànim en rebre el cardenal de Foix es troba al Museu de València.

Joan Esteve  (València, segle XV)  Escriptor. Escriví, cap al 1473, un recull de frases llatines amb l’equivalent en català, de gran valor lingüístic i dialectològic: Liber elegantiorum latina et valentiana lingua (Venècia. 1489).

Josep Esteve  (País Valencià, segle XVI)  Escultor. És autor del retaule de l’església de Bocairent, amb pintures de Joan de Joanes, i del retaule de la Concepció al monestir de Sant Miquel dels Reis de València.

Llucià Esteve  (País Valencià, segle XVIII)  Escultor. Treballà amb Ignasi Vergara a la seu de València. No és parent de Josep Esteve i Bonet i la seva família d’escultors.

Rafael Esteve  (Barcelona, segle XVII – segle XVIII)  Metge. Pertanyia al Consell de Cent. En 1712-13 fou conseller tercer. Coincidí amb la decisió de prosseguir la guerra contra Felip V de Borbó, malgrat l’evacuació de les tropes imperials, actitud que el Consell afavorí. Després de la capitulació de la ciutat, els borbònics li confiscaren els béns.

Tomàs Lleonard Esteve  (València, segle XVII)  Arquitecte i escultor. Autor de la portalada de l’església parroquial de Llíria (1627-72) i del frontal de l’altar major de la seu de València (1684). Amb Vicent Abril acabà l’església principal de Benigànim (vers 1637).

Vicenç Esteve  (Barcelona, segle XVIII – 1788)  Religiós mercenari. El 1771 fou provincial de l’orde. Tingué fama de bon predicador. Deixà escrita una col·lecció extensa de sermons i panegírics.

Escrivà -llinatge-

13 Respostes

(Rosselló o Lleida, segle XIII – País Valencià, segle XVIII)

(després Escrivà de Romaní)  Llinatge d’oficials reials. Establert al Regne de València en temps de la conquesta. N’és l’estirp Guillem Escrivà.

De la línia principal dels barons de Patraix sortiren les línies secundàries dels senyors d’Agres (segle XIII), els senyors de l’escrivania de València (segle XIII), els barons de Beniparrell (segle XVI), els marquesos d’Argeleta (segle XIX), els comtes de l’Alcúdia (segle XVII) i els comtes de Casal (segle XIX).

Elionor de Villena

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XV)

Filla de Pere de Villena, marquès de Villena, i de Joana, filla natural d’Enric II de Castella. Era per tant, neta i neboda, respectivament, dels ducs Alfons I i Alfons II de Gandia.

Probablement per gestions del seu avi, i ja mort el seu pare, es casà amb Antoni de Cardona i de Luna, fill del comte Hug Folc II i de Beatriu de Luna. Les esposalles foren convingudes el 1414. Dugué de dot la vall d’Aiora. La seva germana Joana era casada amb el seu cunyat, el comte Joan Ramon Folc I de Cardona.

El seu marit i ella es traslladaren a Sicília, on arrelà una nova branca dels Cardona. A la seva mort, el seu marit tornà a casar-se, amb Margarida de Peralta.

Fills seus foren Alfons i Pere de Cardona i de Villena.

Domènec, Francesc

Deixa un comentari

(País Valencià, vers 1460 – Catalunya, 1494 ?)

Gravador. Probablement fou frare del convent de Santa Caterina de Barcelona.

Va signar una estampa de la Mare de Déu del Roser (1488); es tracta del gravat més primitiu conegut de data certa en l’àmbit català.

Despuig -varis bio-

2 Respostes

Arnau Despuig  (Grècia, segle XIV)  Cavaller del ducat d’Atenes. Era senyor de la torre i del casal de Lespilea (Spilia), prop de la Livàdia. Aquesta possessió li fou arrabassada per un altre cavaller distingit, Bernat Savall. Frederic III de Sicília s’interessà perquè li fos restituïda (1366).

Bartomeu Despuig  (Catalunya, segle XIV – Barcelona ?, segle XIV)  Escultor. Del 1382 al 1389 treballà a la seu barcelonina. Un personatge del mateix nom era escrivà del rei Pere III el Cerimoniós el 1344.

Berenguer Despuig  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Prengué part a la conquesta de Mallorca (1229). Als repartiments de l’illa, després de la victòria, li correspongué un molí prop de la capital.

Berenguer Despuig  (Illes Balears, segle XIV)  Procurador de l’infant Ferran (1351) i encarregat de l’educació del futur Jaume III de Mallorca. Fou nebot de Galceran.

Bernat Despuig  (Tortosa, Baix Ebre, segle XII – Illes Balears, segle XIII)  Possible germà de Guillem. Anà en l’expedició de Jaume I per conquerir Mallorca (1229). En el Repartiment li tocà el rafal de Flacanitx (després dit de Fenolleta) a Pollença.

Bernat Despuig  (Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1451)  Pintor. Apareix documentat a Barcelona des del 1396. Treballà sovint amb Jaume Cirera. És autor de diversos retaules, com els de Cornet i de Santa Anna, de la col·lecció Muntadas.

Francesc Despuig  (Barcelona, s XIV)  Jurista. Fou assessor jurídic del rei Pere III el Cerimoniós. El 1343, a l’expedició del rei per incorporar Mallorca, Despuig tenia la representació dels prohoms de Barcelona.

Galceran Despuig  (Tortosa, Baix Ebre, segle XIII – Menorca, 1287)  Fill de Guillem. Morí en la conquesta de l’illa de Menorca. El seu nebot fou Berenguer.

Guillem Despuig  (Tortosa, Baix Ebre, segle XII – Illes Balears, segle XIII)  Fundador de la línia de Mallorca. Passà a l’illa amb Jaume I (1229). En el Repartiment li tocà l’alqueria de Ben Aiet, a Artà. Possiblement germà seu fou Bernat. Fou el pare de Galceran.

Guillem Despuig  (País Valencià, segle XV)  Teòric musical. Conegut amb el nom de De Podio. Publicà el tractat Ars musicorum a València el 1495, amb text i pauta musical impresos i amb les notes escrites a mà.

Joan Despuig  (Palma de Mallorca, segle XVIII – 1780)  Erudit. Entre els seus escrits destaca la memòria relativa a la làpida romana descoberta a Pollença l’any 1765.

Pere Despuig  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Serví Jaume I a les campanyes valencianes. Rebé donacions reials a Cullera, en recompensa del seu esforç.

Pere Despuig  (Catalunya, segle XV)  Cavaller i escriptor. És autor d’un sirventès on manifesta el seu menyspreu per la vida cortesana.

Roger Despuig  (Catalunya, segle XII)  Cavaller. Es distingí molt a la presa de Tortosa (1148), en temps de Ramon Berenguer IV de Barcelona. Com a record de la seva actuació, les seves armes foren esculpides a la muralla de la ciutat.

D’Amichi, Bella

1 Resposta

(Sicília, segle XIII – País Valencià, segle XIII)

Muller de Roger de Lloria i mare de l’almirall del mateix nom. Dama de la casa de Constança de Sicília, l’acompanyà a Catalunya en contraure aquesta matrimoni amb el futur Pere II de Catalunya (1262).

Amb el seu marit obtingué de Jaume I de Catalunya el castell de Seta i, ja vídua, el de Queroles (1270) al Regne de València; nou anys després Pere II el Gran l’autoritzava a comprar unes heretats a Dénia.

Cruïlles -varis/es bio-

11 Respostes

Berenguer de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1332 constava la seva possessió de terres a Sardenya, dins el pla d’establiment de diverses famílies catalanes.

Bernat de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Havia viscut molt de temps a Itàlia. Fou un dels qui s’oferiren per a la campanya reial de Sardenya de 1354. Sembla que tanmateix no hi anà, per ser home d’edat. Aquest és probablement el que posseïa a l’illa els feus de Barrala i Semassi.

Blanca de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Pertanyent als Cruïlles de Llagostera. Fou la segona muller del vescomte Dalmau V de Rocabertí. Fill seus foren Jofre VI, vescomte, Martí Joan, futur senyor de Vinçà i de Verges, i Dalmau Climent, abat de Bellcaire. Morí abans que el seu marit, el qual es tornà a casar.

Dalmau de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1339 anà a servir a l’estret de Gibraltar amb les dotze galeres catalanes de l’almirall Jofre Gilabert de Cruïlles, que ajudaven l’esquadra castellana. Morí a la batalla que tingué lloc quan aquesta fou desfeta davant de Ceuta, per l’abril de 1340, i s’hi perderen tres de les quatre galeres catalanes.

Dalmau de Cruïlles  (País Valencià, segle XIV)  Noble. Durant el període d’actuació de la Unió valenciana contra Pere III el Cerimoniós (1347-48) fou l’enllaç d’aquella coalició amb els ordes de caràcter militar. Pertanyia, doncs, a la branca dels Cruïlles establerta a terres valencianes.

Gastó de Cruïlles  (Catalunya, segle XII – 1229)  Fill de Gilabert (II) de Cruïlles i germà de Galceran, junt amb el qual serviren els reis Alfons I el Cast i Pere I el Catòlic i lluitaren a Las Navas de Tolosa (1212). Fou el pare de Gilabert (III) de Cruïlles.

Guerau de Cruïlles  (Catalunya, segle XII)  Noble. Potser pare d’Humbert de Cruïlles.

Gueraua de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Muller del comte Hug Roger I de Pallars. De l’enllaç nasqué, devers el 1351, el futur comte Arnau Roger III. Un altre fill seu fou Hug Roger II, que també seria comte després de l’anterior. Restà vídua el 1366.

Humbert de Cruïlles  (Catalunya, segle XII)  Senyor de Cruïlles (1136). Potser fou fill de Guerau (1125). Fou el primer individu amb aquest nom de la línia troncal del llinatge. Fou fill seu Gilabert (II) de Cruïlles.

Humbert de Cruïlles  (País Valencià, segle XIV)  Noble. Participà a la lluita de la Unió de València contra Pere III el Cerimoniós, en companyia d’altres parents seus (1347-48).

Joan Bernat de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV – vers 1437)  Oncle de Martí Guerau de Cruïlles i de Blanes. Senyor de la baronia de Llagostera, que obtingué en morir el seu sogre Roger de Montcada.

Martí Guerau de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – 1564)  Baró de Llagostera. Darrer membre de la línia secundària de Calonge i Bestracà. Mort sense fills, la baronia passà successivament, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i, finalment (1595), als Cruïlles de Castellfollit.

Miquel de Cruïlles  (Rosselló, segle XVI – segle XVII)  Noble. El 1597-98 es destacà a la defensa del Rosselló contra la invasió francesa.

Pere de Cruïlles  (Rosselló, segle XVI)  Noble. Destacà a la defensa del Rosselló durant la invasió francesa del 1543.

Violant de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – vers 1580)  Filla de Blanca de Cruïlles i Bret, i de Bernat de Vilarig (òlim de Vilarig i de Cruïlles). Heretà de la seva mare la baronia de Cruïlles. A la seva mort els seus béns passaren al seu fill (i del seu marit, Joan de Rajadell) Francesc de Cruïlles de Peratallada (òlim de Rajadell i de Cruïlles).

Cervelló, Guillem de -varis-

12 Respostes

Guillem (I) de Cervelló  (Catalunya, segle XII – 1227)  Fill de Guerau Alemany (V) de Cervelló. Obtingué del seu pare Cervelló, Gelida, la Granada, la Llacuna, Miralles, Vilademàger, Ferran, Aguiló i Roqueta. Es casà amb Elvira, filla de l’aragonès Ximeno de Artusela, i foren els pares de Guerau (VI) de Cervelló.

Guillem (II) de Cervelló  (País Valencià, segle XIII)  Fill de Ramon Alemany de Cervelló i de Querol i oncle de Felipa de Cervelló, de qui heretà les possessions. Era senyor de Querol i de Montagut. Fou una gran figura del regnat de Jaume I el Conqueridor, fundador de l’hospital d’Olesa o de Bonesvalls (hospital de Cervelló) i amic de sant Ramon de Penyafort. Dividí el patrimoni entre els seus fills Alemany i l’hereu Guerau (VII) de Cervelló.

Guillem de Cervelló  (Catalunya, segle XII)  Senyor de Talavera. Fill de Guerau Alemany (III) de Cervelló i germà de Bernat i de Guerau Alemany (IV). Participà a l’expedició de Ramon Berenguer IV de Barcelona contra Almeria, el 1147. És considerat l’origen -no provat- dels Alemany de Bellpuig.

Guillem de Cervelló  (Sardenya, Itàlia, segle XIV)  Arquebisbe de Càller. Tercer fill de Guillem (IV) de Cervelló i de Banyeres. Fou el tutor del seu germà Berenguer Arnau (I), que heretà el patrimoni familiar, a la mort dels seus germans grans Guerau i Ramon.