Arxiu d'etiquetes: vescomtat Rocabertí

Maria d’Empúries

(Catalunya, segle XII)

Filla del comte Hug IV d’Empúries i de Maria de Vilademuls.

Es casà amb el vescomte Jofre II de Rocabertí. Fill seu fou Dalmau II de Rocabertí.

Híxar, Violant d’

(Aragó, segle XIV – segle XV)

Dama. Era filla de Pere Ferrandis d’Híxar.

Es casà amb el vescomte Jofre VI de Rocabertí. S’hi prometé el 1395. Restà vídua el 1403. Fills seus foren el vescomte Dalmau VIII i Jofre de Rocabertí.

Fenollet i d’Urtx, Blanca de

(Catalunya Nord, segle XIII – Catalunya, segle XIII)

Filla d’Hug (I) de Fenollet.

Fou la segona muller del vescomte Dalmau VI de Rocabertí, l’hereu en els béns patrimonials del llinatge.

Cecília d’Urgell

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Filla del comte Àlvar d’Urgell i de la seva segona muller, Cecília de Foix.

Es casà amb el vescomte Jofre IV de Rocabertí. Fill seu fou el futur vescomte Dalmau VII de Rocabertí i d’Urgell.

Boixadors i de Cotonet, Joana de

(Catalunya, vers 1782 – Peralada, Alt Empordà, 17 agost 1862)

Vuitena i darrera comtessa de Savallà i de Peralada, marquesa d’Anglesola i vescomtessa de Rocabertí.

Al morir, passà l’herència als Dameto, marquesos de Bellpuig, i després als Sureda, marquesos de Vivot.

Vilademuls, Ermessenda de

(Catalunya, segle XII)

Dama. Muller de Jofre I de Rocabertí, el primer vescomte d’aquest nom plenament documentat, en el segon quart del segle XII.

Fill seu fou Dalmau I de Rocabertí. La seva filla, anomenada, també Ermessenda, es casà amb el comte del Rosselló, Sanç, germà del rei Alfons I.

So i de Castro, Joana de

(Rosselló, segle XV – 1480)

Dama. Filla del vescomte d’Èvol i germana de Guillem Ramon, d’Elionor i de Joan. Es casà amb el vescomte Jofre VII de Rocabertí.

El 1462 acudí amb el seu marit al setge de la Força de Girona, on tenia el seu germà Guillem Ramon entre les files reialistes. Els dies 23 i 24 de juny, Joana i el cavaller Roger Alemany de Bellpuig sostingueren converses amb delegats de la Força, entre ells el seu germà, per intentar que els joanistes deposessin les armes. No ho aconseguiren pas.

El 1465, presoner el seu marit a la batalla de Calaf, Joana restà a Peralada, amb els seus fills, tots ells menors. El seu cunyat Dalmau Climent, abat de Bellcaire, es traslladà per aquest temps a Peralada.

El 1471 calgué capitular davant les forces de Joan II, perduda pràcticament la guerra, però féu posar per condició la llibertat del seu marit i la conservació per aquest del seu comtat. Els reialistes hagueren d’acceptar. Joana restà vídua el 1479, i ella morí l’any següent.

Fills seus foren el vescomte Felip Dalmau II, Pere i Guillem Ramon, senyors successius de la petita baronia de Sant Llorenç de la Muga, i Joan, frare de l’Hospital.

Rocabertí-Boixadors-Dameto i de Verí, Joana II Adelaida de

(Palma de Mallorca, 1838 – Requesens, Alt Empordà, 1899)

Vescomtessa de Rocabertí (1898-99). Morí sense fills i el vescomtat passà als Sureda, als Fortuny i als Montaner.

Rocabertí i Ferrandis d’Híxar, Dalmau VIII de

(Catalunya, segle XIV – 1454)

Vescomte de Rocabertí (1403-54). Fill i successor del vescomte Jofre VI de Rocabertí i de Fenollet. En heretar el vescomtat era menor d’edat, motiu pel qual estigué un temps sota la tutela de la seva àvia Esclarmunda de Fenollet.

Assistí a la Cort de Barcelona del 1413 i fou conseller del rei Ferran I.

En canvi de la renúncia als seus drets sobre el comtat d’Empúries, provinents del matrimoni de la seva tia Joana de Rocabertí amb el comte Pere II d’Empúries, Alfons IV li donà (1416) la baronia de Verges amb Tallada i Bellcaire, la vila rossellonesa de Vinçà i el castell de Requesens.

Malgrat representar a les corts la facció nobiliària contrària a l’autoritarisme i a les despeses de la nova dinastia reial (corts de Barcelona del 1416 i corts de Tortosa del 1421), no regatejà el seu concurs militar a les expedicions organitzades per Alfons IV, com la campanya del 1420 a Còrsega i la del 1432 a Sicília, on es destacà en l’atac a l’illa de Gerba.

Es passà la vida pledejant pel vescomtat de Narbona i per unes senyories de Sardenya a les quals creia tenir dret com a hereu del seu parent el vescomte Guillem II de Narbona (mort el 1424), però una sentència judicial del 1447 donà la raó als seus rivals, els comtes sards d’Arduisio.

La seva oposició a les pretensions financeres i a la política de la monarquia culminà en la cort de 1447-49 quan la reina Maria, lloctinent del Magnànim, l’empresonà juntament amb els vescomtes d’Illa-Canet i Rueda i amb el baró Crisògon Andreu de Centelles, si bé fou alliberat aviat. Les seves despeses polítiques malmeteren les finances familiars.

Es casà successivament amb Beatriu de Montcada, hereva de la baronia d’Anglesola, Blanca de Cruïlles i Esclarmunda de Fenollet.

Rocabertí i d’Urgell, Dalmau VII de

(Catalunya, segle XIII – Sardenya ?, Itàlia, 1324)

Vescomte de Rocabertí (1309-24). Fill i successor del vescomte Jofre IV de Rocabertí i Desfar.

Juntament amb el seu besoncle Guerau de Navata i 30 cavallers propis participà en l’expedició de conquesta de Sardenya que el 1323 dirigí l’infant Alfons, futur Alfons III.

Per ordre de l’infant s’avançà al gros dels expedicionaris amb 200 cavalls armats i 2.000 homes de peu per tal d’ajudar el jutge Hug II d’Arborea, aliat dels catalans, que lluitava a l’illa contra els pisans. Tots plegats prengueren la plaça de Quart i assetjaren el castell de Càller.

Dalmau VII, que degué participar a la batalla de Lucocisterna, morí poc després.

Estigué casat en segones noces amb Beatriu de Serrallonga, que aportà al patrimoni dels Rocabertí la baronia muntanyenca de Cabrenys. Dels seus fills, Jofre V de Rocabertí i de Serrallonga heretà el vescomtat i Guillem Galceran la baronia de Cabrenys.