(Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XVII)
(després, Maça de Liçana) Llinatge de rics-homes aragonesos establert a València arran de la conquesta d’aquell regne, amb Pere (I) Maça.
Maça -llinatge-
5 Respostes
Arxiu d'etiquetes: País Valencià (bio)
Lloria, Alfons Roger de
(País Valencià, després 1314 – València, 1355)
Fill de Jaume de Xèrica i de Beatriu de Lloria. Adoptà el cognom matern per raó d’haver heretat de la seva mare la baronia de Cocentaina i altres llocs dels Lloria.
Actuà com a coper en la coronació de Pere III el Cerimoniós (1336). Acompanyà el rei a la campanya de Mallorca (1343). Lluità contra els nobles de la Unió a València (1347) i participà en la batalla de Mislata.
Combaté també contra l’infant Ferran, marquès de Tortosa, quan aquest volgué envair les terres d’Alacant. Fou intermediari en les aliances entre Aragó i Castella. A Sardenya, prengué part en el setge de l’Alguer (1354), però emmalaltí i hagué de tornar a València, on morí, sense successió legítima del seu matrimoni amb Maria de Cardona i d’Anglesola.
Deixà Cocentaina al seu germà Pere de Xèrica.
Tingué, amb Teresa del Puerto, un fill, Joan Alfons de Lloria (País Valencià, segle XIV) Fou legitimat el 1369. Es casà amb Constança de Mallorca, filla il·legítima del rei Jaume III de Mallorca.
Llobet -varis bio-
Llobet (Catalunya, segle XI) Escriptor religiós. Traduí al llatí una obra àrab d’astrologia. Polemitzà amb el monjo Gerbert, després papa Silvestre II.
Bernat Josep Llobet (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XVII – Catalunya, segle XVII) Escriptor. Escriví un estudi genealògic dels ducs de Cardona.
Joan Llobet (País Valencià, segle XIV – València, 1435) Escultor. Treballava a València des dels últims anys del segle XIV.
Joan Llobet (Barcelona, segle XV – Illes Balears, 1460) Teòleg. Seguidor de la doctrina de Ramon Llull, ensenyà l’art lul·liana a tots els regnes de la corona catalano-aragonesa i compendià les seves lliçons a l’Ars notativa.
Martí Llobet (País Valencià, segle XV) Arquitecte. Signà contracte comprometent-se a acabar el Miquelet de la catedral de València; l’enllestí el 1429 i, així, rematà una obra que havia estat començada l’any 1381 pel mestre de Tortosa Andreu Julià. Vers el 1430 treballà en el cimbori de la seu valenciana.
Silvi Llobet (Empordà, segle XI – Cervià de Ter, Gironès, 1095) Noble. Fundà el monestir de Santa Maria de Cervià. Fou avi del famós Jofre Bastons.
Lladró -llinatge-
(País Valencià, segle XIV – segle XVII)
Llinatge noble que, procedent d’Aragó i Navarra, s’establí al País Valencià pel casament de Ramon de Vilanova i de Montagut amb Maria Lladró i de Castre.
Justinià -bisbe València-
(Catalunya, vers 492 – País Valencià, 547)
Bisbe de València (v527-547). Germà dels bisbes Just d’Urgell, Nebridi d’Egara i Elpidi d’Osca. La seva activitat com a reformador consta pel concili de València del 546. Fundà almenys un monestir de monjos.
Isidor de Sevilla diu que escriví una obra sobre el baptisme, però que s’ha perdut, així com altres obres seves. Es conserva el seu epitafi, en vers.
Jofre -varis bio-
Jofre (Provença ?, França, segle XII – Tortosa, Baix Ebre, 1165) Eclesiàstic. Abat de Sant Ruf d’Avinyó. Prengué part en el reconquesta de Tortosa i en fou el primer bisbe (1148). Redactà les constitucions per al govern de la diòcesi.
Arnau Jofre (Perpinyà, segle XIV) Ciutadà. El 1344 fou un dels representants de la seva ciutat a l’assemblea parlamentària de Barcelona, que Pere III el Cerimoniós convocà per tal de decidir-hi la sort del desposseït Jaume III de Mallorca.
Gaspar Jofre (Catalunya, segle XVI) Prelat. Fou bisbe de Sogorb. El 1552 assistí a la represa del concili de Trento.
Gaspar Jofre (Igualada, Anoia, segle XVI – segle XVII) Jurista. Fou poeta en català. Li ha estat atribuïda una poesia amorosa remarcable per a l’època.
Josep de Maria Santíssima Jofre (Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 1812 – Cuba ?, 1890) Religiós escolapi. Residí a Roma i a Cuba. Ocupà alts càrrecs dins el seu orde. És autor de diversos escrits.
Nicolau Jofre (País Valencià, segle XV) Cavaller. Acompanyà Alfons IV el Magnànim a la seva expedició del 1420 cap a Còrsega i Nàpols.
Ibn Aisa, Muhammad
(País Valencià ?, segle XI – segle XII)
General almoràvit. Fill de Yusuf ibn Tasfin. Conquerí Aledo i Múrcia, d’on fou nomenat valí (1092-1115).
Un grup de notables valencians li oferí el govern per tal de destronar al-Qadir (1092), però no ho aconseguí (bé que envaí Dénia, Xàtiva i Alzira), així com tampoc d’ajudar la ciutat durant el setge del Cid.
Comandà les forces almoràvits que sortiren de València (1114) cap al Llobregat i foren derrotades pels catalans al congost de Martorell.
Gisbert -varis bio-
Berenguer Gisbert (Catalunya, segle XV) Metge. Era catedràtic de la Universitat de Lleida i metge del capítol lleidatà. Fou astròleg i alquimista. El 1464, regnant Pere IV de Catalunya, fou denunciat per heterodòxia.
Esteve Gisbert (València, segle XVII – Terol, Aragó, 1716) Religiós trinitari. Ocupà alts càrrecs eclesiàstics. Fou predicador de Carles II i de Felip V de Borbó. Escriví obres religioses en castellà i en llatí.
Gregori Gisbert (Alcoi, Alcoià, 1779 – Madrid, 1837) Prelat. Fou canonge de Sant Isidre i bisbe electe de Girona. Publicà algunes obres religioses.
Jaume Gisbert (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cal·lígraf. En unió de l’il·luminador Domènec Crespí realitzà el bell còdex del Llibre del Consolat de Mar, de València (1407).
Llorenç Gisbert (Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – País Valencià, segle XVII) Frare dominicà. Professà el 1662. Fou prior dels convents de Llutxent, Alacant i València, i provincial d’Aragó. El 1690 publicà una biografia de santa Caterina de Siena.
Miquel Joan Gisbert (Tortosa, Baix Ebre, 1544 – Benifassà, Baix Maestrat, 1604) Prelat. Des del 1586 fou abat del monestir de Benifassà, del qual escriví uns Annals. Traduí al castellà la regla de sant Benet.
Pere Gisbert (Catalunya, 1215 – 1294) Frare trinitari. Fou capellà major del rei Pere II el Gran i provincial d’Aragó. Deixà escrites les obres Commentaria in Magistrum Sententiarum i Sermones de Beata Virgine Maria.
Garcia -varis bio-
Atanasi Garcia (València, 1574 – 1627) Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.
Eliseu Garcia (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719) Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.
Ferran Garcia (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877) Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.
Francesc Garcia (València, 1728 – Itàlia, 1774) Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.
Gabriel Garcia (Tarragona, segle XV) Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.
Ignasi Garcia (País Valencià, segle XIX) Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.
Jeroni Garcia (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589) Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.
Joan Anton Garcia (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.
Josep Garcia (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII) Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.
Josep Lluís Garcia (Catalunya, 1935 – ) Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.
Lluís Garcia (València, segle XV – abans 1515) Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.
Manuel Garcia (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII) Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.
Martí Garcia (País Valencià ?, segle XV) Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.
Miquel Garcia (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII) Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.
Pere Garcia (Catalunya, segle XV) Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.
Sebastià Garcia (Alacant, segle XVI – 1633) Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.
Vicent Garcia (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650) Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).
Fuster -varis bio-
Ferran Fuster (Catalunya, 1878 – segle XX) Religiós jesuïta. Es doctorà en dret canònic a Roma. Fou catedràtic d’aquesta disciplina al Col·legi Màxim de Sarrià. Era redactor molt actiu de la revista “Razón y Fe”.
Jeroni Fuster (València, segle XV – segle XVI) Eclesiàstic i poeta. Mestre en teologia, fou beneficiat de la seu de València. Participà amb una composició en català en el certamen poètic celebrat a València el 1511 en honor de Santa Caterina de Siena. Escriví també una Homilia sobre lo psalm “De profundis” (1490), en prosa i algunes parts en vers, que reflecteixen una clara influència de la Divina Comèdia de Dant.
Josep Fuster (Perpinyà, 1801 – 1876) Metge. Ensenyà a Montpeller. Escriví en francès remarcables estudis mèdics.
Just Fuster (País Valencià, 1815 – segle XIX) Compositor. És autor de diverses obres que foren populars.
Melcior Fuster (València, 1607 – 1686) Eclesiàstic. Publicà part dels seus escrits en castellà i en llatí. La seva obra es compon de sermons i treballs teològics.
Pere Joan Fuster (Illes Balears, segle XIV) Arquitecte. L’any 1343 treballava a les obres de la seu de Palma.
Ramon Fuster (Anglès, Selva, segle XIV) Mestre d’obres i tallista. Treballà en 1327-28 a l’església de Santa Maria de Montserrat. Li fou encomanada l’ampliació del primitiu temple romànic i sembla que aixecà un cor als peus de la nau central.
Ricard Fuster (Catalunya, segle XX – 1956) Baríton. Destacà per la seva tècnica acurada i pel seu gran temperament, que li aconseguiren èxits remarcables. Actuà fins a una edat molt avançada. La seva millor interpretació era la de Rigoletto de Verdi.
Tomàs Fuster (Castelló de la Plana, 1660 – 1714) Frare dominicà. Obtingué els càrrecs de predicador del rei, missioner apostòlic i qualificador del Sant Ofici. És autor d’escrits religiosos.
Valeri Fuster (València, segle XVI) Poeta. Hom en coneix els poemes Cobles noves de la cric-crac, Cançó de les dones, Canción muy gentil i Resposta de la sua amiga al sobredit galant, inclosos en un plec poètic imprès a València el 1556. De llenguatge, to i caràcter populars, gaudiren d’èxit entre els seus contemporanis.
Dades dels Països Catalans 