(l’Alguer, 1580 – Càller, Sardenya, 1640)
Bisbe de l’Alguer (1621-27) i arquebisbe de Càller (1627-40). Fill de pare d’origen català. Mercedari, fou superior de la casa de Barcelona, provincial d’Aragó i mestre superior de l’orde.
És autor d’uns comentaris a la Summa de Tomàs d’Aquino.
(Rosselló, segle XVI – 1580)
Eclesiàstic. Quart fill de Joan de Llupià i de Vallgonera, i germà de Carles (I), Lluïsa i Pere (I). Fou abat comendatari de Sant Pere de Rodes.
El 1559 explotava mines d’argent al terme d’Arles (Vallespir), en associació amb el seu parent Galceran de Vallgornera i amb Joan Borràs, professor de medicina a Perpinyà. Alhora fruïa de la castellania i del forn de destret de Salses.
També, anteriorment al 1570, havia armat una galera, dita Lupiana, que comandava personalment i que encallà, una vegada, prop de Melilla. Quan morí, aquest vaixell passà al seu besnebot, Gabriel de Llupià, i fou adquirida, més tard, per la corona d’Espanya.
El seu nebot Lluís de Llupià i Xanxo, procurador reial, fou el seu hereu universal.
(Rosselló, segle XV – vers 1537)
Baró de Llupià i senyor de Vilarmilà.
Es casà amb Margarida de Llupià i de Gualbes i foren pares de Tomàs de Llupià i de Llupià, i de:
(Campos, Mallorca, 1580 – Palma de Mallorca, 1661)
Frare franciscà. Excel·lí en l’ensenyament i guanyà fama pel seu saber. Fou definidor i general de Mallorca del seu orde.
Deixà escrites en llatí diverses obres de caràcter filosòfic.
Eren fills de Francesc de Borja i d’Aragó, i germans de Joan de Borja i de Castro.
Carles de Borja i de Castro (Madrid, 1530 – Castelló de Rugat, Vall d’Albaida, 1592) Virrei de Portugal (1583). Es casà amb Magdalena de Centelles-Riu-sec i de Cardona. Per renúncia del seu pare heretà els títols de duc de Gandia i marquès de Llombai (1551). Fou ambaixador extraordinari a Gènova (1575-76). A partir del 1585 visqué retirat a Gandia. Martí de Viciana li dedicà la segona part de la seva Crónica de Valencia (1563).
Àlvar de Borja i de Castro (País Valencià, 1534 – 1580) Iniciador de la tercera branca de la família, que s’extingí el 1713. Portà, per enllaç matrimonial, el cognom Enríquez de Almansa i els marquesats d’Alcañices i de Santiago de Oropesa.
Francesc de Borja i de Castro (País Valencià, segle XVI) Iniciador de la quarta branca dels Borja, la qual s’extingí el 1809. El seu fill natural, Joan de Borja i d’Armendia, s’establí al virregnat del Perú el 1605.
Berenguer de Cruïlles (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1332 constava la seva possessió de terres a Sardenya, dins el pla d’establiment de diverses famílies catalanes.
Bernat de Cruïlles (Catalunya, segle XIV) Noble. Havia viscut molt de temps a Itàlia. Fou un dels qui s’oferiren per a la campanya reial de Sardenya de 1354. Sembla que tanmateix no hi anà, per ser home d’edat. Aquest és probablement el que posseïa a l’illa els feus de Barrala i Semassi.
Blanca de Cruïlles (Catalunya, segle XIV) Dama. Pertanyent als Cruïlles de Llagostera. Fou la segona muller del vescomte Dalmau V de Rocabertí. Fill seus foren Jofre VI, vescomte, Martí Joan, futur senyor de Vinçà i de Verges, i Dalmau Climent, abat de Bellcaire. Morí abans que el seu marit, el qual es tornà a casar.
Dalmau de Cruïlles (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1339 anà a servir a l’estret de Gibraltar amb les dotze galeres catalanes de l’almirall Jofre Gilabert de Cruïlles, que ajudaven l’esquadra castellana. Morí a la batalla que tingué lloc quan aquesta fou desfeta davant de Ceuta, per l’abril de 1340, i s’hi perderen tres de les quatre galeres catalanes.
Dalmau de Cruïlles (País Valencià, segle XIV) Noble. Durant el període d’actuació de la Unió valenciana contra Pere III el Cerimoniós (1347-48) fou l’enllaç d’aquella coalició amb els ordes de caràcter militar. Pertanyia, doncs, a la branca dels Cruïlles establerta a terres valencianes.
Gastó de Cruïlles (Catalunya, segle XII – 1229) Fill de Gilabert (II) de Cruïlles i germà de Galceran, junt amb el qual serviren els reis Alfons I el Cast i Pere I el Catòlic i lluitaren a Las Navas de Tolosa (1212). Fou el pare de Gilabert (III) de Cruïlles.
Guerau de Cruïlles (Catalunya, segle XII) Noble. Potser pare d’Humbert de Cruïlles.
Gueraua de Cruïlles (Catalunya, segle XIV) Dama. Muller del comte Hug Roger I de Pallars. De l’enllaç nasqué, devers el 1351, el futur comte Arnau Roger III. Un altre fill seu fou Hug Roger II, que també seria comte després de l’anterior. Restà vídua el 1366.
Humbert de Cruïlles (Catalunya, segle XII) Senyor de Cruïlles (1136). Potser fou fill de Guerau (1125). Fou el primer individu amb aquest nom de la línia troncal del llinatge. Fou fill seu Gilabert (II) de Cruïlles.
Humbert de Cruïlles (País Valencià, segle XIV) Noble. Participà a la lluita de la Unió de València contra Pere III el Cerimoniós, en companyia d’altres parents seus (1347-48).
Joan Bernat de Cruïlles (Catalunya, segle XIV – vers 1437) Oncle de Martí Guerau de Cruïlles i de Blanes. Senyor de la baronia de Llagostera, que obtingué en morir el seu sogre Roger de Montcada.
Martí Guerau de Cruïlles (Catalunya, segle XVI – 1564) Baró de Llagostera. Darrer membre de la línia secundària de Calonge i Bestracà. Mort sense fills, la baronia passà successivament, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i, finalment (1595), als Cruïlles de Castellfollit.
Miquel de Cruïlles (Rosselló, segle XVI – segle XVII) Noble. El 1597-98 es destacà a la defensa del Rosselló contra la invasió francesa.
Pere de Cruïlles (Rosselló, segle XVI) Noble. Destacà a la defensa del Rosselló durant la invasió francesa del 1543.
Violant de Cruïlles (Catalunya, segle XVI – vers 1580) Filla de Blanca de Cruïlles i Bret, i de Bernat de Vilarig (òlim de Vilarig i de Cruïlles). Heretà de la seva mare la baronia de Cruïlles. A la seva mort els seus béns passaren al seu fill (i del seu marit, Joan de Rajadell) Francesc de Cruïlles de Peratallada (òlim de Rajadell i de Cruïlles).
(Barbastre, Aragó, vers 1580 – Barcelona ?, després 1641)
(o Leonarda de Argensola) Pintor i frare mercedari.
Residí a diferents convents d’aquest orde, com el Puig o Barcelona, on realitzà nombroses obres.
És autor d’El setge de València per Jaume I, L’aparició de sant Jordi als cristians, El miracle del pa i els peixos i Plet entre els religiosos i els cavallers de la Mercè.
(Barcelona, vers 1580 – Évora, Portugal, 1645)
Religiós cartoixà. Fill del secretari de Felip II, el 1601 professà a la cartoixa d’Escaladei.
Més tard fou prior de la Vall de la Misericòrdia i Scala Coeli (ambdués a Portugal).
És autor de diverses obres sobre la història de la cartoixa a la Península.
(Verdú, Urgell, 24 juny 1580 – Cartagena de Indias, Colòmbia, 8 setembre 1654)
Missioner jesuïta.
Proclamat apòstol de les Índies i canonitzat per Lleó XIII, el seu zel missioner el portà a Cartagena d’Índies, on s’ocupà dels esclaus negres i els presos.
Patró de Colòmbia, la seva festa se celebra el 9 de setembre.
(Lleida, segle XVI – Aranda de Duero, Castella, 1580)
Frare dominicà. El 1559 fou professor de la universitat de Barcelona, on entrà en relacions amb el lloctinent García de Toledo, de qui fou confessor i després marmessor; elegit prior del convent de Santa Caterina de Barcelona el 1577, es preocupà d’acabar les obres d’aquest convent.
Hom li atribueix un comentari a l’epístola als hebreus.
Dades dels Països Catalans 