Arxiu d'etiquetes: magnats

Cervelló (varis/es)

Alemany de Cervelló  (Catalunya, segle X – segle XI)  Fill d’Hug de Cervelló i germà de Bonfill, a qui succeí, Geribert i Humbert de Cervelló. Fou pare de Guerau Alemany (I) de Cervelló.

Arnau Guillem (I) de Cervelló  (Catalunya, segle XV – 1478)  Fill de Berenguer Arnau (II) de Cervelló i de Queralt. Fou governador d’Eivissa (1461) i partidari del rei en la guerra contra Joan II (1462-72). El seu segon fill fou Jeroni Urbà de Cervelló i de Castre-Pinós.

Bernat de Cervelló  (Catalunya, segle XII)  Fill de Guerau Alemany (III) de Cervelló i germà de Guillem i de Guerau Alemany (IV). Fou el cap de la línia dels senyors de Selmella (que sembla que s’extingí al segle XIII).

Bernat Guillem de Cervelló  (Catalunya, segle XII – País Valencià, segle XIII)  (o Guillem)  Germà de Guerau (VI). Participà a la conquesta de València (1238). Jaume I de Catalunya el recompensà amb donacions a les terres conquerides. Així es produí la primera vinculació valenciana d’una branca dels Cervelló. Ha estat considerat, tradicionalment, pare de la que fou més tard beata Maria de Cervelló.

Elionor de Cervelló  (Catalunya, segle XV)  Muller del noble aragonès Artal de Luna. En restà vídua el 1419. Serví la reina Violant de Bar, la vídua de Joan I de Catalunya. Quan la reina morí (1431), en fou marmessora. Amb aquest caràcter intervingué a la venda de les viles de Borja i Magallón.

Guerau Alemany de Cervelló  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Durant les lluites civils de la minoritat de Jaume I el Conqueridor, combaté al bàndol de Nunyo Sanç del Rosselló contra els Montcada i alguns parents seus, d’una banda, i contra els partidaris de l’infant Ferran, de l’altra. Es sotmeté als convenis de pau que acabaren amb les qüestions esmentades. A la fase final d’aquests tractes destacà com un dels gestors més eficaços.

Guillem Arnau de Cervelló  (Catalunya, segle XV)  Baró de la Llacuna, possessió de la branca principal del seu llinatge. Posà els seus dominis a disposició del rei Joan II, el 1462. Facilità així el pas de les forces reials cap a Tarragona, a la fase inicial de la guerra contra Joan II. La Generalitat el declarà enemic de la terra. Era casat amb Elieta de Castro i Pinós. Un dels seus fills fou Jeroni de Cervelló, que s’establí a Sardenya.

Guillema de Cervelló  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Dama. Fou la segona muller del vescomte Dalmau III de Rocabertí.

Mònic de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)  Fill de Guillem (IV) de Cervelló i de Banyeres. Germà de Guerau i cosí d’Hug. Serví amb ells a Sardenya, on el seu pare era lloctinent reial. Morí també com ells a l’acció desastrosa dels Aidu di Turdu.

Pere Alemany de Cervelló  (Catalunya, segle XII)  Magnat. El 1149 assistí a la presa de Lleida, amb les forces de Ramon Berenguer IV de Barcelona, ajudats per les del comte Ermengol VI d’Urgell. Sembla que afavorí amb alguna donació el nou monestir de Santa Maria de Valldaura, nucli inicial del de Santes Creus.

Pere Guillem de Cervelló  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Seria un dels catorze primers que prengueren l’hàbit de la Mercè el 1218, quan l’orde fou fundada per sant Pere Nolasc, sota el patronatge del rei Jaume I.

Ramon Alemany de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – Esglésies, Sardenya, 1323)  Noble. Amb altres quatre membres del seu llinatge anà a l’expedició a Sardenya que dirigia l’infant Alfons, el 1323. Morí durant la campanya, al setge d’Esglésies.

Saura de Cervelló  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Dama. Es casà amb Guerau de Rocabertí, baró de Navata. El seu marit anà a la campanya de Sardenya de 1323 i hi morí.

Cervelló, Assulf de

(Catalunya, segle X)

Magnat. Fou senyor de la torre de Selmella, sobre el Gaià.

Reeixí a poblar aquesta zona fronterera, des dels anys 980-985, en col·laboració amb el seu fill Amat, tot i les dificultats que creava el veïnatge immediat dels sarraïns.

Fou el pare d’Amat de Cervelló  (Catalunya, segle X – segle XI)  Magnat. Ajudà el seu pare a poblar el terme de Selmella, a la marca del Gaià. Hi bastí el castell dit d’Atoner, que no ha estat localitzat modernament. Hi fou assetjat pels sarraïns, que acabaren per emparar-se de la fortalesa. Caigué presoner i fou decapitat.

Castellvell, Guillem Ramon de

(Catalunya, segle XI – segle XII)

Magnat. Fou un dels qui endegaren la difícil translació de poders de Berenguer Ramon II el Fratricida al nebot d’aquest, Ramon Berenguer III, amb la filla del qual, Mafalda, estava casat.

Governant ja tot sol el darrer, el 1111, li prestà homenatge pel castell Vell vescomtal de Barcelona i per les fortaleses de Pontons, Òdena, Benviure, el Far i Castellvell.

Fou el pare del bisbe de Vic Pere de Castellvell.

Castelló (varis)

Bernat Castelló  (Perpinyà, segle XV – després 1493)  Burgès. Diputat de la generalitat (1461-63), per l’estament reial, lloc des del qual intervingué en nombroses ocasions en la lluita contra la monarquia durant la guerra civil del 1462 al 1472. El 1463, en desacord amb la política del Consell del Principat, fugí de Barcelona i es dirigí a Perpinyà, on posseïa els seus béns patrimonials. Fou cònsol d’aquesta última ciutat (1473-74) i animador de la resistència perpinyanesa durant el setge de les tropes franceses (1474-75). Lluís XI li confiscà els béns.

Guillem de Castelló  (Eivissa, segle XIII – Illes Balears, segle XIII)  Corsari. El 1282 anà a Alcoll amb l’expedició de Pere II de Catalunya. Tres anys després, envaïda Catalunya pels croats de França, atacava eficaçment el tràfic naval francès, embarcat al lleny armat del famós corsari Albesa.

Joan Castelló  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Músic. Mestre de capella de la catedral de Barcelona; tingué molt de renom. Sembla que fou mestre de Mateu Fletxa el Vell. És conegut també amb el nom de Castells.

Castellet (varis)

Arnaua de Castellet  (Catalunya, segle XII)  Dama. Es casà amb Dalmau I de Rocabertí, el segon dels vescomtes d’aquest nom entre els documentats històricament. Fill seu fou el vescomte Jofre II de Rocabertí.

Bernat Otger de Castellet  (Barcelona, segle XI)  Magnat del comte Ramon Berenguer I de Barcelona. Féu de testimoni en les esposalles de la comtessa Almodis. Vengué al comte el castell de Grevalosa (Bages), que tenia per herència paterna i per compra (1063), i el castell de Pontons (Alt Penedès), que tenia també per herència paterna (1067). Es casà amb Guila.

Bertran de Castellet  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Degué servir a la milícia catalana que fou llogada per Jaume I el Conqueridor al rei de Tunis, a les ordres de Guillem Ramon de Montcada. Tornà a Catalunya el 1257, tot acompanyant una ambaixada tunisenca.

Carbonell de Castellet  (Catalunya, segle XI – segle XII)  Magnat. Sostingué el seu germà Berenguer Ramon al seu litigi contra el comte Ramon Berenguer III, derivat de la despossessió de la vegueria del Castell Vell de Barcelona.

Gilabert de Castellet  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1396, arran de la invasió de Catalunya pel comte de Foix, fou l’encarregat de confiscar i ocupar en nom de la corona catalano-aragonesa les propietats que el comte foixenc tenia a Vic.

Gonçal de Castellet  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1354-55 cooperà a l’expedició de Pere III el Cerimoniós a Sardenya.

Guillem Pere de Castellet  (Catalunya, segle XII)  Noble. Serví Ramon Berenguer IV. El 1153, arran de la compra del terç que posseïa Gènova sobre la ciutat de Tortosa, figurà entre els ostatges oferts als genovesos com a garantia de pagament del preu estipulat per a la compra.

Guillem Pere de Castellet  (Catalunya, segle XII)  Noble. Potser nebot de l’homònim. Era fill de Bertran i de Guillema. Fou col·laborador del seu pare a la gran tasca repobladora d’aquest al Camp de Tarragona.

Jaspert de Castellet  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Serví a Sicília. Essent rei de l’illa l’infant reial Jaume, fou ambaixador d’aquest a Catalunya, davant Alfons II el Franc (1287). Negocià el trasllat a Sicília del noble rebel Alaimo de Lentini, que havia de trobar una mort tràgica durant el viatge.

Jofre de Castellet  (Catalunya, segle XI)  Magnat. Fou copropietari, amb Bernat Otger de Castellet, del castell de Grevalosa (Bages). Havent venut Bernat Otger la seva part al comte Ramon Berenguer I de Barcelona (1063), Jofre féu el mateix amb la seva, tres anys després.

Ramon de Castellet  (Catalunya, segle XII)  Magnat. Probablement fill de Bertran. El 1157 tingué alguna aparició al consell de Ramon Berenguer IV, però no hi féu cap paper comparable al del seu pare.

Roland Bernat de Castellet  (Catalunya, segle XI)  Magnat. Era senyor de la fortalesa de Castellet. En vengué mitja propietat al comte Ramon Berenguer I de Barcelona.

Romeu de Castellet  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Sembla que el 1274 era almirall. La seva actuació en aquestes funcions és poc coneguda i degué ser breu. Apareix intercalada a l’almirallat de Pere Ferrandis d’Híxar, bastard de Jaume I el Conqueridor.

Castellbisbal (varis)

Berenguer de Castellbisbal  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels qui acompanyaren Pere I el Catòlic a la desastrosa batalla de Muret (1213), que costà la vida del monarca.

Bernat de Castellbisbal  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Cavaller. Figurà al seguici i consell de Pere I el Catòlic.

Bernat de Castellbisbal  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Cooperà amb Jaume I a les campanyes valencianes i a la conquesta de la ciutat de València, el 1238. El mateix any rebé, en premi, l’alqueria d’Alborxec.

Dalmau de Castellbisbal  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Noble. Fou un dels més fidels a Jaume I durant la difícil minoritat del monarca.

Dalmau de Castellbisbal  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Cavaller. Figurava com a “donzell” al Braç Militar del Principat. El 1413 fou un dels prohoms que convocà Ferran I per decidir en consulta la lluita armada contra la rebel·lió de Jaume d’Urgell.

Joan de Castellbisbal  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Donzell. Actuà com Dalmau de Castellbisbal, el 1413, a les deliberacions que precediren l’acció armada contra Jaume el Dissortat. Més tard serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia. El 1426 era governador del castell de Porto Veneris.

Ramon Bremond de Castellbisbal  (Catalunya, segle XII)  Magnat. Destacà com a personatge influent a la darrera part del període comtal de Ramon Berenguer IV de Barcelona.

Cardona (varis)

Acard de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Fill segon de Hug de Cardona-Anglesola i de Centelles i d’Elfa de Perellós i de Mur. A la mort del seu pare (1463), desposseïda la seva branca familiar pel rei Joan II de Catalunya, el conestable de Portugal, elegit rei pels catalans, el nomenà patge seu, en unió del seu germà gran Hug. Degué morir molt jove.

Adelaida de Cardona  (Catalunya, segle XI – 1078)  Dama. Era filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia, i germana dels successius vescomtes Bremond I, Eribau i Folc I. Es casà dues vegades, amb personatges prou coneguts anomenats Guerau i Guillem, ambdós propietaris de possessions d’importància. Deixà filles del primer matrimoni i fills mascles del segon. Testà el 1078.

Agnès de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Dama. Una de les filles del duc Ferran de Cardona i de la seva primera muller, Francesca Manríquez. Es casà amb Joan de Montcada, comte d’Aitona.

Alfons de Cardona  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Noble. Era un dels fills del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell i d’Aldonça Enríquez. Es casà amb Aldonça Ferrer. Apareix documentada la seva participació en un torneig, lluitant sis contra sis, celebrat a Barcelona el 12 de juny de 1514.

Amaltrud de Cardona  (Catalunya, segle XI – 1090)  Dama. Filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia. Es casà amb Bofill, del qual fou vídua molts anys. Morí a edat avançada, vivint amb el seu fill Arnau, senyor de la Clua.

Anna de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Dama. Filla d’Antoni de Cardona i Enríquez, virrei de Sardenya. Es casà amb Blasco d’Alagó i d’Arbòrea, segon comte de Villasol. El seu germà Joan de Cardona i de Requesens, marí famós, traspassà sense fills i la deixà hereva de la baronia de Sant Boi (de Llobregat.

Catalana de Cardona  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Dama. És esmentada com una de les filles del vescomte Ramon Folc III de Cardona i d’Elisabet d’Urgell.

Caterina de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Dama. Filla del comte Joan Ramon Folc III de Cardona i de la seva primera muller, Joana d’Urgell. Morí soltera.

Dolça de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Dama. És esmentada al testament, datat el 1156, del seu germà Ramon de Cardona.

Elfa de Cardona  (Catalunya, segle XIV)  Filla del comte Hug II de Cardona i de la seva tercera muller, Isabel d’Urgell. Es casà amb el comte Joan II d’Empúries. El seu marit no fou mai reconegut com a comte pel rei Martí l’Humà, a causa de la rebel·lió del seu antecessor contra la Corona. El matrimoni no tingué fills.

Elicsèn de Cardona  (Catalunya, segle XIV – Coimbra ?, Portugal, segle XIV)  Dama. Era la filla petita de Ramon de Cardona, senyor de Torà, i de Beatriu d’Aragó, filla natural del rei Pere II el Gran. Entrà en religió. Fou abadessa de Coïmbra.

Elisabet de Cardona  (Catalunya, segle XVII)  Dama. Era casada amb Ramon de Sentmenat. Heretà del germà Maurici de Cardona la baronia de Sant Mori.

Elisenda de Cardona  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Era filla del vescomte Guillem I de Cardona i de Gueraua de Jorba, i germana, per tant, del també vescomte Ramon Folc IV de Cardona. Havia estat promesa, el 1203, amb el vescomte Arnau de Castellbó.

Ermengarda de Cardona  (Catalunya, segle XI – segle XII)  Dama. Filla d’un Bremond i germana d’Arnau, Guillem i Bernat. Aquest darrer li feia una deixa en testament datat del 1102.

Folc de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Cavaller del Temple. És esmentat com a fill del vescomte Ramon Folc II de Cardona i de Guillema de Melgar, i també com a mestre del seu orde.

Gabriel Cardona  (Catalunya, segle XV)  Militar. Probablement no pertanyia a la família noble dels Cardona. Era cavaller. Participà a favor de la Generalitat a la guerra contra Joan II. Era capità de la guarnició de Vilafranca. Quan els joanistes entraren a la vila, fou escapçat.

Galceran de Cardona  (Catalunya, segle XVI – 1612)  Noble. Fill segon de Jaume de Cardona, baró de Sant Mori, i de Rafaela Sunyer. El 1607 morí solter el seu nebot Joan de Cardona, baró de Sant Mori. L’heretà. Galceran morí sense successió directa. La baronia anà al seu cosí llunyà Miquel de Cardona.

Gilberga de Cardona  (Catalunya, segle XI)  Dama. Filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia. No n’hi ha altre esment que el que en fa el genealogista Llobet.

Guerau de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Personatge. Figurà entre els signants de la solemne presa de possessió del vescomte Guillem I de Cardona.

Guillem Ramon de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Personatge. És documentat el 1447 com a donzell i senyor del castell de Solerbernat, a la zona de Torà, havent adquirit tres cuirasses de les quals es considera deutor. No és coneguda la seva posició genealògica.

Guillema de Cardona  (Catalunya, segle XII – segle XIII)  Dama. Era filla del vescomte Guillem I de Cardona i de Gueraua de Jorba. Es casà amb Hug de Mataplana, el qual morí el 1229. En tingué un fill anomenat també Hug, hereu de la baronia de Mataplana.

Guisla de Cardona  (Catalunya, segle XI)  Dama. El genealogista Llobet la cita com la menor de les filles del comte Ramon de Cardona i d’Engúncia.

Hipòlita de Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Dama. Era una de les filles del duc Ferran I de Cardona i de la seva segona muller, Isabel Agostín.

Isobard de Cardona  (Catalunya, segle XI – la Molsosa, Solsonès, 1021)  Magnat. Era un dels fills del vescomte Ramon de Cardona, i d’Engúncia.

Jerònia de Cardona  (Catalunya, segle XIII)  Abadessa de Vallbona. Exercí dues vegades l’abadiat, als períodes 1267-70 i 1273-82.

Joan Ramon de Cardona  (Catalunya, segle XV – abans 1481)  Personatge. Tingué una filla anomenada Joana, haguda d’una Tomic que era filla de l’historiador Pere Tomic.

Llàtzer Cardona  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Publicà en llatí una obra sobre la Concepció de Maria, impresa a Venècia el 1584.

Macià Cardona  (Valls, Alt Camp, 1698 – El Escorial, Madrid, 1755)  Compositor. Estudià música al monestir de Montserrat. En 1721 professà com a frare jerònim a El Escorial, on fou mestre de capella. És autor de música religiosa.

Magdalena de Cardona  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Dama. Era filla d’Hug de Cardona (I de la branca de Bellpuig) i de Francesca de Pinós. Es casà amb el noble ribagorçà Felip Galceran de Castro, senyor de Castro, Peralta i Tramacet, que era en realitat un Pinós, ja que el cognom de Castro era el de l’avia materna, adoptat per raons d’heretatge.

Marquesa de Cardona  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Filla del vescomte Hug Folc II de Cardona i de la seva tercera muller, Isabel d’Urgell. Es casà amb el noble Galceran de Santapau.

Marsats de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Dama. Era filla del vescomte Bernat Amat de Claramunt i d’Almodis. És una figura gairebé desconeguda.

Mateu de Cardona  (Cardona, Bages, segle XVI – Manresa, Bages, 1620)  Frare carmelità. Visqué al convent manresà de l’orde. Tingué gran fama per les seves virtuts.

Maurici de Cardona  (Catalunya, segle XVII – 1672/74)  Fill de Jaume de Cardona i de Jacinta de Guimerà. Heretà del seu pare la baronia de Sant Mori. Morí sense successió directa. Fou heretat per la germana Elisabet, muller de Ramon de Sentmenat.

Ramon Folc de Cardona  (Catalunya, segle XV – 1519)  Frare mercenari. Era fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona. Fou elegit bisbe de Conca el 1504, però renuncià a aquesta dignitat. Excel·lí per les seves virtuts.

Romeu de Cardona  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Personatge. Jaume II de Catalunya li encomanava, a ell i als descendents, la castellania del castell-palau de Terrassa el 1313. Així i tot sembla que més tard la tingué Berenguer de Cardona pel vescomte Ramon Folc VI. El rei li encomanà novament la castellania el 1337.

Timbor de Cardona  (Catalunya, segle XV)  Religiosa. Només és coneguda pel cenotafi que li féu esculpir l’arquebisbe de Tarragona Pere de Cardona, el qual s’anomenava nebot de la difunta a la dedicatòria. Podia ser filla dels comtes Joan Ramon Folc I o Joan Ramon Folc II.

Berga (varis)

Guillem de Berga Veure> Guillem de Berguedà (trobador).

Guillem de Berga  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Formà al bàndol dels Cardona durant les lluites nobiliàries de la minoritat de Jaume I. Fou inclòs entre els ostatges de garantia a la concòrdia establerta en 1226 entre el seu bàndol i el dels Montcada.

Guillem Ramon de Berga  (Catalunya, segle XII)  Magnat. El 1135 prestà a Ramon Berenguer IV de Barcelona l’homenatge pels castells de Peguera, Fígols, Vallmanya i Torredella.

Joaquim Berga  (Catalunya, segle XVIII)  Frare caputxí. Autor d’algunes obres de caràcter religiós, impreses a Barcelona entre 1764 i 1778. Fou definidor i custodi de l’orde a Catalunya.

Josep Berga  (Camprodon, Ripollès, segle XIX – Catalunya, segle XIX)  Pintor. Professor de dibuix a Camprodon des d’abans del 1867. Conreà el paisatge i la pintura de gènere. Té obres al Museu de Girona.

Nicolau de Berga  (Catalunya, segle XII)  Cal·lígraf i il·luminador. És autor del còdex del De civitate Dei de sant Agustí, que es conserva a l’arxiu de la catedral de Tortosa. És una obra de valor extraordinari, que l’autor signà en llatí (Nicolaus Bergadanus).

Pere de Berga  (Catalunya, segle XII)  Magnat. Fill de Guillem Ramon. Prestà a Alfons I el Cast homenatge pels castells de Peguera i de Fígols, i per les seves cases fortes de Berga i de Vallmanya.

Pere de Berga  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Pertanyia al bàndol de Nunyo Sanç durant les lluites civils de la minoritat de Jaume I. Fou un dels qui procuraren, el 1226, una concòrdia entre la seva facció i la de l’infant Ferran. La qüestió seria resolta l’any següent, amb la pau d’Alcalà.

Teresa Berga  (Catalunya, 1621 – 1640)  Religiosa carmelitana descalça. Filla de Maria de les Plagues Berguedà i Osona. Morí als dinou anys, després d’haver edificat les seves companyes amb el seu encès misticisme.

Baus, Ramon I dels

(Provença, França, segle XII – Barcelona, 1150)

Magnat. Cap de la família provençal dels Baus. Casat amb Estefania, germana de Dolça de Provença, la muller de Ramon Berenguer III de Barcelona, visqué en bones relacions amb el seu cunyat -l’acompanyà en l’expedició a Mallorca (1114)- i aquest li donà la senyoria de Berra.

Nomenat, però, Berenguer Ramon (1131) comte de Provença, Ramon I dels Baus s’uní, el 1142, al partit del comte de Tolosa Alfons Jordà i dels comtes de Forcalquer per reclamar una part de l’herència provençal. Per tal de donar a la seva causa una aparença de legitimitat, el 1145 aconseguí de l’emperador Conrad III la concessió de certs privilegis senyorials i la confirmació directa, a títol de feu imperial, de tots els béns que podia tenir.

Per mort del comte Berenguer Ramon (1144), s’ocupava aleshores del comtat, en nom del seu nebot Ramon Berenguer IV de Barcelona. Les hostilitats tingueren per escenari la regió d’Arle, on les tropes catalanes s’apoderaren del castell de Trencatalha.

El 1147 Ramon I dels Baus hagué de signar una treva, i el 1150 hagué de desplaçar-se a Barcelona, on morí, mentre prosseguien les negociacions de pau finals.

La seva figura ha estat considerada modernament com la d’un heroi de la independència de Provença.

Barberà, Ramon de (varis)

Ramon de Barberà  (Catalunya, segle XI)  Magnat. Destacà a la cort del comte Berenguer Ramon II de Barcelona. Mostrà gran enemistat envers el Cid, del qual es burlà públicament en algunes ocasions. La seva actitud causà part dels ressentiments que inclinarien el Cid a combatre el comtat de Barcelona.

Ramon de Barberà  (Reus, Baix Camp, segle XIII – Catalunya, segle XIII)  Eclesiàstic i canonista. Nebot del bisbe Guillem de Barberà, fou ardiaca de la catedral de Lleida. Alfons II de Catalunya-Aragó li confià una ambaixada a Roma per a negociar la pau amb el papa. Li són atribuïts uns comentaris a Gracià i uns escolis al Digest.

Ramon de Barberà  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Participà a la campanya per desposseir Jaume III de Mallorca-Rosselló, el 1344. Un cop ocupada la vila de Cotlliure, Pere III el Cerimoniós el nomenà cap de la nova guarnició de la plaça.