(Palma de Mallorca, 1815 – segle XIX)
Pintor. Era militar i es retirà amb el grau de tinent coronel. Des d’aleshores es dedicà a la pintura i a l’estudi de l’art. Féu diversos viatges per Europa.
Destacà com a retratista i pintor de temes religiosos.
(Montpeller, França, 1 gener 1815 – Prada, Conflent, 1 setembre 1903)
Filòsof. Principal representant a França del neocriticisme que, després de Kant, defensà les tesis de la llibertat i del personalisme i negà la possibilitat de la metafísica com a ciència.
Els seus últims anys els visqué prop del seu deixeble Louis Prats, a Prada.
Publicà, entre altres obres, Essais de critique générale (1854-64), Introduction à la philosophie analytique de l’histoire (1896), Philosophie analytique de l’histoire (1896), Histoire et solution des problèmes métaphysiques (1901).
(València, 25 novembre 1815 – 14 agost 1878)
Arquitecte. Representant d’un neoclassicisme sobri i acadèmic.
És l’autor de nombrosos edificis entre els quals sobresurt la plaça de toros de València (1850-59), en la qual renuncià al típic estil mudèjar per donar-li tota la monumentalitat i dignitat de les obres clàssiques. És autor també del Teatre Principal de València i de l’Asil Romero, entre d’altres obres.
Fou el pare del pintor Rafael Monleon i Torres.
Domènec Jaume (Catalunya, segle XIV – Cotlliure, Rosselló, segle XIV) Frare dominicà. Visqué al convent de Cotlliure. Fou provincial de l’orde i inquisidor de Mallorca. És autor d’obres religioses i d’una història de l’orde de Predicadors.
Joan Jaume (Catalunya, segle XIV) Metge. Traduí al català el Llibre de la figura de l’ull, d’Alcoati.
Lluís Jaume (Illes Balears, segle XVIII – Califòrnia, EUA, 1775) Religiós observant. Fou missioner a Amèrica, on morí martiritzat pels indis.
Onofre Jaume (Illes Balears, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1815) Botànic. Era farmacèutic. És autor d’un diccionari de les espècies botàniques de l’illa de Mallorca.
(Oriola, Baix Segura, 1815 – 1885)
Escriptor. Entre altres obres, publicà un Episcopologio orcelitano.
Deixà inèdita una història de la seva ciutat, titulada Historia de Orihuela, que el seu fill Ernest Gisbert i Ballesteros acabaria.
(València, 7 juny 1808 – gener 1815)
Publicació quinzenal en castellà que fou publicat amb diversos títols.
Va ésser el primer periòdic polític del País Valencià i l’òrgan de la Junta Suprema de València durant la guerra del Francès.
(l’Alcora, Alcalatén, 1745 – València, 1815)
Pintor i ceramista. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles, de València (1767-76), d’on esdevingué després acadèmic.
Es dedicà a la pintura religiosa i, principalment, a la de flors.
L’any 1781 establí una important fàbrica de ceràmica a Ribesalbes i el 1799 fou nomenat director de la de l’Alcora, sense perdre la propietat de l’altra.
(Palma de Mallorca, 1815 – 1887)
Mestre d’obres. Vinculat a l’eclecticisme romàntic italianitzant, va incorporar a les seves obres elements balears: palau del comte de San Simón (1852-54) i església de sa Vileta (1853).
Projectà l’església de Sant Magí i, el 1862, la de Santa Caterina. Dirigí les obres de l’oratori de la Misericòrdia i del pati de l’església de Sant Antoni de Viana. Restaurà edificis, com el casal de son Cigala i la casa de son Peretó.
Fou el pare de Bartomeu Ferrà i Perelló.
(València, 1815 – 1879)
Industrial impressor. Estudià filosofia i lletres a València.
Dedicat a les activitats tipogràfiques, des del 1861 regí la impremta del diari “La Opinión”, de la qual esdevingué propietari el 1869.
En col·laboració amb Teodor Llorente, el 1866 havia convertit “La Opinión” en “Las Provincias”, periòdic que ha romàs vinculat a la seva família.
Fou el pare de Frederic Domènech i Cervera.
(Ciutadella, Menorca, 2 agost 1756 – Sevilla, Andalusia, 6 setembre 1815)
Advocat. Estudià a Marsella. Fou assessor de la sala del crim de la governació de Menorca i oïdor de l’audiència de Sevilla.
Membre de la Societat Maonesa de Cultura, per encàrrec de la qual traduí al català part de l’obra de Young.
Dades dels Països Catalans 