Arxiu d'etiquetes: nobles

Ramon Berenguer II de Barcelona

27 Respostes

(Barcelona, 1053 – la Perxa de l’Astor, Vallès Oriental, 5 desembre 1082)

“el Cap d’Estopes”  Comte de Barcelona (1076-82). Fill i hereu de Ramon Berenguer I. En virtut del testament patern hagué de governar juntament amb Berenguer Ramon II, el seu germà bessó. Això fou motiu de greus desavinences, que intentaren de resoldre’s pels acords del 1078 i el 1079 a base d’estipular un repartiment del patrimoni familiar.

El papa Gregori VII intentà d’intervenir entre ambdós germans, mantingué bones relacions diplomàtiques amb la cort de Barcelona, i sembla que influí en el casament de Ramon Berenguer amb Mafalda, filla de Robert Guiscard de Sicília. Va prestar suport a al-Mutamid de Sevilla per a la conquesta de Múrcia.

Fou assassinat durant una cacera a l’actual terme de Gualba, sembla que per ordre del seu germà Berenguer Ramon II, al qual s’anomena, per aquest motiu, el Fratricida.

Ramon Berenguer I de Barcelona

95 Respostes

(Barcelona, 1023 – 26 maig 1076)

“el Vell”  Comte de Barcelona i de Girona (1035-76), d’Olèrdola (1049-76) i d’Osona (1054-76). Fill de Berenguer Ramon I i de Sança de Castella. El 1039 es casà amb Elisabet de Narbona, de la qual tingué tres fills, Berenguer, Arnau i Pere Ramon.

Durant la seva minoritat s’encarregà del govern la seva àvia Ermessenda de Carcassona, auxiliada pels bisbes Oliba de Vic i Pere de Girona, el jurista Ponç Bonfill March i el conseller Gombau de Besora.

En els primers anys hagué de lluitar contra el comte Ramon I de Cerdanya, en ajut d’Ermengol III d’Urgell, amb qui també col·laborà contra els sarraïns, que havien ocupat la vall d’Àger (1041). Poc temps després, un cop obtinguda del seu germà Sanç de Barcelona la renúncia del comtat d’Olèrdola (1049), veia perillar la seva situació a conseqüència de la rebel·lió de Mir Geribert, que dominava el Penedès i que no aconseguí de sotmetre definitivament fins al 1059.

A partir del 1045 emprengué sistemàtiques campanyes contra els sarraïns de Saragossa, Lleida i Tortosa, que li valgueren l’ocupació de Camarasa (1050) i l’establiment del règim de pàries.

En morir la seva primera muller (1050) va contraure noves núpcies amb Blanca (1051), la qual repudià al cap de poc temps i es casà amb Almodis de la Marca (1062), mare de Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II, la qual associà al govern.

Per aquest matrimoni i per dissensions sorgides amb la vella comtessa Ermessenda, els esposos foren excomunicats i la seva situació esdevingué novament inestable, tot i que el seu germà Guillem I d’Osona li cedí el comtat d’Osona (1054). La crisi fou superada el 1057, quan el comte aconseguí l’aixecament de l’excomunió i la renúncia d’Ermessenda als seus drets sobre els comtats.

El govern entrà aleshores en una fase de plenitud. Pactà aliances amb els comtes d’Urgell, Cerdanya i Pallars (1057), obtingué la submissió de Mir Geribert, i entre el 1058 i el 1063 portà a terme una sèrie de noves campanyes contra els sarraïns juntament amb el comte d’Urgell, el resultat de les quals fou la reconquesta de la Baixa Ribagorça, mentre que la repoblació pel sud s’estenia a Tamarit i Ullastrell.

Els tributs satisfets pels sarraïns foren tan onerosos, que pogué encunyar mancusos i comprar els comtats de Carcassona i Rasès (1068-70), iniciant així l’expansió ultrapirinenca de la casa de Barcelona.

Als darrers anys del regnat assistí a l’assassinat de la seva muller pel seu primogènit Pere Ramon, que fou excomunicat i s’exilià.

Sembla que la compilació del nucli inicial dels Usatges es pot remuntar a la seva època, i durant el seu govern el comtat de Barcelona assolí l’hegemonia sobre la resta dels comtats catalans.

Queralt i de Codina, Dalmau (III) de

11 Respostes

(el Catllar, Tarragonès, 15 setembre 1593 – Barcelona, 7 juny 1640)

Segon comte de Santa Coloma i baró de Ponts. Succeí el seu pare Pere (VIII) de Queralt i d’Icard. A les corts del 1626 no s’adherí gaire a la política d’Olivares. Anà a les guerres d’Itàlia (1630) i el 1637 rebutjà el càrrec d’ambaixador a Venècia.

El 1638 fou nomenat lloctinent general de Catalunya. A causa de la guerra amb França, de les necessitats militars i econòmiques de la corona i de la situació de Catalunya com a teatre d’operacions militars franco-hispàniques, hagué de bestreure diners per al manteniment de les tropes i la reparació de les fortificacions, fer lleves per a assegurar la defensa del Principat i per a la guerra d’Itàlia, i allotjar l’exèrcit castellà a Catalunya.

Tot això l’obligà a enfrontar-se amb la generalitat (impediment de comerciar amb França i confiscació de les mercaderies de contraban de la generalitat), arrest de diputats (Francesc de Tamarit) i de consellers (Vergós i Serra) a propòsit dels allotjaments i les lleves.

Enfrontat amb la resistència del Principat i amb les instruccions de Madrid, hagué de sofrir les crítiques de Madrid arran de la caiguda de Salses (1639) a les mans dels francesos, tot i l’èxit de la campanya de recuperació de la plaça (1640).

Sense partidaris, desbordat pel fenomen més profund de la resistència del Principat, la revolta pagesa aixecada contra els terços castellans, intentà de fugir davant l’entrada dels segadors a Barcelona (1640) que tragueren de la presó Tamarit, Vergós i Serra, i morí víctima de les ires populars en la jornada del Corpus de Sang.

Cardona, Joan Ramon Folc I de

35 Respostes

(Catalunya, 3 gener 1375 – Cardona, Bages, 11 abril 1441)

Segon comte de Cardona, vescomte de Vilamur i almirall d’Aragó. Fill de Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna. Era conegut també amb els noms de Cap de Sant Joan Baptista, el Gambacoberta i el comte Camacurt. Es casà a 16 anys amb Joana de Villena, de la casa reial. El 1396 fou un dels magnats que anaren a Sicília a cercar el nou rei Martí I l’Humà, que l’investí ben aviat de l’almirallat patern.

El 1400 heretà el comtat de Cardona. Fou un dels generals de Martí I el Jove a la campanya sarda que acabà amb la tragèdia de Sanluri (1409). Durant l’interregne de 1410-12, ell i el seu germà Antoni de Cardona i de Luna foren els caps parlamentaris més notables de la noblesa urgellista. El 1412 protestaren per la manera com havien estat elegits els compromissaris de Casp, però, un cop pronunciada la sentència, el comte s’adherí fervorosament a la nova dinastia i es negà a col·laborar en la revolta de Jaume II el Dissortat (1413).

Amb motiu del casament del seu fill Joan Ramon Folc II amb Joana de Prades, li escriví una bella lletra de consells i instruccions. El 1418 fou ambaixador d’Alfons IV el Magnànim al Concili de Constança, i el 1423 manà l’estol que portà a Nàpols l’infant Pere d’Aragó amb forces que permeteren al rei de prendre de nou la ciutat. De retorn, l’estol saquejà Marsella. Després del 1436 es retirà a Cardona.

Milà i Camps, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 7 juny 1886 – Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 25 maig 1955)

Polític i financer. Representant dels monàrquics conservadors i dels sectors oligàrquics, fou diputat i, més tard, president de la diputació de Barcelona durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Fins al 1925 dirigí la junta liquidadora de la Mancomunitat de Catalunya. Membre de la junta que organitzà l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Alfons XIII de Borbó li concedí el títol de comte del Montseny. El 1939 fou nomenat novament, però per poc temps, president de la diputació barcelonina.

Meer i Kindelán, Ramon de

5 Respostes

(Barcelona, 11 gener 1787 – Madrid, 5 novembre 1869)

Militar i baró de Meer. Liberal, fou nomenat capità general de Catalunya (1837), i mostrà de bon principi la seva tendència favorable als elements moderats. Fou combatut pels membres progressistes de la Diputació.

Comandà les forces armades reialistes de la primera guerra carlina i, després de la pèrdua de Berga, promogué la creació d’un Consell Superior Central de Catalunya (agost 1837). Durant les eleccions d’octubre, a causa de l’agitació del Principat, declarà l’estat de setge (setembre 1837); ocupà Barcelona el 14 d’octubre, episodi que representà el triomf del partit moderat i la seva candidatura.

Martí i Franquès, Antoni de

3 Respostes

(Altafulla, Tarragonès, 14 juny 1750 – Tarragona, 20 agost 1832)

Científic i botànic. Noble, de la casa pairal d’Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d’Ardenya. Estudià a la Universitat de Cervera (1762-64). Membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres.

Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).

Membre de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en el mesurament del meridià de París pels Països Catalans.

El 1798 s’instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d’experimentació de les plantes. En 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, l’Haia, Amsterdam i Brussel·les.

El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on sostingué una tertúlia sobre temes científics.

L’Institut d’Estudis Catalans té instituït el Premi Martí i Franquès.

Maristany i Oliver, Pere Guerau

2 Respostes

(el Masnou, Maresme, 12 gener 1863 – Barcelona, 23 juliol 1927)

Industrial i mecenes. Es doctorà en ciències exactes i físico-químiques. Dedicat a l’exportació de vi, obrí un gran mercat per als vins catalans a l’Amèrica del Sud. Contribuí a la fundació de les escoles municipals i del Casino del Masnou.

Patrocinà l’edició de Las estatuas de Barcelona (1903), de B. Bassegoda i Amigó, la fundació de la càtedra Pere Grau, dels Estudis Universitaris Catalans, i el monument del segon misteri del rosari, de Montserrat (1903). Alfons XIII de Borbó el creà comte de Lavern (1911).

Recollí una bona col·lecció d’autògrafs de Verdaguer i col·laborà a l’adquisició de l’anomenat Cançoner de Saragossa, que cedí a la Biblioteca de Catalunya.

López i López, Antoni

4 Respostes

(Comillas, Cantàbria, 12 abril 1817 – Barcelona, 16 gener 1883)

Comerciant, navilier i banquer. Emigrà a Amèrica i aconseguí de fer una considerable fortuna a l’Havana. Retornat a Espanya l’any 1850, emprengué una llarga sèrie de negocis que aviat el portaren a ésser el primer capitalista espanyol. L’any 1852 fundà la casa A. López y Cía., nucli de la futura Companyia Transatlàntica, que aprofità la substitució de la navegació a vela per la de vapor i monopolitzà les línies oficials de vapors a les colònies.

La Transatlàntica s’establí a Barcelona el 1881 i utilitzà exclusivament carbó asturià extret de la zona d’Aller per la Compañía Hullera Española, de la qual López havia estat el fundador (1883) i l’únic propietari. Acumulà, així mateix, diverses concessions ferroviàries i fundà la Compañía General de Tabacos de Filipinas.

En l’esfera bancària creà el Crèdit Mercantil i el Banc Hispano-Colonial (1876), que centrà la seva activitat a Barcelona, amb la col·laboració de destacats financers catalans (entre els quals Manuel Girona). L’èxit d’aquesta empresa va fer concebre a López un projecte extraordinari que consistia a formar, amb els capitals de distints grups financers catalans, un banc únic que hauria tingut un lloc preeminent en tot l’àmbit dels negocis a Europa. La falta de col·laboració li ho impedí.

Fou vice-president de la Liga Nacional, de Barcelona, moviment polític que es proposava d’impedir l’abolició de l’esclavatge dels negres a Puerto Rico (1873). D’altra banda, López protegí el gran poeta català Jacint Verdaguer, que li dedicà el seu poema L’Atlàntida, i construí un sumptuós seminari pontifici a la seva ciutat natal. L’any 1878 Alfons XII de Borbó li va concedir el títol de marquès de Comillas.

Llauder i de Camín, Manuel de

7 Respostes

(Argentona, Maresme, 3 juliol 1789 – Madrid, 6 març 1851)

Militar i polític, marquès de la Vall de Ribes. Amb el grau de coronel, lluità l’any 1813 en la guerra del Francès i es destacà en el setge de Girona. Afecte a la causa de l’absolutisme, l’any 1823 s’uní a les forces franceses del duc d’Angulema, que li va valer, com a recompensa, el nomenament de capità general de Bascònia. El 1830 fou capità general d’Aragó i, poc després, de Navarra.

El 1832, després dels fets de La Granja, es declarà contrari al grup carlí i rebé la capitania general de Catalunya. Per organitzat una força contra els carlins, armà a Barcelona els batallons de la Milícia Nacional. L’any 1834 fou nomenat ministre de la guerra sota el govern de Martínez de la Rosa, càrrec que dimití aquell mateix any i tornà a la capitania de Catalunya, on actuaven les forces carlines, i també grups revolucionaris que exigien la restauració de la Constitució del 1812.

La Milícia Nacional es posà del costat dels revolucionaris, cosa que significava el fracàs del general Llauder a Barcelona. Es va fer càrrec del poder una junta que el va destituir. Es refugià a França, viatjà per Europa i, en tornar, fou nomenat, l’any 1839, capità general de Granada, però aviat hi renuncià.

L’any 1844 publicà unes memòries i el 1845 fou nomenat senador, però la seva vida va restar reduïda a l’àmbit estrictament privat fins a la mort.