Arxiu d'etiquetes: 1375

Vilaragut i de Romaní, Joan de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV – abans 1376)

Fill de Bernat de Vilaragut i de Vilanova, i de Jaumeta de Romaní. Fou capità i regidor de Xàtiva durant la guerra de Castella (1365). Col·laborà en el fracassat assalt a Requena (1369). Després fou ambaixador de Borriol.

En enviudar tingué algunes qüestions per raó del seu pretès matrimoni amb Teresa de Boixadors i de Carròs, neboda d’Isabel. Foren fills seus Carrossa de Vilaragut i Carròs, i:

  • Bernat de Vilaragut i Carròs  (País Valencià, segle XIV – 1375)  Rebé del seu germà Joan la senyoria d’Albaida. Morí sense descendència; la seva germana Carrossa heretà una part del domini.
  • Joan de Vilaragut i Carròs  (País Valencià, segle XIV – 1375)  Senyor d’Albaida. Morí sense descendència i la senyoria passa al seu germà Bernat.

Gaucelm, Jaubert

2 Respostes

(Perpinyà, 1375 – després 1434)

Pintor. Identificat per alguns amb l’anomenat mestre del Rosselló. L’any 1398 realitzà un tabernacle per a l’església de Sant Mateu de Perpinyà.

És autor de diversos retaules per a les esglésies de Ribesaltes (1400), de Ceret (1422), de Bula d’Amunt (1426), així com del de Sant Joan Baptista (vers 1428) a Évol, executat dins l’estil internacional sota influència de Lluís Borrassà, és una obra d’una gran qualitat i de colorisme refinat i forma un conjunt de tretze taules relacionades amb el sant, el Crist i la Verge.

Galiana, Antoni de

1 Resposta

(Illes Balears, segle XIV – Palma de Mallorca, 9 abril 1375)

Bisbe de Mallorca (1363-75). Canonge degà de la seu; fou el primer prelat mallorquí que regí la seu de Mallorca.

Impulsà les obres de la catedral, on és enterrat.

Boïl i de La Scala, Felip

3 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Illes Balears, 1348)

Cavaller. Fill de Pere Boïl i d’Aragó. Segon senyor de Manises. Prengué part en la campanya de Sardenya (1323-24) i el 1326 fou nomenat lloctinent reial de l’illa.

Conseller, mestre racional (1320-30) i tresorer (1330-36) de Jaume II el Just i d’Alfons III el Benigne, tingué una gran importància en el regnat de Pere III el Cerimoniós. Participà en l’expedició a Mallorca i en l’ocupació del Rosselló (1343-44).

Fou governador de Perpinyà (1344), i reformador de Mallorca (des del 1345), on organitzà la repressió contra els fidels de Jaume III de Mallorca. El rei Jaume II li concedí la jurisdicció de Manises (1329).

Fou el pare de:

Felip Boïl i de Bellvís  (País Valencià, segle XIV – 1375)  Fou el pare de Pere Boïl i Colom.

Pere Boïl i de Bellvís  (País Valencià, segle XIV)  Fou batlle de València des del 1356.

Jaume IV de Mallorca

20 Respostes

(Perpinyà, 24 agost 1338 – Sòria, Castella, 16 febrer 1375)

“el Pretendent”  Rei de Mallorca i de Nàpols. Fill de Jaume III de Mallorca i de Constança d’Aragó. Participà en la batalla de Llucmajor, en la qual morí el seu pare i ell fou fet presoner del seu oncle Pere III el Cerimoniós (1349); tancat al castell de Xàtiva, el 1358 fou traslladat al Castell Nou de Barcelona.

El 1362 aconseguí d’escapar-se i es refugià a Nàpols, on va contraure matrimoni amb Joana I de Nàpols. Féu la guerra a Pere el Cerimoniós, comptant amb l’aliança i la protecció dels reis de Castella.

Envaí el Rosselló (1374) i penetrà en el Principat fins a les portes de Barcelona, però fou obligat a retirar-se a Aragó i Castella.

Llagostera, baronia de

(Catalunya, segle XIV – )

Jurisdicció senyorial. Erigida el 1375 sobre la senyoria, el lloc i el castell homònims a favor de Gastó de Montcada i de Lloria, que comprenia els castells de Malavella, Montagut i Cassà, la vila de Caldes de Malavella i les viles i llocs de Franciac, Santa Seclina, Caulès, Tossa i Lloret.

Passà als Cruïlles i, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i als Cruïlles de Castellfollit, alhora que els Montcada, marquesos d’Aitona, i llurs successors els ducs de Medinaceli també s’intitularen barons de Llagostera.

La senyoria de Llagostera havia estat concedida el 1288 al vescomte Dalmau VI de Rocabertí. El 1323, per mort del fill d’aquest, Guerau de Rocabertí, retornà a la corona, i el 1324 fou donada a l’avi del primer baró Ot de Montcada i de Pinós, senyor de la baronia d’Aitona.

Joana d’Aragó i d’Armanyac

6 Respostes

(Daroca, Aragó, octubre 1375 – València, setembre 1407)

Comtessa de Foix. Filla del duc de Girona, el futur Joan I de Catalunya, i la seva primera esposa, Mata d’Armanyac.

Sembla que no assolí una normalitat mental, cosa que no li impedí el matrimoni amb Mateu de Foix, el qual, ajudat de milícies estrangeres, envaí el Principat i reivindicà els drets de Joana a la corona catalano-aragonesa, enfront de Martí I l’Humà. L’escomesa fou detinguda sobretot gràcies al comandament de Pere II d’Urgell.

Un cop mort Mateu de Foix, Joana tornà a Catalunya i morí sense fills.

Joan II d’Empúries

3 Respostes

(Catalunya, 1375 ? – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1401)

Comte d’Empúries (1396-1401). Fill de Joan I i de Joana d’Aragó.

Es casà amb Elfa de Cardona de la qual no tingué descendència.

Heretà el comtat en morir el seu pare, si bé el rei Martí I l’Humà no el reconegué mai com a successor.

Ferrara, Guillem de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1297 – Santes Creus, Alt Camp, 1375)

Abat perpetu de Santes Creus. De pares italians. Abans de ser novici al monestir participà amb el seu pare a les lluites de Frederic II de Sicília contra Nàpols (1315).

Essent monjo gaudí de gran fama pel seu bon seny. Fou consultat pels reis Alfons III el Benigne i Pere III el Cerimoniós.

El seu abadiat durà 28 anys i marcà un període brillant en la comunitat. Les obres del monestir avançaren també molt en la construcció del claustre major. Es feren importants reformes i millores en altres indrets.

Elionor de Sicília

33 Respostes

(Sicília, Itàlia, 1325 – Lleida, 20 abril 1375)

Reina de Catalunya (1349-75). Era filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Carintia.

Fou la tercera muller de Pere III el Cerimoniós, amb el qual es casà a València el 1349. Col·laborà eficaçment amb el seu marit, especialment en els esforços per acostar Sicília, governada pels seus germans, a Catalunya.

En la política interior del regnat, formà part del partit advers a Bernat II de Cabrera, gran conseller de Pere III, i fou ella qui en signà el procés en contra i en precipità l’execució (1364).

Fou enterrada al monestir de Poblet. Fills seus van ésser Joan I i Martí I l’Humà.