Arxiu d'etiquetes: vescomtat Vilamur

Vilamur i de Pallars, Ramon (I) de

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Noble. Fill de Pere (V) de Vilamur i germà de Ponç.

Fou vescomte de Vilamur (1275-1303), proposat com a hereu pel seu oncle el comte Arnau Roger I de Pallars en el cas que Ramon Roger de Pallars -germà seu- morís sense fills (com així s’esdevingué).

Fou el pare del vescomte Pere (VI) de Vilamur.

Un altre germà de Ramon fou Bernat de Vilamur i de Pallars  (Catalunya, segle XIII – 1302)  Noble. Rebé del rei (1297) els castells de Calentí, Tebar i Cochos, al regne de Múrcia, i el d’Oriola, que deixà en herència al seu germà Ramon (I).

Vilamur, vescomtat de

(Catalunya, 1135 – segle XV)

Jurisdicció feudal de l’antic comtat de Pallars, que comprenia, a l’origen, la vall de Siarb -avui, de Soriguera-. Els vescomtes de Pallars, després d’un breu temps d’anomenar-se vescomtes de Siarb, adoptaren el nom definitiu de Vilamur el 1135, però no signaren com a vescomtes fins el 1149. El primer a fer-ho fou Pere (II) de Vilamur (vescomtat de Pallars).

Al segle XII actuaven a les altes valls dels Pirineus frontereres amb l’Urgell, i signaren pactes dels bisbes d’Urgell i dels vescomtes de Castellbò.

Al segle XIII foren convocats a corts, tingueren accés a l’episcopat i establiren un doble matrimoni amb la casa comtal pallaresa (1250), acordat entre el vescomte Pere (IV) de Vilamur i el comte Roger I; com a garantia el comte lliurà els castells de Montcortès, Peramea, Estac, Enviny, Castellgermà i Espluga de Serra (1254) i els llocs de Santa Engràcia, Salàs, Riverd, Puiforniu, Llavorsí, Torre de Ribera, Escaló i Segura (al camí del port de la Bonaigua); el vescomte lliurà els castells de Naens, Cadolla, Castellnou i les Escaldes, i amb el consentiment dels seus vengué el castell de Sarroca al monestir de Gerri (1213).

Sense possibilitats d’expansió, s’abocaren a la Ribagorça i Aragó: el vescomte Pere (V) de Vilamur manà de restituir el mal que havia fet als homes de la Clamosa, Graus, Montsó, Cofita, Estadella, Alaó, Lasquarri, Xalamera, Siscar i Sant Pere de Molins. Tingué poc relleu al comtat d’origen, davant l’influx creixent dels Cardona, estretament lligats a la casa comtal.

Es convertiren en fidels col·laboradors de la monarquia, després que el vescomte Ramon (I) de Vilamur es revoltés contra el rei Pere II, amb els comtes de Foix, Pallars i Urgell; assetjat a Balaguer (1280) i empresonat, hagué de lliurar al rei els castells de Naens, Sant Just, Cadolla, Casterner, Betesa, Tornafort, Vilamur, Montenartró, Embonui, Santa Creu, Burg i Rubió (1282). Vengué els castells de Tendrui i Claret al bisbe d’Urgell (1287) i fou nomenat pel rei Pere II veguer de Pallars i Ribagorça i sobrejunter de Sobrarb i les valls (1298). El rei Pere II eximí els homes de Vilafranca del Penedès d’anar a la guerra contra el vescomte de Vilamur (1336).

Pere (VII) de Vilamur, donzell, recuperà les viles de Juneda (1338) i la Pobla de Segur (1355), i participà en les campanyes del Rosselló (1343-44), Sardenya (1353) i contra l’infant Ferran i Castella (1352). Per tot això el rei li concedí la potestat dels llocs de Basturs, la Pobla i el Pui de Segur (1358).

El vescomte Pere (IX) de Vilamur (dit també Pericó), menor de vint anys, amb la seva mare Sibil·la, senyora de les valls de Vilamur i Montenartró (1380), marcà el límit d’aquestes amb l’honor de Bellera; el rei concedí a Sibil·la la fadiga de Basturs, que Pere (IX) tenia en feu, amb el mer i mixt imperi (1380). Pere (IX) devia morir tot seguit, car Ramon d’Anglesola, baró de Bellpuig, ja era vescomte de Vilamur el 1381 (vescomte Ramon (II) de Vilamur), i en morir (1386), el seu nebot, el comte Hug (II) de Cardona, heretà el vescomtat de Vilamur, que restà vinculat als Cardona.

Vilamur, Pere (VI) de

(Pallars, segle XIII – vers 1340)

Vescomte de Vilamur. Fill de Ramon (I) de Vilamur i de Pallars.

Obtingué la concessió de mercat per a la Pobla de Segur (1315) i fou armat cavaller a Saragossa durant la coronació del rei Alfons III (1328).

Sembla que la línia troncal s’extingí amb el seu besnét el vescomte Pere (IX) de Vilamur (Catalunya, segle XIV – abans 1381).

Vilamur

(Catalunya, segle XI – segle XV)

Llinatge pallarès, que senyorejà el vescomtat de Vilamur i segurament prengué el nom del castell homònim.

El primer personatge amb aquest cognom de què hom té notícia és un Ramon Guifré de Vilamur (Catalunya, segle XI)  Noble. El seu fill i hereu fou:

Pere (III) de Vilamur (Catalunya, segle XII – vers 1203)  Vescomte de Vilamur. Potser era fill seu -o potser germà- el bisbe Bernat de Vilamur-. El succeí el seu fill:

Pere (IV) de Vilamur (Catalunya, segle XIII – vers 1255)  Vescomte de Vilamur. Fou pare de Ponç de Vilamur i de:

  • Pere (V) de Vilamur  (Catalunya, segle XIII – 1275)  Vescomte de Vilamur. Es digué parent del bisbe de Lleida Guillem de Montcada. Fou pare de Ponç, de Bernat i de Ramon de Vilamur i de Pallars.
  • Bernat de Vilamur  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fidel del rei Pere II en el setge de Balaguer contra els barons rebels (1280). El dit rei el defensà (1281) dels atacs del comte de Foix.
  • Sibil·la de Vilamur  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Tenia la vila d’Araós en penyora per l’ardiaca de Galliners (1231).

Anglesola

(Catalunya, segle XI – segle XIV)

Família de l’estament militar. Amb domini sobre les baronies d’Anglesola i de Bellpuig, el vescomtat de Vilamur i altres possessions a Aragó.

Els primers Anglesola col·laboraren amb Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV en la conquesta de la vall del Segre.

Diversos membres de la família intervingueren activament en el període de crisi successòria al comtat d’Urgell, en prestar suport a les pretensions de la casa de Cabrera, enfrontada amb Jaume I i Pere II, que volien annexionar el comtat a la corona. Després de la victòria de Pere II sobre els nobles coalitzats (Balaguer, 1280), els Anglesola es convertiren en fidels aliats de la corona.

Tres són les línies que es formaren de l’esmentada família: la dels senyors de la baronia d’Anglesola, de la qual sortí la branca dels senyors de Miralcamp i de Mollerussa; la línia dels senyors de la baronia de Bellpuig, de la qual sortí la branca dels senyors de Butsènit i d’Utxafava; i la línia dels senyors de Vallbona.