Arxiu d'etiquetes: comtat Barcelona

Joan de Borbó i de Battenberg

(La Granja de San Ildefonso, Castella, 1913 – Pamplona, Navarra, 1993)

Pretendent al tron d’Espanya (1941-77). Tercer fill d’Alfons XIII de Borbó. Fou príncep de Girona, Astúries i Viana (1933-41), i comte de Barcelona. El 1933, per renúncia dels seus dos germans grans, es convertí en l’hereu de la corona.

El 1942 es traslladà a Lausana -on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó– i el 1946 a Estoril. El 1969, en produir-se la proclamació del seu fill, Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat i el seu secretariat polític.

Tot i això, influí en favor de la democràcia, i el 1977 renuncià als seus drets dinàstics, conservant, però, el títol de comte de Barcelona.

Guillemó

(Catalunya, segle IX)

Comte de Rasès. Fill de Berà, el primer comte de Barcelona.

Segurament per venjar-se de la destitució del seu pare, secundà la revolta d’Aissó el 826-827, lluità contra l’autoritat de la corona franca.

Ermessenda

(Catalunya, segle IX – 885/88)

Muller del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya i després de Barcelona-Girona i de Narbona.

Vídua vers el 848, actuà al costat dels seus fills Guifré el Pelós i Miró I de Conflent i de Rosselló amb el títol de comtessa.

Duoda

(França, segle IX – Catalunya ?, després 872)

(o DodanaComtessa de Barcelona. Casada amb Bernat de Septimània. Tingué dos fills: Guillem i Bernat.

Escriví un Manuale (841-843), fonamental en fragments bíblics, que està dedicat a l’educació del seu fill Guillem.

Borrell I de Barcelona *

Nom amb què també és conegut el comte Guifré II Borrell de Barcelona.

Unifred

(França ?, segle IX – Itàlia, després 864)

Comte de Barcelona, potser de Girona i d’Empúries, de Rosselló, de Narbona i d’altres comtats septimans (857-864). La seva procedència és controvertida.

El 857 Carles II el Calb li encomanà el marquesat de Gòtia, en substitució del destituït Odalric, a més dels comtats de Beaune i Autun, a Borgonya, que havia pres el traïdor Isembard. El mateix 857 negocià un tractat de pau i amistat amb el governador de Saragossa ‘Abd al-Uwar, el qual li permeté de passar l’any 858 a França, on ajudà Carles el Calb en la defensa del regne contra els normands, contra una invasió de Lluís II el Germànic i contra les dissidències de la noblesa.

Al juny de 859 aconseguí de Carles el Calb a Attigny tres preceptes per a uns indígenes de Septimània i Catalunya: un tal Isembert, un Gomesind de la família vescomtal de Narbona-Rosselló i un Oriol, fill del comte Alaric d’Empúries i nét del comte Berà I. Segons historiadors àrabs, la pau del 857 es trencà el 861, quan un exèrcit sarraí atacà Barcelona, sense prendre-la.

El 862 esclataren de nou les dissidències a l’interior del regne franc, especialment a les regions meridionals, on els nobles aquitans volgueren oposar el rei Carles II el Jove d’Aquitània al seu pare Carles el Calb. En aquesta ocasió Unifred se sumà a la revolta i, acusat de bausia, fou formalment destituït: atribució de béns fiscals del Montseny a un comte Sunyer i al bisbe Frodoí (862).

Perseverà, però, en la revolta i prengué Tolosa, acció en la qual degué morir el comte Ramon I (863), cap de la noblesa fidel a Carles el Calb. El domini sobre la ciutat de Tolosa, que Unifred sabé defensar d’un atac dels normands (864), segurament significà també un cert control sobre el comtat tolosà i el de Carcassona-Rasès, i fins potser els de Pallars i Ribagorça.

Conjugant l’actuació militar i la diplomàcia, el rei Carles el Calb aconseguí finalment d’aïllar el rebel, que a la fi del 864, sentint-se amenaçat, fugí cap a Itàlia, on tenia propietats.

Tudellén, tractat de

(Tudellén, Navarra, 27 gener 1151)

(o de Tudilén) Pacte entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Alfons VII de Castella, pel qual ambdós monarques es comprometien, d’una banda, a envair i repartir-se el regne de Navarra i, d’una altra, a delimitar les respectives zones de conquestes futures als territoris musulmans del Llevant peninsular.

A Ramon Berenguer IV, li correspongueren la ciutat i el territori de València des del riu Xúquer fins als límits del regne de Tortosa, Dénia i el regne de Múrcia, llevat de Llorca i Vera; per tot això, però, havia de prestar vassallatge al monarca castellà.

Aquest tractat tingué com a precedent el pacte de Carrión (1140) i establí les bases per als tractats de Cazola (1179) i Almirra (1244) entre Catalunya i Castella.

Sunyer I de Barcelona

(Catalunya, 890 – monestir de la Grassa, França, 15 octubre 954)

Comte de Barcelona, Girona i Osona (911-947). Fill de Guifre el Pilós i de Guinedilda.

Associat al govern dels comtats pel seu germà gran Guifre II, a la mort d’aquest va governar els tres comtats. A l’interior, per la banda de Lleida, lluità repetidament contra els musulmans i, litoral avall, dirigí també diverses expedicions en direcció a Tortosa.

Aquestes expedicions contra territoris musulmans provocaren l’engrandiment del comtat cap a la part del Penedès, continuant la Strata Francisca fins a Olèrdola (929), l’abandonament momentani de Tarragona per part dels musulmans, i la subjecció de Tortosa a un tribut.

En les lluites entre carolingis i robertians, va defensar Carles el Simple. Li guardà fidelitat sense, però, mai retre-li homenatge personal, i en la pràctica vivia al marge de l’autoritat del monarca franc.

Durant el seu govern féu erigir el monestir de Santa Cecília de Montserrat en un predi que lliurà al monjo Cesari, a instigació de la comtessa Riquilda, gran propulsora i benefactora de la casa.

L’any 947, després d’abdicar el govern als seus fills Miró i Borrell alhora, va retirar-se i es féu monjo al convent de la Grassa, on morí.

Sunifred I d’Urgell-Cerdanya

(França, segle IX – Catalunya, 848)

Comte d’Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Pare de Guifre el Pilós i fundador, per tant, de la casa comtal catalana.

Segons Ramon d’Abadal, sembla que era fill del comte Bel·ló de Carcassona i germà del seu successor Oliba I, la qual cosa explicaria les tradicionals relacions entre ambdues cases. El 842 va sorprendre als confins de la Cerdanya la gran expedició enviada per Abd al-Rahman II contra Narbona. Com altres membres de la mateixa família, es distingí pel legitimisme i per la fidelitat a la casa carolíngia.

Havia rebut de Lluís el Piadós el comtat d’Urgell com a premi a la fidelitat del seu germà Oliba I, i, el 844, Carles el Calb, després de capturar i ajusticiar el traidor Bernat de Septimània, atorgà a Sunifred els comtats de què gaudia aquell.

Així fou com, gràcies al seu joc polític i en unió amb el seu germà Sunyer, aconseguí d’annexar als propis territoris (Barcelona, Girona, Besalú i els seus comtats d’Urgell-Cerdanya, a més dels del seu germà, Empúries i Rosselló) tot aquell conglomerat que Bernat de Septimània havia format a banda i banda dels Pirineus (Narbona i comtats satèl·lits). Carles el Calb li concedí el títol de marquès, segons un document oficial del mateix any 844.

Tot indueix a creure que Sunifred va morir de mort violenta durant la temptativa de Guillem, fill de l’ajusticiat Bernat, d’apoderar-se de Barcelona (848). A la seva mort, els comtats de Barcelona, Rosselló-Empúries i Narbona tornaren a poder dels francs.

Sança de Castella (comtessa Barcelona)

(Castella, vers 1006 – Barcelona, 26 juny 1027)

Comtessa de Barcelona. Filla del comte Sanç Garcia de Castella.

Primera muller de Berenguer Ramon I de Barcelona, amb el qual s’hi casà el 1021, i ell l’associà al govern.

Li donà dos fills: el futur Ramon Berenguer I i Sanç Berenguer.