Arxiu d'etiquetes: Cardona (bio)

Guiu -varis bio-

2 Respostes

Francesc Guiu  (Catalunya, segle XVIII – segle XIX)  Eclesiàstic i escriptor. Fou rector de Sant Martí de Provençals (avui Barcelona) i autor d’un piadós Manual per a dirigir los malalts en ses malalties i en lo tremendo pas de la mort.

Joan Guiu  (Barcelona, segle XVII)  Cronista. Continuà les Rúbriques del Cerimonial d’Esteve Gilabert Bruniquer. Féu la part corresponent als anys 1618-40. Continuà encara l’obra Jeroni Brotons.

Josep Guiu  (Catalunya, segle XVIII)  Metge. Exercí a Lleida. És autor de diversos escrits de caràcter professional.

Pau Guiu  (Cardona, Bages, segle XVII – Catalunya, 1705)  Religiós mercenari. Publicà una Visita de malcontentos i poesies en castellà.

Foncalada, Plàcid

Deixa un comentari

(Cardona, Bages, segle XVII – 1664)

Religiós. Fou prior i després abat del monestir de Sant Benet de Bages.

Destacà pels seus coneixements musicals.

Abat, Antoni

Deixa un comentari

(Cardona, Bages, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)

Teòleg i filòsof. Professà el 1678 al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona. Fou professor de teologia moral a Barcelona i a Roma.

En morir, preparava l’edició d’una Theologia moralis i d’una Philosophia.

Merlí i Feixes, Ramon

(Cardona, Bages, 2 abril 1763 – Barcelona, 19 abril 1838)

Metge. Exercí a l’hospital militar de Figueres, al Rosselló i al Voló, i, després, a Vic.

El 1820 fou nomenat vocal de la Junta de Sanitat del Principat, i tingué una actuació destacada a Barcelona durant l’epidèmia de febre groga del 1821.

Publicà Arte de desterrar y aniquilar las epidemias… (1815).

Mas i Abat, Celestí

(Igualada, Anoia, 6 abril 1819 – Cardona, Bages, març 1883)

Polític i escriptor. Es llicencià en lleis a la Universitat de Barcelona, ciutat on exercí la professió d’advocat.

Milità en la Unió Liberal, fou alcalde d’Igualada, diputat a corts, intendent de Filipines i governador civil de Granada.

Entre altres obres sobre temes d’administració oficial, cal remarcar Guía de alcaldes y ayuntamientos (1844), Manual del juez de paz (1855), Diccionario jurídico administrativo (1858-64) i Legislación de la época revolucionaria de España (1871).

Martí, Emeteri

(Cardona, Bages, segle XVIII – segle XIX)

(o Medir Martí)  Eclesiàstic i polític. Rector de Gurb de la Plana (Osona) i diputat a corts.

Va escriure Catecisme de totes les festes i solemnitats principals de l’església (1818), que fou prohibit pel bisbe de Vic, i Dictamen de la comisión eclesiástica encargada del arreglo definitivo del clero de España (1823).

Guix i Ferreres, Josep Maria

Deixa un comentari

(la Coromina, Cardona, Bages, 19 desembre 1927 – Vic, Osona, 28 juny 2009)

Eclesiàstic. Rebé l’ordenació sacerdotal el 1952 i l’episcopal el 1968.

Fou bisbe auxiliar de Barcelona (1968-83). El 1983 fou nomenat bisbe de Vic.

Expert en doctrina social de l’església, fou catedràtic, degà i sotsdirector de l’Institut Social Lleó XIII de Madrid. Doctor en teologia per la universitat pontifícia de Comillas i en ciències socials per la universitat pontifícia de Salamanca.

Entre les seves obres destaquen Recepció episcopal de la Rerum novarum a la Tarraconense (1991) i Santa Maria de les feines senzilles (1998). Col·laborà en les obres Cursos de doctrina social catòlica (1967) i Manual de doctrina social de la Iglesia (1993).

Cardona i Agut, Josep

Deixa un comentari

(Cardona, Bages, 1871 – Sabadell, Vallès Occidental, 14 febrer 1934)

Poeta i eclesiàstic.

Es destacà com a orador sagrat en català; predicà milers de sermons, alguns dels quals foren publicats: Elogi fúnebre del doctor Robert (1902).

Fundà i dirigí a Sabadell la revista “Garba”, dins la línia dels Pomells de Joventut.

Publicà diversos reculls poètics, influïts per la poesia mística de Verdaguer: Cançons i moralies (1927), Terrals (1927), Lliris blaus (1928).

Cardona, Hug II de

31 Respostes

(Catalunya, 15 octubre 1328 – Cardona, Bages, 2 agost 1400)

Vescomte de Cardona (1334-75), primer comte de Cardona (1375-1400). Fill i successor d’Hug VI d’Empúries i de Beatriu d’Anglesola.

Acompanyà Pere III de Catalunya a Morvedre (1342), defensà la Cerdanya contra Jaume III de Mallorca (1347) i participà en l’expedició de Sardenya del 1354 i, més tard, en la defensa de les fronteres d’Aragó contra la invasió castellana.

Fou molt amic de l’infant Ferran d’Aragó, marquès de Tortosa, i enemic declarat del privat reial Bernat II de Cabrera, a la caiguda del qual contribuí. El 1375 Pere III l’elevà a la categoria de comte.

Engrandí el seu patrimoni, gràcies al seu oncle matern Ramon d’Anglesola, amb el vescomtat de Vilamur (1381) i les baronies de Bellpuig (1386) i de Juneda.

Els darrers anys del regnat de Pere III en fou un dels consellers predilectes, i conservà aquesta privadesa durant el regnat de Joan I el Caçador, malgrat la seva amistat amb la reina Sibil·la de Fortià. El 1364 fou investit amb l’almirallat de la corona catalano-aragonesa, títol que restà vinculat a la família.

Havia estat estretament emparentat amb la família reial pels seus successius matrimonis amb Blanca d’Empúries, filla de l’infant Ramon Berenguer I d’Empúries, i amb Beatriu de Luna.

A l’època de la seva màxima esplendor, entre el 1393 i el 1400, Andreu Febrer compongué el panegíric de les dames de la seva casa.

Bertran i Oriola, Manuel

Deixa un comentari

(Cardona, Bages, 1901 – Barcelona, 1976)

Poeta. Ha conreat la poesia religiosa en diàlegs i meditacions que denoten una influència de Ramon Llull, Joan de la Creu i la patrística: Jesucrist amb mi (Viola dels Jocs Florals del 1934), Comunió (1945), Cantata de Nadal (1947), Quaresma (1949) i Ciutat de Déu (1957, premi Ciutat de Barcelona 1955).