(Barcelona, 1056 – 1068)

Compilació de pràctiques judicials, constitucions, preceptes, textos provinents de diverses obres i altres elements jurídics, que constituí durant l’edat mitjana el codi vigent als territoris del comte de Barcelona, i, més tard, al Principat de Catalunya. Els seus preceptes foren durant segles la base del dret públic i privat de Catalunya, i constitueixen la font principal del dret català.

La seva paternitat és encara incerta, malgrat les atribucions expresses de molts articles al comte Ramon Berenguer I, recollides i admeses per molts historiadors catalans. Tal com han pervingut, són una compilació dreçada per un jurisconsult de la cúria comtal barcelonina en època més tardana (segle XII), que incorporà a un nucli primitiu, promulgat durant el regnat de Ramon Berenguer I (1035-76), agregacions de diversos elements provinents dels arxius de la cúria.

El nucli legal primitiu fou promulgat per Ramon Berenguer I en assemblea amb els magnats consignats en l’Usatge 4 (entre els quals hi havia els jutges Guillem March, Ponç Bonfill March i Guillem Borrell), en data insegura (vers 1064 o 1068), durant l’època del seu matrimoni amb Almodis (1055 a 1070).

Consta d’unes seixanta disposicions: preceptes promulgats per Ramon Berenguer I i usualia de la cúria o tribunal del comte de Barcelona. El mot llatí usualia (en català, usatges) significa, en sentit estricte, usos o principis judicials, però en sentit més ampli equival a costum.

Probablement alguns magnats (sapientes) que participaren en l’assemblea on foren promulgats van intervenir en l’elaboració dels usualia, especialment Ponç Bonfill March, conseller de Ramon Berenguer I i màxima figura de l’escola de juristes i gramàtics de Barcelona.

Aquest nucli primitiu té dues seccions: a) una de concreció escrita del nou dret consuetudinari feudal, ignorat absolutament pel Liber Iudiciorum visigòtic, aleshores vigent; té la finalitat de suplir les deficiències de la llei goda en ordre a les noves circumstàncies socials, d’adaptar l’organització del comte de Barcelona al sistema feudal, d’establir amb caràcter jurídic les diverses categories personals, de fixar els drets dels senyors i d’assentar les obligacions i els tràmits derivats de les relacions feudals entre senyors i vassalls; b) una altra secció d’adaptació de la llei als nous temps, de caràcter penal, en la qual s’adapten els pagaments de les esmenes al règim dinerari en plata, per posar-lo a l’abast dels humils.

Un segon nucli legal fou la constitució de Pau i Treva, promulgada per Ramon Berenguer I i les jerarquies eclesiàstiques a la catedral de Barcelona, amb motiu de la croada contra Barbastre (1064).

El tercer cos legislatiu, potser del temps de Ramon Berenguer III (1086-1131), regulava la pau territorial, civil i comtal, fins aleshores en mans eclesiàstiques, sota la responsabilitat del comte de Barcelona. La reglamentació de la pau pel poder públic fou una arma poderosa, emprada pels comtes al servei de la seva política.

El quart nucli, en bona part doctrinal, proclamava els drets, els deures i les atribucions del Príncep, establerta la potestat executiva, legislativa i judicial, fixava els deures de protecció i fidelitat envers els qui estaven sota l’autoritat comtal i consignava el poder militar i el domini eminent sobre els castells, els camins i els béns d’aprofitament comunal.