(Catalunya, segle XVI – 1606)
Senyor de Seró (Noguera). Amic i protector dels bandolers, va tenir un paper destacat en la resistència de la noblesa a l’impost de l’excusat.
Diputat de la Generalitat (1593-96), formà part de la junta de defensa del Principat contra les tropes franceses.
Fou el pare d’Alexandre d’Alentorn i de Botella.
(Catalunya, segle XVI – 1626)
Noble. Fill d’Onofre Alentorn i d’Oms, milità amb el nyerros.
Protegí els bandolers Perot Rocaguinarda i Sastre Domingo i s’oposà a la política contra el bandolerisme del lloctinent i governador del Principat.
Fou diputat militar de la Generalitat (1614-17).
(Hispània ?, 681 – Toledo, Castella, 716)
Noble visigot, governador de la Tarraconense i la Septimània. Fill del rei Vititza, que el va associar al tron.
Pretendent a la corona, a la mort del seu pare (710) es va instal·lar a la Tarraconense i demanà l’ajuda dels musulmans (713) per lluitar contra Roderic, que els magnats havien elegit rei.
Després de conquerida la Península pels musulmans, li fou restituït el patrimoni territorial familiar (713).
(Catalunya ?, segle IX)
Noble indígena got. El 827, juntament amb Guillemó, fill del comte Berà, promogué una revolta contra els comtes francs del litoral català, i s’establí a les comarques d’Osona i Bages.
Amb l’ajuda dels àrabs del Segrià i de l’emir Abd al-Rahman II arrasà el Vallès i assetjà Barcelona i Girona, però no pogué prendre-les a causa de la resistència del comte Bernat de Septimània.
Malgrat fracassar la rebel·lió, aquesta fou, durant el període comtal, l’única manifestació violenta de l’esperit indígena contra un domini foraster.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Noble. Partidari de Carles d’Àustria. El 1684, durant la guerra amb França, serví de capità a la Coronela de Barcelona.
El 1705 fou un dels ajudants del general anglès Stanhope a l’expugnació de Barcelona, després d’haver-se unit de seguida amb els aliats. L’any 1706 fou capità de la Coronela, durant el primer setge borbònic de la ciutat.
Assistí a la junta de braços del 30 de juny al 6 de juliol de 1713, celebrada a Barcelona per decidir la prossecució de la resistència contra Felip V de Borbó, també entrà al Consell de Cent de la capital, però, per raons de salut, hagué de dimitir dels seus càrrecs.
El 1714 els borbònics li confiscaren els béns.
(Sevilla, Andalusia, 10 maig 1583 – Vilak, Alemanya, 28 març 1637)
Noble i militar. Virrei de Catalunya (1619-22).
Continuà la persecució del bandolerisme iniciada per Alburquerque i, per la seva actitud centrista, s’hagué d’afrontar a una actitud contrària generalitzada al Principat.
(Sevilla, Andalusia, 1509 – Nàpols, Itàlia, 2 abril 1571)
Noble i militar. Virrei de Catalunya (1554-58).
Prengué fortes mesures contra el bandolerisme, destruint les cases dels considerats col·laboradors i protectors.
Després exercí com a virrei de València (1558-59) i lloctinent general del Regne de Nàpols (12 juny 1559 – 2 abril 1571) .
(Peñafiel, Castella, 29 maig 1421 – Barcelona, 23 setembre 1461)
Príncep de Viana, duc de Gandia i primogènit de Catalunya-Aragó i Navarra. Fill de Joan II i de la seva primera muller, Blanca de Navarra. Mort el rei Carles III de Navarra, fou proclamat príncep de Viana, títol que portaven els hereus de Navarra (1423). Passà una gran part de la infantesa i de l’adolescència a Olite, on rebé una educació excel·lent. El 1439 es casà amb Agnès de Clèves, que morí el 1448 sense haver-li donat fills. El 1440 fou governador general de Navarra.
El 1441 morí la seva mare, cosa que el convertí en rei de Navarra i duc de Nemours, però una clàusula del testament matern li pregava de no usar aquests títols mentre visqués el seu pare. Exercí de fet, durant uns quants anys, el govern de Navarra, però el 1450 el seu pare, foragitat de Castella, s’instal·là a Olite i féu ús de la seva autoritat, sostingut pel partit agramontès, disgustat pel favor que Carles dispensava als seus rivals del partit beaumontès. Així començà la rivalitat entre pare i fill.
Incitat pels beaumontesos i aliat amb els enemics castellans del seu pare (Álvaro de Luna, el rei Joan II, etc), Carles es declarà en franca rebel·lia. S’inicià aleshores una llarga guerra civil, interrompuda només per curtes treves de reconciliació. El 1455 el rei Joan desheretà el seu fill, que es traslladà a Nàpols cercant la protecció del seu oncle el rei Alfons IV, però la pròxima mort d’aquest (1458), que convertia Joan en rei de la corona catalano-aragonesa, féu de Carles un hoste incòmode per al nou rei Ferran I de Nàpols. Hagué d’abandonar aquest regne i traslladar-se a Sicília, on fou acollit amb entusiasme.
Els sicilians veien en ell el fill de llur reina, ja que Blanca, abans de casar-se amb Joan, havia estat muller de Martí el Jove, rei de Sicília. Carles es titulà primogènit i governador general de la corona catalano aragonesa i establí a Palerm una cort fastuosa. Amb més decisió, hauria pogut esdevenir rei de l’illa, però Joan II, molt hàbilment, reconquerí la simpatia dels sicilians amb grans compensacions financeres i polítiques i amb la promesa de reconciliació amb el seu fill i de perdó general de tots els seus partidaris.
Carles passà a Mallorca i tot seguit a Barcelona, on tingué lloc una reconciliació aparatosa amb el seu pare (1460). Aquest, però, influït per la seva segona esposa, Joana Enríquez, li prohibí d’usar els títols de primogènit i de governador. La reconciliació, i especialment els projectes de casar el príncep amb Isabel de Castella, que el rei Enric IV i els enemics castellans de Joan II oferien amb insistència, esverà els Enríquez, familiars de la madrastra, que projectaven de casar Isabel amb el príncep Ferran.
Mentre Joan II negociava el casament de Carles amb una infanta de Portugal, els Enríquez falsificaren una carta de Carles altament comprometedora per a aquest. Joan II, convençut de la deslleialtat del seu fill, el féu detenir a Lleida just al moment en què començaven les corts catalanes (2/des/1460). El rei no accedí als precs insistents de les corts perquè alliberés el príncep. La detenció, considerada anticonstitucional, produí un formidable moviment de protesta a Catalunya.
Un exèrcit aixecat pels organismes dirigents del Principat es dirigí a Lleida, d’on fugí Joan II, que portà el seu fill a Fraga i després a Alcanyís i Morella, però finalment hagué d’accedir a alliberar Carles, que fou rebut a Barcelona amb un entusiasme delirant. Per la concòrdia de Vilafranca (21/jun/1461), Joan II reconegué Carles com a primogènit, i aquest s’instal·là a Barcelona convertit en símbol de l’oposició catalana a l’autoritarisme de Joan II. Però només tres mesos després morí, tísic, el príncep, que d’una manera tan singular havia unit el seu nom al de Catalunya.
Aviat s’escampà la veu que les seves despulles feien miracles, i un fort corrent sentimental, explotat pel bisbe de Vic i altres enemics de Joan II, s’estengué pel Principat considerant Carles com un sant. També corregué entre el poble la veu que havia estat emmetzinat per agents de la seva madrastra. La mort de Carles de Viana, sense deixar fills legítims, contribuí molt a enverinar les relacions entre Joan II i els catalans i al desencadenament de la guerra civil que esclatà mig any més tard.
Carles fou un príncep malaltís, vacil·lant i feble de caràcter; tan amic de la intriga com el seu pare, però amb menys encert, i no mancat tampoc d’inclinacions autoritàries. La historiografia romàntica desorbità la seva figura fent-ne un màrtir de la tirania del seu pare i de l’odi de Joana Enríquez.
(Barcelona, vers 1113 – Borgo San Dalmazzo, Itàlia, 7 agost 1162)
“el Sant” Comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú i Cerdanya (1131-62) i príncep d’Aragó (1137-62). Fill i successor de Ramon Berenguer III.
Quan a Aragó la mort d’Alfons I el Bataller (1104-34) i l’accidentada entronització de Ramir II el Monjo (1134-37) possibilitaren la invasió castellana del Regnum Caesaraugustanum, els aragonesos cercaren el suport dels catalans.
En aquell temps Ermengol VI d’Urgell, Arnau Mir de Pallars i Guillem Ramon de Montcada eren personalitats influents a la cort aragonesa. Probablement tots ells, i sobretot sant Oleguer, bisbe de Barcelona, propiciaren la solució de la crisi a base de concertar el matrimoni de Peronella, filla i hereva de Ramir II, amb Ramon Berenguer IV (a Barbastre, l’agost de 1137).
Tot i que, a causa de la minoritat de Peronella, el matrimoni no se celebrà fins al 1150, d’ençà del 1137 Ramon Berenguer exercí el govern efectiu d’Aragó, però sense autotitular-se rei, dignitat que conservà el seu sogre.
Pel tractat de Carrión (22 febrer 1140) el comte de Barcelona obtingué la retirada de les tropes castellanes a canvi de reconèixer-se vassall d’Alfons VII de Castella pel Regnum, i més tard arriba a uns acords satisfactoris amb els ordes militars del Sant Sepulcre, de l’Hospital i del Temple, els quals, d’acord amb el testament del Bataller, eren els hereus del tron.
Solucionats els problemes d’Aragó, ajudà el seu germà Berenguer Ramon I de Provença, amenaçat a l’interior per revoltes nobiliàries i a l’exterior pel comte de Tolosa i per l’emperador. A la mort d’aquest (1144), es féu càrrec directament dels assumptes provençals per minoritat del seu nebot Ramon Berenguer III i aconseguí que la noblesa provençal i les poderoses cases nobiliàries de Baus i Tolosa reconeguessin la seva autoritat.
En virtut del vassallatge degut per les ciutats aragoneses, al capdavant d’una esquadra catalano-genovesa, ajudà Alfons VII de Castella a conquerir Almeria (17 octubre 1147) i després va poder dedicar tots els seus esforços a la reconquesta catalano-aragonesa.
El 29 de juny de 1148 salpà de Barcelona al capdavant d’una esquadra de 426 naus, amb notable participació genovesa i occitana, i posà setge a Tortosa, que capitulà el 31 de desembre d’aquell any. Immediatament després emprengué un atac simultani a Lleida i Fraga, amb el concurs dels comtes d’Urgell, Empúries i Pallars; ambdues capitals es rendiren el 24 d’octubre de 1149.
Tortosa (30 novembre 1149) i Lleida (gener 1150) reberen sengles cartes de població i franqueses, i la caiguda de Mequinensa (1149), assenyalà la fi de l’antic regne sarraí de Lleida.
Assegurada la unió catalano-aragonesa pel matrimoni amb Peronella (Lleida 1150), Ramon Berenguer IV firmà amb el castellà Alfons VII el tractat de Tudellén (27 gener 1151), pel qual es concertà un atac i el repartiment de Navarra, que no fou dut a terme, i es reservà a la corona d’Aragó el dret a la reconquesta de València, Dénia i Múrcia.
Després de la caiguda de Miravet, últim reducte sarraí de l’Ebre, els barcelonins emprengueren una campanya contra els sarraïns que quedaven al Priorat i a les muntanyes de Prades; l’ocupació de Siurana (1153) significà la fi de la reconquesta de Catalunya.
Per impulsar la repoblació dels territoris tot just adquirits, els Montcada fundaren (1150) el monestir cistercenc de Valldaura, més tard traslladat a Santes Creus, i Ramon Berenguer IV el de Poblet (1153).
Com a solució al problema demogràfic plantejat per l’extensió de les conquestes, s’autoritzà i estimulà també la permanència de pobladors sarraïns al territori reconquerit.
Els seus darrers anys de govern foren absorbits pels problemes ultrapirinencs, en aquest camp dugué a terme una activa diplomàcia, que tendia a estendre la seva influència a la zona (el 1150 el vescomte de Carcassona-Besiers li jurà vassallatge; el 1154 una dieta reunida a Canfranc l’elegí protector i governador del Biarn), a acostar-se a l’emperador Frederic I, que ambicionava la Provença (jurament de vassallatge el 1159), a allunyar Lluís XII del sud de França (trobada a Toledo, 1154) i a aliar-se amb Enric II d’Anglaterra, senyor de Gascunya, contra Tolosa.
A la seva mort tots els dominis passaren al seu fill Alfons I de Catalunya.
(Rodés, França, 11 novembre 1082 – Barcelona, 23 gener 1131)
“el Gran” Comte de Barcelona (1097-1131). Fill de Ramon Berenguer II. Al cap d’un mes d’haver nascut, el seu pare fou assassinat probablement per instigació del seu oncle Berenguer Ramon II.
En virtut del testament del seu avi Ramon Berenguer I no podia ser comte mentre visqués el seu oncle, fou posat aleshores sota la tutoria de Bernat Ató IV de Besiers. Aquest s’apoderà en nom seu de Carcassona-Rasès, territoris que retingué i que ja no foren restituïts. La crisi que va seguir al fratricidi fou resolta pel juny de 1086 quan els magnats catalans obligaren Berenguer Ramon II a associar el seu nebot al govern, a més de ser-ne nomenat tutor.
Quan el 1097 l’oncle marxà a Terra Santa, Ramon Berenguer III governà com a comte únic, amb l’auxili dels seus fidels, que concertaren el seu matrimoni amb Maria Roderic de Vivar, filla del Cid (1098), i realitzaren una frustrada expedició a Tortosa.
El 1105 col·laborà amb Pedro Ansúrez i Guerau Ponç, vescomte d’Àger, en la reconquesta de Balaguer. En represàlia, els almoràvits envaïren les terres meridionals del comtat barceloní, de les quals foren expulsats (1107-08), esforços que l’impediren de recuperar Carcassona i Rasès.
En morir Bernat III de Besalú (1111) incorporà aquest comtat als seus estats, i l’any següent (3 febrer 1112) es casà, en terceres noces, amb Dolça de Provença, hereva dels comtes de Provença. Paral·lelament, arribà a un acord amb Bernat Ató de Besiers, en virtut del qual aquest li jurà vassallatge per les terres de Carcassona i Rasès (juny 1112).
Entre el 1114 i el 1115 dirigí l’esquadra catalano-pisana que saquejà Eivissa i Mallorca, illes que abandonà per acudir a la defensa de Barcelona, atacada pels almoràvits (1114 i 1115). L’any següent féu un viatge a Itàlia per estrènyer les relacions amb Pisa i Gènova i obtenir del papat la predicació d’una croada encaminada a la reconquesta de Tortosa, i la restauració de Tarragona.
Mort el comte Bernat I de Cerdanya (1117), rebé en herència aquest comtat, i al cap de poc temps aconseguí de preservar la ciutat de Lleida de les ambicions d’Alfons el Bataller i impulsà la repoblació de les Garrigues i de Tarragona.
El 1125 arribà a un acord amb el comte de Tolosa, el seu rival a Occitània, pel qual aquest li reconegué els drets sobre la Provença marítima.
Cap a la fi del seu govern, derrotat pels almoràvits a Corbins (1126), s’alià amb els reis d’Aragó i Castella (1128) i firmà tractats amb Sicília i Gènova (1127).
En el seu testament deixà el comtat de Barcelona al seu primogènit Ramon Berenguer IV, i el comtat de Provença al seu altre fill Berenguer Ramon.
Dades dels Països Catalans 