Arxiu d'etiquetes: Catalunya (hist)

Barcelona, corregiment de -1716/1810-

2 Respostes

(Catalunya, 1716 – 1810)

Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta. Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Barcelona, exclosa la sots-vegueria del Vallès i la part del Maresme a llevant de Badalona.

Tenia dues alcaldies majors, a Barcelona mateix, una per a la jurisdicció civil i una altra per a la criminal.

El primer corregidor designat fou José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar (1718), governador militar de la ciutat; el primer alcalde major de la jurisdicció criminal fou Oleguer d’Ametller i Pescio (1718), i el primer de la civil, Josep Francesc d’Alòs i de Rius (1718).

Barcelona, comtat de

218 Respostes

(Catalunya, 985 – 1714)

Territori històric que arribà a aglutinar quasi tota Catalunya, així com d’altres jurisdiccions senyorials del vessant mediterrani.

Regit per un comte i després també marquès, a causa de la condició fronterera d’aquest espai. El comtat de Barcelona incloïa així les terres del Vallès, el Maresme i el Penedès. Amb el temps, els comtes de Barcelona s’anaren annexant els comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell, Rosselló, Empúries, Pallars i part de la Ribagorça, i també foren, en determinats períodes, comtes de la Provença i senyors del Bearn, la Bigorra i altres territoris del Llenguadoc.

A mitjan segle XII, sota el regnat de Ramon Berenguer IV, amb la repoblació de Tarragona i la conquesta de Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Miravet (1152) i Prades i Siurana (1153), esdevingueren senyors de tot Catalunya.

En el mateix regnat, pel matrimoni (1137) amb Peronella d’Aragó, els titulars prengueren el títol de prínceps i, amb Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer i Peronella, el de reis d’Aragó. L’adopció del títol reial no implicà, tanmateix, ni la desaparició del comtat ni de l’estructura comtal.

Posteriorment, els comtes de Barcelona esdevingueren reis de la corona catalano-aragonesa gràcies a les conquestes de les Balears i València en temps de Jaume I, de Sicília, en època de Pere el Gran, la investidura de Còrsega i Sardenya donada per Bonifaci VIII a Jaume II el Just, la possessió dels ducats d’Atenes i Neopàtria, que passaren als dominis dels comtes sota Pere el Cerimoniós, i Nàpols, conquerida per Alfons el Magnànim. Així i tot, conservaren el títol de comtes, que perdura entre els aplegats per la monàrquia hispànica.

L’origen del comtat de Barcelona es remunta a les divisions administratives del Baix Imperi romà, que foren continuades pels visigots.

Instituït en comtat després de la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801), fou encomanat a Berà, noble got, i posteriorment a diversos senyors francs, fins que en el concili de Troyes (878) fou atribuït a Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I d’Urgell i nét de Bel·ló I de Carcassona.

Durant el regnat de Guifré i a causa de l’afebliment de la monarquia franca, el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, el primer tocant a la independència de tots els comtats regits per ell i els seus germans, fet que s’esdevingué el 985, quan el comte Borrell II no acceptà el vassallatge que li exigia el rei franc Hug Capet i trencà el lligam de dependència de Barcelona i els comtats catalans amb els francs i proclamà l’autonomia del seu comtat, que a poc a poc va anar afermant el domini moral i la seva supremacia sobre els altres comtats, recolzada en el nucli comtal Barcelona-Girona-Osona i en la capital del país, Barcelona, única ciutat important que havia aleshores en els territoris catalans.

Amb Alfons I de Catalunya (II d’Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona anteposaren a aquest títol el de reis d’Aragó.

Barcelona, arquebisbat de

323 Respostes

(Catalunya, segle IV – )

(o arxidiòcesi de Barcelona)  Demarcació de l’església catòlica. Amb seu episcopal a Barcelona, elevada el 1964 a arxidiòcesi sense sufragànies, amb subjecció directa a la Seu Apostòlica.

Bé que els primers indicis del cristianisme a la Barcino romana són del final del segle III i començament del IV (ho constaten el martiri de sant Cugat -vers 304- i altres, segons la tradició local –santa Eulàlia, sant Sever, sant Medir, etc-), els primers bisbes barcelonins coneguts documentalment són Pretextat (vers 343) i l’il·lustre escriptor sant Pacià (360-390).

Entorn del 450, Nundinari, bisbe de Barcelona, creà una nova seu episcopal a Egara (Terrassa), que subsistí fins a la invasió àrab. Al segle XII es produí una forta organització diocesana, en part promoguda pel bisbe sant Oleguer.

Els límits diocesans -aproximadament coincidents des de l’Edat Mitjana amb els de l’antic comtat de Barcelona– han sofert modificacions durant els darrers segles, sobretot a partir del Concordat de 1953.

L’arxiu diocesà, organitzat al segle XVIII per l’arxiver Antoni Campillo i reorganitzat modernament, conté documentació des de l’època medieval.

El seminari diocesà fou fundat (1595) pel bisbe J. Dimes Loris a l’antic convent de Montalegre, passà al Col·legi de Betlem de la Rambla (1872) després de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là definitivament a l’edifici de l’Eixample (1882), on fou traslladada la Biblioteca Pública Episcopal i s’hi creà el Museu de Geologia (1874); hi radiquen també la Facultat de Teologia de Catalunya, creada el 1968, i altres institucions.

El Museu Diocesà, fundat el 1916 a l’edifici del seminari i passat recentment a la Pia Almoina, tocant a la catedral.

La primera catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu, fou una basílica paleocristiana (segle IV), amb baptisteri exempt d’època visigòtica i perdurà fins a la construcció de la catedral romànica, consagrada el 1058 i substituïda per l’actual, gòtica (segles XIV-XV; façana principal acabada al segle XX). A la cripta es veneren les relíquies de santa Eulàlia, cotitular de la catedral. Té cura de la catedral el cos de canonges constituït en capitol catedral, del qual depenen l’arxiu i el museu capitulars, de gran importància documental i artística.

El palau episcopal, al costat de la catedral i adossat a una torre romana, fou construït el segle XIII i remodelat el segle XVIII (nova façana i decoració a la sala del tron amb pintures de Francesc Pla el Vigatà).

En l’aspecte monumental cal subratllar les esglésies barcelonines de Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria de Mar, Sant Just i Pastor, Santa Maria del Pi, el monestir de Pedralbes, Sant Sever, Sant Felip Neri, Betlem, la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat i de l’arxidiòcesi, i la Sagrada Família. Fora ciutat sobresurten el conjunt visigòtico-romànic de Sant Pere de Terrassa, el monestir de Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Vilafranca i el monestir de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.

Enllaç web:  arquebisbat de Barcelona

Atanagrum

1 Resposta

(Catalunya)

Nom romanitzat d’una ciutat ibèrica no localitzada.

Era una de les més importants dels ilergets el segle III aC, presa per Gneu Escipió després del desembarcament de l’exèrcit roma a Empúries l’any 218 aC.

Areny de Vilanova, comtat d’

1 Resposta

(Catalunya, segle XVIII)

Títol concedit per l’arxiduc Carles d’Àustria a Feliu d’Areny i de Vilanova de Perves, únic titulat.

Arcedurgi

Deixa un comentari

(Catalunya)

Seca ibèrica, no identificada, probablement cap a la part occidental de Catalunya.

Aragó, front d’ -1936/38-

12 Respostes

(Catalunya, juliol 1936 – març 1938)

Línia del front bèl·lic durant la Guerra Civil Espanyola. Es constituí quan des de Barcelona i altres poblacions catalanes varen sortir les primeres milícies populars, organitzades sobretot per la CNT, amb l’objectiu d’anar a alliberar les capitals aragoneses que havien quedat sota el control de l’exèrcit revoltat.

En molt poques setmanes més de 30.000 homes havien arribat a terres aragoneses i hi constituïren una línia de front, des de la frontera francesa, davant d’Osca, Saragossa i Terol.

Durant l’any 1937 la República va portar a terme tres campanyes successives al front d’Aragó, cap de les quals aconseguí els objectius previstos, i a la darrera de les quals (desembre 1937-febrer 1938) va tenir lloc la batalla de Terol, una de les més dures de la guerra, que va propiciar una ofensiva franquista que trencà el front català i va permetré que l’exèrcit de Franco arribés a Catalunya.

A partir del mes d’abril de 1938, les noves línies del front van quedar situades al llarg dels rius Segre i Ebre.

Anystus

Deixa un comentari

(Catalunya)

Nom pre-romà d’un riu de la costa nord, citat a l’Ora Marítima, potser la Muga.

Anníbal, escala d’

Deixa un comentari

(Catalunya)

Muntanya del litoral nord a l’època romana, segons Mela.

Generalment identificada amb el Montgrí.

Anglesola, baronia d’

26 Respostes

(Catalunya, segle XI – segle XVII)

Jurisdicció feudal. Fundada pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona quan, vers el 1058, conquerí i fortificà el castell de Tàrrega, bastió avançat contra els sarraïns de Lleida. Aleshores era un erm que anava d’Anglesola a Sidamon, a l’oest fins a Torregrossa, població musulmana encara, al migdia, i al nord limitava amb la serra d’Almenara, als confins del comtat d’Urgell.

Aquesta extensa contrada fou atorgada pels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Berenguer Gombau, el 1079 (Anglesola apareix ja aleshores com a castell), el qual n’emprengué la colonització i el repoblament. Els descendents de Berenguer Gombau (que constituïren el llinatge Anglesola) contribuïren a la conquesta definitiva de la vall del Segre al costat dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, i més tard intervingueren en les empreses dels reis del casal de Barcelona.

La línia masculina directa s’extingí amb Berenguer IV d’Anglesola (mort vers el 1382) i la baronia passà a la seva germana Sibil·la, casada amb Hug II d’Anglesola, senyor de Miralcamp, i després a llur filla Constança, muller de Guillem Ramon III de Montcada, senyor d’Aitona. Però, el 1396, la reina Maria de Luna casà una filla de Berenguer IV d’Anglesola amb el secretari i conseller de Joan I de Catalunya, Pere de Benviure, el qual tingué la baronia fins a la seva mort, sense descendència, vers el 1417.

Llavors els dominis d’Anglesola passaren a una branca menor dels Erill (descendents d’Elionor de Montcada, filla de l’esmentada Constança d’Anglesola), que s’extingí el 1475, i després a la branca principal d’aquest mateix llinatge, bé que aquesta successió fou impugnada pels vescomtes de Rocabertí, descendents d’una altra filla de la dita Constança, anomenada Beatriu de Montcada.

Una sentència de l’audiència de Barcelona del 1561 els donà la raó, però el plet continuà fins que una altra sentència del 1633 confirmà als Rocabertí, comtes de Peralada, la baronia d’Anglesola, elevada a marquesat el 1645.