(Catalunya, segle XI – segle XVII)

Jurisdicció feudal. Fundada pel comte Ramon Berenguer I de Barcelona quan, vers el 1058, conquerí i fortificà el castell de Tàrrega, bastió avançat contra els sarraïns de Lleida.

Aleshores era un erm que anava d’Anglesola a Sidamon, a l’oest fins a Torregrossa, població musulmana encara, al migdia, i al nord limitava amb la serra d’Almenara, als confins del comtat d’Urgell.

Aquesta extensa contrada fou atorgada pels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Berenguer Gombau, el 1079 (Anglesola apareix ja aleshores com a castell), el qual n’emprengué la colonització i el repoblament.

Els descendents de Berenguer Gombau (que constituïren el llinatge Anglesola) contribuïren a la conquesta definitiva de la vall del Segre al costat dels comtes Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, i més tard intervingueren en les empreses dels reis del casal de Barcelona.

La línia masculina directa s’extingí amb Berenguer IV d’Anglesola (mort vers el 1382) i la baronia passà a la seva germana Sibil·la, casada amb Hug II d’Anglesola, senyor de Miralcamp, i després a llur filla Constança, muller de Guillem Ramon III de Montcada, senyor d’Aitona.

Però, el 1396, la reina Maria de Luna casà una filla de Berenguer IV d’Anglesola amb el secretari i conseller de Joan I de Catalunya, Pere de Benviure, el qual tingué la baronia fins a la seva mort, sense descendència, vers el 1417.

Llavors els dominis d’Anglesola passaren a una branca menor dels Erill (descendents d’Elionor de Montcada, filla de l’esmentada Constança d’Anglesola), que s’extingí el 1475, i després a la branca principal d’aquest mateix llinatge, bé que aquesta successió fou impugnada pels vescomtes de Rocabertí, descendents d’una altra filla de la dita Constança, anomenada Beatriu de Montcada.

Una sentència de l’audiència de Barcelona del 1561 els donà la raó, però el plet continuà fins que una altra sentència del 1633 confirmà als Rocabertí, comtes de Peralada, la baronia d’Anglesola, elevada a marquesat el 1645.