L’agricultura és en bona part de regadiu (farratge, cereals, blat de moro i hortalisses, gràcies als canals del pantà de Sant Antoni; el secà és dedicat a cereals, vinya, ametllers i oliveres. Ramaderia. La indústria és molt reduïda i es limita a petites indústries relacionades amb l’agricultura, amb la fusta i metal·lúrgiques. Durant el segle XX augmentà la seva funció de centre comercial.
La ciutat es troba en un replà enlairat a la dreta de la Noguera; s’originà entorn de l’església arxiprestal, antiga col·legiata de Tremp, de Santa Maria; resten tres torres circulars de les muralles de l’edat mitjana; barri de les Adoberies. El 1884 Alfons XII li atorgà el títol de ciutat.
Té molta importància l’agricultura; una mica més de la meitat es destina als conreus de secà (l’any 1900 ocupaven el 81%), i els de regadiu s’han duplicat des del 1900, aquesta ampliació dels regatges s’ha fet possible gràcies als canals de la dreta i de l’esquerra de l’Ebre, procedents de l’assut de Xerta. És important el conreu de l’olivera; cal fer esment de la regressió dels garrofers, així com el recent increment farratger. Hi ha una cooperativa agropecuària.
La ramaderia (bovins), lligada a la producció farratgera, té encara un caràcter complementari, exceptuant l’avicultura. L’activitat pesquera ocupa una part de la població. Les principals indústries són l’alimentària (oli, conserves vegetals), la química (pinsos compostos, farmacèutica) i la mecànica; en segon lloc s’hi troben la tèxtil (gèneres de punt, sacs) i la paperera.
Compta amb 6 agregats, els principals dels quals són Bítem i Campredó. És centre de l’àrea comercial que inclou les subàrees d’Alcanyís i la Sénia. És centre administratiu i comercial de la regió i representa un 45,6% respecte a la població total de la comarca (el 1900 la proporció era del 52%).
HISTÓRIA.- Fou un poblat ibèric dels ilercavons. Ocupat pels romans, Cèsar féu emmurallar la seva ciutadella i després l’elevà a la categoria de municipi. Més endavant, August el féu colònia sota el nom de Julia Ilergavonia Dertosa. Formà part del regne visigot fins que la conqueriren els sarraïns vers el 715. Durant els anys d’ocupació sarraïna, aquesta ciutat constituí una de les bases de navegació fluvial més importants de la Mediterrània; se sap que vaixells musulmans procedents de València i d’Almeria arribaven a Saragossa, tot remuntant l’Ebre. Cap d’una rica comarca agrícola, es constituí en un centre mercader molt actiu que destacà com a mercat d’esclaus i com a punt de recepció de fusta. Abd al-Rahman III hi féu bastir (945) unes drassanes. La riquesa i la situació estratègica de Tortosa foren ben aviat cobdiciades pels cristians, els quals des del segle IX iniciaren tot un seguit de temptatives de conquesta (Lluís el Piadós el 808, 809 i 811, i Borrell II de Barcelona el 964) que no reeixiren fins a mitjan segle XII. Nabil o Labib al-Amirí (1019-35) fou el primer reietó de la taifa independent de Tortosa. Amb Muqatil Sayf al-Mil·la (1035-53) el territori sofrí modificacions ja que, si per una banda s’estengué vers Vinaròs i Alcanyís, per l’altra s’escurçà fins al coll de Balaguer. El 1061 Yala, successor de Muqatil, perdé el reialme de Tortosa en ésser-li arrabassat per al-Muqtadir de Saragossa, el qual s’annexa alhora Lleida i Dénia. En morir (1081) al-Muqtadir, aquests territoris restaren dividits: al-Mutamin es quedà amb el reialme de Saragossa i al-Mundir Imad al-Dawla amb Lleida, Tortosa i Dénia.
En temps de Ramon Berenguer III de Barcelona (1096-1131) es donà l’empenta que havia de dur a la definitiva conquesta de Tortosa; els papes Pasqual II, Gelasi II i Calixt II hi havien donat la seva aprovació. La taifa de Tortosa era governada aleshores per Sulayman Saiyid al-Dawla (1090-98) que fou tributari del Cid, a la mort del qual la taifa passà a mans dels almoràvits. La conquesta cristiana fou obra de Ramon Berenguer IV de Barcelona, el qual, tot aprofitant (1147) la butlla de croada d’Eugeni III i la gent aplegada amb motiu de la croada d’Almeria, pogué reunir forces procedents dels ordes militars del Temple i de l’Hospital, estols genovesos i homes de Ramon Guillem de Montcada, de Guillem de Montpeller, de la vescomtessa Ermengarda de Narbona i, entre altres, expedicionaris anglesos, normands, pisans i aragonesos. El setge de Tortosa durà del juliol al desembre de 1148.
El comte barceloní, que concedí una carta de població a Tortosa (1149), repartí les conquestes de la manera següent: un terç per als genovesos, un altre terç de les rendes, a més a més dels castell de la Suda i la tinença de la ciutat, per a Guillem Ramon de Montcada, i una cinquena part per als Templers. La part corresponent al comte més la dels genovesos, que aquest havia adquirit el 1153, fou transferida al Temple, de manera que aquest orde militar (1181) vingué a ésser el senyor més poderós de Tortosa. S’iniciaren aleshores un seguit de baralles per al control del govern municipal (els estaments ciutadans recolzaren momentàniament els interessos del casal de Montcada enfront dels templers), a les quals s’intentà de donar solució mitjançant una sentència arbitral (1199) que definia la competència judicial dels ciutadans i dels senyors de la ciutat. No fou fins al 1241, amb la sentència de Flix donada pel bisbe de LleidaRamon de Siscar, que els ciutadans representats al tribunal de la Suda i a la Cort de la Ciutat, pogueren triomfar sobre els Montcada i el Temple. El 1272 la composició de Josa consagrà definitivament els drets municipals dels ciutadans recollits en la recopilació anomenada Costums de Tortosa.
A Tortosa se celebraren Corts diverses vegades (1225, 1421, 1495). També s’hi reuní el Parlament català per decidir en els afers del Compromís de Casp. Les terres de la comarca de Tortosa restaren arrasades en el transcurs de la guerra civil catalana de 1462-72 a causa dels estralls produïts pels exèrcits reials comandats per Pero d’Urrea, arquebisbe de Tarragona. Fou desastrosa per a l’economia d’aquestes contrades l’ordre d’expulsió dels jueus (1492) donada pels Reis Catòlics, així com la dels moriscs (1609), la qual afectà sobretot l’agricultura i els oficis. Durant la guerra dels Segadors (1640) el mariscal francès Schömberg prengué la ciutat a les tropes castellanes (1648), però el 1650 el marquès de Mortara, Francisco de Orozco, la recuperà. Durant la guerra de Successió fou presa pel duc d’Orleans (1708), i durant la del Francès es rendí al francès Suchet (1810).
El 1869 s’hi signà el Pacte Federal de Tortosa amb vista a reunificar els estats de la corona de Catalunya-Aragó. Les petites indústries i el Banc de Tortosa, creats a la segona meitat del segle XIX, donaren un gran impuls a l’economia de la zona. Durant la guerra civil (1936-39) hagué de sofrir bombardeigs com a conseqüència de la batalla de l’Ebre.
ART.- L’interior de la catedral, construïda als segles XIV i XV, és d’estil gòtic. La façana, inacabada, és un mur imponent d’estil barroc amb fornícules, columnes salomòniques i una cornisa enorme. Una de les capelles laterals és la de la Mare de Déu de la Cinta, barroca, decorada amb marbres de colors i pintures de Dionís Vidal. També hi ha un retaule gòtic de pedra policromada (segle XIV) a l’altar major, obra de l’italià Francesco d’Oberto, i el retaule de la Transfiguració de l’escola de Jaume Huguet (segle XV). El claustre, també gòtic, és d’una gran simplicitat; s’hi pot accedir des del carrer per una portalada barroca, construïda al començament del segle XVIII. El col·legi de Sant Lluís, obra de l’arquitecte tortosí Joan Anglès, és un solemne edifici renaixentista i plateresc, fet bastir per Carles I l’any 1544. Un altre important edifici civil és el palau episcopal, edificació gòtica de la primera meitat del segle XIV. També és gòtica la façana de la casa consistorial, tot i ésser construïda vers el 1545. De les antigues fortificacions que defensaven la ciutat, que també tenia drassanes, només resta el castell de la Suda.
L’activitat agrícola ha patit una forta regressió al llarg del segle XX, accentuada a partir de la segona meitat de segle com a conseqüència de la intensa industrialització i urbanització. Compta amb una gran tradició tèxtil; l’especialització en la indústria llanera fou molt activa ja des del segle XII, i acusà un fort desenvolupament gràcies a la mecanització que s’esdevingué tot al llarg del segle XIX. Posteriorment l’activitat industrial tendí a diversificar-se, primer en la mateixa indústria tèxtil i posteriorment en d’altres subsectors, com ara el metal·lúrgic. A final del decenni del 1970 i principi del de 1980, la crisi generalitzada del sector tèxtil es féu notar intensament a la ciutat de Terrassa; ja començat el decenni del 1990, el sector secundari diversificà l’oferta i l’economia basculà cap al sector dels serveis.
La proximitat de la ciutat de Barcelona, la seva localització al bell mig de la Depressió Prelitoral i les òptimes comunicacions han estat factors que han contribuït al desenvolupament de la ciutat. El creixement experimentat durant el segle XX ha estat espectacular, especialment intens a partir del decenni del 1960. La ciutat, d’estructura radial, al voltant del castell de Terrassa, ha crescut concèntricament envoltant el nucli primitiu, situat a la confluència dels torrents de Vallparadís i Monner; el 1904 s’annexionà Sant Pere de Terrassa (l’antiga Egara), inclòs dintre la seva jurisdicció des del segle XIII. És centre d’àrea comercial, que juntament amb Sabadell ateny tot el Vallès Occidental. Hi ha algunes escoles universitàries, dependents de la Universitat Politècnica de Catalunya. Museu Tèxtil de Terrassa i Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
HISTÒRIA.- La ciutat romana, anomenada Egara, s’aixecà sobre un poblat ibèric del qual s’han trobat algunes monedes; vers l’any 128 l’emperador Antoni Pius li donà el títol de ciutat municipal; assolí una gran importància, i durant l’època visigòtica fou seu episcopal, el primer bisbe de la qual fou Irineu (450); el 614 s’hi celebrà un concili provincial. Amb la invasió sarraïna desaparegué el bisbat i la ciutat fou arrassada (713) i subsistí com a vila d’escassa importància; el nom d’Egara es perpetuà fins al segle XIII, en què adoptà el nom de Sant Pere de Terrassa i quedà inclosa dins el terme municipal de la propera vila de Terrassa, que en aquesta època ja agafà preponderància. Aquesta se sap que ja existia el 815 per unes concessions fetes per Lluís el Pietós als catalans. En la capitular de Carles el Calb del 843 o 844, aquest féu donacions als habitants del castell de Terrassa per haver contribuït al deslliurament de la rodalia (1076).
El 1233 ja consta com a vila reial. Rebé privilegis de Jaume I el Conqueridor, Pere II el Gran i altres. El 1392 fou venuda per l’infant Martí la vila i el castell de Terrassa a la ciutat de Barcelona; Ferran II el Catòlic la reincorporà a la corona el 1481. L’activitat tèxtil es remunta al segle XII, ja que des de l’any 1100 és coneguda per la indústria de draperia; el 1327 Jaume II el Just va fer donació al monestir de Santes Creus dels drets i les rendes que percebia de dues fàbriques de draps que tenia en domini al·lodial a Terrassa. La vila sofrí els estralls de la pesta el 1588, i als segles següents els de les guerres dels Segadors i de Successió; en aquesta última hi entraren les tropes de Felip V de Borbó comandades pel duc de Populi i cremaren un centenar de cases. A la guerra del Francès hi va sobresortir el cabdill Joaquim de Sagrera. Durant el segle XIX augmentà la seva importància a causa del progrés industrial; el 1833 s’hi aixecà la primera fàbrica de vapor, i el 1863 funcionaren els primers telers mecànics. Fou declarada ciutat l’any 1877.
ART.- La ciutat compta amb tres importants edificis preromànics que segueixen el pla de les primitives basíliques del segle VI: la basílica dedicada al culte, Santa Maria; el baptisteri separat del temple, Sant Miquel, i la basílica dels difunts, Sant Pere. La basílica de Santa Maria posseeix un absis ultra semicircular del final del segle VI i planta de creu llatina construïda al segle XII; l’església, situada damunt l’emplaçament d’un antic temple del segle IV-V, del qual es conserva part del mosaic i la pica baptismal, està decorada amb pintures dels segles X i XII i conté a més dos retaules, de Lluís Borrassà i de Jaume Huguet. El baptisteri de Sant Miquel, visigòtic, construït totalment al final del segle VI, té planta de creu grega, coberta per una cúpula al centre i quatre petites naus amb volta d’aresta als braços de l’edifici; té absis poligonal decorat amb pintures, pertanyents també al final del segle X. Malgrat la denominació, la seva funció no ha estat encara completament aclarida, i tant per l’existència de l’absis com per la de la cripta, l’edifici sembla tenir més un caràcter martirià que no pas de baptisteri. L’esmentada cripta és de planta en forma de trèvol i comunica amb el temple per mitjà d’una fenestella confessionis. L’església de Sant Pere, amb absis trilobulat del segle VI, consta d’una sola nau (segle XII); el lòbul central de l’absis resta clos per un mur decorat amb pintures de la fi del segle X.
L’agricultura cobreix quasi tot el terme i la majoria és de regadiu, gràcies el canal d’Urgell; els principals conreus són els cereals (principalment ordi), oliveres, ametllers i vinya. Ramaderia (bestiar oví, porcí i boví) i avicultura. Pedreres de pedra calcària. Indústria lligada a l’agricultura, alimentària, metal·lúrgica, tèxtil, de la construcció, de la fusta i químic. Important funció comercial deguda a la seva situació i a les comunicacions.
La ciutat té l’origen en el castell de Tàrrega i al seu voltant s’anà formant el nucli de població; destaquen l’església parroquial de Santa Maria, neoclàssica (segle XVII), el palau dels Marquesos de la Floresta, romànic; el carrer Major, amb amples porxades o encoberts; l’església i plaça de Sant Antoni, antiga sala hospital del segle XIV; el claustre del convent del Carme (segles XVII i XVIII); Cal Maimó, modernista, i Cal Perelló (Museu comarcal). A prop hi ha el santuari de Sant Eloi. Pel setembre hi té lloc la Fira de Teatre al Carrer (des del 1980).
Municipi i capital de la comarca del Tarragonès (Catalunya): 57,88 km2, 68 m alt, 131.507 hab (2017)
Emplaçada al litoral mediterrani, sobre la desembocadura del riu Francolí, gaudeix d’una situació privilegiada per la facilitat de comunicacions vers l’interior (Lleida i Saragossa) i la costa, així com per l’existència del port de Tarragona.
LA CIUTAT.- El nucli originari ibèric es construí en un tossal de fàcil defensa, que serví també per a l’establiment de la ciutat romana a partir del -218; aquesta fou envoltada d’un ampli recinte emmurallat (4 km de circuit), i assumí de primer funcions primordialment militars, i més tard polítiques i administratives, que la convertiren en la primera ciutat de la costa ibèrica. Les invasions germàniques la devastaren en part i la feren declinar, després, amb la invasió musulmana, restà pràcticament despoblada. La repoblació cristiana (1118) i la seva restauració com a seu arquebisbal no aconseguiren de retornar-li plenament el seu antic caràcter urbà; primerament només fou utilitzat el sector més alt i ben protegit de la vella ciutat, i únicament a partir del segle XIV s’expansionà aprofitant l’esplanada formada per les voltes de la graderia del circ, que es tancà mitjançant un mur anomenat la Muralleta.
Al segle XVI algunes comunitats religioses s’havien establert fora de les fortificacions, i fou construïda la muralla de Sant Joan, paral·lela a la Muralleta, que les incloïa. Un nou recinte emmurallat fou construït al segle XVIII cenyint la ciutat vella i el port. Al final del segle XVIII s’inicià la construcció d’un nou port (1789) i d’un barri portuari (el Serrallo), que cresqué durant la centúria següent. A mitjan segle XIX es portà a terme la demolició definitiva de les muralles que impedien l’expansió urbana, i quedaren únicament en peu les del nord. El creixement actual s’ha realitzat, seguint un pla reticular, vers el port i el Francolí, i per les carreteres de Valls i de Reus; els barris industrials s’han establert arran de la carretera de València.
POBLACIÓ.- La població, molt important en l’època romana (es calculen uns 30.000 h, en el moment de màxima plenitud), fou escassa durant l’edat mitjana (ja que sols ocupava el setè lloc entre les ciutats de Catalunya quant a potència) i tingué tendència a minvar a causa de la pesta negra i la crisi provocada per les guerres del regnat de Joan II el Sense Fe. L’increment fou lent durant els segles XVI i XVII, i s’accelerà durant el XVIII sense assolir, però, els índexs de creixement d’altres nuclis veïns. L’espectacular creixement de començament del segle XIX, gràcies a un corrent immigratori fou col·lapsat per l’emigració provocada pel setge de la ciutat durant la guerra del Francès. L’any 1816 s’havia tornat a repoblar, i s’acusava el rejoveniment de la població. A partir del tercer quart del segle XIX restà estacionària fins al començament del segle XX, en que cresqué d’una manera lenta però continuada fins a la meitat d’aquesta centúria, i l’augment s’accelerà a partir del 1950, a causa del corrent immigratori atret per la industrialització.
ECONOMIA.- L’economia de la ciutat es centrava tradicionalment en l’agricultura i el comerç; avui les funcions primordials són la indústria, la comercial i l’administrativa, a més de la turística. La indústria és l’activitat fonamental, però el seu desenvolupament és recent; els intents d’industrialització durant el segle XVIII (filatures) no reeixiren, i fins al segon decenni del segle XX sols existiren indústries lligades a les activitats portuàries (l’any 1918 hi havia 26 fàbriques: serradores, boteries i farineres). L’any 1923 hi fou instal·lada la fàbrica de tabacs, i més tard algunes indústries químiques i metal·lúrgiques.
L’expansió actual s’inicià el 1957 amb la creació del polígon industrial i les inversions de capitals predominantment estrangers. Hi ha nombrosos establiments industrials, i hi sobresurten la indústria petroquímica (d’ampli desenvolupament en realitzar-se la petroliera a la Pobla de Mafumet), la metal·lúrgica (transformats metàl·lics), l’alimentària (vins i derivats), del tabac, de la fusta i de la construcció. L’activitat comercial se centra sobretot al port, el primer de Catalunya per les captures pesqueres i el segon pel tràfic de mercaderies; el seu creixement ha estat molt ràpid, i ha canviat el seu caràcter agrícola i deficitari per les funcions de port-magatzem d’hidrocarburs i carbó, i de port industrial. Seu central de la Universitat Rovira i Virgili, compartida amb la ciutat de Reus.
HISTÒRIA.- Sembla que el primitiu nucli urbà d’origen ibèric era anomenat Cosse. Fou una de les ciutats més importants de la Península des de l’època de les colònies gregues i cartagineses. La seva importància augmentà encara en l’època romana, quan fou anomenada Tarraco. Des de la seva arribada, els Escipions la van escollir com a base d’operacions i centre de les seves conquestes; a Tarragona es recollí l’exèrcit d’Escipió Emilià que anava cap a la campanya definitiva de Numància. Cèsar (-45) li donà la categoria de colònia, el títol de Victrix i el seu nom de família: Júlia. August hi residí més d’un any (-27) i hi tingué el quarter general durant la guerra de la Hispània Citerior. La ciutat fou un centre polític i administratiu, capital de província i de convent jurídic, on residia el governador; també fou un centre industrial i agrícola important. Quan la Península s’alçà contra el govern de Roma, Tarraco es mantingué fidel fins al darrer moment. El culte de l’emperador deificat es troba a Tarragona com a culte local l’any -25, i com a culte provincial l’any 15, fet que donà lloc a la reunió anual dels concilis provincials, als quals acudien els delegats de totes les comunitats rurals i urbanes, que tenien inicialment funcions religioses que després es convertiren en funcions d’administració pública. El 469 fou conquerida pels visigots; vers el 708, després de la mort de Vitiza, el seu fill Àkhila II va regnar en aquesta part de la Península, enfrontat a Roderic, que governava a la part oest.
L’any 714 els sarraïns van conquerir i destruir Tarragona, la qual, després de fracassats intents per part de Ramon Berenguer II de Barcelona (1089), fou reconquerida en temps de Ramon Berenguer III (1119). Un any abans aquest comte havia fet donació de Tarragona i de la seva rodalia al bisbe de BarcelonaOleguer, el qual va anar a Roma i fou elevat a l’arquebisbat de Tarragona (21 març 1118). El 1129 Oleguer atorgà a Robert Bordet (cavaller normand que s’havia distingit en fets d’armes contra els infidels) carta de donació de Tarragona, i li cedí els drets territorials en condició de vassallatge respecte als arquebisbes. Tarragona fou repoblada al primer terç del segle XII, i constituí una vegueria; tenia dos veguers o funcionaris civils, l’un nomenat per l’arquebisbe i l’altre pel comte, segons acord entre el metropolità Guillem de Torroja i el rei Alfons II el Franc (1173). Aquesta divisió entre el poder senyorial i l’eclesiàstic fou un constant motiu de discòrdia durant tota l’edat mitjana. Durant les lluites entre Enric IV i Joan II el Sense Fe (1462-63), Tarragona, que fou quarter general d’aquest, fou erigida en capital del Principat.
El 1572, sota el mandat de Felip II, fou fundada la Universitat de Tarragona per l’arquebisbe cardenal Cervantes, i començà a funcionar el 1577, en temps de l’arquebisbe Antoni Agustí. Sota la presidència d’aquest se celebrà a Tarragona un concili provincial on s’acorda de demanar que fossin respectats els furs d’Aragó i Catalunya conculcats pel govern central i, d’acord amb la Diputació, fou enviada una ambaixada a Felip II. Durant el regnat de Felip IV es mantingué fidel a aquest durant la insurrecció de Catalunya (1640), i durant la guerra de Successió abandonà aviat el partit de l’arxiduc Carles III. El 1716, amb el decret de Nova Planta, es va formar un corregiment de Tarragona.
El 1789 es va iniciar la construcció d’un nou port, punt de sortida dels productes del Camp de Tarragona, el qual va adquirir un nou impuls a partir del segle XIX. Durant la invasió napoleònica, Tarragona fou assetjada i ocupada per les tropes del general Suchet, el 1811. Pel gener de 1939 fou presa per les tropes franquistes. Des de la dècada dels anys 1960 es convertí en un centre industrial, a causa del desenvolupament del sector químic. Amb el retorn de la democràcia, les primeres eleccions municipals donaren l’alcaldia de la ciutat a Josep Maria Recasens i Comes, del PSC, que governà en coalició amb el PSUC.
ART.- La part alta de la ciutat conserva restes del recinte murallat romà, flanquejat per les torres de Sant Magí, del Cabiscol i de l’Arquebisbe, recinte que s’aixeca sobre una base megalítica amb restes de sis portes. Altres construccions romanes són el pretori i el fòrum, l’amfiteatre, el circ i l’aqüeducte de les Ferreres, dels segles I i II. Al pla s’han trobat una necròpolis paleocristiana amb més de 1.000 sepultures de diferents tipus i restes d’una basílica dels segles III i IV. La ciutat medieval neix sobre la romana, i una gran part de les cases són construïdes amb materials d’antics monuments romans. La catedral (1171-1331) s’aixeca sobre les restes de l’antiga mesquita i conserva l’absis romànic, mentre que el conjunt de l’edifici mostra diverses fases estilístiques del gòtic. L’interior, de tres naus i planta de creu llatina, és d’una gran sobrietat. Del claustre (del final del segle XII i del XIII), amb capitells historiats, cal esmentar la porta que dóna a la catedral. L’altar major mostra un bellíssim retaule d’alabastre, obra de Pere Joan. Cal esmentar també el de Bernat Martorell, procedent de la Pobla de Cérvoles, el de la capella dels Sastres del Mestre Eloi i el de la capella de la Verge de Montserrat, de Lluís Borrassà. Entre altres edificis medievals, sobresurten la capella de Sant Pau (transició del romànic al gòtic), l’església de Santa Tecla (segle XIII) i l’antic hospital (segles XII i XIV).
Municipi i capital comarcal del Solsonès (Catalunya): 17,70 km2, 664 m alt, 8.974 hab (2017)
Situat al centre de la comarca, a la vora del riu Negre, afluent del Cardener per la dreta.
L’economia es basa en el sector primari i particularment en l’agricultura, totalment de secà; els conreus més difosos són els cereals i les patates. És el principal nucli industrial de la comarca; a més de petits tallers diversos, té indústries derivades de l’agricultura (farineres i fàbriques d’embotits), de la fusta (serradores), tèxtils (fabricació de mocadors) i fabricació de materials per a la construcció (pedra artificial). És el principal mercat de la comarca i irradia influència fins a les terres de la Segarra (Biosca i Torà, pertanyents a la seva àrea comercial).
El nucli urbà fou creat a l’edat mitjana; el desenvolupament urbanístic s’inicià al segle XVIII, quan es començà a construir fora de les muralles.
HISTÒRIA.- Fou, segons sembla, la Setelsis romana; malgrat tot, les dades segures no comencen fins a partir del temps de la Reconquesta. El comte Sunyer I de Barcelona li concedí una carta de població (920) i va fundar-hi una comunitat o canònica, l’església de la qual fou erigida el 1409 en abadia. Aquesta fou secularitzada el 1592 per butlla de Climent VIII i constituïda catedral l’any següent, arran de la creació de la diòcesi de Solsona per ordre de Felip II, que li concedí el títol de ciutat. Va tenir facultat d’encunyar moneda i disposà d’universitat fins a la creació de la de Cervera. Al segle XIX fou saquejada pels francesos (1810); el 1835 la van assetjar els carlins i el 1837 s’hi revoltà el general carlí Tristany i s’hi instal·là la Junta Superior Governativa.
ART.- Restes del castell de Solsona i de les muralles medievals. De la primitiva catedral romànica (segle XI) queden tres absis i restes de la part superior del creuer, de la part de l’evangeli; el temple actual és dels segles XIV i XV, d’estil gòtic, mentre que són romànics el campanar i el claustre, bé que renovat aquest segons el gust neoclàssic. A la capella del claustre es guarda una famosa talla de la Verge i el Nen, romànica (segle XIII). La façana principal i la porta de Sant Agustí són barroques (segle XVIII). Un altre edifici destacat és el palau episcopal, edifici de transició del barroc al neoclàssic, obra de Francesc Pons (1776-79). Museu Diocesà, amb obres prehistòriques, pintures preromàniques, retaules dels segles XIV i XV i una important col·lecció d’escultura medieval i renaixentista.
Municipi del Garraf (Catalunya): 43,85 km2, 10 m alt, 28.527 hab (2017)
El terme municipal s’estén al llarg de la costa del massís de Garraf, fortament articulada, amb un continu de penya-segats, només tallats per petites cales com ara les del poble del Garraf i la cala Morisca (Vallcarca).
ECONOMIA.- Inicialment fou un nucli agrícola (viticultura) i mariner. Els conreus (secà) han estat reduïts a la vinya, que havia donat lloc a l’elaboració d’aiguardent i de malvasia, productes d’exportació cap a Amèrica. A la fi del segle XIX, a conseqüència de les plagues vitícoles, l’economia basculà vers la indústria. Començà la del calçat (40.000 dotzenes de parells de sabates l’any 1876); el 1953 encara representava el 50% de la població industrial. En l’actualitat els subsectors industrials amb un major dinamisme són els de la construcció i dels materials per a aquesta indústria, seguits pels de les pells i la confecció, la indústria metal·lúrgica, la de la fusta i l’alimentària. Un cas a part és l’obtenció de ciment; aquesta indústria radica a Vallcarca, a uns 5 km del cap municipal, on a més s’exploten les pedreres de calcària.
Però amb tot, Sitges fonamenta la seva economia en el turisme, especialment intens a l’estiu i que ha donat lloc a una variada oferta hotelera i de serveis, a banda de les nombroses urbanitzacions i xalets que s’escampen cap a l’interior i resseguint la costa. La tradició d’un turisme de qualitat artística (El Cau Ferrat, Museu Romàntic) arrenca de Víctor Balaguer i Santiago Rusiñol.
La industrialització primer i el turisme després provocaren una atracció immigratòria, que ha beneficiat l’increment de les xifres de població tot al llarg del segle XX.
Anualment s’hi celebra una exposició de clavells (catifes) per Corpus i una festa de la verema. Des del punt de vista cultural, s’hi celebra cada any, i des del 1967, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, abans Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.
HISTÒRIA.- Molt discutit el seu origen, fins a la darreria del segle X no es començà a parlar del castell de Sitges, l’acta documental més antiga és la de Silvestre II (vers 1001-03). Notícies posteriors parlen de dos castells (Sitges i Miralpeix) de la família dels Ribes, però no és fins al final del segle XIII que es delimita clarament la vila, que depengué directament del rei fins al 1321, any en que Jaume II el Just la concedí en feu a Bernat de Fenollar, els béns del qual passaren a la Pia Almoina (antiga institució benèfica de la catedral de Barcelona). Així i tot, aquesta no tingué jurisdicció sobre la vila fins el 1390, sota el regnat de Joan I el Caçador. Durant la guerra dels Segadors fou saquejada (1649), i en la de Successió es mostrà partidària de l’arxiduc Carles III. En la tercera guerra carlina hi entraren uns 4.000 carlins comandats per Rafael Tristany per cobrar la contribució. El lliure comerç amb Amèrica i la inauguració del ferrocarril (1881) hi donaren, al segle XIX, una gran prosperitat.
ART.- A les acaballes del segle XIX el petit poblet de pescadors que era Sitges es convertí, gràcies principalment a Rusiñol, en un indret artísticament interessant, més que per les obres artístiques ja existents, per les que hi aportà el corrent iniciat pel pintor esmentat i pel nord-americà Deering. El primer hi construí la casa museu anomenada Cau Ferrat i, el segon, l’anomenada Maricel. En ambdós indrets s’aplegaren tot d’obres d’art de la fi del segle XIX, però també moltes d’èpoques anteriors; excel·leixen, en primer terme, els ferros forjats i els objectes de vidre. Rusiñol promogué a Sitges una revaloració d’El Greco, algunes obres del qual es conserven al Cau Ferrat. Fou aixecat també, a la població, un monument al pintor cretenc. A l’hospital de Sant Jaume hi ha el retaule renaixentista del Vinyet, atribuït a Jaume Forner.
Municipi i capital comarcal de l’Alt Urgell (Catalunya): 15,45 km2, 691 m alt, 12.015 hab (2017)
Situat a l’Urgellet, a la riba dreta del Segre, prop de la confluència amb la Valira, afluent seu.
Preponderen els conreus de regadiu, per als quals s’aprofiten les aigües del Segre, a través de canals, i es destinen a prats artificials (subordinades a la ramaderia) i als conreus d’horta (patates, llegums, moresc, etc). Té molta importància l’activitat ramadera (bestiar boví per a l’obtenció de llet). Explotació forestal (pi roig, pi negre i pinassa), que permet una indústria de la fusta (serradores). Aprofitament de les argiles miocèniques per a l’elaboració de rajoles.
Entre les activitats industrials cal esmentar en primer lloc l’alimentària, que es basa en la producció de derivats lactis (mantega, lactosa i, sobretot, formatge); hi ha una cooperativa, que data del 1915, i unes lleteres (des del 1923). Hi compta també la indústria metal·lúrgica, i més recentment l’hotelera, a causa de l’afluència de turisme i d’estiuejants.
La població ha crescut regularment des del 1600, i durant el segle XX ha experimentat un procés d’industrialització continuat; ha triplicat la població des del 1920. És el centre d’una àrea comercial que abasta tota la comarca i n’és, a més, el principal nucli de població: hi concentra el 56% de la població, mentre que el 1900 la proporció era del 16%, i el 1857, el moment del màxim comarcal, només tenia aproximadament el 10% del total comarcal. La forta immigració compensa i supera l’emigració existent cap a les grans ciutats.
La ciutat, al marge de les seves activitats industrials i ramaderes, exerceix una triple funció: d’atracció comercial (mercats comarcal i regional), de centre eclesiàstic de l’alta muntanya catalana (seu del bisbat d’Urgell), i un paper fronterer amb Andorra, de la qual absorbeix part de les activitats: seu del copríncep urgellenc.
HISTÒRIA.- Els seus orígens són desconeguts, però segons els documents més antics era anomenada Vicus. Ja al segle VI hi havia bisbat, que aviat aconseguí una gran importància. Alliberada del poder dels àrabs, és probable que abans del 860 ja tornés a ésser cristiana. Segurament hi van residir els comtes d’Urgell abans de traslladar-se a Agramunt i Balaguer. Gaudí d’importants privilegis, com els de l’any 1165 i els que es conserven a l’arxiu municipal: Llibre dels privilegis de 1470 de la ciutat d’Urgell. Es coneixen monedes pròpies, com les de llautó encunyades a la segona meitat del segle XV. Intervingué en les guerres dels comtes d’Urgell, i en les altres des de Joan II fins a la de Successió, en la qual fou partidària de l’arxiduc Carles III. Tingué un paper important en les guerres carlines del segle XIX, com a centre dels absolutistes. Durant el Trienni Liberal hi residí la Regència d’Urgell (31 agost 1822). A la tercera guerra carlina hi hagué l’exacció de Tristany (1874), i els carlins hi establiren el quarter general fins al 1875, en què la ciutat fou ocupada per Martínez Campos.
ART.- La catedral de la ciutat és romànica, del segle XII, obra d’un grup de picapedrers llombards dirigits per Ramon Llombard, que la van començar el 1175. La planta té tres naus i el creuer té cúpula montada sobre petxines i cinc absis. La volta és de canó seguit a la nau central i al creuer, i d’aresta a les naus col·laterals. Els pilars tenen forma de creu. Hi ha una galeria porticada sobre l’absis central i finestres claustrals a la nau principal. La façana té tres cossos i, a banda i banda, dues torres escapçades iguals. Del claustre, adossat a l’església, només tres galeries són originals (segle XII), i formen un seguit d’arcades sostingudes per columnes amb capitells. Aquests capitells, com altres elements ornamentals, són obra de picapedrers pirinencs; tenen formes vegetals, animals i humanes, amb temes trets de l’Apocalipsi. A l’església hi hagué nombroses obres d’art romàniques, la majoria de les quals es troben actualment en museus. Continua en possessió de la seu el còdex del segle X, còpia dels comentaris del Beat de Liébana a l’Apocalipsi de sant Joan. Al costat dels claustre hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XI), de tres absis decorats amb arcs llombards. L’església dels dominicans és gòtica, del segle XIV, i té una sola nau.
Hi ha indústria tèxtil, química, del paper, metal·lúrgica i alimentària (cervesera). Ciutat-dormitori de l’àrea industrial de Barcelona, amb un espectacular creixement demogràfic de base immigratòria entre el 1950 i el 1980, any en que la població inicià un retrocés. Àrea comercial de Barcelona.
La ciutat és a l’esquerra del riu; hi ha notables monuments com la torre Pallaresa, palau renaixentista; la torre Baldovina, casal del segle XVIII; can Roig i Torres, torre senyorial i la masia de can Zam. Jaciments ibèrics al puig Castellar.
Municipi i capital de la comarca de la Selva (Catalunya): 70,64 km2, 142 m alt, 12.854 hab (2017)
Situat al centre de la comarca, al peu d’un escarpament de falla que separa la plana de les muntanyes de la Serralada Pre-litoral, sobre una terrassa fluvial, vora la riera de Santa Coloma que en drena el terme.
L’agricultura es localitza vora el riu, tanmateix no és gaire important; conreus de cereals, lleguminoses i arbres fruiters. Ramaderia bovina, porcina i avicultura. Petites indústries tèxtils, de la fusta i alimentàries (galetes). La veritable funció econòmica de Santa Coloma de Farners radica en la seva condició de centre comercial de la comarca i nucli d’estiueig, amb mercat setmanal (dilluns) i un balneari d’aigües bicarbonatades a les termes d’Orion.
La població es mantingué estacionària des de principi del segle XX fins al 1960, en que començà un increment demogràfic.
La ciutat es formà entorn de l’església parroquial de Santa Coloma (segle XVI). Balneari de les Termes d’Orion. Castell de Farners (segle XII), i santuari marià de Farners.
Situat al centre de la conca de Tremp.
El municipi, molt extens, comprèn també els pobles de Puigcercós, Eroles, Claramunt, Castissent, Puigverd de Talarn, Sant Adrià de Tendrui, Tendrui i Santa Engràcia, alguns d’ells amb esglésies d’interès, l’enclament de Claret.
Situat al límit amb 
Al municipi li foren agregats el 1969 els antics termes de 
Situat a la riba esquerra del 
Situat al centre de la comarca, al peu d’un escarpament de falla que separa la plana de les muntanyes de la 
La població es mantingué estacionària des de principi del segle XX fins al 1960, en que començà un increment demogràfic.
Dades dels Països Catalans 