Arxiu d'etiquetes: Catalunya (hist)

Cervera, comanda de

3 Respostes

(Catalunya, segle XII – segle XIX)

Antiga comanda de l’orde de l’Hospital, creada el 1121, una de les més antigues de Catalunya, dita comanda de Cervera i l’Ametlla des de la donació del castell de l’Ametlla de Segarra als hospitalers el 1215; en depengueren, a més, els llocs del Vilar i de Saladern i tingué comanadors propis fins el 1805.

De l’antic hospital de Cervera, on radicava la comanda, resta part de l’església de Sant Joan, romànica; el 1245 s’hi instal·là una comunitat de germanes hospitaleres com a evolució de les donades que hi consten des del 1172, però la major part de la comunitat es traslladà a Alguaire (Segrià).

Cerdanya, vescomtat de

14 Respostes

(Catalunya, segle IX – segle XII)

Jurisdicció de l’antic comtat de Cerdanya. El primer vescomte conegut és Adalelm, mencionat el 862. El 913 ho era Ramon I, i el 925 l’hauria succeït Remesari, fill de Guilesinda, parenta del comte Miró II de Cerdanya.

Els comtes cerdans tenien semblantment delegats i lloctinents elegits per ells en el pagi de Conflent i de Berguedà. A la segona meitat del segle X el vescomtat de Cerdanya esdevingué hereditari i vinculat a un patrimoni familiar. El títol i el feu foren transmesos des d’aleshores d’una manera regular de pares a fills.

Vers el 1126 el vescomtat de Cerdanya fou incorporat a l’antic vescomtat d’Urgell. Cal atribuir a la seva desaparició prematura el manteniment de la denominació original del comtat en lloc de la d’algunes de les possessions hereditàries.

El 1081 hom troba un vescomte d’Urtx, Bernat Bernat, probablement fill del vescomte Bernat i germà del vescomte Ramon. El títol perdurà almenys fins el 1130.

Més tard, emparentats amb els barons de Mataplana, els Urtx donaren al Pallars la darrera dinastia comtal.

Cerdanya, comtat de

97 Respostes

(Catalunya, 785 – 1659)

Territori pirinenc, a l’alta vall del Segre. Sorgit del pagus visigot en el territori dels ceretans i centrat al voltant de la ciutat romana de Llívia.

Des de vers 717 fins a vers 785 fou dominat pels musulmans. Pels volts d’aquella darrera data els seus habitants es posaren sota l’autoritat de Carlemany, el qual confià el govern al comte Borrell, un magnat local.

Cap al 821 el comtat era regit pel comte aragonès Asnar Galí i més tard pel seu fill Galí Asnar, però vers el 835 el govern passà a Sunifred I, fill de Bel·ló, comte de Carcassona,

Del 848 al 870, el comte de Cerdanya fou Salomó, probablement pertanyent a la mateixa família, a qui succeí Guifré I el Pilós, més tard (878) comte també de Barcelona, Girona i Osona. Durant aquests anys els comtes de Cerdanya també foren comtes del veí comtat d’Urgell.

El testament de Guifre el Pilós (897) separava Cerdanya per al seu segon fill Miró II el Jove, el qual vers 913 la unia al de Besalú. Mort Miró II (927), el comtat passà al seu fill gran Sunifred II, i a la mort d’aquest, al seu germà Oliba Cabreta, en morir aquest darrer (990), Cerdanya, amb els apèndixs del Conflent i del Berguedà, se separava definitivament de Besalú en la persona de Guifré, primogènit d’Oliba Cabreta i germà del cèlebre Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, i de Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Guifre fundà el monestir de Sant Martí del Canigó, on es retirà l’any 1035.

El seu fill i successor Ramon I (1035-68) fou un comte ambiciós i violent, que espolià el monestir de Cuixà, mantingué pugnes amb els seus veïns, els bisbes d’Urgell i els comtes de Besalú, i combaté contra l’Islam: va estendre la reconquesta fins a l’alta Segarra i percebé paries del rei de Lleida.

El seu fill i successor Guillem I (1068-95), casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona, obtingué la tutoria del seu jove nebot Ramon Berenguer, fill de l’assassinat Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082), i capitanejà l’oposició contra Berenguer Ramon II el Fratricida. De moment va semblar que el comte de Cerdanya succeiria al de Barcelona en l’hegemonia damunt els altres comtes catalans, alguns dels quals es declararen vassalls de Guillem I. Actiu repoblador, aquest comte fundà Vilafranca de Conflent i mantingué violentes pugnes amb el seu veí del Rosselló per la possessió del monestir de Cuixà, situat als seus dominis, però pertanyent des del punt de vista eclesiàstic al bisbat d’Elna.

El seu fill i successor, Guillem II (1095-1109), lluità a Terra Santa, on aconseguí de fer-se amb un principat (Gibel·let, Tortosa de Síria, Arga) a més del condomini de Trípoli amb Bertran de Tolosa, amb qui mantingué, per aquest motiu, aspres disputes, en una de les quals Guillem II morí d’accident, possiblement provocat pel seu rival.

El succeí el seu germà Bernat I (1109-17) que ja regia el comtat durant la seva absència. Aquest comte fou molt addicte al seu cosí i senyor Ramon Berenguer III de Barcelona, a qui acompanyà en l’expedició a Mallorca del 1114 i a favor del qual féu testament en morir (1117) sense successió.

Però fins al 1134 no aconseguiren els comtes de Barcelona fer efectiu el seu domini damunt els comtats de Cerdanya-Conflent-Berguedà, on un parent dels comtes cerdans, Guillem de Salsa, es mantingué fins aquella data, i així i tot la part occidental del comtat, que constituïa el patrimoni dels vescomtes de Cerdanya, passava als veïns vescomtes de Castellbó. Durant tota aquesta època d’independència cerdana la capital del comtat era Ix.

Cerdanya i Conflent estigueren incorporats a la casa de Barcelona fins al testament de Ramon Berenguer IV (1162), el qual, juntament amb el Rosselló, els llegà al seu segon fill Sanç I, si bé en qualitat de feus de la corona. Sanç, gran personatge dels regnats del seu germa Alfons I el Cast i del seu nebot Pere I el Catòlic, fundà la vila de Puigcerdà, d’aleshores ençà capital de la Cerdanya; deixà el govern dels comtats quan l’any 1181 fou designat comte de Provença.

Però el 1212 el seu fill Nunyo Sanç I obtenia la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, del seu cosí, el rei Pere el Catòlic, i els regí fins que va morir (1242), data en la qual, en no tenir successors, revertiren a la corona.

En virtut del testament de Jaume I de Catalunya, des del 1272 fins al 1344 la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, formà part del regne de Mallorca-Rosselló; durant la gran guerra contra França i els Anjou, de la darreria del segle XIII, fou sovint base d’operacions contra Catalunya, perquè els reis de Mallorca eren aliats dels enemics dels reis catalans, però també va sofrir diverses invasions per part d’aquests darrers.

Reincorporada definitivament a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós (1344), constituí una vegueria amb capital a Puigcerdà.

Però l’any 1659 la pau dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV de França adjudicava la porció oriental de Cerdanya, juntament amb els seus apèndixs del Conflent, el Capcir i la vall de Querol, a la monarquia francesa, excepció feta de la vila de Llívia, que quedà com a enclavament espanyol dins França.

Centralista, Insurrecció

1 Resposta

(Catalunya, setembre 1843 – gener 1844)

Moviment revolucionari. Barcelona fou el focus principal, on se’l conegué amb el nom de la Jamància en al·lusió als cossos francs així anomenats.

La insurrecció, que advocava per la creació de juntes revolucionàries provincials i una de central, fou violentament reprimida pel govern.

Causes Pies, Tribunal de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1315 – Catalunya, 1984)

Organisme, radicat a la diòcesi de Barcelona, creat amb motiu de la concòrdia entre Jaume II de Catalunya i el bisbe Ponç de Barcelona, anomenat, a la compilació vigent del dret civil català, Tribunal de Testaments i Causes Pies, que coneix de les causes referents a la part espiritual dels testaments i designa els marmessors substituts per a afers de caràcter piadós.

La darrera modificació del dret civil català, feta pel Parlament de Catalunya (1984), ha suprimit tota referència a aquest Tribunal.

Catalunya Vella

8 Respostes

(Catalunya)

Part del Principat que es coneixia amb el nom de Catalunya fins a la segona fase de la Reconquesta (1100-50) i que tenia com a límit meridional i occidental el riu Llobregat. Després d’aquests anys, les terres reconquerides se les conegué com la Catalunya Nova.

En sentit jurídic, la denominació s’estén a les comarques que componien les diòcesis de Girona, Barcelona i Vic (amb la meitat est de l’actual de Solsona) a començament del segle XII, és a dir, les conques hidrogràfiques del Pirineu oriental, des de la de la Muga fins a la del Llobregat.

Catalunya Nova -part de Catalunya-

7 Respostes

(Catalunya)

(o Nova Catalunya)  Part del territori situada a ponent i al sud del Llobregat (en contraposició a la Catalunya Vella), que va formar-se arran de la segona fase de la Reconquesta (1100-50).

A més d’aquesta regió, a l’oest i al sud dels massissos del Garraf, Montserrat i Montsec, hom anomenava Catalunya Nova la de dret consuetudinari no barceloní, al nord del Montsec, coincidint amb la conca alta i mitjana del Segre, sense la capçalera (Cerdanya), ja que els juristes consideraven que la Cerdanya, el Rosselló i les comarques intermèdies no eren part del Principat, sinó dels comtats.

Catalunya, província de -1812/23-

1 Resposta

(Catalunya, maig 1812 – 1823)

Demarcació administrativa creada per les corts de Cadis que comprenia el Principat, peró a causa de l’ocupació napoleònica no es pogué mai constituir.

Amb el restabliment, el 1820, de la constitució de 1812, la província i la diputació provincial de Catalunya foren de fet establertes; un estudi presentat a les corts el 1821 per Felip Bauzà dividia el Principat en quatre províncies i la que tenia per capital Barcelona rebé el nom de província de Catalunya, però el projecte fou abandonat amb el restabliment absolutista.

Catalunya, Principat de

71 Respostes

(Catalunya)

Nació que forma part dels Països Catalans. Denominació aplicada a Catalunya i utilitzada especialment en relació amb els altres components dels Països Catalans.

El seu origen data de l’època medieval. Durant l’etapa feudal el comtat de Barcelona anà absorbint la sobirania dels altres comtats catalans i així el comte de Barcelona esdevingué el “Príncep” o cap de la jerarquia feudal catalana (tal com apareix en els Usatges).

En passar el temps i entrar en contacte amb altres països es féu sentir la necessitat d’una denominació més àmplia que la de comtat de Barcelona per designar tot Catalunya. Fou aleshores que d’aquell nom de príncep donat al comte de Barcelona es derivà el de Principat de Catalunya per anomenar el territori de la seva sobirania.

La nova denominació prengué estat oficial sota el regnat de Pere III el Cerimoniós (Corts de Perpinyà, 1350).

Catalunya, govern de -1810/14-

2 Respostes

(Catalunya, 8 febrer 1810 – 1814)

Demarcació militar i administrativa establerta per Napoleó, al marge del govern del seu germà, el rei Josep I Bonaparte.

Els governadors generals (els mariscals Augereau i Macdonald i el general Charles Decaen) depenien directament del govern de París, mentre que l’administració es vinculava estretament a l’exèrcit imperial.

El nou règim fou proclamat amb gran aparat pel mariscal Augereau, després d’adreçar al·locucions en català, comminant els catalans refractaris a la dominació napoleònica a deposar les armes. Féu catalanitzar el “Diario de Barcelona”, anomenat aleshores “Diari del Govern de Catalunya i Barcelona”. Tot i haver estat intentada la traducció al català del codi de Napoleó, prevalgué un afrancesament de la nova administració.

A partir del 1812, amb l’annexió de facto del Principat, dividit en quatre departaments –del Ter, amb capital a Girona, de Montserrat (a Barcelona), del Segre (a Puigcerdà), que incloïa Andorra i excloïa la Vall d’Aran, agregada a l’Alta Garona, i de les Boques de l’Ebre (a Lleida), al qual foren agregades les comarques catalanes veïnes fins aleshores administrativament aragoneses-, hi fou establert un nou sistema d’administració civil sota el càrrec de dos consellers d’estat com a intendents imperials: el baró de Gérando, per als departaments del Ter i del Segre, i el comte de Chauvelin, per als de Montserrat i de les Boques de l’Ebre.

S’instal·laren al Principat, juntament amb ells, el sots-prefecte de Figueres, Solsona, Talarn, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Tortosa i Cervera, però alguns d’aquests funcionaris no arribaren a exercir llurs càrrecs des de les seus corresponents.

A mitjan 1813 aquesta estructura prefectural s’hagué de reduir, com a conseqüència de la campanya de Rússia; restava aleshores al davant d’aquesta administració civil el baró de Chauvelin, amb residència a Girona; a la fi d’aquell any, Decaen fou substituït pel mariscal Suchet, que, governador de València i d’Aragó, s’havia fet càrrec ja feia mesos del govern de les Boques de l’Ebre, i que fou governador general de Catalunya fins a la fi de la dominació napoleònica (1814).