(Catalunya, 1716 – 1839)
Demarcació administrativa, creada pel decret de Nova Planta.
Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Manresa i Bages i de les sots-vegueries de Berga, Lluçanès i Moianès.
Arxiu d'etiquetes: Catalunya (hist)
Manresa, comtat de
(Catalunya, segle X – segle XII)
Comtat nominal, sense comtes titulars. Testimoniat a partir del 906.
Comprenia la part de ponent del comtat i bisbat d’Osona a partir del Moianès i del Bages, i, gràcies a l’avenç de la reconquesta, la denominació s’estengué vers l’Anoia, la Segarra i l’Urgell. Tenia com a centre el pagus de Manresa, ben diferenciat del d’Osona a partir dels privilegis del rei Odó el 889 i el 890.
Era una denominació d’un caràcter més locatiu que polític, puix que el seu territori fou considerat sempre una perllongació del comtat d’Osona.
Els avenços d’aquest comtat vers les noves terres conquerides es fitaven amb torres de defensa dites manresanes.
La denominació de comtat de Manresa anà desapareixent al segle XII, i donà pas a diferents vegueries en els territoris de la seva antiga àrea d’atribució.
Malcontents, Guerra dels -1827-
(Catalunya, març 1827 – setembre 1827)
Alçament armat promogut pels ultrareialistes contra la política moderada de Ferran VII de Borbó.
L’entrada al govern de realistes moderats que suavitzaren les mesures contra els liberals provocà l’aixecament a Catalunya de nombroses partides, després que es publiqués un Manifiesto de la Federación de Realistas Puros, en el qual els malcontents es declaraven contraris a Ferran VII i partidaris del seu germà Carles.
L’alçament es produí en zones del baix Ebre, Vic, Manresa i Girona (abril 1827), però fou ràpidament sufocat, amb l’execució d’alguns capitosts i la concessió d’un indult als guerrillers.
L’alçament aviat es reproduí (agost 1827), atiat pel clergat; aquest cop els malcontents no es declararen contraris a Ferran VII, però reclamaren el nomenament d’absolutistes per als càrrecs públics i la reinstauració de la inquisició.
Aquest cop, més ben organitzats, els insurrectes s’apoderaren de Manresa, on formaren la Junta Superior Provisional de Govern que dirigí Agustí Saperes i després Josep Bussons, i també a Igualada, Vic, Cervera i Reus.
Ferran VII es traslladà a Tarragona i inicià una ràpida repressió, dirigida per Carratalà, Manso i Solà i principalment pel comte d’Espanya.
A causa de la manca de suport popular el moviment s’esfondrà i els seus principals caps foren capturats i executats.
La guerra dels Malcontents fou un precedent de la lluita entre absolutistes i liberals que s’esdevindria després en la primera guerra carlina.
Lluçanès, sots-vegueria de
(Catalunya, segle XII – segle XVIII)
Antiga demarcació administrativa. Consta un primer sots-veguer o veguer del Lluçanès entre els anys 1176 i 1187, quan el rei segrestà la jurisdicció del terme de Lluçà a Pere de Lluçà, pel fet de no voler-li’n reconèixer, aquest, el vassallatge.
El 1396 s’intentà de tornar-la a crear, però els senyors de la baronia de Lluçanès s’hi oposaren tenaçment.
El 1449 la reina Maria de Castella donà un privilegi de creació de la sots-vegueria, i nomenà un sots-veguer, amb una cúria a Perafita, per a la part osonenca del Lluçanès, i una altra a Sant Feliu Sasserra, per a la part bagenca o manresana. El 1455 un decret de Joan II el Sense Fe anul·là aquesta creació, i la contrada tornà a restar en poder del baró.
Nous intents de creació de la sots-vegueria tingueren lloc el 1474 i el 1491; aquesta darrera vegada es creà un nou sots-veguer, que no arribà a poder exercir el càrrec.
Finalment, el 1611 el baró vengué els seus drets al rei i a la Universitat de prohoms, i es creà definitivament la sots-vegueria, amb la seva cúria a Sant Feliu Sasserra. Era integrada pels 18 termes o llocs. En romania exclòs Sant Boi de Lluçanès, que pertanyia a la jurisdicció total de la mitra de Vic.
Perdurà fins al principi del segle XVIII, que es desmembrà entre els corregiments de Vic i de Manresa.
Llinars, baronia de
(Catalunya, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial. Apareix amb aquesta denominació per primera vegada amb Beatriu de Corbera i de Santa Coloma, senyora del castell del Far (morta vers el 1542), muller de Francesc de Santcliment.
Passà a llurs descendents, els Santcliment, cognominats Corbera-Santcliment, els Rubí, marquesos de Rubí, els Pignatelli i els Jordán de Urríes, marquesos d’Ayerbe, tots ells també cognominats Corbera-Santcliment.
Lleida, vegueria de
(Catalunya, segle XII – segle XVIII)
Demarcació administrativa del Principat. Vers l’any 1192 el Pallars Jussà fou incorporat a la corona i integrat a la cúria de Lleida.
Al segle XIV, constituïa la vegueria de Lleida i Pallars, regida per una mateixa persona.
Abans del decret de Nova Planta (1716), de la vegueria s’havien segregat les de Balaguer i Agramunt, i el Pallars romangué com a una sots-vegueria. L’any 1718 el seu conjunt (Pallars Jussà, Segrià i Garrigues) tenia una població global de 40.000 h.
Lleida, taifa de
(Catalunya, 1031 – 24 octubre 1149)
Regne musulmà. Desaparegut el califat cordovès (1031), Lleida i Tudela foren governades pel Sulaymän ibn Hüd, fundador d’una dinastia i acollidor del califa desterrat, Hisäm III.
L’any 1030 Sulayman conquerí Saragossa, i a la seva mort (1046) el seu fill Yüsuf al-Muzaffar el succeí a Lleida, tributària del comte Ramon Berenguer I de Barcelona des del 1058. Aliat amb Alï ibn Mugahid de Dénia i les Balears, Yüsuf combaté el seu germà Ahmad al-Muqtadir de Saragossa (1075); però al-Muqtadir conquerí Dénia (1076) i Lleida.
Tortosa i Dénia passaren al fill d’aquest, al-Mundir (1081), que s’enfrontà al seu germà Yusuf, sobirà de Saragossa.
El Cid defensava Yusuf, mentre que Sanç Ramírez de Navarra-Aragó i Berenguer Ramon II de Barcelona protegien al-Mundir, que obtingué Xàtiva (1086) i tractà de foragitar al-Qadir de València davant l’oposició del Cid. Mort al-Mundir, el succeí (1090) el seu fill Sulayman, a qui els almoràvits arrabassaren tots els dominis.
El darrer reietó saharià, Al-Muzaffar, lliurà Lleida als comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell.
Lleida, província de
(Catalunya)
Demarcació administrativa: 12.150 km2, la capital és Lleida. És dividida en sis partits judicials i 229 municipis (1981).
La província té per base la divisió bonapartista del 1810 i la del 1814, proposada per les corts de Cadis, que fou vigent durant el Trienni Liberal (1821-23).
La província restà fixada a mitjan 1836.
Enllaç web: Diputació de Lleida
Lleida, corregiment de
(Catalunya, 1716 – 1833)
Demarcació administrativa del Principat, creada el 1716 pel decret de Nova Planta.
Comprenia les antigues vegueries de Lleida, Balaguer i Tàrrega, amb un alcalde major en cadascuna d’aquestes poblacions. Confrontava al nord amb el Montsec, al sud amb l’Ebre, a ponent amb Aragó i a llevant amb el corregiment de Cervera.
El primer corregidor fou el marquès Balthasar Joseph Dubus, mariscal de camp i capità de les guàrdies valones, i el primer alcalde major Marià Biosca i d’Anglarill, catedràtic de decretals de la Universitat de Cervera (1721).
Lleida, bisbat de
(Catalunya, segle V – )
Demarcació eclesiàstica amb seu a Lleida, dins la província eclesiàstica Tarraconense. Documentada des del segle V, el cristianisme hi havia arrelat al segle IV. Extingida durant la dominació àrab, a mitjan segle X fou creada la diòcesi de Roda, origen de la recuperació de la de Lleida.
Després de la conquesta, el bisbe de Roda-Barbastre, Guillem Pere de Ravidats, traslladà la seu a Lleida (1149) i consagrà catedral l’antiga mesquita major. La nova demarcació, unint a l’antic bisbat de Roda els territoris conquerits, comprenia els Monegres, el Baix Cinca, el comtat de Ribagorça, la Llitera, el Segrià i les Garrigues.
El 1203 les terres de l’Alcanadre passaren a la diòcesi d’Osca. Així quedà fixat el territori diocesà fins a l’arranjament de límits de 1955, en què Lleida perdé 35 parròquies, que passaren als bisbats de Saragossa, Barbastre, Osca, Urgell i Solsona, i només guanyà les de Maials, Arén, Peralta de la Sal i Sarroqueta.
El 1995 se’n segregaren 111 parròquies de la Franja de Ponent adscrites als arxiprestats de la Ribagorça Occidental, la Ribagorça Oriental, el Cinca Mitjà, la Llitera i el Baix Cinca, que s’incorporaren a la diòcesi de Barbastre, que prengué el nom de Barbastre-Montsó, amb concatedral a Santa Maria del Romeral de Montsó. Aquesta qüestió resta oberta a causa de l’escàs territori restant a Lleida.
La catedral, la Seu Vella, és del segle XIII; però, convertida en caserna (Guerra de Successió), el culte la perdé i calgué bastir-ne una altra (neoclàssica). L’Arxiu Capitular serva una valuosa documentació des de l’època del bisbat de Roda, i el diocesà en conserva la més moderna.
El Seminari, fundat el 1722, després d’ésser clausurat l’Estudi General de Lleida arran de la guerra de Successió, ha ocupat diversos edificis al llarg del temps; té una biblioteca rica en manuscrits i incunables. Notable Acadèmia Bibliogràfica Mariana (1862).
Enllaç web: Bisbat de Lleida
Dades dels Països Catalans 