Arxiu d'etiquetes: Castelló d’Empúries

Ferrer -varis/es bio-

1 Resposta

Andreu Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801)  Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.

Antic Ferrer  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.

Bonifaci Ferrer  (Catalunya ?, segle XIV)  Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.

Esteve Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).

Esteve Ferrer  (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744)  Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.

Francesc de la Concepció Ferrer  (Barcelona, 1773 – 1821)  Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.

Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604)  Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).

Guerau Ferrer  (Catalunya, segle XVI)  Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII)  Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.

Guillem Ferrer  (Palma de Mallorca, 1759 – 1833)  Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.

Joan Bartomeu Ferrer  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.

Joan Francesc Ferrer  (Barcelona, segle XVII)  Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.

Josep Ferrer  (València, segle XVII – 1682)  Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.

Josep Ferrer  (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII)  Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.

Lleonard Ferrer  (València, vers 1623 – 1695)  Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.

Lluís Ferrer  (Catalunya, segle XIX)  Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.

Miquela Ferrer  (País Valencià, segle XVIII – 1804)  Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).

Pere Ferrer  (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII)  Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.

Pere Joan Ferrer  (Illes Balears, segle XVIII – 1747)  Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.

Plàcid Ferrer  (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645)  Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.

Simó Ferrer  (Barcelona, 1751 – segle XVIII)  Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.

Vicenç Ferrer  (Barcelona, segle XVI – 1632)  Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.

Eixalana, Caterina

Deixa un comentari

(Prades, Baix Camp, 1535 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1597)

Monja clarissa. Morí de resultes de les penitències que s’imposava.

Fou eficaç reformadora de les clarisses de Tarragona.

Frígola i Frígola, Bonaventura

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 19 novembre 1829 – Barcelona, 3 desembre 1901)

Compositor. Estudià al Conservatori de París, on dirigí orquestres de teatre. En tornà l’any 1854 i fou mestre de capella a la seva vila natal.

Residí encara a França entre 1858 i 1881, on escriví Cantata avec choeurs et soli (1868). Fou director de l’escolania de la basílica de la Mercè a Barcelona (a partir del 1881 fins a la seva mort). Dirigí alguns concerts simfònics a la capital.

És autor d’una Simfonia en la, per a quintet instrumental, nombrosa música religiosa, sardanes i altres obres.

Estruc, Bernat -humanista-

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XIV – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, després 1419)

(o Astruc)  Humanista benedictí i doctor en dret.

Abat de Santa Maria de Roses (1396-1401), de Sant Esteve de Banyoles (1401-08), de Rodes (1410-13) i de Sant Cugat (1416-19).

Estigué al servei de Joan d’Aragó, comte d’Empúries. Partidari del papa Benet XIII, fou durant deu anys capità del palau apostòlic d’Avinyó.

Es conserva d’ell un Tractatus contra alchimistas, escrit el 1404.

Estanyol, Berenguer

2 Respostes

(Empúries, Alt Empordà, segle XIII – Grècia, 1316)

(o Bernat)  Cavaller. Combaté al servei de Frederic II de Sicília.

Fou enviat al ducat d’Atenes amb quatre galeres i gent d’armes, com a vicari general o lloctinent del duc Manfred, fill segon de Frederic II.

El ducat, fiblat pels veïns i excomunicat pel papa Climent V, es consolidà gràcies a la política coratjosa i assenyada d’Estanyol, que anava alternant la lluita i les treves de manera que hom combatia només un dels enemics, en una mena de torn proporcionat als efectius disponibles.

Les victòries obtingudes acabaren per assegurar les fronteres.

Morí de malaltia, i fou succeït en el càrrec pel famós Alfons Frederic, fill natural de Frederic II.

Estany i Capella, Pere

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 8 octubre 1865 – Madrid, 7 desembre 1923)

Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i a París.

Establert a Madrid des del 1901, on féu diversos monuments, així com a Astúries, Santander i Cadis; també féu els del doctor Josep Maria Esquerdo a Madrid i a la Vila Joiosa.

Enric “Fortuna”

14 Respostes

(Calataiud, Aragó, 25 juliol 1445 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 2 juliol 1522)

(Enric d’Aragó i Pimentel)  Fill d’Enric d’Aragó i de Caterina de Castella.

A les paus d’Agreda i d’Almazan (1454), on trobaven punt final les guerres entre Aragó i Castella, hom estipulava que aquesta es quedava el gran patrimoni de la branca aragonesa dels Trastàmara a canvi d’unes indemnitzacions en forma de pensió anual, 500.000 maravedisos l’any correspondrien a Enric.

Rebé el títol de comte d’Empúries. Es casà amb Guiomar de Portugal. Durant la guerra de Joan II contra el Principat fou partidari del primer. Les autoritats catalanes el declaraven enemic de la terra en 1462.

Tres anys després manava una ala de l’avantguarda joanista a la batalla de Calaf. En 1467 resultà ferit assetjant Roses, a les ordres de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i la reina Joana Enríquez.

En 1472-73, emparat pel marquès de Villena, tractà de convenir el seu matrimoni amb Joana de Castella, dita “la Beltraneja”, però triomfà al país veí la tendència pro-aragonesa basada a l’enllaç entre Isabel i Ferran, aquest cosí germà d’Enric. Els dos cosins, després d’un distanciament, es reconciliaren.

Ja regnant Ferran i consumada la unió de les dues corones, Enric fou nomenat lloctinent general al Principat (1481). Tractà amb mà dura els remences, que s’acabaren rebel·lant en una veritable guerra. Tot i el triomf final de les armes reials, Ferran aconsellà severament Enric perquè prengués amb els remences una actitud més diplomàtica.

D’altres fets sobresortints de la seva lloctinència foren: l’entrada de l’Inquisició a Barcelona (1487), el nomenament de consellers de la capital per designació reial (1490-91) i l’expulsió dels jueus (1492). Fou substituït com a lloctinent per Joan d’Aragó, comte de Ribagorça.

En 1516 restà vidu. En 1522 morí ell, deixant hereu principal el seu fill Alfons. Fou enterrat, com la seva muller, al monestir de Poblet.

Tot i haver-se format a Castella, l’infant Enric es vinculà totalment a la vida catalana, fins al punt que en el seu testament disposà que els seus descendents visquessin a Catalunya i que el comtat no fos “regit ni governat per castellans”.

Empuriabrava

2 Respostes

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà)

Urbanització turística, situada prop de la desembocadura de la Muga.

Aprofitant terres dels Aiguamolls de l’Empordà, s’hi traçà una xarxa de canals que, amb els camins, constitueix un dels sistemes de comunicació interiors i dota una gran part dels habitatges d’un amarrador propi.

Disposa de port i aeroport esportius.

Duran i Garrigolas, Toribi

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 30 abril 1814 – Barcelona, 16 setembre 1888)

Filantrop i industrial. Enriquit a Amèrica, donà part del seu patrimoni per a la fundació de l’anomenat Asil Duran, a Gràcia (Barcelona), perquè hi fossin instruïts i hi aprenguessin un ofici els joves internats per llur rebel·lia a l’autoritat paterna, i que fou confiat a l’orde de Sant Pere ad Vincula.

Finançà una institució semblant a Castelló d’Empúries, inaugurada pòstumament el 1898.

Compte i Canelles, Jaume

3 Respostes

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1897 – Barcelona, 7 octubre 1934)

Polític i dirigent obrer. Treballà activament al CADCI, fou membre d’Estat Català i dirigent del grup d’acció Bandera Negra.

Al davant d’un grup de militants d’aquesta organització (entre els quals Miquel Badia), preparà un atemptat a les costes de Garraf contra Alfons XIII de Borbó (juny de 1925), que fou descobert. Durant l’estada a la presó (1925-30), evolucionà en un sentit marcadament esquerrà.

Bé que seguí col·laborant amb Francesc Macià, se’n distancià gradualment (1931-32), se separà d’Estat Català i fundà l’Estat Català – Partit Proletari, que aviat esdevingué el Partit Català Proletari (gener de 1934).

El 1934 ingressà a Aliança Obrera, moviment promogut a Catalunya pel Bloc Obrer i Camperol (1933), i el 6 d’octubre organitzà la resistència armada contra l’exèrcit del govern espanyol al local del CADCI, on fou mort juntament amb el seu correligionari González i Alba.