Arxiu d'etiquetes: humanistes

Cariteo, Il

Nom amb que era conegut el poeta i humanista Benet Garret.

Cardona i de Requesens, Galceran de

(Catalunya, segle XVI)

Humanista. Fill del governador de Catalunya, Pere de Cardona i Enríquez, i de Joana de Requesens.

Home d’armes i amic de les lletres clàssiques, formà part, com Joan Boscà i Garcilaso de la Vega, de l’exèrcit imperial que obligà Solimà a retirar-se de Viena (1532). De tornada, anà a les corts de Montsó (1533) en el seguici de Carles V, del qual era coper.

Martí Ivarra li adreçà una dedicatòria a l’edició de la Crònica de Pere Tomic (1534), on l’anomenà “llum” dels ducs de Cardona.

Vergés i Fàbregas, Josep

(Barcelona, 31 gener 1903 – Palma de Mallorca, 1984)

Humanista i pedagog. Llicenciat en filosofia i lletres (1927). Deixeble de J. Balcells. Ajudant i després encarregat de curs a la Universitat de Barcelona.

Professor d’història de la cultura a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat (1930), catedràtic de llatí (1932) incorporat a l’Institut-Escola de la Generalitat; en fou també el secretari. El 1939 fou traslladat a Manresa, i fins el 1957 no aconseguí de tornar a Barcelona. En jubilar-se (1973), era catedràtic de l’institut Milà i Fontanals.

Era encara estudiant quan preparà, amb el seu company J. Petit, l’edició i la traducció dels poemes de Catul (Fundació Bernat Metge, 1928).

La seva activitat com a filòleg i humanista restà molt vinculada a la Fundació Bernat Metge: edità i traduí els Discursos d’Iseu (1930-31) i cinc volums dels Discursos de Ciceró (1953-64) i revisà el text llatí dels volums corresponents a l’Epistolari de sant Cebrià, d’un volum de Quint Curci i de tres volums dels Discursos de Ciceró.

Féu cursos a l’escola de traductors de la Fundació, i des del 1959 formà part del seu consell directiu. Dugué també a terme una tasca feixuga i abnegada de revisió i arranjament de nombrosos volums. El seu art de traductor es manifesta especialment en la versió de les Odes d’Horaci (1978-81). També és autor de manuals destinats a l’ensenyament del llatí.

Verdaguer i Callís, Magí

(Vic, Osona, 1849 – Palma de Mallorca, 1925)

Humanista. Germà de Narcís.

Fou catedràtic de llatí i castellà a diversos instituts, especialment al de Palma de Mallorca, del qual fou director honorari.

És autor de traduccions al català, de manuals de preceptiva literària i de Las cruzadas bajo el triple aspecto religioso, moral y literario (1881).

Teodulf

(Catalunya ?, vers 750 – França, 821)

Prelat i humanista. Carlemany li atorgà de primer l’abadia de Fleury, i més tard l’arquebisbat d’Orleans.

Com a legat reial féu un viatge a Occitània i al Rosselló, i reflectí les seves impressions en el poema Paraenesis ad Judices que, juntament amb els seus Carmina, té una gran importància històrica. Afavorí la creació d’escoles parroquials i l’escriptura de manuscrits bíblics.

Escriví diversos tractats teològics, entre ells el De Spiritu Sancto. El seu himne Gloria, laus et honor forma part de la litúrgia del diumenge de Rams.

Satorres, Francesc

(Balaguer, Noguera, segle XVI)

Escriptor humanista. Sacerdot.

És autor d’una tragèdia en llatí, Delphinus, publicada a Barcelona el 1543: relació del fracassat setge per part del delfí de França de la vila de Perpinyà del 1542 i representada, en llatí, amb acompanyaments musicals, davant l’exèrcit d’operacions del victoriós duc d’Alba.

A part l’interès històric -són esmentats els noms dels personatges i capitosts més importants dels dos exèrcits-, també en té per la manera com l’autor canta, per boca de la nimfa Ruscino (filla de Venus i del Pirineu), els pobles del Rosselló, anomenant-los en cadenciosos versos amb reminiscències virgilianes.

És un curiós exemple de teatre humanístic representat fora de les aules universitàries.

Rotllan, Pere Joan

(Tamarit de Llitera, Llitera, segle XV – Barcelona ?, abans 1528)

Humanista. Mestre en arts, molt vinculat, a Barcelona, al cercle de l’arquebisbe Pere de Cardona i de Martí Ivarra.

És autor d’un pròleg i d’uns comentaris, en llatí, a una col·lecció d’epigrames i odes d’aquest darrer (1512) molt interessants pels detalls ambientals que dóna del món cultural barceloní de l’època.

Pratdesaba, Onofre

(Vic, Osona, 31 març 1733 – Roma, Itàlia, 16 novembre 1810)

Neohumanista, jesuïta des del 1748. Professor de filosofia a Barcelona i de teologia a Girona.

Exiliat a Itàlia el 1767, residí trenta anys a Ferrara, on publicà poemes llatins, una biografia del bisbe de Vic, Ramon de Marimon (1785), i dos reculls de biografies de companys d’exili catalano-aragonesos Vicennalia sacra aragonensia, 1787) i peruans (Vicennalia sacra peruviana, 1788).

Planella i de Fiveller, Gaietà de

(Barcelona, 1776 – 24 octubre 1863)

Humanista. Cinquè comte de Llar i vuitè baró de Granera, com a successor del seu pare Francesc Gaietà de Planella i de Llar.

Membre de l’Arcàdia de Roma (amb el nom de Bianoris Ippolimici), el 1816 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Col·laborà en el Diccionari català de Pere Labèrnia i deixà inèdites nombroses composicions poètiques en català, castellà i llatí.

Petit i Montserrat, Joan

(Barcelona, 1904 – 15 gener 1964)

Humanista. Es formà a l’escola humanística de Carles Riba.

Fou professor de l’Escola de Bibliotecàries i, posteriorment, de la Universitat de Barcelona.

Treballà per a la Fundació Bernat Metge i traduí Lísies, Demòstenes i Catul. Publicà també una versió de la cantata de Carl Orff Carmina Burana.