Hi predomina l’agricultura de secà (cereals, oliveres, vinya), complementada pel regadiu (arbres fruiters i cereals), regats amb aigua del subsòl. Hi ha ramaderia de bestiar oví.
La vila, situada a la part plana del terme, és a redós de l’antic castell d’Albocàsser o convent dels templers, que encara es conserva, i al costat del qual va ser construïda el 1704 la nova església arxiprestal de Santa Maria. La primitiva església parroquial de Sant Joan, del segle XIII, conserva un retaule dels Sants Joans i el sepulcre de Joan de Brusca, primer poblador de la vila.
De relleu accidentat a l’oest, a la plana predomina el regadiu (tarongers i hortalisses), alimentat principalment per la sèquia reial del Xúquer. L’activitat industrial deriva sobretot dels productes agrícoles.
La vila, una antiga alqueria del terme d’Alzira, es troba al peu del santuari de Santa Bàrbara, que corona una petita elevació del terreny, al centre de la plana, anomenada la Muntanyeta. L’actual església arxiprestal de Sant Llorenç, d’estil barroc, és de finals del segle XVII.
La vila va ser objecte de diverses incursions de les forces carlines durant la Primera Guerra Carlina, motiu pel qual va ser emmurallada el 1839.
GEOGRAFIA FÍSICA: Morfològicament comprèn dos sectors clarament diferenciats: la muntanya i la plana. El primer està format per un arc muntanyós perifèric de la Serralada Pre-litoral Catalana, que en direcció sud-oest – nord-est, separa la comarca de les terres dels ports de Morella i de les del Baix Maestrat, el Montsià i el Baix Ebre, i és constituït essencialment per les serres dels ports de Beseit. Es tracta d’un sector alt i humit format per muntanyes que no arriben als 1.400 m: Tossal d’Encanader, penya Galera i serra de l’Espina. L’erosió ha diversificat al màxim les formes de relleu, i la tectònica ha fet encara més complex el conjunt. Aquest front de muntanyes a manera d’una muralla longitudinal domina el sector més pla de capes poc inclinades que forma part de la Depressió de l’Ebre. La zona de contacte amb la depressió comença a l’àrea muntanyenca i s’estén en direcció a la depressió Ibèrica tot disminuint d’altura cap al nord. Aquesta àrea pertany a l’oligocè i es manté a una altura mitjana de 400 m, si bé en alguns indrets assoleix els 500 i fins i tot els 600 m sobre el nivell del mar. No és completament plana, car l’erosió hi ha creat uns certs relleus diferencials, d’on resulta una sèrie de turons que separen un gran nombre de valls.
CLIMA: El clima és mediterrani, però presenta una marcada tendència a la continentalitat. Les temperatures tenen una notable amplitud tèrmica. La mitjana del mes més fred és la de gener, entre 5 i 6ºC, i a l’estiu la mitjana mensual és de l’ordre de 28-29ºC els mesos de juliol i agost. Les precipitacions són més abundants en el sector muntanyenc de l’est, on s’enregistren mitjanes de 600 a 700 mm (ports de Beseit), i minven a mesura que s’acosten a la Depressió de l’Ebre, on es recullen de 350 a 400 mm en el sector més allunyat de la serralada. Fondespatla, al sud-oest de Vall-de-roures, en una posició intermèdia entre la muntanya i la plana, en rep 569 mm, repartits en 47 dies de pluja i en dos màxims que, per ordre d’importància són a la primavera (maig i abril) i a la tardor (octubre). Els mínims són sempre un d’estiu (juliol i agost) i un d’hivern (gener i febrer). Les precipitacions en forma de neu són escasses.
Hidrogràficament pertany a la conca de l’Ebre; els rius, a excepció del Bergantes, que drena l’angle sud-est, neixen a les serres dels ports de Beseit; el més important és el Matarranya amb els seus afluents la Pena, el Tastavins i Algars. El seu cabal és dèbil, fora de les fortes crescudes que presenten gairebé sempre els màxims plujosos de primavera i tardor. L’estiatge és molt fort els mesos de juliol i agost.
La vegetació natural està formada per alzinars i coscolls a les àrees més baixes, que representen l’etapa degradada de l’alzinar. A les zones muntanyoses dels ports de Beseit abunden els pinars: pi blanc i pi roig. A altituds superiors als 1.200 m s’observen clapes aïllades de faigs.
POBLACIÓ: El poblament és antic, com ho testimonien nombroses restes prehistòriques i ibèriques, però segurament la població era escassa i quasi desaparegué en el moment de les invasions bàrbares; la repoblació que succeí a la Reconquesta s’efectuà a base de gent lleidatana que fixà ja els principals nuclis de població que s’han mantingut fins a l’actualitat. El poblament és concentrat, i les masies disperses únicament es troben als sectors riberencs, on és possible el regadiu; els pobles estan situats gairebé sempre al llarg de les valls dels rius. La població és escassa i presenta una densitat molt baixa (9,6 h/km2) i alhora es troba en franca regressió. El motiu d’aquest despoblament cal cercar-lo en una economia poc florent i en la tendència generalitzada de l’abandó del camp per anar a nuclis urbans més grans. L’any 1996 només un municipi (Maella) arribava als 2.000 h, i la resta, sense excepció, havien perdut habitants respecte el 1970.
ECONOMIA: L’activitat econòmica fonamental radica en el sector primari; els conreus principals són els mediterranis: olivera i vinya en primer lloc, els cereals (blat, ordi i civada) i arbres fruiters de regadiu (en especial presseguers). L’olivera ha estat de sempre el conreu principal, però actualment és fàcil de trobar-se camps d’oliveres sense explotar a l’igual que passa amb els ametllers. Al llarg del Matarranya els regadius es fan mitjançant sèquies locals i assuts, el cabal dels quals és controlat pel pantà de la Pena construït el 1919 prop de Beseit, en la capçalera del riu esmentat. La ramaderia és una activitat puixant: destaca sobretot el bestiar porcí, les granges avícoles i les dedicades a la cria de conills. Hi ha explotacions mineres de poca importància a Ràfels, la Ginebrosa i Fondespatla (argila refractària). A Beseit s’exploten argiles per a la fabricació de porcel·lana des del 1954. La indústria és escassa i quasi sempre és subsidiària de l’agricultura (alimentària). Comercialment, el sector oriental de la comarca forma la subàrea comercial de Vall-de-roures, i el sector occidental depèn de l’àrea comercial d’Alcanyís.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric es documenta a través de les pintures rupestres, com les dels Secans de Massalió i del barranc de Calapatar, a Cretes, i de jaciments de sílex de superfície, i sobretot durant la primera edat del ferro, amb poblats hallstàttics (Escodines de Massalió i el Vilallong i el tossal Redó de Calaceit), que vers el segle V aC es transformaren en ibèrics, el més destacat dels quals és el de Sant Antoni de Calaceit. La romanització provocà l’abandonament quasi total dels poblats i l’adopció d’un poblament rural dispers. Hom no coneix cap nucli romà a la comarca. La romanització convertí el primitiu poblament ibèric de Matarranya en una zona d’hàbitat agrícola dispers de la Tarraconense. La comarca pertangué a la taifa de Tortosa i la islamització fou profunda.
La definitiva ocupació cristiana (després de la temporal d’Alfons I el Bataller el 1131) fou obra de la casa comtal de Barcelona, després de la unió dinàstica catalano-aragonesa. Alfons I el Cast prengué la Vall-de-Roures (1169). A la comarca hi subsistí una part de la població musulmana; fou repoblada per francs i, sobretot, per catalans de Lleida, però la jurisdicció senyorial fou adjudicada al bisbat de Saragossa el 1175, i a l’orde de Calatrava el 1180, sota el fur d’Aragó, i hom utilitzà la moneda jaquesa. La zona restà dins els límits aragonesos en el testament reial del 1248. De tota manera, hi hagué vacil·lacions sobre el límit de la frontera catalano-aragonesa. La jurisdicció eclesiàstica del territori comportà disputes entre els bisbats de Tortosa i el de Saragossa fins el 1210. Les revoltes camperoles dels segles XV i XVII foren especialment rellevants a la comarca a causa del predomini del règim senyorial. Gent de l’alt Matarranya repoblaren les zones del Baix Ebre afectades per l’expulsió dels moriscs (1609).
L’establiment de l’orde de la Trapa, el 1796, a la comarca comportà la introducció de millores tècniques i l’extensió dels conreus. Fins el 1833 la comarca formà part del partit o corregiment d’Alcanyís; amb la divisió provincial d’aquest any restà inclosa a la província de Terol (excepte Aiguaviva de Bergantes, que fou atribuït al de Castelló de la Plana, tots els altres llocs depengueren del partit judicial d’Alcanyís). Al segle XIX s’hi desenvolupà una important indústria casolana de teixit de llana, lli i cànem, i foren notables la producció de seda i d’espardenyes i l’explotació de pedreres i de la mina de carbó de Bellmunt (des del 1841); hi hagué fàbriques de paper i un martinet de metalls a Vall-de-roures. De base fonamentalment agrària, la Matarranya se significà, al segle XIX, per la seva adhesió al carlisme. Durant el primer terç del segle XX els camperols del Matarranya s’inclinaren per les idees llibertàries; durant la guerra civil de 1936-39 a la comarca predominà la CNT, i a la majoria de les localitats hom implantà el règim col·lectivista, fins el 1938, que fou ocupada per les tropes de Franco.
GEOGRAFIA FÍSICA: Situada al vessant meridional dels darrers contraforts orientals de les serralades Pre-bètica i Subbètica, comprèn les conques dels rius d’Algar i Sella, entre la zona costanera delimitada pel cap de Moraira i les platges de la Vila Joiosa, i les serres de Bèrnia, Cabeçó i Aitana, pel sector interior. La costa està constituïda per arcs de sorres al·luvials i pels alts penyals formats per les serres que s’endinsen al mar. Les platges més importants són la Raconada de Calp, l’olla d’Altea i la badia de Benidorm.
El clima, mediterrani, presenta dues zones ben diferenciades: la del litoral, amb una temperatura mitjana anual de 18ºC, i la de l’interior, al sector muntanyós, on la temperatura mitjana anual baixa fins als 9ºC a la serra d’Aitana. Els estius són molt calorosos i secs a la costa, de 25 a 27ºC el mes d’agost, i hiverns suaus, amb mitjanes de 9 a 12ºC el mes de gener. Les precipitacions són de l’ordre dels 500 mm anuals, amb màxims a les zones muntanyoses (608 mm a Benimantell); més al sud, prop de la costa, però, la barrera de muntanyes impedeix l’arribada de la depressió atmosfèrica balear causant de les pluges del sector nord, per la qual cosa s’enregistren temperatures més altes i pluges menys freqüents (343 mm a Benidorm i 382 a Relleu), amb què s’inicia la zona climàtica subàrida del sud-est peninsular. A Benidorm, el nombre de dies amb pluja és de 16 a l’any. El màxim pluviomètric s’enregistra durant els mesos de setembre i octubre, i un altre màxim secundari a la primavera (abril i maig); el mes més sec és el de juliol.
Els rius de la comarca són de règim torrencial mediterrani, i els principals són el Sella, al sud, i l’Algar i el Guadalest, al nord.
La vegetació és pobra i els boscs de pins només tenen una extensió important al sector muntanyós de Sella. Hi predomina, en canvi, la vegetació de garriga (farigola) i a la zona de clima àrid començen a aparèixer les formacions estepàries.
POBLACIÓ: Un procés de despoblació continu i ininterromput caracteritza els primers anys del segle XX. Aquesta minva de la població (9%) fou a causa de la baixa natalitat i l’emigració, canalitzada ja des de mitjan segle XIX cap a Algèria, i què a partir del 1910 s’incrementà a causa de la crisi de la fil·loxera. L’any 1960 només cinc municipis havien augmentat de població respecte al 1900: Altea, Benidorm, Benissa, Callosa d’En Sarrià i la Vila Joiosa, que es beneficiaren del desequilibri comarcal i acolliren part de la població emigrada dels pobles de l’interior. A partir del 1960, però, el fenomen turístic, amb una afluència considerable d’estrangers, que ja des de la darreria dels anys 1950 havien començat a freqüentar la Costa Blanca, i el retorn dels pieds noirs, que després de la independència d’Algèria, s’instal·laren als pobles dels seus avantpassats, significà un augment de vitalitat per a alguns pobles de la comarca: l’any 1970 la majoria dels municipis costaners havien sortit de l’estancament anterior i havien augmentat la població respecte al 1960; el cas més excepcional és el de Benidorm, que duplicà la població en deu anys (1960-70) amb un espectacular increment en decennis posteriors. Pel que fa a la dinàmica demogràfica es poden distingir tres sectors comarcals ben diferenciats: un de litoral, amb una tendència al creixement, a causa principalment del procés d’absorció de població immigrada de l’interior de la comarca, de la Manxa, Múrcia i Andalusia, que presenta un comportament demogràfic molt actiu (alta natalitat); un altre sector caracteritzat per un increment moderat de població, que correspondria al sector central de la comarca, que rep la influència beneficiosa de la proximitat costanera, i per últim, un d’interior, amb marcada regressió demogràfica i tendència al despoblament. La densitat mitjana l’any 1981 era de 140,2 h/km2. El 1996 va passar a ser de 208 h/km2, però aquesta xifra no reflecteix la realitat, ja que cal distingir un sector litoral molt densament poblat, amb una densitat de més de 450 h/km2, i un sector interior, amb una densitat inferior als 30 h/km2. Els municipis d’Altea, Benidorm i la Vila Joiosa concentren el 72% de la població comarcal.
ECONOMIA: Econòmicament, la importància de les activitats tradicionals (agricultura i pesca) perderen força a conseqüència de l’increment de la indústria turística, que des del 1960 ocupa un lloc preferent, bé que molt localitzat als nuclis urbans de la costa. L’agricultura de secà es basa en el conreu d’arbres fruiters (ametllers, molt estesos) i l’explotació d’oliveres i garrofers; el regadiu, alimentat pels embassaments de Sella d’Amadòrio i Guadalest, es dedica al conreu de cítrics (tarongers i llimoners) i productes d’horta (tomàquets, carxofes, etc). La pesca manté una certa activitat als ports de la Vila Joiosa i en especial al d’Altea. El sector secundari no ocupa un lloc preeminent en l’economia de la comarca; tanmateix, són importants els subsectors de l’alimentació, de la fusta (mobles) i les arts gràfiques.
El turisme i el sector dels serveis són la base de l’actual economia i el factor decisiu del desenvolupament. Ja al segle XIX, fou important el turisme procedent de Castelló i del mateix País Valencià; però no fou fins al decenni del 1960, amb l’arribada massiva de turisme estranger, que la comarca es convertí en centre turístic de primer ordre (en especial Benidorm). Compta amb nombrosos establiments hotelers, càmpings, apartaments i allotjaments, que assoleixen un alt grau d’ocupació durant els mesos d’estiu; si bé el grau d’ocupació a la resta de l’any no és tan elevat, manté el seu caràcter turístic gràcies a l’arribada de nombrosa població estrangera (especialment jubilada), que estableix la seva residència permanent als municipis costaners, i gràcies també al turisme interior.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric és poc documentat, per manca d’excavacions suficients; hi ha indicis de la cultura del bronze valencià. Són més abundants les restes de poblats ibèrics: es destaquen els del tossal de la Cala de Benidorm i d’Altea la Vella. En el procés de romanització es destaca la Vila Joiosa, que, segons l’epigrafia, arribà a esdevenir un nucli urbà amb categoria de municipium, del qual hom ignora el nom romà. La resta del poblament fou dispers, amb vil·les d’economia agrícola i alguna amb indústria de conserva de peix, de les instal·lacions de la qual resten vestigis al lloc dit el Bany de la Reina. La capitalitat de la Vila Joiosa li prové de l’origen romà i de l’emplaçament, d’un gran valor estratègic i comercial. Fou emmurallada, i al segle XV, en ésser incorporada a la corona, esdevingué un dels caps de pont del poder reial en la zona, predominantment morisca i senyorial, entre el Xúquer i Alacant.
En la divisió corregimental del 1707 la comarca fou dividida entre els corregiments o les governacions de Dénia i d’Alcoi (al qual pertanyia la Vila Joiosa). La Vila entrà al segle XIX amb prop de 5.000 h, i l’agricultura, la pesca i el comerç li donaren una puixança econòmica que consolidà el seu paper històric de capital de la Marina. Benidorm, en el futur, pot amenaçar el seu lloc de preeminència comarcal i fer-se capdavanter de la Costa Blanca. La divisió en partits judicials del 1834 dividí la comarca entre els de la Vila Joiosa i de Callosa d’en Sarrià (el qual comprenia, també, algun sector marginal del Comtat i de la Marina Alta). Actualment el partit de Callosa ha estat suprimit i s’ha creat el de Benidorm.
GEOGRAFIA FÍSICA: Situada als darrers contraforts de la Serralada Pre-bètica, al vessant septentrional del promontori de la Nau. En conjunt és una comarca molt accidentada; cal distingir-hi dues àrees morfològiques: una subcomarca interior muntanyosa i una altra de més planera a la costa, la Marina pròpiament dita. A l’interior, un feix de serres, totes de direcció sud-oest – nord-est, contraforts orientals del massís d’Alcoi (serra de la Safor, 1.013 m; serra d’Alfaro, 1.166 m; serra de Segària, 485 m; el Penyó, 851 m; serra del Carrascar, 998 m, i serra de Bèrnia, 1.128 m), molt irregularment disposades, donen lloc a un paisatge molt complex, de muntanyes aspres i de petites valls, per on corren, també en direcció sud-oest – nord-est, petits cursos d’aigua, que formen estrets congostos; aquesta subcomarca és coneguda amb el nom de les Valls (valls de Gallinera, d’Alcalà, d’Ebo, de Laguar, del Girona, etc). Més a l’est s’inicia el sector litoral, de relleu molt més suau i on les valls del riu s’eixamplen i formen petites planes al·luvials (valls de Pego, plana de Dénia i vall de Xàbia), on es concentra la majoria de la població. Aquest sector es troba accidentat per algunes serres que arriben fins a la línia costanera (serra de Montgó, 751 m; serra de Segària) i que donen lloc a una costa molt articulada, especialment al sud de Dénia, amb predomini de penya-segats.
La comarca estableix, des del punt de vista climàtic, el límit entre el clima típicament mediterrani i l’estepari (al sud). La temperatura mitjana anual és de 18ºC a la costa i lleugerament inferior a l’interior. Els estius són càlids i secs, la mitjana del mes d’agost oscil·la entre els 25ºC i els 26ºC. Els hiverns són suaus, amb una mitjana d’11-12ºC a la costa, que disminueix gradualment cap a l’interior, on gairebé cada any és produeix alguna nevada; les gelades, però, són inexistents a la costa. L’amplitud tèrmica anual és de 13ºC en les proximitats del cap de la Nau. Les precipitacions són molt abundants al sector meridional, gràcies a la presència de la depressió atmosfèrica balear, que provoca, amb vents de l’est, fortes pluges de tardor, especialment durant els mesos d’octubre i novembre, que en alguns indrets muntanyosos assoleixen prop de 1.000 mm, mentre que cap al sud minven notablement i són inferiors als 500 mm.
Els rius d’aquesta comarca, de règim torrencial mediterrani, són de curt recorregut i amb un cabal màxim absolut a la tardor, després del mínim absolut de l’estiu; les pluges de primavera provoquen un o dos màxims secundaris. Els rius més importants són el Girona (en el qual l’embassament d’Ísber regula les aigües destinades al regadiu) i el Xaló.
La vegetació natural és, a totes les zones pròximes a la costa, la de la formació del margalló, que es conserva fins als 600 m d’altitud, a l’entorn del cap de la Nau abunden els boscs de pins, que cobreixen gairebé la meitat del terme municipal de Xàbia; més freqüent, però, és la màquia d’ullastre i de margalló, amb algunes clapes d’alzinar.
POBLACIÓ: La població de la Marina Alta ha seguit un procés d’estancament i fins i tot de recessió, durant els primers seixanta anys del segle XX, només l’expansió turística de la darreria dels anys 1950 en permeté la recuperació; amb tot, la repercussió del turisme sobre la població de la Marina Alta no ha estat tan espectacular com en la Marina Baixa. El gran increment de població, però, s’esdevé a partir del decenni del 1980, que representa un increment del 70% en el període 1981-96. els nuclis més beneficiats per aquest gran augment han estat els costaners, que tenen com a base econòmica el turisme i els serveis; és un fet destacable l’augment de la població a causa de l’arribada d’immigrants europeus, que aprofiten les òptimes condicions del clima mediterrani per establir-hi el seu lloc de residència. En el període 1960-81 només cresqueren amb força les poblacions costaneres: Dénia, Xàbia, i els municipis de Gata, Ondara, Pedreguer, Pego i el Verger; les altres poblacions veieren minvar el nombre d’habitants, tret de Benidoleig, Orba i Sanet i els Negrals. Si bé en el període 1981-96 aquesta tendència s’accentuà especialment als municipis costaners, en general tots els municipis tingueren creixements de població. Només quatre són els municipis que tenen una població superior als 10.000 h (Calp, Dénia, Pego i Xàbia), i més de la meitat dels municipis (18) no arriben als 1.000 h.
ECONOMIA: Els conreus ocupen prop del 50% del territori, extensió molt considerable tenint en compte que tot el sector oriental de la comarca és muntanyós; un terç de les terres conreades és de regadiu. A l’interior predomina el secà: oliveres, ametllers, vinya i, en alguns indrets, cirerers i pomeres. L’olivera ocupava, fins no fa gaires anys, un lloc preferent, però actualment retrocedeix en benefici de l’ametller, que ocupa un lloc preferent en el secà de la costa. La vinya, que ocupa una gran extensió, es destina sobretot a raïm moscatell; també és considerable la producció de panses, bé que aquest producte, a conseqüència de la competència estrangera, ha perdut importància. La citricultura ocupa les tres quartes parts del regadiu, amb predomini de les taronges i, darrerament, de les mandarines. A la marjal de Pego, l’arròs pràcticament ha desaparegut. L’horta pròpiament dita, amb conreus de tomàquets, mongetes, etc, és especialment notable a Pego i al Verger. La pesca és important a Dénia i a Xàbia, on les principals captures són el marisc i les mares de lluç. El sector industrial (dominat tradicionalment per les industries derivades de l’agricultura i les de joguines, especialment a Dénia, i del treball de la palma) s’ha vist ampliat darrerament amb la instal·lació de transformacions metàl·liques, de la pell i del ram de l’alimentació. El turisme, l’expansió del qual ha portat al creixement de la indústria de la construcció, ha estat el gran recurs econòmic d’aquesta comarca, especialment de Dénia i Xàbia, antigues colònies d’estiuejants de València. Les urbanitzacions s’estenen pertot, especialment a les muntanyes pròximes al mar, al Montgó i als caps de Sant Antoni i de la Nau.
HISTÒRIA: A la Marina Alta hi ha indicis de poblament des del paleolític superior (cova de les Calaveres de Benidoleig); el neolític i les primeres edats dels metalls són representats, especialment, a la cova Ampla del Montgó (neolític amb ceràmica impresa i eneolític). Hi ha vestigis, també, de la cultura del bronze valencià, bé que no tan densos com a d’altres comarques (illa de Portitxol, cap de Sant Martí de Xàbia). Hom coneix diversos poblats ibèrics, però no ha arribat a descobrir cap establiment grec a la costa (tradicionalment, Dénia és identificada amb Hemeroscopi). La romanització creà un nucli urbà amb categoria de municipium, Dianium, l’actual Dénia, i poblament dispers de vil·les, alguna de les quals, com Xàbia, vivien de la indústria de la conserva del peix.
A l’època islàmica la comarca fou el nucli del potent regne taifa de Dénia, i després de la conquesta cristiana la majoria de la població romangué musulmana, de manera que, al segle XVI, només quatre nuclis tenien cristians vells. Els moriscs es revoltaren diverses vegades (el 1609 s’empararen del penyal de Laguar). Després de llur expulsió, la repoblació fou feta per pagesos mallorquins a gairebé totes les localitats, especialment a Dénia i als pobles d’eixida de les valls. L’intercanvi cultural amb Mallorca continuà i, ultra les conegudes particularitats lingüístiques, en deixà algunes d’etnològiques, com els molins de vent, l’ús de les algues (Possidonia) com a fems, certs embotits, etc.
La totalitat del territori fou de jurisdicció senyorial, principalment del marquesat de Dénia i del ducat de Gandia, completada per les baronies, més petites, de les valls d’Alcalà, de Xaló i de Pop i per la petita comanda de l’orde de Calatrava de Castell de Castells. El 1707 la Marina Alta, amb la meitat meridional de la Safor i amb una part de la Marina Baixa constituí el corregiment o governació de Dénia, de caràcter excepcional, per tal com els oficials reials no hi tenien jurisdicció enlloc. Amb la divisió provincial del 1833 restà dividida entre els partits judicials de Dénia i de Pego, excepte Castell de Castells, que fou atribuït a Callosa d’en Sarrià. En la divisió posterior quedà totalment inclosa dins el partit de Dènia.
Situada de la Mediterrània occidental. És l’illa més gran de l’arxipèlag balear. La divisió comarcal fou proposada per Ferran Dídac Lluch i Dubon (encara no té rang oficial), i consta de 6 comarques: Palma de Mallorca (que inclou la capital i l’arxipèlag de Cabrera), Tramuntana, Raiguer, es Pla, Migjorn i Llevant.
GEOGRAFIA FÍSICA.- De perímetre semiquadrangular, és constituïda per una alta cadena alpina, la serra de Tramuntana, al nord; una serra d’escassa altitud, les serres de Llevant, al sud-est, i una plana intermèdia. La serralada de Tramuntana s’estén en direcció sud-oest – nord-est, formant una àmplia faixa d’un centenar de quilòmetres de llarg des de sa Dragonera fins al cap de Formentor, per 15 km d’ample, que culmina al sector central en el puig Major (1.445 m alt) i altres nou cims de més de 1.000 m. El vessant sud és suau, però el septentrional cau bruscament sobre el mar i forma una costa abrupta i rectilínea. Únicament als extrems nord-est i sud-oest, dóna lloc a una costa articulada, amb la profunda cala i la badia de Pollença al nord-est, i el port d’Andratx i Santa Ponça al sud-oest.
Els materials d’aquesta serralada són bàsicament calcaris i provoquen l’existència de formes de morfologia càrstica molt espectaculars; hi són freqüents els camps de lapiaz i les dolines. Les serres de Llevant, paral·leles a la de Tramuntana, són menys extenses i elevades (562 m al cim de Son Morel); també de plegament alpí, presenten una gran complexitat tectònica i han estat molt gastades per l’erosió. La plana central, entre les àmplies badies d’Alcúdia (nord-est) i de Palma (sud-oest), està formada per sediments marins, recoberts pels materials procedents de l’erosió de la serralades perifèriques; hi és abundant la terra rossa. S’hi poden distingir tres àrees distintes; una de fèrtil i plana, situada al peu de la serralada de Tramuntana (es Raiguer); una altra de turons més àrids, però també fèrtil, al centre (es Pla), i la tercera, caracteritzada per sòls poc potents que amb prou feines recobreixen el rocam calcari, al sud (Migjorn) i a l’est (Llevant), enllà de les serres (sa Marina).
El clima, molt benigne, es caracteritza per l’existència de temperatures mitjanes elevades (17ºC), mínimes absolutes poc marcades (entre 2ºC i 6ºC de mínima als mesos més freds), poca amplitud tèrmica i inexistència de veritable hivern; les glaçades són rares, i es presenten, excepcionalment, durant la primavera. La pluviositat oscil·la a l’entorn dels 500 mm anuals, però hi ha una gran irregularitat interanual i unes varietats zonals molt acusades, ja que les precipitacions disminueixen sensiblement en direcció sud-est, i mentre que la costa occidental sobrepassa la mitjana (700 mm anuals a Sóller), el sector central i la costa oriental no l’assoleixen (500 mm anuals a Inca).
La vegetació natural és típicament mediterrània i fou molt atacada per l’home amb l’intent d’estendre els camps de conreu; en l’actualitat la vegetació arbòria està circumscrita al sector muntanyós de la serralada de Tramuntana, i les espècies predominants són el pi blanc (molt estès als vessants des d’Andratx fins a Formentor) i l’alzina (estesa als sectors més humits i frescos del vessant nord); molt més important, per la seva difusió, és la garriga.
Hidrogràficament no hi ha una xarxa fluvial desenvolupada, ja que la seva formació està obstaculitzada per la naturalesa calcària del sòl i per la irregularitat del règim pluviomètric; únicament compta amb l’existència d’alguns torrents, com els de l’àrea de Lluc i de Sóller, amb circulació temporal de les aigües i amb algunes albuferes situades a les zones planes, vora el mar, que tractades degudament han possibilitat l’existència d’importants àrees de regadiu. Més importants són les aigües subterrànies, que formen una capa freàtica aprofitada pels regatges.
POBLACIÓ.- La població mallorquina ha experimentat en el segle XX un creixement de més del 137%, superior a la mitjana de les Balears, però força gradual. Aquest creixement fou en gran part monopolitzat per la ciutat de Palma de Mallorca, que l’any 1970 concentrava gairebé la meitat de la població illenca. Les ciutats que la segueixen en importància són Manacor, Inca, Llucmajor i el municipi turístic de Calvià, que han sobrepassat els 20.000 h; dels restants municipis illencs, n’hi ha quatre que tenen més de 10.000 h (Felanitx, Alcúdia, Pollença i sa Pobla). Les àrees més poblades són les corresponents a les ciutats que presenten un grau d’industrialització notable a l’àrea d’influència immediata, les de marcat atractiu turístic i també el sector dels municipis agrícoles del centre de l’illa. Les migracions tenen un paper de primer ordre en la marxa de la demografia insular; fins al 1930 l’emigració de mallorquins fou un fenomen corrent, però a partir d’aquesta data la creixent immigració de forasters convertí en positiu el saldo migratori. L’emigració interior és també notable en el sentit camp-ciutat, de tal manera que els pobles amb economia més feble tendeixen a ésser abandonats.
ECONOMIA.- Actualment, la principal activitat econòmica de l’illa és el turisme, i és Mallorca la regió turística amb més importància i tradició de tot Espanya; compta amb un bon nombre de places hoteleres, apartaments i cases de lloguer. El sector secundari és també molt important a Palma de Mallorca. Sobresurt la indústria de la construcció (lligada amb la importància del turisme), la del calçat i de la pell en general, a Palma de Mallorca, Inca, Alaró, Lloseta, Llucmajor i altres municipis; segueix per ordre d’importància la indústria de transformats metàl·lics, l’alimentària i la tèxtil. Els canvis en l’estructura econòmica de l’illa feren del sector primari un sector en recessió, amb una davallada generalitzada del nombre d’explotacions agràries i del percentatge de població activa ocupada. Els principals conreus són els arboris de secà (ametllers, oliveres i garrofers) i els fruiters, seguits dels cereals i les hortalisses; el regadiu es localitza a les zones al·luvials. La ramaderia és essencialment porcina. També hi ha bovins i cria d’aviram.
Les comunicacions han experimentat un considerable increment amb el turisme. L’aeroport de Son Sant Joan registra durant la temporada estival una de les més altes densitats de trànsit de passatgers d’Europa, i és el segon d’Espanya pel moviment anual de passatge (connexions aèries amb diferents ciutats d’Europa). Les comunicacions marítimes més importants són les que uneixen Palma de Mallorca amb Barcelona. La capitalitat comercial illenca radica a Palma de Mallorca, però la seva àrea comercial en realitat és determinada per la falta d’altres centres comercials.
HISTÒRIA.- Les primeres restes prehistòriques de Mallorca corresponen a l’edat del bronze i s’enllacen amb la cultura argàrica. Es troben en coves d’habitació i funeràries i mostren també influències mediterrànies, especialment sardes. Varen cobrir després l’illa les construccions ciclòpies (talaiots, poblats), que proporcionen ceràmica, espases, destrals, puntes de llança i grans collars (vers 1200 aC–1000 aC). Després d’una fase de decadència (segles X aC- VI aC), en contacte amb els grecs i els púnics, la civilització mallorquina ressorgí, adquirí nombrosos elements exòtics i sofrí una transformació, que continuà sota la dominació romana.
Mallorca degué ésser punt d’escala en la via marítima entre Itàlia i Hispània. Els grecs li donaren el nom de Melusa, però no s’hi instal·laren. Va pertànyer als cartaginesos, i va ésser sotmesa a Roma per Q. Cecili Metel, el qual va començar la colonització i organització entorn de les ciutats de Palma i de Pollentia (123 aC-121 aC). El 468 el rei dels vàndals, Genseric, va incorporar Mallorca al seu regne del nord d’Àfrica; l’illa fou conquerida el 533 pel general bizantí Belisari i unida a l’imperi de Bizanci. Durant aquests segles de domini vàndal i bizantí fou cristianitzada, però aviat van començar els primers intents (des de l’any 707) d’invasió musulmana. Tot i això, la seva annexió al món islàmic no es va realitzar fins al 797.
Durant la dominació musulmana Mallorca va pertànyer al califat de Còrdova i després del seu desmembrament (1031) va formar part del regne taifa de Dénia fins al 1091. L’arxipèlag balear, que constituïa un focus perillós de pirateria i dificultava el normal desenvolupament del comerç marítim, va sofrir aviat els primers intents de reconquesta cristiana. Carlemany va realitzar ja una temptativa inicial, i després es dugueren a terme dues expedicions catalano-pisanes (1113 i 1115); la primera no va tenir èxit, però la segona va conquerir, després de grans esforços, Mallorca i Eivissa, si bé immediatament després els almoràvits varen incorporar Mallorca al seu imperi. L’esfondrament del poder almoràvit va afavorir la formació d’un regne taifa independent a les Balears (1146-1203). El 1203 l’illa fou conquerida pels almohades, però el 1229 fou definitivament reconquerida per una expedició catalana, amb la qual Jaume I iniciava l’expansió mediterrània que havia de caracteritzar la política de la corona catalano-aragonesa.
Mallorca va ésser repoblada per catalans, als quals el rei va concedir una carta de població (1230). A la mort de Jaume I (1276), es va constituir en regne de Mallorca, regne que va comprendre tot l’arxipèlag balear, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i el senyoriu de Montpeller. Entre la mort de Jaume I i la incorporació definitiva del regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa transcorregueren setanta-tres anys (1276-1349).
Durant el regnat de Jaume II de Mallorca (1276-1311), aquest rei es va reconèixer feudatari del seu germà Pere II el Gran (1279), però també va estrènyer les relacions amb França (1283), molt interessada a conservar la independència mallorquina. Això decidí el monarca català a ocupar les Balears, empresa que realitzà el seu fill Alfons II el Franc (1285). En virtut dels acords d’Argelers (1295), fou restaurat de nou el regne de Mallorca, que continuà essent, tot i això, feudatari de la corona catalano-aragonesa. Sanç I de Mallorca (1311-24) va procurar continuar les bones relacions iniciades després d’Argelers, però en el regnat de Jaume III de Mallorca (1324-49), Pere III el Cerimoniós, prosseguit la seva política de reintegració mediterrània, va ocupar els seus estats (1343-44). Jaume III va fer un desesperat intent per recuperar-los, però va ésser derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349).
Mallorca, definitivament reincorporada a la corona catalana després d’aquella batalla, va ésser escenari, entre els segles XIV i XV, d’alçaments i desordres socials, semblants als que es registraren a la Catalunya coetània; així, el 1391 el poble arrasà el call jueu, i el 1450 els camperols s’alçaren en armes, fets que evidenciaven la crisi de la societat medieval, accentuada al final del segle XV per l’enfonsament del comerç mediterrani. Al començament del segle XVI Mallorca fou assolada per la fam. El malestar s’estengué entre els menestrals, que estaven aclaparats pels impostos i, com a València, s’insurreccionaren contra les classes privilegiades (1520-23). Els revoltats s’uniren en Germania, i la revolta no tardà a propagar-se entre els pagesos. La noblesa recobrà el domini insular amb l’ajut de les tropes enviades per Carles I.
Durant la segona meitat del segle XVI Mallorca va haver de sofrir cinc atacs dels turcs, que ocasionaren moltes destrosses. Al segle XVII se succeïren els atacs dels pirates, la fam i les lluites entre faccions diferents que ensangonaren el país, i es desencadenà una nova onada d’antisemitisme. A penes es realitzava comerç amb l’exterior. A causa d’aquest aïllament, els problemes de subsistència foren molt aguts. Tots aquests factors retardaren el progrés demogràfic.
En plantejar-se la guerra de Successió, el poble prestà suport a l’arxiduc Carles III, i la noblesa, en general, a Felip V de Borbó, si bé una part romangué fidel a Carles. En finalitzar la guerra amb la victòria de Felip V, pel decret de Nova Planta foren eliminades les lleis tradicionals mallorquines, que foren substituïdes per una legislació centralista. Des d’aquell moment s’iniciaren els intents de l’estat per castellanitzar el país i eliminar-ne la llengua catalana.
Cap a mitjan segle XVIII la població arribà als 120.000 h, i s’inicià un període d’expansió agrícola. L’any 1778 fou fundada la Societat d’Amics del País, que compartint l’esperit de la il·lustració, s’esforçà a fomentar el desenvolupament de l’illa. Durant el segle XIX el desenvolupament del comerç amb Amèrica i la desamortització afavoriren l’aparició d’una nova classe burgesa, mentre, paral·lelament, l’antiga aristocràcia entrava en decadència. Les lluites polítiques de la península repercutiren a l’illa, que es convertí en el patrimoni d’una oligarquia de cacics.
També fou accentuat el procés de provincialització i de castellanització de les classes elevades. Els intel·lectuals de la Renaixença lluitaren contra aquesta tendència, defensant la llengua del poble. En un altre aspecte, i amb progrés dels mitjans de comunicació, l’agricultura pogué especialitzar-se en productes per a l’exportació, disminuint el conreu de cereals. La indústria, principalment la del calçat, conegué alguns períodes d’expansió.
Tots aquests factors afavoriren l’augment demogràfic, si bé les crisis del final del segle XIX provocaren una forta emigració. Al segle XX, i gràcies al turisme, les condicions sòcio-econòmiques de l’illa van canviar. Durant la guerra civil, quedà en poder dels addictes del general Franco. Des del 1983 forma part de la Comunitat Autònoma de les Balears. En el marc administratiu disposat en l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, compta amb el Consell Insular de Mallorca com a òrgan de govern propi de l’illa.
ART.- Els talaiots i altres objectes d’interès artístic, com ara caps de brau, estatuetes i armes de bronze, testimoniegen la pertinença de les primeres manifestacions artístiques de l’illa a l’edat del bronze, i la relacionen amb les cultures similars d’altres illes del Mediterrani abans d’establir-s’hi fermament els romans; aquests la romanitzaren completament i acabaren amb la cultura talaiòtica, ja molt transformada per les relacions que els nadius havien mantingut amb grecs i cartaginesos (dels quals també s’han trobat vestigis). La presència romana a l’illa és marcada per l’existència d’un pont a Pollença encara en ús, de vestigis d’un teatre descobert a Alcúdia, entre d’altres restes.
Són, en canvi, més importants els testimonis de la cristianització de l’illa; restes de basíliques de Sa Carrotja i Son Peretó, a Manacor, i de Son Fiol, a Santa Maria. Molt poca cosa roman de la fructífera presència islàmica, a causa principalment que, en ésser conquerida l’illa (1229) per Jaume I i assegurada la presència catalana pels seus successors, uns i altres destruïren o modificaren tot el que varen trobar; subsisteix, tanmateix, un arc al palau de l’Almudaina, vella residència totalment transformada i modificada en temps de Jaume II (final del segle XIII), i uns anomenats banys àrabs que sembla que caldria designar més aviat com a hebreus (segle XI). Per testimoniatges literaris àrabs es pot establir que una gran part de l’arquitectura rural manté encara la vella influència islàmica.
A partir de la conquesta comencen les gran obres gòtiques de l’illa. Destaca la catedral de Palma, amb un sant Jordi davant un paisatge urbà i marí. Del 1340 és el Llibre dels Privilegis de Mallorca amb il·lustracions miniades del manresà Romeu Despoal, conservat a l’ajuntament de Palma. Del segle XVII hi ha a la cartoixa de Valldemossa importants teles de fra Joaquim Juncosa, i del XVIII uns frescs i unes teles de fra Miquel Bayeu.
Al final del segle XIX Mallorca és convertí en un important nucli d’artistes forasters, en especial gràcies a Santiago Rusiñol, els quals desenvoluparen una important escola paisatgística de tipus postimpressionista. En l’escultura, a més de les obres de Guillem Sagrera, cal destacar la imatge jacent de la Mare de Déu d’Agost, en marbre, del segle XV (església de Santa Eulària), i infinitat de retaules gòtics i barrocs (com ara el monument de Jaume Blanquer) situats tant a la catedral com en altres edificis religiosos de Palma o d’altres indrets de l’illa: talla de la Verge (segle XIV) a Lluc, talla del segle XV, a Pollença.
GEOGRAFIA FÍSICA.- De nord a sud participa de dos grans unitats morfològiques ben diferenciades: el Prepirineu i la Depressió de l’Ebre. Al sector muntanyós, o alta Llitera, cal distingir dues subunitats: la capçalera, on predominen els materials calcaris del mesozoic i de l’eocè inferior, accidentada per una doble alineació muntanyosa: la Corrodella (1.921 m alt) i una altra de més modesta formada per les serres d’Alins (893 m) i Calassanç (832 m), i el sector central i occidental de la subcomarca, format per materials terciaris (gresos i argiles de l’oligocè) i separat de la capçalera per una falla que constitueix la transició entre la muntanya i la plana pròpiament dita (baixa Llitera). En aquest sector central i accidentat el paisatge és més suau i només destaca una alineació muntanyosa que passa per Tamarit i per Sant Esteve, en el límit entre l’alta i la baixa Llitera.
Les formes actuals són el resultat de l’erosió determinada pels afluents del Cinca i la Noguera Ribagorçana que travessen transversalment la subcomarca septentrional (el riu Sosa, que mena les seves aigües en direcció sud-oest, al Cinca, i la sèquia del Molí del Pubill, que les mena cap a la Noguera Ribagorçana, en direcció sud-est). El sector més meridional de la comarca, o baixa Llitera, forma part de la Depressió de l’Ebre i s’estén un centenar de metres per sota de l’alineació muntanyosa que constitueix l’anticlinal de Tamarit. Domina aquí el relleu planer i horitzontal de les capes oligocèniques.
El clima és de tipus continental, amb fort contrast tèrmic entre l’estiu i l’hivern, i presenta una important gradació entre el nord i el sud. Les precipitacions oscil·len al voltant dels 400 mm anuals, i el mes més plujós és el maig. Les precipitacions, més abundants en la meitat septentrional, permeten la presència de boscs de pins i d’alzines a l’alta Llitera, mentre que a la baixa Llitera predomina l’estepa.
POBLACIÓ.- La població de la Llitera és molt inferior a la que presentava a mitjan segle XIX. El 1857 la població era de 17.000 h, però ja a la darreria de segle les males collites provocaren una primera i forta emigració, aturada però d’ençà del 1901 gràcies a l’acceleració dels treballs del canal d’Aragó i Catalunya, acabat el 1906. Amb el regatge i la prosperitat consegüents mantingué una corba ascendent fins al 1920; després s’inicià la davallada, que s’aturà vers el 1930. Entre el 1930 i el 1950 augmentà novament el nombre d’habitants (el 1950 registrà la xifra màxima), però el 1960 la minva s’accelerà novament perquè emigrà l’excés de la mà d’obra a causa de la modernització de les explotacions. La pèrdua de població, encara que més acusada a l’alta Llitera, on hi ha els municipis més poc poblats, es fa sentir també a la baixa Llitera, on tan sols Tamarit de Llitera i el Torricó mantenen una certa atracció demogràfica. Durant el període 1960-70 només Tamarit va continuar creixent. A l’alta Llitera, les pèrdues són molt importants i alguns municipis com Calassanç i Gavasa van perdre el 75% de la població entre el 1857 i el 1960, i després foren suprimits; d’altres, com Sanui, Peralta de la Sal, Baells, Camporrells i Valldellou van experimentar pèrdues de fins al 60%. L’acceleració del despoblament és molt forta, com ho demostra el fet que un municipi com Camporrells, que ja havia perdut el 60% de la població al llarg d’un segle, en perdé un altre 60% entre el 1960 i el 1970 i un 21,8% des d’aquesta última data fins al 1996. Aquest any només tres municipis superaven el miler d’habitants: Tamarit de Llitera, el Torricó i el Campell.
ECONOMIA.- L’economia és eminentment agrícola, però al nord predomina el secà, al sud, la meitat de les terres conreades són de regadiu. El tipus d’explotació predominant és el minifundi, especialment a la baixa Llitera; la distribució dels conreus ha canviat significativament a causa de la major rendibilitat de conreus com ara la colza i el gira-sol (oleaginoses d’aprofitament industrial). Malgrat això, els cereals ocupen la major part del territori, amb un notable creixement dels farratges (aprofitada pel bestiar) i dels fruiters (pereres i pomeres). Entre els conreus menys afavorits per la recent distribució, es troben la vinya i l’olivera. Cal destacar que, a l’alta Llitera, el nombre d’hectàrees dedicades als conreus és significativament inferior al de la baixa Llitera, a causa d’unes condicions orogràfiques menys favorables (serra de la Corrodella i de Pinyana) a la baixa Llitera, en canvi, es beneficia dels conreus de regadiu gràcies al canal d’Aragó i Catalunya.
El sector ramader cresqué molt durant el decenni del 1980, i s’ha anat convertint en una important font d’ingressos de la comarca, amb una notable importància del bestiar porcí, seguit del boví i l’oví. La indústria és escassa i depèn de les activitats primàries; la capital comarcal concentra la major part de les activitats secundàries, amb indústries farineres, molins d’oli, producció de pinsos compostos, conserves de fruites i indústria de la llet i de la ceràmica; explotació de salines al municipi de Peralta de la Sal. El mercat comarcal, Tamarit de Llitera, juntament amb el de Peralta de la Sal com a subsidiari, pateix la competència dels mercats aragonesos de Binèfar i Montsó, subordinats, com els lliterans, a la gran àrea comercial de Lleida.
HISTÒRIA.- A l’època preromana, la Llitera era part del territori dels ilergets. La romanització no hi creà cap nucli urbà; el poblament era dispers, en vil·les. La part meridional de la comarca era travessada per una ruta important, la via de Lleida a Osca, de la qual es conserven vestigis. La Llitera (que comprengué, fins a la divisió del 1305, totes les terres entre el Segre i el Cinca, al sud de les darreres alineacions prepirinenques, inclosos els termes de Lleida) fou inclosa en els límits de la primitiva diòcesi de Lleida, i sota el domini musulmà hi continuà lligada políticament, igual com la Ribagorça.
Amb motiu de la conquesta cristiana, el sector septentrional de la Llitera fou ocupat, en 1058-63, juntament amb una part de la Baixa Ribagorça, pels comtes de Barcelona i d’Urgell (per això Peralta de la Sal esdevingué el cap d’un arxiprestat de la diòcesi d’Urgell enclavat dins la de Lleida). El 1083 el comte Ermengol IV d’Urgell emprengué la conquesta de Calassanç, lloc conquerit definitivament pels cristians el 1098, per l’acció conjunta d’Ermengol d’Urgell i Pere I d’Aragó i de Ribagorça. Fou aquest darrer, quan era només comte de Ribagorça, que conquerí Estada, Estadella (1087) i Montsó (1089). El seu germà Alfons I el Bataller, comte de Ribagorça, conquerí Sant Esteve de Llitera (1107). La Llitera, vinculada políticament i eclesiàsticament a Ribagorça, fou inclosa en la diòcesi de Lleida en esdevenir aquesta ciutat, el 1149, seu de la diòcesi de Roda, i fou confirmada com a part del Principat de Catalunya, juntament amb Lleida i amb la Ribagorça, al començament del segle XIII.
Tanmateix, les corts aragoneses reivindicaren la Ribagorça i la Llitera el 1300, i el 1305 Jaume II el Just atribuí a aquell regne una gran part de la Llitera, en establir la frontera entre ambdós estats a la clamor d’Almacelles; també la Ribagorça fou atribuïda, el 1305, a Aragó; però el 1322, en crear novament el comtat de Ribagorça (amb la inclusió dels llocs actualment lliterans d’Alins de Llitera, Sanui i Calassanç), sostragué una gran part de les terres annexades el 1305 de l’administració aragonesa, situació que perdurà, amb més modificacions o menys, fins a la fi del segle XVI. La part de la Llitera al sud del comtat ribagorçà i a l’oest de la clamor d’Almacelles restà, però, des de l’annexió del 1305, sota control aragonès, bé que, de fet, Lleida no deixà d’exercir-hi la seva influència econòmica, eclesiàstica i cultural.
Només la part més oriental es castellanitzà, a partir, probablement, del segle XVII, amb els canvis de població que foren conseqüència de la guerra dels Segadors, d’efectes fortament destructors en aquesta comarca. Hom considera aquest sector, que actualment no és de llengua catalana, integrat a la comarca aragonesa de la Ribera de Cinca, que té per centre Montsó. A la vall de la Sosa hom parla un dialecte de transició, com a les terres més septentrionals de la baixa vall de l’Isàvena (ribagorçà).
GEOGRAFIA FÍSICA: Constituïda per una plana suaument inclinada vers al mar, que s’estén de forma allargada des de Puçol, al nord, fins a l’Albufera, al sud. Morfològicament constitueix una àrea deprimida enfonsada des del miocè, i omplerta per al·luvions quaternaris de grava i sorra aportats pels rius, que alternen amb argiles i llins i provoquen l’alternança de capes permeables i impermeables. La seva horitzontalitat sols és interrompuda per alguns turons miocènics margosos i calcaris, que accidenten el sector occidental, l’anomenat pla de Quart, i que rarament ultrapassen els 150 m alt; la serra de Parentxisa, extrem oriental de les serres de l’interior, amb 329 m, n’és la màxima altitud. La costa és baixa i sorrenca, amb sectors d’aiguamolls que en gran part han estat dessecats per l’ésser humà; presenta alineacions de dunes, de les quals les més importants són les que constitueixen el cordó de la devesa de l’Albufera i que han estat fixades per la vegetació, bé que en part han estat arrasades per obres d’urbanització.
El clima de l’Horta presenta els trets peculiars mediterranis: hiverns suaus, estius calorosos, precipitacions escasses i irregulars. L’hivern és curt i la temperatura mitjana de gener, el mes més fred, és de 10ºC; això no obstant, d’una manera esporàdica, es produeixen onades de fred amb fortes gelades, temibles per a l’agricultura. Els estius són llargs i calorosos i la temperatura mitjana del mes d’agost és de 25ºC. Les precipitacions són escasses (al voltant dels 400 mm anuals) i el règim presenta dos màxims equinoccials i una forta secada estiuenca.
La vegetació, donada la total ocupació del sòl, té caràcter residual; al cordó litoral de l’Albufera hi ha plantes halòfiles psamòfiles i l’únic bosc de pins important; als turons de l’interior s’hi conserven restes de matoll.
Hidrogràficament pertany a la conca del Túria, riu que travessa la comarca i la ciutat de València, i que és aprofitat per al regadiu de l’horta. Malgrat la seva regularització en el curs mitjà i en l’alt, el règim del riu és molt irregular i no s’han pogut evitar les temibles crescudes (entre les quals cal remarcar la del 1949 i la del 1957), causades per les violentes aportacions dels barrancs del curs baix. Aquestes catàstrofes naturals obligaren al desviament del riu a partir de Quart de Poblet, 5 km abans de la seva desembocadura. Completa la hidrografia l’Albufera, a l’extrem sud, resta d’una antiga llacuna, que el 1986 fou declarada parc natural.
POBLACIÓ: Per la seva població, amb una densitat de 1.844 hab/km2, constitueix una de les aglomeracions agrícoles més importants d’Europa. Això no obstant, aquesta densitat no es justifica solament per la riquesa agrícola de l’Horta, sinó també per la indústria que s’hi ha desenvolupat i per la projecció urbana de la ciutat de València sobre els altres centres. Demogràficament, ha registrat un gran increment durant el segle XX; la població s’ha quadruplicat des del 1900 (llavors 317.060 hab). La causa principal ha estat la gran immigració procedent de les comarques interiors del País Valencià, d’Aragó (Terol), la Manxa (Conca i Albacete) i Andalusia. Hi predomina el poblament agrupat, i els nuclis cada dia més presenten un aspecte semiurbà; molts, a causa de la gran proximitat entre ells, han arribat a ajuntar-se i els del sud de la capital, formen amb València una gran aglomeració de prop d’un milió d’habitants.
ECONOMIA: L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura, i aquesta, d’ascendència ibèrica i romana, fou considerablement millorada a l’època àrab quan es perfeccionaren i incrementaren els regatges i s’introduïren nous conreus (taronger i plantes asiàtiques). Actualment és tota de regadiu i utilitza exhaustivament les aigües del Túria; el seu cabat està dividit en 138 files, que es reparteixen les vuit grans sèquies existents. Les aigües sobrants s’utilitzen per al regatge d’arrossars, situats entre la ciutat de València i l’Albufera, i són canalitzades per la sèquia de l’Or, que fou construïda a mitjan segle XIX. En cas d’estiatge, unes sèquies tenen preferència sobre les altres, a causa de la conservació de les prerrogatives especials concedides pels reis. L’organització administrativa segueix normes medievals, reconegudes per la llei d’Aigües del 1847; cada sèquia té una comunitat presidida per un síndic, i en els assumptes comuns actua el Tribunal de les Aigües (excepte a la sèquia de Montcada).
El conreu més difós fou, fins a mitjan segle XIX, la morera destinada a l’alimentació dels cucs de seda, però va ésser substituïda per la patata, els cítrics i l’arròs a causa de l’epidèmia de la pebrina. Els conreus dominants són la patata primerenca i la ceba a l’hivern i a la primavera, blat de moro a l’estiu i hortalisses en tot temps, destinades a l’exportació. La propietat de la terra està molt repartida (la mitjana és inferior a 1 ha d’extensió), amb predomini de l’explotació directa.
Juntament amb la riquesa agrícola, l’activitat industrial té també molta importància; des del 1959, en què es començà a aplicar l’anomenat pla d’estabilització, es produí un ràpid procés d’industrialització que afectà no solament la ciutat, sinó també a diferents pobles situats a l’oest i al sud de la comarca (Albal, Alfafar, Aldaia, Catarroja, Benetússer, Silla, Torrent i Xirivella, entre d’altres). Predomina la indústria lleugera, que és molt diversificada: transformats metàl·lics, mobles, químiques, paperera, tèxtil, la tradicional de ceràmica, alimentària, etc. El turisme té una certa importància al sector de la Costa dels Tarongers. La xarxa de comunicacions terrestres és molt densa, com correspon a una zona d’economia dedicada a l’exportació.
HISTÒRIA: Fins a l’època romana el poblament de l’Horta fou molt escàs en relació amb el de les comarques veïnes, puix que les terres baixes, en bona part aiguamolls, dificultaven l’establiment humà, fet molt visible durant l’edat del bronze i l’època ibèrica. Els vestigis més antics coneguts fins ara corresponen al període eneolític (cova sepulcral de Rocafort). Hi ha mostres de poblament durant el període del bronze, i també hi ha algun vestigi ibèric esporàdic (el Puig).
La situació canvià en temps romà. La fundació de la ciutat de Valentia (València) respon a un plantejament planificat oficialment, probablement el 138 aC, i no ha estat confirmada la hipòtesi que la precedí un suposat poblat ibèric anomenat Tyris. La ciutat romana fou creada en funció de la transformació del país, valorant-ne les possibilitats agrícoles, amb una llarga feina de dessecar i de canalitzar l’aigua per als regadius. D’ençà dels primers temps de l’era actual, quan València era ja una ciutat important, amb categoria de colonia, hom comença a trobar testimonis arqueològics de vil·les a diversos indrets de la comarca, centres d’explotacions agrícoles, que foren la base del poblament posterior.
El territori de l’Horta formà el nucli de totes les demarcacions que tingueren València com a centre: la taifa i el regne musulmà, la governació d’origen medieval, el corregiment o governació instaurada el 1707, la prefectura del 1810 i les províncies del 1821 i del 1833. Amb la divisió actual de partits judicials, l’Horta fou repartida entre els de València, Aldaia, Montcada i Torrent, excepte el sector septentrional que formava part del de Morvedre (actualment, Sagunt). El d’Aldaia fou incorporat, inicialment, al de Montcada i, definitivament, al de Torrent; el de Montcada fou incorporat al de València.
GEOGRAFIA FÍSICA: El relleu de la comarca és bastant accidentat, principalment a l’oest, al nord-oest i al sud, de morfologia complexa, s’hi troben les serres de Setaigües, les Cabrelles, Malacara (1.118 m alt), Castellet, Martés (1.086 m) i Dosaigües, últims contraforts de la serralada Ibèrica.
Comarca interior, assenyala la transició climàtica entre les planes costaneres i les terres altes de l’interior; les precipitacions, amb mitjanes anuals de 400 a 500 mm, es distribueixen entre la tardor i la primavera, amb estius molt secs. La seva topografia i l’allunyament del mar determinen una certa continentalitat, marcada principalment per les temperatures hivernals (5 ºC, mitjana de gener), amb gelades freqüents: a l’estiu, la mitjana d’agost és de 22 ºC.
El Xúquer, amb el seu afluent el Magre, que rep el Millars i el Bunyol, són els principals rius que reguen la comarca. Les aigües del Magre són aprofitades gràcies a l’embassament de la Forata, construït l’any 1969.
El bosc de pins cobreix bona part del territori, i la superfície conreada ocupa només una tercera part de la comarca.
POBLACIÓ: La població es troba repartida molt desigualment, i es concentra en els municipis de la part oriental. L’evolució demogràfica es caracteritza durant el segle XX per l’estabilitat. A partir del 1960 hi va haver un augment regular gràcies a la industrialització, augment que ha afectat sobretot els municipis de Bunyol, Xest i Xiva de Bunyol, mentre que a la resta el creixement ha estat negatiu.
ECONOMIA: L’agricultura és bàsicament de secà, amb els conreus típics mediterranis (vinya, oliveres, garrofers, ametllers i cereals); al regadiu hi ha predomini dels cítrics, localitzats principalment al terme de Xiva de Bunyol, i també s’hi conreen hortalisses, blat de moro, blat i arbres fruiters. Hi ha bestiar oví, cabrum i porcí, a més de granges avícoles. L’activitat industrial és representada per les indústries tèxtil, fabricació de ciment, paperera (important des del segle XVII), siderometalúrgica, de la fusta, de la construcció i alimentària. Aquesta activitat s’ha vist molt beneficiada per la proximitat de la ciutat de València, que n’ha fet del sector més oriental de la comarca la seva àrea d’expansió industrial, gràcies en part a l’excel·lent xarxa viària de la qual disposa. D’altra banda, la comarca ha rebut un fort impuls com a lloc de segona residència dels ciutadans de València, amb un fort increment de la població durant els mesos d’estiu.
HISTÒRIA: Dins la comarca han estat trobades nombroses restes romanes que palesen la presència de poblament en aquell període. Gairebé tots els nuclis de població actuals existien ja en època musulmana, i mantingueren la població fins a l’expulsió dels moriscs, el 1609, que es perderen una gran part, i alguns llocs desaparegueren (Iàtova restà, de moment, deshabitat). El repoblament i la recuperació de l’antiga població fou lenta.
A l’antic règim, la major part de la comarca pertanyia a la governació de València, mentre que Alboraig, Macastre i Iàtova eren de la d’Alzira. En la divisió provincial fou inclosa a la província de València, dins el partit judicial de Xiva, que ha inclòs tota la comarca i Torís (Ribera Alta), però que ha estat darrerament absorbit pel partit judicial de Requena.
GEOGRAFIA FÍSICA – (occ: Fenolhet o Fenolheda) Limitada al sud pel Conflent, al sud-est pel Rosselló i al nord i l’oest per Occitània. Territori muntanyós, accidentat pels Aspres i les Corberes, aquests últims n’accidenten el sector septentrional i assoleixen la màxima altitud a la serra d’Arquieres (1.038 m), a l’oest, i són travessades pel coll de Sant Lluís (687 m), via que comunica Perpinyà amb Carcassona. Els Aspres constitueixen, al sud, una sèrie de relleus d’una altitud que no supera els 700 m, continuació dels Aspres del Rosselló.
El clima participa de la influència mediterrània, fet que es tradueix en la seva vegetació (pi blanc, alzinars, pi roig i bedoll), molt malmesa per l’acció destructiva de l’home, que l’explotà forestalment. Terreny desforestat, on les valls dels rius, especialment l’Aglí i els seus afluents, han obert una plana d’erosió.
POBLACIÓ – És una terra pobra i deshabitada i els escassos recursos econòmics de la comarca, provocaren al llarg del segle XX una forta emigració. La vinculació històrica ha estat de l’atracció de Perpinyà, en comptes de l’orientació tradicional vers el baix Llenguadoc.
ECONOMIA – Predomina el monocultiu de la vinya, i també hi ha conreus de cereals, hortalisses i patates als sòls menys aprofitables. Ramaderia ovina hi té una certa importància, també n’hi ha de bovina i cabrum. Mines de feldspat, de marbre i de calcàries. Jaciments de ferro no explotats. La resta del sector industrial es limita a petites empreses dedicades a la fabricació del calçat o treball de la fusta, localitzades a la capital comarcal.
HISTÒRIA – Esmentada ja el 842, formà part del comtat de Rasès i posteriorment del d’Urgell–Cerdanya. Organitzada en vescomtat a l’acabament del segle X amb capital al castell de Fenollet, passà a França pel tractat de Corbeil (1258) i a partir d’aleshores començà un fort procés d’occitanització lingüística. El 1790 fou incorporada al departament dels Pirineus Orientals.
Dades dels Països Catalans 