Hi predomina l’agricultura de secà, dedicada sobretot a la vinya, així com també oliveres, cereals, garrofers i ametllers. El riu de Gorgos permet conreus de regadiu. La part muntanyosa és ocupada per pinedes, matollars i pasturatge. S’elaboren panses. Àrea comercial de Gandia.
El poble, situat a l’esquerra del riu de Gorgos, s’agrupa entorn de l’església parroquial, on és venerada una imatge del Crist de la Salut.
El terme comprèn l’antic municipi de la Llosa de Camatxo i el caseriu de Mosquera, antigues alqueries islàmiques.
Municipi del Baix Maestrat (País Valencià): 167,97 km2, 159 m alt, 7.233 hab (2014)
Comprèn tres sectors: la zona costanera, amb el llogaret de Capicorb; el corredor pre-litoral, separat de la costa per les serres de Xivert, drenat per la rambla d’Alcalà i on es troben les restes del castell de Xivert; i la Vall d’Àngel, on hi ha el caseriu del mateix nom.
L’agricultura és majoritàriament de secà (cereals, garrofers, ametllers, oliveres i vinya) i una petita part de regadiu. La ramaderia, la cria d’animals de granja i algunes petites indústries són el complement econòmic a l’agricultura. Pesca i turisme a la costa.
La vila, situada vora la carretera i la línia de ferrocarril, posseeix una gran església parroquial construïda entre el 1735 i el 1766 amb un campanar de 68 metres d’altitud i una triple portada neoclàssica a la façana. El 1316 l’orde de Montesa constituí la batllia d’Alcalà.
Formada per 14 municipis: Castellfort – Cinctorres – Forcall – Herbers – la Mata de Morella – Morella – Olocau del Rei – Palanques – Portell de Morella – Sorita de Morella – la Todolella – Vallibona – Vilafranca – Villores
GEOGRAFIA FÍSICA: El relleu és accidentat pels darrers contraforts de les serralades Ibèriques, amb sentit nord-oest – sud-est, i que tomben cap a llevant, al nord de Morella, formant la transició amb el Sistema Mediterrani Català. Originen una sèrie d’anticlinals, entre els quals destaca el de Vallibona, i després vers el nord-est, on formen les serres de la Tinença de Benifassà, clarament integrants del Sistema Mediterrani Català. Al sector meridional el relleu conserva la direcció nord-oest – sud-est i forma una renglera d’anticlinals amb predomini de les formes plegades, corresponents a l’estil juràssic (àrea de Morella); les màximes altituds són: el pic de Carrascar (1.265 m alt), la mola d’Ares (1.318 m) i Montsiacre (1.273 m). Les terres més baixes són al nord-oest, que correspon a un sector de la vall del riu Bergantes.
El clima és fred, amb temperatures mitjanes hivernals que oscil·len entre els 3ºC i els 6ºC, i estiuenques inferiors als 20-22ºC; les precipitacions presenten una mitjana anual d’entre els 600-700 mm, segons els llocs (aquesta sol ésser més elevada a les àrees muntanyoses del nord-est), i es caracteritzen per un marcat màxim primaveral.
La vegetació natural, molt abundant en èpoques passades, ha estat atacada per l’home al llarg dels segles, i ha quedat relegada a boscs subsidiaris i a matolls; amb tot, tenen una certa importància els boscs de roures de l’àrea de Forcall, i els alzinars i savinars de les muntanyes del sud-est.
Hidrogràficament, els Ports pertanyen a la conca del riu Bergantes, o de Morella, que travessa la comarca en direcció sud-nord, i recull les aigües d’una complicada xarxa d’afluents, entre els quals destaquen els de Cantavella i Calders, que conflueixen prop de Forcall. Un petit sector del nord-est és drenat pel barranc d’Escalona, afluent del Tastavins, i un altre pel Cérvol, que desguassa directament al Mediterrani.
POBLACIÓ I ECONOMIA: És la comarca menys poblada del País Valencià, amb una densitat de 5,8 h/km2 i acusa una pèrdua constant de població des de principis del segle XX; des de 1900 fins a 1980 tingué una pèrdua del 68,05% d’habitants. El 1996, dels 13 municipis que formaven la comarca, només un, la capital, amb una extensió de prop del 50% del territori comarcal tenia més de 1.000 habitants.
L’economia, molt precària, es basa en l’agricultura, fonamentalment de secà, que s’estén pels fons de les valls i pels vessants muntanyosos formant feixes; els conreus més estesos són els de cereals, entre els quals sobresurt el blat, i a les zones més fèrtils es conreen patates, alfals i alguns arbres fruiters; el regadiu queda reduït al sector del baix Bergantes, on hi ha conreus d’horta i arbres fruiters. L’àrea conreada de la comarca no assoleix el 20% del territori, i la resta queda com a zona inculta o boscada. La ramaderia és una de les fonts d’ingressos més rendibles de l’economia comarcal, té una certa tradició el bestiar oví, i són més recents les explotacions de granges de porcs i aviram. La indústria, que hi va ésser una activitat important durant els segles XVIII i XIX, sobretot la de teixits i la de fabricació d’espardenyes, ha quedat reduïda a unes poques instal·lacions a Morella, i la tèxtil, a un tipus artesanal; altres sectors representatius són els dels materials per a la construcció i el vidre. Dins el sector terciari, pren força com a nou recurs el turisme rural. Històricament ha estat una cruïlla de camins d’importància cabdal per a la comunicació del baix Aragó amb el Mediterrani.
HISTÒRIA: Hom no disposa de prou informació per a esbossar el procés del poblament prehistòric de la comarca, que degué seguir les línies generals del nord del País Valencià. Com a jaciments destaquen les pintures rupestres de Morella la Vella, que enllacen amb les del Maestrat. Durant l’època ibèrica, un centre important fou la moleta dels Frares de Forcall, que es romanitzà i potser correspon al municipium romà de Bisgargis. Durant l’època islàmica, per raó sobretot del valor estratègic del castell de Morella, la comarca hagué de sofrir nombroses vicissituds, i especialment les ràtzies i devastacions del Cid, i el pas d’Alfons I el Bataller.
En la carta de poblament de Jaume I, del 1250 –que anul·la l’anterior de Balasc d’Alagó-, el rei establia el terme general de Morella, que, ultra els actuals Ports, comprenia una part de l’Alt Maestrat i les Coves de Vinromà (aviat segregades per Jaume II el Just). Plets de límits i jurisdiccions amb els ordes militars establerts al Maestrat i amb els abats de Benifassà, i el conflicte entre la capital i els llocs del terme general, foren constants al llarg de l’edat mitjana. Aquestes tensions entre Morella -vila d’aristòcrates, burgesos, propietaris, comerciants i clergues- i els pobles i grups de masos que anaven creixent i cercant llur autonomia es resolgueren amb la separació jurídica dels pobles el 1691.
Amb el decret de Nova Planta, la comarca esdevingué el sector septentrional de la nova governació de Morella, i amb la divisió provincial del 1833 formà, juntament amb els municipis de la Tinença de Benifassà i el del Bel (Baix Maestrat) i els de Vilafranca i d’Ares del Maestrat (Alt Maestrat), el partit judicial de Morella, avui integrat al de Vinaròs.
Comarca del País Valencià: 1.725,9 km2, 39.386 hab (2007), densitat: 22,82 h/km2, capital: Requena
(cast: Los Llanos de Utiel) Limitada a l’oest i al sud per les províncies de Conca i Albacete, per la comarca dels Serrans al nord-est, la Foia de Bunyol a l’est i la Vall de Cofrents al sud-est.
Integrada per 9 municipis: Camporrobles – Caudete de las Fuentes – Fuenterrobles – Requena – Sinarques – Utiel – Venta del Moro – Villargordo del Cabriol – Xera
GEOGRAFIA FÍSICA: Morfològicament forma part de la Meseta castellana meridional, de la qual ocupa l’extrem oriental. Constitueix un altiplà d’uns 900 m alt, basculat vers el sud-est i, com la Manxa, format per sediments miopliocènics (argiles). Forma una unitat geogràfica vorejada, al nord i a l’est, per una sèrie de relleus que formen part de la serralada Ibèrica: són les serres d’Utiel i Tejo (1.250 m), Malacara (1.118 m) i Martés (1.086 m), i limitada per la vall del Cabriol a l’oest i el sud, riu que passa profundament encaixonat un cop ha deixat enrere el pantà de Contreras.
El caràcter de meseta de la comarca es manifesta des del punt de vista climàtic; té un clima continental, amb hiverns freds i estius calorosos. La temperatura mitjana del mes de gener a Requena és de 4,9ºC, i les glacades poden durar des de l’octubre fins al maig; a l’estiu, la mitjana d’agost és de 22,7ºC, i en algunes ocasions les màximes absolutes superen els 40ºC. Les precipitacions són escasses, i la mitjana anual no supera els 400 mm.
La vegetació està formada per pins a la zona muntanyosa i també hi abunden les alzines carrasques, el matoll i la garriga.
La major part de la comarca pertany a la conca del Xúquer, a través del riu Magre, que rega el territori i rep les aigües de diverses rambles; el sector nord és regat pel Regaio i la rambla dels Tocares, que desguassen al Túria.
POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, quan a nombre absolut, ha sofert un descens considerable des de l’any 1950 (any en què assolí el màxim demogràfic, a causa del despoblament de la comarca, el qual afecta tots els municipis, excepte la capital, Requena. La població és atreta per la riquesa de les comarques litorals o emigra cap a d’altres contrades. Aquesta tendència al despoblament sembla haver canviat en el quinquenni 1991-96, on les xifres de població assenyalen un creixement del 2%. La densitat és molt baixa (22,8 h/km2) i es concentra principalment als nuclis de Requena i Utiel (81%).
Comarca tradicionalment ramadera fins al segle XVIII, la saturació dels erms per convertir-los en conreus de cereals i vinya canvià des d’aleshores radicalment la seva economia, i la crisi de la fil·loxera afavorí el conreu de la vinya, que actualment ocupa més de la meitat de les terres conreades. Altres conreus són els cereals, les oliveres, els ametllers i les pomeres. El regadiu és limitat en petites hortes, amb conreus d’hortalisses, patates i fruiters. Destaca la ramaderia de llana i la porcina, així com la cria d’aviram. L’activitat industrial és representada per la producció de vins i alcohols, les indústries de confecció, metal·lúrgica, de mobles i fabricació de ceràmica, que es concentren a Requena i a Utiel.
HISTÒRIA: La Plana d’Utiel fou territori musulmà conquerit per Alfons XI de Castella després de la presa de Conca el 1177; però poc després tornà al domini musulmà. Fou Ferran III de Castella qui definitivament l’incorporà al seu regne amb la conquesta d’Utiel el 1219 i de Requena el 1238. El territori de la comarca fou negociat entre Jaume I de Catalunya i Alfons X de Castella, però hom l’inclogué finalment a Castella. Tanmateix, el 1279 l’infant castellà Sanç acordà amb Jaume I la seva donació a la corona catalano-aragonesa, el 1281, cosa que no s’arribà a realitzar. La carta de poblament de Requena fou donada el 1295 a Atienza (Castella) amb fur de Conca, i la d’Utiel el 1355 per Pere I de Castella amb el mateix fur. Durant les guerres civils castellanes del segle XIV, a la mort de Pere I, l’alcaid de Requena lliurà la ciutat a Pere III el Cerimoniós, però fou recuperada per Enric II de Castella el 1372. Enric IV donà la comarca a la noblesa: Requena al comte de Castrojeriz i després al marquès de Villena, a l’igual d’Utiel, cosa que provocà revoltes populars. Finalment, Isabel I de Castella reconegué l’adscripció de la comarca a la corona.
Regió ramadera al llarg de l’edat mitjana i moderna, fou borbònica durant la guerra de Successió, conegué al segle XVIII una àmplia expansió econòmica amb la indústria sedera i la rompuda dels béns comunals, expansió agrària que es mantingué durant el segle XIX. Raons en part històriques i en part econòmiques –la vinculació amb el litoral per a l’exportació- n’afavoriren la incorporació al País Valencià; primerament, amb l’efímera divisió provincial del 1822, i més tard el decret del 25 de juny de 1851 segregà la Plana d’Utiel, menys Sinarques i Xera (lligades històricament a la veïna comarca dels Serrans), de la província de Conca i la incorporà a la de València.
Consta de 20 municipis: Aín – l’Alcúdia de Veo – Alfondeguilla – Almenara – les Alqueries de la Plana – Artana – Betxí – Borriana – Eslida – la Llosa de la Plana – Moncofa – Nules – Onda – Ribesalbes – Suera – Tales – la Vall d’Uixó – Vila-real – la Vilavella – Xilxes
GEOGRAFIA FÍSICA: Comprèn el sector muntanyenc al sud del Millars, i morfològicament és continuació de la Plana Alta. S’hi distingeix un sector pla molt més ampli que el del nord, format principalment pels al·luvions del Millars, i entre aquest i la muntanya s’han desenvolupat una sèrie de glacis, sobre els quals sovint hi ha importants dipòsits calcaris. El sud-oest de la comarca és ocupat pels potents relleus triàsics de la serra d’Espadà, els contraforts dels quals (serra del puntal de l’Ombria, 692 m, i el turó de Sant Sebastià) arriben prop de Nules. La costa s’estén des del delta del Millars fins a la desembocadura de la rambla de l’Arquet, i és plana i sorrenca, amb nombrosos cordons de dunes, que dificulten l’escorrentia i provoquen l’existència d’un marge litoral pantanós: els marjals.
El clima té les característiques mediterrànies, amb temperatures altes, modificades a l’interior per l’altitud; la mitjana d’agost és de 25ºC, i la de gener de 10ºC. Les precipitacions són escasses i generalment inferiors als 400 mm anuals, amb un màxim a la tardor.
La vegetació natural ha estat molt atacada per l’home i en resta únicament un matoll degradat; actualment l’àrea de boscos queda circumscrita al sector més muntanyós, del qual cal esmentar les alzines sureres de la serra d’Espadà, malmeses pels continus incendis. També cal esmentar les diverses plantes halòfiles i psamòfiles que hi ha a les dunes i als marjals.
El Millars és el riu principal, les aigües del qual són regulades per l’embassament de Sitjar, al límit nord-oriental de la comarca. Paral·lels al Millars, diversos rius, barrancs i rambles, de règim molt irregular, travessen la plana d’oest a est; els de més importància són el riu Sec de Berxí, format per les rambles d’Artana i de Tales, el de Belcaire i el barranc de Fontfreda.
POBLACIÓ I ECONOMIA: La població, llevat d’un petit període d’estancament i recessió entre els anys vint i trenta del segle XX, ha augmentat en un 127%, si bé aquest augment fou més accelerat en el període 1950-81 i afectà la gran majoria dels municipis de la comarca. Dels 20 municipis que la formen, només els d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Eslida, Artana, Suera i Tales, situats al sector més occidental de l’interior, han perdut població del 1900 ençà; Alfondeguilla s’ha mantingut més o menys estable, mentre que l’han més que duplicada els de Betxí, Nules, Onda, Xilxes i Vila-real, i l’han triplicada els d’Almenara, la Llosa de la Plana i la Vall d’Uixó. La població és concentra a la plana i assoleix una de les densitats més altes del País Valencià. El nucli més important és Vila-real, seguit dels de la Vall d’Uixó, Borriana i Onda.
En la riquesa econòmica té un paper molt important l’agricultura, que en el sector de la plana és de regadiu, per al qual s’aprofiten les aigües del Millars i de nombroses fonts (Sant Josep, a la Vall d’Uixó; la de la Quart; la de la Canyara, a Onda; la de la Llosa, i la dels Fontanàs, a Betxí) i pous, principalment als municipis d’Onda, Vila-real i Nules. El principal conreu de regadiu, i el més important de tots, és el de tarongers i mandarines, seguit pels de les hortalisses i altres fruiters. L’arròs, tradicional conreu dels marjals, ha desaparegut, i ha estat substituït per conreus d’hortalisses i fruiters. Al secà, localitzat preferentment a les valls altes interiors, predomina el conreu d’ametllers, oliveres i garrofers. L’activitat industrial és molt diversificada i ocupa un paper principal en l’economia de la comarca; destaca la indústria de la ceràmica i rajoles a Onda, i la fabricació de calçat a la Vall d’Uixó. Altres indústries importants són la tèxtil, de la fusta, química, del calçat i la derivada de la comercialització de les taronges, que es concentren a Vila-real i a la capital, Borriana, el port de la qual ocupa un lloc important entre els del país com a exportador de taronges, malgrat el canvi que suposa el modern transport per carretera. El turisme es troba poc desenvolupat i només té una certa importància al sector litoral de Borriana, Moncofa, Almenara i Xilxes.
HISTÒRIA: Hom pot estudiar el poblament a partir de poc després del 2000 aC, amb les coves d’enterrament col·lectiu i el vas campaniforme (Vila-real), etapa seguida per la del bronze valencià, amb poblats documentats a diversos llocs. Com a la Plana Alta, al començament del primer mil·leni arribaren les influències indoeuropees, amb la cultura hallstàttica (Nules, Cabanes, Borriol, Onda, Vilanova d’Alcolea, etc). Sobre aquest fons de poblament arribaren influències comercials fenícies vers els segles VII-VI aC (poblat de Vinarragell, a Borriana), i d’ençà d’aquest moment la cultura ibèrica, del grup dels ilercavons, es manifestà a través de nombrosos poblats. La romanització fou intensa, bé que no existís cap centre urbà, i són conegudes diverses vil·les romanes importants (Nules, Xilxes). Cal atribuir al període romà l’origen del regadiu (canalitzacions dels voltants de Vila-real, aprofitant l’aigua del Millars). Aquesta estructura no degué alterar-se substancialment durant els segles musulmans; continuà l’expansió de les hortes i alqueries, i més tard, com a fet nou, l’aparició dels castells defensius (Almenara, Onda) i el creixement d’alguns nuclis urbans, com la mateixa Onda i, més notablement, Borriana.
A partir de la Reconquesta (segle XIII) es desenvoluparen alguns dels nuclis anteriors (Borriana, Onda, la Vall) i se’n fundaren alguns de nous o gairebé nous, com Vila-real i Nules. Els problemes derivats del control de les aigües de regar i els conflictes de jurisdiccions són permanents al llarg de tota la baixa edat mitjana: conflictes entre municipis, entre aquests i les grans famílies (Centelles, Cardona) o l’orde de Montesa. La comarca pertangué a la demarcació administrativa de la governació de Castelló de la Plana (o dellà el riu d’Uixó, o de la Plana) –excepte Almenara, que pertanyia a la de València-, i fou incorporada després al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Ribesalbes i la zona d’Onda, que ho fou al de Peníscola), i més tard establerta província amb els límits poc modificats. Fins el 1960 pertangué al bisbat de Tortosa (excepte Betxí, que era parròquia enclavada del bisbat de Terol), i des d’aquest any al de Sogorb-Castelló. Correspon al partit judicial de Castelló, a excepció d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Artana, Eslida i Alfondeguilla, que pertanyen al de Sogorb. Les Alqueries de la Plana foren segregades el 1985 del municipi de Vila-real.
Formada per 17 municipis: Almassora – Benicàssim – Benlloc – Borriol – Cabanes de l’Arc – Castelló de la Plana – les Coves de Vinromà – Orpesa – la Pobla Tornesa – Sant Joan de Moró – la Serra d’En Galceran – la Serratella – la Torre d’en Doménec – Torreblanca – la Vall d’Alba – Vilafamés – Vilanova d’Alcolea
GEOGRAFIA FÍSICA: S’estén entre la costa i la rambla de la Viuda, que assenyala el límit occidental, i entre el Millars, que la separa de la Plana Baixa, i la rambla de les Coves, que la separa del Baix Maestrat. Constitueix un ampli amfiteatre que, des dels contraforts que formen les serres interiors, s’estén mitjançant glacis, format per un extens piemont quaternari que suaument baixa fins al mar, i pels al·luvions dipositats pels rius, principalment el Millars. Al nord, predomina un relleu accidentat, a causa de la presència d’una doble alineació muntanyosa formada per les serres de Maigmudella i la Gasiona, que constitueixen la transició entre els relleus de la plana i els massissos muntanyosos del Maestrat, i per la serra del Desert de les Palmes, que arrenca de la serra de Borriol i forma una cadena paral·lela a la costa, arran de mar. La costa, a excepció del centre, on és alta i rocosa, on arriben els relleus del Desert de les Palmes, és baixa i arenosa.
El clima es caracteritza pels estius calorosos (24,7ºC de mitjana a l’agost) i els hiverns suaus (10ºC de mitjana al gener); a les zones muntanyoses aquestes temperatures són modificades per l’altitud, on les mínimes absolutes assoleixen temperatures per sota dels 0ºC. Les precipitacions són de l’ordre dels 400 mm anuals, i presenten una forta irregularitat interanual, amb un màxim a la tardor.
La vegetació natural és representada pel matoll, el margalló (aquest sobretot a les muntanyes properes al mar) i pels pins.
La xarxa hidrogràfica és formada per diversos barrancs i rambles, entre els quals sobresurt el de Borriol o riu Sec de Castelló, i per la rambla de la Viuda, afluent del Millars, que rep les aigües de les rambles Carbonera, de Cabanes i del barranc de la Pobla.
POBLACIÓ I ECONOMIA: La població ha crescut d’una manera lenta però continuada durant el segle XX: 68.744 h el 1900 i els 178.000 h el 1991, cosa que representa un creixement del 161%. Aquest augment correspon, de fet, al creixement de Castelló de la Plana, ja que dels 15 municipis que formen la comarca, 10 han perdut població i solament 4 dels 6 municipis riberencs a la costa (Almassora, Benicàssim, Torreblanca i Orpesa) han gairebé duplicat la població, llevat de Castelló, que l’ha quadruplicada. La població és molt desigualment repartida, ja que els municipis de la costa concentren el 91,8% de la població total, i el nucli de Castelló és el pol d’atracció (73,4% de la població de la comarca), seguit d’Almassora.
L’agricultura és la principal base de la seva economia, i les terres conreades ocupen gran part del territori. En conjunt, hi predominen els conreus de regadiu sobre els de secà; aquells ocupen una franja paral·lela a la costa, que s’eixampla cap al sud, en els municipis de Castelló de la Plana i d’Almassora, i per als quals s’aprofiten les aigües de pous i les del Millars. Els conreus més importants són els de tarongers i mandarines, que serveixen per a l’exportació, seguits de les hortalisses i d’altres arbres fruiters. Al secà ocupa un lloc preponderant la vinya, seguida dels ametllers, els garrofers i les oliveres, aquest dos últims, en regressió. La ramaderia és representada pel bestiar oví, principalment al sector de les valls altes interiors, i per la presència de nombroses granges per a la cria d’aviram i porcs. L’activitat pesquera es concentra al Grau de Castelló. La indústria hi és poc desenvolupada, i Castelló de la Plana i Almassora en són els centres principals, encara que hi ha una tendència a la descentralització industrial i el desplaçament cap a l’interior de la comarca. Sobresurten la refineria de petroli del Grau, la indústria química, l’alimentària, la de mobles i la ceràmica. Cal assenyalar també el desenvolupament del turisme a la costa, on destaquen Benicàssim, Torreblanca i Orpesa.
HISTÒRIA: La prehistòria més antiga és mal documentada. Entra dins de l’àrea de les pintures rupestres del nord valencià (Borriol), i hi ha indicis de la civilització de les coves d’enterrament col·lectiu de la primera edat dels metalls i de la del bronze valencià (les Coves de Vinromà, Orpesa, etc). L’originalitat de la comarca (i també de la Plana Baixa) respecte al conjunt del País Valencià és que hi penetrà la cultura hallstàttica de la primera edat del ferro (Almassora, Castelló, etc), potser per invasions de gens indoeuropea o potser només per influència sobre la cultura material. L’època ibèrica és representada per diversos poblats, no coneguts a fons; pertanyia al grup ilercavó, i durant la romanització tingué poblament exclusivament rural, ja que no hi ha documentada cap ciutat. Durant l’època musulmana, la comarca degué tenir una importància econòmica i una població molt baixes, puix que tot el litoral eren aiguamolls sense conreu, i només hi ha constància de l’ocupació dels castells i poblets que guardaven les rutes importants, com Vilafamés i Vinromà a l’interior, i Albalat i la Magdalena al litoral.
Després de la fundació del regne de València, Vilafamés, amb tot el pla de l’Arc, les Coves, la Serra d’En Galceran i la Torre, pertangué a la jurisdicció del Maestrat, mentre que Castelló i Almassora es configuraven com a viles reials, amb breus alternatives de jurisdicció senyorial. Administrativament, tota la comarca pertangué a la governació de Castelló de la Plana (o dellà del riu Uixó, o de la Plana), i des del 1707 al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Borriol i el pla de l’Arc, que pertanyia a la de Peníscola, i les Coves de Vinromà, a la de Morella). Actualment tota la comarca pertany al partit judicial de Castelló. Fins el 1960 tota la comarca pertanyia a la diòcesi de Tortosa, i aquest any passà a integrar-se en la nova diòcesi de Sogorb-Castelló.
GEOGRAFIA FÍSICA: Geològicament, es divideix en 2 contrades ben diferenciades: la de Tramuntana i la de Migjorn, separades per una línia, visible per la notable diferenciació dels terrenys, equidistant de les costes nord i sud i que, començant al port de Maó, mor a les platges d’Algaiarens al nord de Ciutadella. Els terrenys de Tramuntana (nord-est) pertanyen a l’era paleozoica, al mesozoic i al quaternari. Aquests terrenys primaris constitueixen la nota discordant de la geologia baleàrica, puix que falten per complet tant a l’illa de Mallorca com a la d’Eivissa i són la prova que Menorca va formar part (amb la meitat nord-est del Sistema Mediterrani Català) del massís Catalanosard que ocupava el Mediterrani nord-occidental. Els terrenys de Migjorn (sud i oest) corresponen a l’era terciària.
Quant a l’orografia, l’illa presenta un relleu molt modest, per tal com Menorca és una extensa plana interrompuda tan sols en el sector nord per una sèrie de turons d’escassa altitud que pertanyen a les formacions devonianes i triàsiques. La serra de la costa nord s’inicia prop de Maó i s’eleva suaument a mesura que s’acosta al centre de l’illa, on es troba l’altitud màxima, el Toro (358 m), format per calcàries triàsiques. Més a ponent i també en terrenys secundaris s’aixeca sa Falconera (205 m). En els terrenys devonians del terme de Ferreries s’aixequen els turons de s’Esclusa i de Santa Àgueda, de 275 i 264 m, respectivament. La contrada meridional, el Migjorn, és una plataforma uniforme i completament plana, d’una altitud mitjana que oscil·la entre els 25 i els 100 m, en un pla inclinat vers la costa migjornenca que a la vora del sector muntanyós de Tramuntana assoleix els 150 m. La uniformitat d’aquesta plana tan sols és alterada per solcs profunds oberts per les aigües corrents (barrancs de Santagaldana, Trebalúger, etc) que baixen cap a mar, mentre les superfícies rocoses apareixen retocades per un modelat càrstic poc acusat.
El litoral és constituït per una muralla rocosa que circumda els 200 km (sense els illots) de perímetre que aproximadament té l’illa. La costa nord, més articulada, és especialment alta en el sector de formació juràssica que resisteix millor les envestides del mar (port de Fornells). En canvi, en el sector comprès entre Maó i el cap de Favàritx l’erosió marina ha desgastat més intensament la blana roca devoniana, fet que ha produït un lent retrocés de la línia de costa i ha donat lloc a nombrosos baixos i esculls. Els principals accidents de la costa de Tramuntana són els caps de sa Cavalleria, de Favàritx i de la Mola, i profundes entrades com els ports d’Addaia i de Fornells. Als extrems oriental i occidental de l’illa s’obren els ports de Maó i Ciutadella, respectivament. La costa de Migjorn és menys articulada i més uniforme; hi predominen els penya-segats de perfil rectilini, interromputs per cales que es formen a les desembocadures dels barrancs (cala Santagaldana, Macarella, cala en Porter, etc).
El clima és mediterrani, d’estius llargs i càlids i hiverns benignes, i les precipitacions són superiors als 600 mm. Però la característica climàtica més acusada del clima menorquí és el vent, especialment la tramuntana procedent del nord-est (golf de Lleó) que, a causa de manca de barreres muntanyoses importants, escombra l’illa d’un costat a l’altre; en són testimoni la major part dels arbres doblegats vers el sud per les tramuntanades. La temperatura mitjana del mes més fred és de 10,5ºC (gener), i les gelades hi són poc freqüents. La temperatura mitjana del mes més càlid és de 24,5ºC (agost). Els màxims pluviomètrics es registren a la tardor (octubre i novembre); la primavera és seca.
Tot i que les precipitacions són relativament abundants, l’evaporació, la sequedat de la tramuntana i la natura del rocam fan de Menorca l’illa més seca de les Balears. La xarxa hidrogràfica és molt poc important; no hi ha cap riu, a causa principalment de la natura calcària de la part occidental i meridional de l’illa, de l’horitzontalitat dels terrenys i de la poca llargada dels torrents.
El bosc ocupa aproximadament el 18% de la superfície total i, encara que el bosc tradicional és d’alzines, actualment els pins en constitueixen les masses més grans. El matoll ocupa extensions importants i és format per llentiscles, estepa negra i lleteres al sud, mentre que al nord els llentiscles alternen amb els brucs i les murtres. L’ullastre és l’espècie arbòria més característica de l’illa.
POBLACIÓ: Al començament del segle XX el creixement demogràfic experimentà una forta acceleració i la població passà de 37.576 h el 1900 a 42.082 el 1910. Però ha estat durant el període entre el 1960 i el 1996 que el creixement ha assolit l’índex més elevat de tot el segle gràcies a l’expansió econòmica i al desenvolupament del sector turístic amb una acceleració de la indústria de la construcció. La zona occidental de l’illa és la més densament poblada, i la població es concentra bàsicament a les dues ciutats de Maó i Ciutadella, que concentren el 64% de la població de l’illa, bé que la població disseminada en masos és important.
ECONOMIA: L’economia illenca és basa fonamentalment en el sector secundari i terciari (activitats turístiques). Des del començament del segle XX, Menorca va entrar en un període d’expansió progressiva fonamentada en la industrialització, que descansa sobre dos pilars: indústria del calçat i la bijuteria, flanquejats per l’agricultura i pel turisme. L’agricultura menorquina, que s’ha desenvolupat sempre en un medi advers, a causa de la formació rocosa del sòl, l’escassa fondària de la capa cultivable, i la impetuositat del vent era, fins fa molts pocs anys, bàsicament cerealista de secà (blat, ordi, civada), amb rendiments molt baixos. Malgrat això, el camp menorquí sofrí una profunda transformació i els conreus de farratges han passat a ocupar un lloc destacat, especialment l’enclova, lleguminosa poc coneguda fora l’illa, introduïda durant el domini anglès i molt adaptable a les terres de secà. Aquests farratges mantenen una important cabana bovina dedicada a la producció de llet amb la qual es fa el formatge tradicional. Altres conreus de secà són els cigrons, patates, tomàquets, síndries i melons; molt abundants són les figueres. Entre els conreus de regadiu cal destacar el blat de moro, els arbres fruiters i les hortalisses. L’estructura agrària presenta un net predomini de l’explotació mitjana i gran, constituïda per finques d’explotació unifamiliar. La pesca és poc important, hi ha uns quants bous amb base a Maó i a Ciutadella (gambes); destaca qualitativament la llagosta a Fornells, a la costa nord. Dins el sector industrial cal destacar, juntament amb les indústries ja esmentades, la de productes de goma, la formatgera i la de materials per a la construcció. Aquesta darrera activitat ha pres molt d’increment els darrers anys a causa del desenvolupament turístic. Comercialment, l’illa està dividida en dues àrees molt desenvolupades, amb centres a Maó i a Ciutadella.
HISTÒRIA: El fet que Menorca tinguí una situació cèntrica dins el Mediterrani occidental (equidistant de les costes ibèriques, de les illes de Còrsega i Sardenya i fins i tot d’Àfrica), n’ha fet des dels primers temps un pont entre aquests distints àmbits mediterranis i n’ha determinat la personalitat històrica. No resten testimonis de cultures paleolítiques i són incertes les restes neolítiques. Molt abundants són, en canvi, les restes d’una primera civilització emparentada amb la dels pobles del llevant mediterrani, que degueren arribar-hi navegant per la ruta anomenada de les Illes seguint el camí marcat pels comerciants que cercaven el coure i l’estany d’Occident. Posteriorment s’hi desenvolupà, a partir del final del mil·leni –II, una cultura molt brillant i personal anomenada talaiòtica, caracteritzada per grans construccions ciclòpies semblants a les de Mallorca, Sardenya i Malta, però tipològicament molt originals, repartides en molts poblats (Torre d’En Gaumés, Trepucó, Talatí), d’extensió variable, algunes de les quals eren fortificades (Son Carlà). Aquesta civilització va mantenir contactes esporàdics amb fenicis, grecs i cartaginesos.
La romanització començà l’any –122 amb la conquesta de les Balears per Q. Metel, però pot afirmar-se que la cultura talaiòtica hi subsistí fins al segle I. El cristianisme va arribar a l’illa cap al segle IV (ho testimonien les restes de diverses basíliques paleocristianes). Cap a l’any 427 els vàndals van conquerir Menorca, potser per poc temps i sense gaire efectivitat, però el fet va desconnectar l’illa del món i hi va encetar una etapa d’extrem aïllament, d’inseguretat i de decadència econòmica que es degué prolongar fins a la tardana conquesta musulmana, bé que amb breus parèntesis de contactes amb bizantins i normands. Els musulmans no es van instal·lar a l’illa fins al 903, però, malgrat la brevetat relativa de l’estada, l’illa va estar molt influïda per la civilització islàmica. Al principi, l’illa va dependre del califat i, després, dels taifes de Mallorca i de Dénia. Quan Jaume I va haver conquerit Mallorca (1229), Menorca, que no arribà a ésser envaïda, es va declarar nominalment tributària de la corona catalano-aragonesa; però l’any 1287, i tot i que l’illa pertanyia jurídicament al regne de Mallorca, Alfons II de Catalunya la va conquerir per la força de les armes i la repoblà parcialment.
En aquella època Menorca gaudí de l’esplendor nàutica i comercial catalana i d’una certa prosperitat en l’economia, basada en la cria de bestiar oví per a la producció de llana; però a la fi del segle XIV inicià una forta decadència econòmica i demogràfica motivada per una nova etapa d’aïllament, en la qual les fams (a causa de la precarietat de la producció agrícola) i les epidèmies van fer estralls a l’illa. La situació va empitjorar amb les lluites socials entre l’aristocràcia i la pagesia, semblants a les de Mallorca i, després, entroncades amb la guerra entre Joan II i la Generalitat. Al segle XVI la situació va empitjorar a causa de les incursions de pirates barbarescos que amenaçaven amb la despoblació de l’illa. Al segle XVII va començar una tímida recuperació econòmica amb la renaixença de la marina i de l’agricultura.
Durant la guerra de Successió fou conquerida per les forces angleses aliades de l’arxiduc Carles III; poc després Anglaterra assolí a Utrecht (1713) la possessió de l’illa. Amb la presència anglesa, Menorca va entrar plenament en el món modern i Maó i el seu port esdevingueren un empori de marins, meitat comerciants, meitat pirates, que lluitaven en cors sota bandera anglesa contra vaixells i ports hispànics i francesos. Al camp, la política il·lustrada del governador anglès Richard Kane va impulsar el desenvolupament i la modernització de l’agricultura. El segle XVIII va ésser anglès per a l’illa, llevat d’uns breus parèntesis de dominació francesa i espanyola, i quant, al començament del XIX, Menorca va retornar a Espanya, la puixant marina menorquina encara va conservar durant uns quants anys la importància que havia tingut, comerciant amb blat del mar Negre; quan aquest comerç s’acabà, per les lleis proteccionistes del 1820, molts menorquins emigraren a Algèria. A la fi del segle una modesta industrialització (sabateria, bijuteria) reanimà la vida insular.
El notable desenvolupament cultural de la població durant el segle XVIII es va prolongar durant el XIX, i l’illa va ésser un focus important de cultura; hi van excel·lir escriptors i erudits com Joan Ramis i Ramis, dramaturg que va emprar la llengua catalana en moltes de les seves obres, entre altres raons perquè el català havia estat llengua oficial durant la dominació britànica. L’any 1936 i durant tota la guerra civil, fins a la rendició (febrer 1939), Menorca va ésser l’única illa de les Balears pertanyent a l’Espanya republicana. A la fi del règim franquista, l’illa passà a formar part de la comunitat autonòmica de les Illes Balears, regida per un Estatut d’autonomia. Dins aquest sistema administratiu, compta amb un Consell Insular propi.
ART.- A Menorca es desenvolupà una cultura similar a la de Mallorca, relacionada amb la d’Argar, influïda per diversos corrents mediterranis. Els monuments artístics menorquins pertanyen quasi exclusivament a la cultura talaiòtica de l’edat del bronze. És tracta de construccions megalítiques de notables proporcions i originalitat. El tipus més important són els talaiots (torratxes troncocòniques, sovint massisses), gairebé tots situats al sud de l’illa, les taules (enormes T majúscules, construïdes amb dues lloses de pedra calcària i situades al centre d’un cercle de pilastres), que no existeixen a cap altra illa de les Balears, i les navetes (edificacions sepulcrals de forma de barca invertida). Talaiots i taules apareixen sempre entre les ruïnes de poblats, mentre que les navetes acostumen a ésser aïllades. L’autèntica funció d’aquests monuments és encara un enigma: el millor conservat d’aquest període és la naveta dels Tudons (Ciutadella). La cultura megalítica menorquina durà fins a l’era cristiana. L’etapa romana deixà escasses petges artístiques, a excepció de les restes de quatre basíliques paleocristianes, dues amb sòl de mosaics de temes geomètrics i figuratius (símbols eucarístics). La dominació musulmana no deixà testimonis artístics.
Després de la reconquesta cristiana fou construïda l’actual catedral de Ciutadella, gòtica d’una sola nau i d’estil molt depurat, i altres monuments, avui desapareguts. Al segle XVII foren construïts, també a Ciutadella, diferents palaus barrocs, molt sobris i de notable originalitat, i alguns convents d’estil semblant. Al segle XVIII foren construïts a Maó convents d’estil barroc provincià i una església pseudobizantina per a la colònia grega ortodoxa. Del regnat d’Isabel II de Borbó data la construcció del fort de la Mola (1852), convertit poc després en presó militar.
Municipi de l’Horta (País Valencià): 4,42 km2, 3 m alt, 3.920 hab (2014)
Situat a la zona costanera, al nord de la ciutat de València.
Tot el terme és d’horta (tarongers, tota mena d’hortalisses i també arròs), regada per la sèquia de Montcada. La ramaderia estabulada completa, amb el regadiu, l’activitat econòmica del municipi. Darrerament ha estat instal·lat al terme un gran polígon industrial que ha provocat un moderat creixement de la població.
El poble, que havia estat una alqueria durant l’època musulmana, agrupa, pràcticament, tota la població del municipi, i s’anà desenvolupant al voltant del santuari de la Mare de Déu d’Albuixec (imatge venerada des del segle XV), i de l’hostatgeria construïda el 1636. El 1783 fou bastida la nova església, que depengué durant molt de temps de Massamagrell.
Municipi de la Foia de Bunyol (País Valencià): 27,36 km2, 320 m alt, 1.185 hab (2014)
(cast: Alborache) A la zona de llengua castellana del País Valencià. Està situat a la part més baixa i plana de la vall del riu de Bunyol. La part més muntanyosa, els vessants septentrionals de la serra de Dosaigües, és coberta de pinedes i brolla de romaní.
La base de l’economia local és l’agricultura de secà (garrofers, oliveres, vinya i cereals), que ocupa principalment la part septentrional del terme. El regadiu, la ramaderia (ovina) i la indústria paperera completen les activitats econòmiques. Els indrets no conreables són dedicats al pasturatge. Àrea comercial de València.
El poble és situat damunt un tossal, a la dreta del riu de Bunyol. Després de l’expulsió dels moriscs, el seu senyor, el comte de Bunyol, atorgà carta de població el 1611. Fou anex de Setaigües fins al 1794.
Municipi de l’Horta (País Valencià): 8,27 km2, 6 m alt, 23.572 hab (2014)
Situat al nord de la ciutat de València, a la plana al·luvial costanera, a banda i banda del barranc de Carraixet, oberta al mar per la platja d’Alboraia.
La principal activitat econòmica del municipi és l’agricultura de regadiu, alimentada per les sèquies de Rascanya, de Mestalla i de Tormos; a banda de les hortalisses, destaca el conreu de la xufla, base de la coneguda indústria local de l’orxata de xufla. La ramaderia tingué importància i la indústria s’ha desenvolupat en petites empreses provinents de la capital. Àrea comercial de València. La població ha augmentat considerablement.
El poble, una important alqueria en època musulmana, situat a la banda dreta del barranc de Carraixet, tendeix actualment a fusionar-se amb l’àrea urbana de la ciutat de València. L’església parroquial de Santa Maria, d’estil barroc, és del segle XVIII.
Dades dels Països Catalans 