Comarca del País Valencià: 1.358,7 km², 17.936 hab (2007), densitat: 13,20 h/km², capital: Xelva

(cast: La Serranía o Los Serranos) Situada entre el Camp de Túria (est), la Foia de Bunyol (sud), la Plana d’Utiel (oest i sud-oest), Aragó (nord) i Castella (nord-oest).

Constituïda per 19 municipis: les Alcubles – Alpont – Andilla – Ares dels Olms – Benaixeve – Bugarra – Calles – Domenyo – Figueroles de Domenyo – la Iessa – la Llosa del Bisbe – Pedralba – Sot de Xera – Titaigües – Toixa – el Villar – Xelva – Xestalgar – Xulella

GEOGRAFIA FÍSICA: Forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i les muntanyes centrals del País Valencià, i comprèn la conca mitjana del Túria, que travessa la comarca en direcció nord-oest – sud-est. Està formada per terrenys cretacis i juràssics, orientats en suaus plecs de nord-oest a sud-est, amb falles longitudinals i tallats pel Túria i els seus afluents (el Toixa i el Xera), amb una altitud mitjana entre els 700 i els 800 m. La comarca, perfectament delimitada, està separada d’Aragó, al sector més septentrional, per la serra del Sabinar (1.511 m alt); a l’oest, pels contraforts de la serra de Mira, que la separen de Castella, i al sud per un sinclinal cretaci format per les serres de la Talaia (1.157 m ) i de Santa Maria (1.135 m) i per un anticlinal juràssic (serra d’Utiel, 1.306 m, i del Tejo, 1.251 m) que s’estén cap al sud-est, per on el Túria penetra al Camp de Túria, i els límits són més imprecisos.

El clima, mediterrani, té aquí trets continentals, amb hiverns molt freds i estius no gaire calorosos. La mitjana del mes de gener és de 4ºC, i la del mes d’agost de 22ºC. Les precipitacions, de caire equinoccial, són de l’ordre de 400 a 500 mm, i els mesos més plujosos són el maig i el novembre. A Alpont les precipitacions mitjanes són de 475 mm, a Xelva de 430 mm, i a Benaixeve de 385 mm; a les serres meridionals, més obertes a la influència marítima, s’assoleixen prop de 600 mm (al pantà de Loriguilla, 589 mm).

Hidrogràficament forma part de la conca del Túria, que després de córrer per la depressió de Terol-Ademús penetra a la comarca dels Serrans a través de profundes gorges. Per l’esquerra rep el Toixa, i per la dreta el Xera. A Domenyo, després de rebre el Toixa, té un cabal d’11 m³/seg; les crescudes són fortes i per tal de regular-ne l’aigua s’han construït els pantans de Buseo, al riu de Xera, i els de Benaixeve i Loriguilla, al Túria; la construcció d’aquestes obres hidràuliques obligà el desplaçament de diferents nuclis de població, fins i tot fora de la comarca. La vegetació és pobra, amb predomini del pi blanc i de l’alzina, que substitueix la màquia de garric i l’alçot.

POBLACIÓ: Els Serrans, com les altres comarques interiors valencianes, és molt poc poblada (13,2 h/km²), molt per sota de la mitjana valenciana. Un creixement vegetatiu escàs i un saldo migratori negatiu han estat les causes de la disminució de la població des del 1900; només durant els períodes de 1900-20 i 1940-50 la despoblació s’aturà, però a partir del 1950 el descens s’accelerà. L’any 1920, tot i que la població dels Serrans havia crescut en xifres absolutes, ja hi havia cinc municipis que havien perdut població respecte al 1900, i l’any 1981 només dos municipis, Figueroles de Domenyo i Loriguilla, tenien un nombre d’habitants superior al del 1900, tot i que des del 1950 també perdien població; i els altres també havien perdut població respecte del 1900, alguns fins i tot el 50%. El 1996, dels 18 municipis que componen la comarca, tan sols quatre tenien més de 1.000 h (Xelva, el Villar, Toixà i Pedralba).

ECONOMIA: L’economia és bàsicament agrícola, amb predomini del secà, que a les terres altes és representat pels cereals, i a les més baixes per oliveres i vinya (raïm per a vi). Al fons de les valls hi ha regadiu, que representa poc més de l’1% de les terres conreades, amb conreus d’hortalisses i d’arbres fruiters (pomeres, pereres i presseguers). Les aigües del Túria reguen petites contrades al municipi de Xestalgar, de Toixa i Xelva. La ramaderia complementa l’economia del sector primari; hi sobresurt l’ovina, que aprofita els pasturatges dels vessants muntanyosos, i la porcina. Les deficients condicions de la xarxa de comunicacions i la manca de tradició artesanal i industrial de la comarca han estat un obstacle per a la industrialització de la zona; malgrat tot, s’hi troben petits establiments dedicats al tèxtil, a la ceràmica, al vidre, a la fusta, a banda dels jaciments de caolí, localitzats al municipi de la Iessa, i la indústria del ciment a Benaixeve. Pel fet de trobar-se al bell mig de comarques amb una certa activitat comercial i industrial, la comarca dels Serrans no té entitat com a centre d’atracció, i depèn, en el seu conjunt, dels centres comarcals de la Plana d’Utiel i del Camp de Túria.

HISTÒRIA: El poblament prehistòric de la comarca no és ben conegut, puix que les investigacions no han estat fins ara gaire intenses, llevat d’algun poble concret. Hi ha indicis que permeten de suposar que hi són representades les principals etapes prehistòriques identificades a la resta del País Valencià. Els testimonis més clars de poblament comencen al segon mil·lenni aC, amb els poblats de la cultura del bronze valencià, com el del Puntal de Cambra, del Villar i després amb els poblats ibèrics, cap dels quals no ha estat excavat intensament. La romanització fou intensa, a nivell rural: a la rodalia del Villar són coneguts una vintena de jaciments, i es conserva un vestigi monumental important, un aqüeducte, a Xelva. Durant l’època musulmana es bastiren els principals castells de la comarca: Alpont, Domenyo i Sot; la desorganització del món musulmà amb la caiguda del califat de Còrdova el 1031 permeté la creació de la taifa d’Alpont, que fou tributària del Cid; el 1092 acabà la seva existència davant els almoràvits.

La conquesta cristiana cap al 1236 traslladà el centre comarcal a Xelva, de la qual depenien part dels municipis actuals (Benaixeve, Calles, Domenyo, Figueroles), poblats per moriscs i repoblats després del 1609; Alpont centrà les terres del nord, i se’n segregaren diferents municipis (la Iessa). Jurídicament eren llocs de reialenc les terres d’Alpont (Alpont, Ares, la Iessa i Titagües); al duc de Vilafermosa pertanyien Xelva, Toixa, Benaixeve i Bugarra, i a la mitra de València el Villar, la Llosa i Xulella; la resta dels pobles es dividia entre el comtat de Villanueva i el d’Almenara, el ducat d’Almodóvar i el baró d’Andilla.

Administrativament els Serrans depengué de la governació de València. Amb la divisió provincial de 1883 fou inclòs a la província de València i fou dividit entre els partits judicials de Xelva i del Villar, excepte Pedralba, que fou del de Llíria; darrerament ha estat inclòs en aquest darrer. Eclesiàsticament es dividí entre els bisbats de Sogorb (l’oest i el nord de la comarca) i de València (l’est i el sud: el curs del Túria fins a Xulella inclusivament, la vall del riu de Xera, el Villar i la Llosa del Bisbe). La reorganització del 1960 traslladà tota la comarca al bisbat de València.