(o Eixortà) Alineació muntanyosa que travessa els termes de Beniardà, Benimantell, Guadalest i Callosa d’En Sarrià i empalma la Serrella, a l’oest, amb la serra d’Almèdia, a l’est.
El buc de la serra, constituït de materials de predomini eocènic i amb tectònica pre-bètica, és fallat al nord i al sud per les falles de Bolulla i Guadalest. Alzinars petits s’intercalen a la garriga i als conreus sobre bancals. Culmina al Morro Blau (1.126 m) i al tossal dels Parats (1.218 m).
Vall de la comarca, solcada pel riu Guadalest, afluent de l’Algar, delimitada pels vessants meridionals de la Serrella i de la serra de la Xortà i els septentrionals de la d’Aitana.
Ocupa una extensió d’uns 121 km2. una part dels quals s’han aprofitat per a la construcció del pantà de Guadalest.
Fou el centre de la baronia i marquesat de Guadalest.
Riu, que, procedent de les serres de la Serrella i Aitana, segueix en direcció nord-oest – sud-est i forma, a la conca alta, la vall de Guadalest, on fou construït l’embassament de Guadalest, i, a la baixa, la vall de Callosa (entre les serres de la Xortà i de Bèrnia, al nord, i el Puigcampana, al sud), on s’uneix amb l’Algar.
S’aprofita per a regatges (conreus d’horta), i rega, juntament amb l’Algar, tot el curs baix fins a la desembocadura al Mediterrani, la qual té lloc al centre de la badia d’Altea.
Riu (43 km de longitud). Neix al vessant nord de la Serrella i de la serra de la Xortà, que, després de rebre el barranc de Malfí, solca longitudinalment les darreres carenes prebètiques.
Al curs alt forma la vall de Pop, al peu de la serra de Laguar, i al curs mitjà origina l’ampla vall de Xaló, entre el tossal Gran i el coll de Rates. Al municipi de Llíber pren la direcció sud-oest – nord-est, i, encaixat entre la serra del Castellar (al sud) i la del Montgó (al nord), passa pel coll de Gata i per Gata Gorgos.
Desemboca a l’angle septentrional de la badia de Xàbia, entre els caps de Sant Antoni i de Sant Martí. Se’n deriven escassos regatges (a Pedreguer i a Benidoleig).
També és conegut amb el nom de riu de Xaló o de Benigembla.
(Comtat / Marina Baixa / Alcoià)
(o riu de Penàguila) Afluent dretà del riu d’Alcoi, que neix al port de Confrides, passà pels termes de Penàguila i Benilloba i desemboca al seu col·lector prop de Cocentaina.
Rep, per la dreta, el barranc de Seta.
(Alacantí / Marina Baixa)
(o el Cabeçó d’Or) Serra que separa el canal de Xixona de la vall de Relleu, entre les dues comarques, de direcció sud-nord, al sud de la serra de la Grana; culmina al tossal del Cabeçó (1.205 m alt).
Fou frontera meridional del Regne de València entre la reconquesta i el 1304.
L’antic castell del Cabeçó era emplaçat dins el terme de Relleu de la Marina.
Dóna nom a un enclavament de l’Alacantí entre els d’Aigües de Busot i de Relleu de la Marina que comprèn la capçalera del barranc d’Aigües Baixes.
Alineació subbètica, amb orientació oest-est. Té una longitud de prop de 9 km entre el riu d’Algar (7 km des del coll de Bèrnia, depressió de 827 m alt) i el barranc del Mascarat, tall de gairebé 300 m de profunditat.
És constituïda essencialment per calcàries juràssiques, que configuren espadats de fins prop de 300 m, com la gorja espectacular del Mascarat. Culmina al puig de Bérnia (1.128 m alt).
Focus de la rebel·lió dels moriscos del País Valencià (1526). Felip II féu reconstruir (1570) l’antiga fortificació de Bèrnia per tal d’aïllar-los.
Muntanya, un dels darrers contraforts orientals del massís d’Aitana, al sud de la vall de Callosa.
Riu que neix al sud del coll de Rates, al límit amb la Marina Alta. La seva capçalera és la vall de Tàrbena, compresa entre la serra del Carrascar de Parcent (al nord), la serra de la Xortà i la serra d’Almèdia (a l’oest) i la serra de Bèrnia (a l’est).
Poc abans del despoblat d’Algar (que li ha donat el nom), el riu entra a la vall de Callosa on, al límit entre els municipis de Callosa d’en Sarrià i d’Altea, rep, per la dreta, el Guadalest; a la conca d’aquest darrer, hom construí un pantà per als regadius de la vall baixa del riu d’Algar.
Desemboca al mar, al nord de la vila d’Altea.
Comarca del País Valencià: 578,8 km2, 193.914 hab (2011), densitat: 335,03 h/km2, capital: la Vila Joiosa
Situada a la regió d’Alacant, al sud del promontori de la Nau, entre les comarques de la Marina Alta (nord), l’Alcoià i el Comtat (oest) i l’Alacantí (sud), i coneguda també per la Marina o la Marina Meridional.
Està formada per 18 municipis: l’Alfàs del Pi – Altea – Beniardà – Benidorm – Benifato – Benimantell – Bolulla – Callosa d’en Sarrià – Confrides – Finestrat – Guadalest – la Nucia – Orxeta – Polop – Relleu – Sella – Tàrbena – la Vila Joiosa
GEOGRAFIA FÍSICA: Situada al vessant meridional dels darrers contraforts orientals de les serralades Pre-bètica i Subbètica, comprèn les conques dels rius d’Algar i Sella, entre la zona costanera delimitada pel cap de Moraira i les platges de la Vila Joiosa, i les serres de Bèrnia, Cabeçó i Aitana, pel sector interior. La costa està constituïda per arcs de sorres al·luvials i pels alts penyals formats per les serres que s’endinsen al mar. Les platges més importants són la Raconada de Calp, l’olla d’Altea i la badia de Benidorm.
El clima, mediterrani, presenta dues zones ben diferenciades: la del litoral, amb una temperatura mitjana anual de 18ºC, i la de l’interior, al sector muntanyós, on la temperatura mitjana anual baixa fins als 9ºC a la serra d’Aitana. Els estius són molt calorosos i secs a la costa, de 25 a 27ºC el mes d’agost, i hiverns suaus, amb mitjanes de 9 a 12ºC el mes de gener. Les precipitacions són de l’ordre dels 500 mm anuals, amb màxims a les zones muntanyoses (608 mm a Benimantell); més al sud, prop de la costa, però, la barrera de muntanyes impedeix l’arribada de la depressió atmosfèrica balear causant de les pluges del sector nord, per la qual cosa s’enregistren temperatures més altes i pluges menys freqüents (343 mm a Benidorm i 382 a Relleu), amb què s’inicia la zona climàtica subàrida del sud-est peninsular. A Benidorm, el nombre de dies amb pluja és de 16 a l’any. El màxim pluviomètric s’enregistra durant els mesos de setembre i octubre, i un altre màxim secundari a la primavera (abril i maig); el mes més sec és el de juliol.
Els rius de la comarca són de règim torrencial mediterrani, i els principals són el Sella, al sud, i l’Algar i el Guadalest, al nord.
La vegetació és pobra i els boscs de pins només tenen una extensió important al sector muntanyós de Sella. Hi predomina, en canvi, la vegetació de garriga (farigola) i a la zona de clima àrid començen a aparèixer les formacions estepàries.
POBLACIÓ: Un procés de despoblació continu i ininterromput caracteritza els primers anys del segle XX. Aquesta minva de la població (9%) fou a causa de la baixa natalitat i l’emigració, canalitzada ja des de mitjan segle XIX cap a Algèria, i què a partir del 1910 s’incrementà a causa de la crisi de la fil·loxera. L’any 1960 només cinc municipis havien augmentat de població respecte al 1900: Altea, Benidorm, Benissa, Callosa d’En Sarrià i la Vila Joiosa, que es beneficiaren del desequilibri comarcal i acolliren part de la població emigrada dels pobles de l’interior. A partir del 1960, però, el fenomen turístic, amb una afluència considerable d’estrangers, que ja des de la darreria dels anys 1950 havien començat a freqüentar la Costa Blanca, i el retorn dels pieds noirs, que després de la independència d’Algèria, s’instal·laren als pobles dels seus avantpassats, significà un augment de vitalitat per a alguns pobles de la comarca: l’any 1970 la majoria dels municipis costaners havien sortit de l’estancament anterior i havien augmentat la població respecte al 1960; el cas més excepcional és el de Benidorm, que duplicà la població en deu anys (1960-70) amb un espectacular increment en decennis posteriors. Pel que fa a la dinàmica demogràfica es poden distingir tres sectors comarcals ben diferenciats: un de litoral, amb una tendència al creixement, a causa principalment del procés d’absorció de població immigrada de l’interior de la comarca, de la Manxa, Múrcia i Andalusia, que presenta un comportament demogràfic molt actiu (alta natalitat); un altre sector caracteritzat per un increment moderat de població, que correspondria al sector central de la comarca, que rep la influència beneficiosa de la proximitat costanera, i per últim, un d’interior, amb marcada regressió demogràfica i tendència al despoblament. La densitat mitjana l’any 1981 era de 140,2 h/km2. El 1996 va passar a ser de 208 h/km2, però aquesta xifra no reflecteix la realitat, ja que cal distingir un sector litoral molt densament poblat, amb una densitat de més de 450 h/km2, i un sector interior, amb una densitat inferior als 30 h/km2. Els municipis d’Altea, Benidorm i la Vila Joiosa concentren el 72% de la població comarcal.
ECONOMIA: Econòmicament, la importància de les activitats tradicionals (agricultura i pesca) perderen força a conseqüència de l’increment de la indústria turística, que des del 1960 ocupa un lloc preferent, bé que molt localitzat als nuclis urbans de la costa. L’agricultura de secà es basa en el conreu d’arbres fruiters (ametllers, molt estesos) i l’explotació d’oliveres i garrofers; el regadiu, alimentat pels embassaments de Sella d’Amadòrio i Guadalest, es dedica al conreu de cítrics (tarongers i llimoners) i productes d’horta (tomàquets, carxofes, etc). La pesca manté una certa activitat als ports de la Vila Joiosa i en especial al d’Altea. El sector secundari no ocupa un lloc preeminent en l’economia de la comarca; tanmateix, són importants els subsectors de l’alimentació, de la fusta (mobles) i les arts gràfiques.
El turisme i el sector dels serveis són la base de l’actual economia i el factor decisiu del desenvolupament. Ja al segle XIX, fou important el turisme procedent de Castelló i del mateix País Valencià; però no fou fins al decenni del 1960, amb l’arribada massiva de turisme estranger, que la comarca es convertí en centre turístic de primer ordre (en especial Benidorm). Compta amb nombrosos establiments hotelers, càmpings, apartaments i allotjaments, que assoleixen un alt grau d’ocupació durant els mesos d’estiu; si bé el grau d’ocupació a la resta de l’any no és tan elevat, manté el seu caràcter turístic gràcies a l’arribada de nombrosa població estrangera (especialment jubilada), que estableix la seva residència permanent als municipis costaners, i gràcies també al turisme interior.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric és poc documentat, per manca d’excavacions suficients; hi ha indicis de la cultura del bronze valencià. Són més abundants les restes de poblats ibèrics: es destaquen els del tossal de la Cala de Benidorm i d’Altea la Vella. En el procés de romanització es destaca la Vila Joiosa, que, segons l’epigrafia, arribà a esdevenir un nucli urbà amb categoria de municipium, del qual hom ignora el nom romà. La resta del poblament fou dispers, amb vil·les d’economia agrícola i alguna amb indústria de conserva de peix, de les instal·lacions de la qual resten vestigis al lloc dit el Bany de la Reina. La capitalitat de la Vila Joiosa li prové de l’origen romà i de l’emplaçament, d’un gran valor estratègic i comercial. Fou emmurallada, i al segle XV, en ésser incorporada a la corona, esdevingué un dels caps de pont del poder reial en la zona, predominantment morisca i senyorial, entre el Xúquer i Alacant.
En la divisió corregimental del 1707 la comarca fou dividida entre els corregiments o les governacions de Dénia i d’Alcoi (al qual pertanyia la Vila Joiosa). La Vila entrà al segle XIX amb prop de 5.000 h, i l’agricultura, la pesca i el comerç li donaren una puixança econòmica que consolidà el seu paper històric de capital de la Marina. Benidorm, en el futur, pot amenaçar el seu lloc de preeminència comarcal i fer-se capdavanter de la Costa Blanca. La divisió en partits judicials del 1834 dividí la comarca entre els de la Vila Joiosa i de Callosa d’en Sarrià (el qual comprenia, també, algun sector marginal del Comtat i de la Marina Alta). Actualment el partit de Callosa ha estat suprimit i s’ha creat el de Benidorm.
Dades dels Països Catalans 