Arxiu d'etiquetes: 1826

Coll -varis bio-

Deixa un comentari

Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.

Antoni Martí Coll  (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII)  Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.

Francesc Coll  (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799)  Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.

Gaspar Coll  (Palma de Mallorca, 1757 – 1826)  Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.

Gaspar Ferran Coll  (Palma de Mallorca, 1826 – 1855)  Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.

Josep Sebastià Coll  (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX)  Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.

Lluís Coll  (Palma de Mallorca, 1656 – 1694)  Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.

Martí Coll  (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760)  Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.

Pere Coll  (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII)  Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.

Vicent Coll  (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805)  Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.

Cervelló -varis/es bio-

8 Respostes

Alemany de Cervelló  (Catalunya, segle X – segle XI)  Fill d’Hug de Cervelló i germà de Bonfill, a qui succeí, Geribert i Humbert de Cervelló. Fou pare de Guerau Alemany (I) de Cervelló.

Arnau Guillem (I) de Cervelló  (Catalunya, segle XV – 1478)  Fill de Berenguer Arnau (II) de Cervelló i de Queralt. Fou governador d’Eivissa (1461) i partidari del rei en la guerra contra Joan II (1462-72). El seu segon fill fou Jeroni Urbà de Cervelló i de Castre-Pinós.

Bernat de Cervelló  (Catalunya, segle XII)  Fill de Guerau Alemany (III) de Cervelló i germà de Guillem i de Guerau Alemany (IV). Fou el cap de la línia dels senyors de Selmella (que sembla que s’extingí al segle XIII).

Bernat Guillem de Cervelló  (Catalunya, segle XII – País Valencià, segle XIII)  (o Guillem)  Germà de Guerau (VI). Participà a la conquesta de València (1238). Jaume I de Catalunya el recompensà amb donacions a les terres conquerides. Així es produí la primera vinculació valenciana d’una branca dels Cervelló. Ha estat considerat, tradicionalment, pare de la que fou més tard beata Maria de Cervelló.

Elionor de Cervelló  (Catalunya, segle XV)  Muller del noble aragonès Artal de Luna. En restà vídua el 1419. Serví la reina Violant de Bar, la vídua de Joan I de Catalunya. Quan la reina morí (1431), en fou marmessora. Amb aquest caràcter intervingué a la venda de les viles de Borja i Magallón.

Guerau Alemany de Cervelló  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Durant les lluites civils de la minoritat de Jaume I el Conqueridor, combaté al bàndol de Nunyo Sanç I de Rosselló contra els Montcada i alguns parents seus, d’una banda, i contra els partidaris de l’infant Ferran, de l’altra. Es sotmeté als convenis de pau que acabaren amb les qüestions esmentades. A la fase final d’aquests tractes destacà com un dels gestors més eficaços.

Guillem Arnau de Cervelló  (Catalunya, segle XV)  Baró de la Llacuna, possessió de la branca principal del seu llinatge. Posà els seus dominis a disposició del rei Joan II el Sense Fe, el 1462. Facilità així el pas de les forces reials cap a Tarragona, a la fase inicial de la guerra contra Joan II. La Generalitat el declarà enemic de la terra. Era casat amb Elieta de Castro i Pinós. Un dels seus fills fou Jeroni Urbà de Cervelló, que s’establí a Sardenya.

Guillema de Cervelló  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Dama. Fou la segona muller del vescomte Dalmau III de Rocabertí.

Mònic de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1347)  Fill de Guillem (IV) de Cervelló i de Banyeres. Germà de Guerau i cosí d’Hug. Serví amb ells a Sardenya, on el seu pare era lloctinent reial. Morí també com ells a l’acció desastrosa dels Aidu di Turdu.

Pere Alemany de Cervelló  (Catalunya, segle XII)  Magnat. El 1149 assistí a la presa de Lleida, amb les forces de Ramon Berenguer IV de Barcelona, ajudats per les del comte Ermengol VI d’Urgell. Sembla que afavorí amb alguna donació el nou monestir de Santa Maria de Valldaura, nucli inicial del de Santes Creus.

Pere de Cervelló  (Sardenya, Itàlia, segle XVIII – 1826)  Baró de Samatzal. Darrer membre de la branca sarda de Samatzal.

Pere Guillem de Cervelló  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Seria un dels catorze primers que prengueren l’hàbit de la Mercè el 1218, quan l’orde fou fundada per sant Pere Nolasc, sota el patronatge del rei Jaume I.

Ramon Alemany de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – Esglésies, Sardenya, 1323)  Noble. Amb altres quatre membres del seu llinatge anà a l’expedició a Sardenya que dirigia l’infant Alfons, el 1323. Morí durant la campanya, al setge d’Esglésies.

Saura de Cervelló  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Dama. Es casà amb Guerau de Rocabertí, baró de Navata. El seu marit anà a la campanya de Sardenya de 1323 i hi morí.

Morera i Franco, Maria

(Barcelona, 12 febrer 1872 – 3 abril 1954)

Actriu. Filla de Josep Agustí Morera i Font (Vinaròs, Baix Maestrat, 1826 – Barcelona, 1886), que fou actor i director teatral.

Debutà als sis anys i al llarg de la seva carrera va treballar en les millors companyies del teatre català i es va especialitzar en papers característics.

Va interpretar obres d’Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias i Josep Maria de Sagarra, entre altres. Dels seus èxits es destaca La reina vella de Guimerà.

Foren germanes seves:

  • Elvira Morera i Franco  (Barcelona, segle XIX – 1903)  Actriu. Treballà com a primera actriu, durant sis anys, al teatre Olimpia. Després actuà amb Carlota de Mena, Enric Borràs i Miquel Rojas.
  • Josepa Morera i Franco  (Barcelona, segle XIX – 1908)  Actriu. Es retirà al casar-se als vint-i-sis anys. Després tornà al teatre com a actriu de caràcter. Al temps de la seva mort pertanyia a la companyia de Miquel Rojas.

Girona i Agrafel, Jaume

4 Respostes

(Barcelona, 25 juliol 1826 – Madrid, 3 octubre 1907)

Financer. Fill d’Ignasi Girona i Targa i germà de Manuel, Casimir i Ignasi, juntament amb els quals crearen nombroses empreses i la construcció del canal d’Urgell.

Fou també un dels fundadors del Banco de Castilla (1871).

Fou el pare de Jaume Girona i Canaleta (Barcelona, 1856 – 1896)  Banquer. Li fou concedit el comtat d’Eleta.

Giberga i Gibert, Antoni

2 Respostes

(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 18 octubre 1826 – Matanzas, Cuba, 1893)

Metge. Fill d’Antoni Giberga i Bosch. Pertanyia al partit liberal.

Es destacà secundant les campanyes dels patriotes cubans per aconseguir l’autonomia política.

Gatell i Folch, Joaquim

1 Resposta

(Altafulla, Tarragonès, 3 gener 1826 – Cadis, Andalusia, 13 maig 1879)

Explorador. Estudià al seminari de Tarragona i la carrera de dret a Barcelona.

Interessat pels països de l’Àfrica, estudià l’àrab. El 1859 anà a Algèria, i l’any 1861 va emprendre un viatge al Marroc, on simulà que es convertia a l’islamisme. Va ascendir a cap d’artilleria amb el nom de Caid Ismail.

Explorà les contrades del Nun, el Sus i Tekna (1864), on emmalaltí, i retornà a la Península Ibèrica, on va romandre fins al 1868, però tornà a l’Àfrica i va viatjar per l’oest d’Algèria i per Tunis.

L’any 1869 publicà L’Oued et le Tekna i va deixar les obres Revueltas en el Imperio de Marruecos en 1862, Descripción del Sus, Manual del viajero explorador en África, etc, publicades en castellà per José Gavira, el 1949.

Va morir quan preparava un tercer viatge.

Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i d’Ibáñez-Cuevas, Josep Francesc de

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 4 octubre 1764 – 16 juliol 1826)

Noble il·lustrat. Baró de Savassona i senyor d’Esparreguera, Olost i Cererols. Fill hereu d’Antoni de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i de Brossa, restaurador del nou palau de la família a Barcelona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès.

Vocal de la Junta Particular de Comerç del Principat i director de les escoles de dibuix i nàutica. Inspeccionà les obres de la Casa de Llotja i promogué la creació d’una escola de química i una altra d’arquitectura.

Reorganitzà el sometent del corregiment de Vic (1795). Fou diputat de la Junta Suprema de Catalunya (1808), vocal de la Suprema Junta del Regne (1808) i comissari de la Junta Central del regne de València (1809), on organitzà regiments militars, recollí cabals i inicià el camí de Trànsits de València.

A l’illa de León (Cadis) signà la proclama per la qual la Junta lliurà el comandament a la Regència (1810). Durant el període constitucional (1821-23) li foren embargats i subhastats els béns, que després recuperà en part.

Fanelli, Giuseppe

5 Respostes

(Itàlia, 1826 – 1877)

Anarquista. Arquitecte i enginyer. El comitè ginebrí de l’AIT li confià l’encàrrec d’establir relacions amb el moviment obrer espanyol i difondre els principis internacionalistes.

Al final d’octubre de 1868 arribà a Barcelona, i acompanyat per alguns republicans federals estigué a Tarragona, Tortosa, València i Madrid, fins al febrer de 1869, i aconseguí de constituir els primers grups d’obrers internacionalistes.

Codina i Vilà, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 1826 – 4 agost 1858)

Filòsof. Succeí Francesc Xavier Llorens i Barba com a professor de filosofia a l’Institut de Barcelona (1847); fou catedràtic de lògica i psicologia a la Universitat de Barcelona.

El 1853 traduí al castellà A system of logic… de John Stuart Mill. Influït, però, per Ramon Martí i d’Eixalà, evolucionà cap al psicologisme escocès, com ho reflecteixen les Lecciones de psicología y lógica que donà el curs 1856-57 i que els seus deixebles publicaren el 1857.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1852).

Carbó i d’Aloi, Narcís

1 Resposta

(Barcelona, 19 gener 1826 – 4 novembre 1890)

Metge. Durant l’exercici de la professió, ocupà diverses càtedres (de física i química mèdica, de toxicologia legal, d’higiene, de terapèutica, etc). Es dedicà especialment als estudis de micrografia, hidrologia, botànica i física.

Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1878 i 1887), de l’Acadèmia de Ciències (1866), de l’Institut Mèdic (1862), de l’Acadèmia de Medicina (1877-78), etc.

D’entre els seus escrits científics cal fer esment d’un notable treball sobre les aigües minerals: Catálogo general de las aguas minero-medicinales de España y del Extranjero, de antiguo y reciente uso, con indicación de su composición y aplicaciones terapéuticas (1889).