(Mataró, Maresme, 11 desembre 1826 – Palma de Mallorca, 8 gener 1889)
Compositor i metge. Era pilot de la marina mercant.
Escriví música religiosa, en la qual destaca una Missa, estrenada a Mataró (1852); música per a l’escena, seguint models italians.
La seva òpera Arnaldo d’Erill s’estrenà al Liceu de Barcelona el 1859.
(Barcelona, 25 juliol 1826 – Madrid, 3 octubre 1907)
Financer. Fill d’Ignasi Girona i Targa i germà de Manuel, Casimir i Ignasi, juntament amb els quals crearen nombroses empreses i la construcció del canal d’Urgell.
Fou també un dels fundadors del Banco de Castilla (1871).
Fou el pare de Jaume Girona i Canaleta (Barcelona, 1856 – 1896) Banquer. Li fou concedit el comtat d’Eleta.
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 18 octubre 1826 – Matanzas, Cuba, 1893)
Metge. Fill d’Antoni Giberga i Bosch. Pertanyia al partit liberal.
Es destacà secundant les campanyes dels patriotes cubans per aconseguir l’autonomia política.
(Altafulla, Tarragonès, 3 gener 1826 – Cadis, Andalusia, 13 maig 1879)
Explorador. Estudià al seminari de Tarragona i la carrera de dret a Barcelona.
Interessat pels països de l’Àfrica, estudià l’àrab. El 1859 anà a Algèria, i l’any 1861 va emprendre un viatge al Marroc, on simulà que es convertia a l’islamisme. Va ascendir a cap d’artilleria amb el nom de Caid Ismail.
Explorà les contrades del Nun, el Sus i Tekna (1864), on emmalaltí, i retornà a la Península Ibèrica, on va romandre fins al 1868, però tornà a l’Àfrica i va viatjar per l’oest d’Algèria i per Tunis.
L’any 1869 publicà L’Oued et le Tekna i va deixar les obres Revueltas en el Imperio de Marruecos en 1862, Descripción del Sus, Manual del viajero explorador en África, etc, publicades en castellà per José Gavira, el 1949.
Va morir quan preparava un tercer viatge.
(Vic, Osona, 4 octubre 1764 – 16 juliol 1826)
Noble il·lustrat. Baró de Savassona i senyor d’Esparreguera, Olost i Cererols. Fill hereu d’Antoni de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i de Brossa, restaurador del nou palau de la família a Barcelona, actual seu de l’Ateneu Barcelonès.
Vocal de la Junta Particular de Comerç del Principat i director de les escoles de dibuix i nàutica. Inspeccionà les obres de la Casa de Llotja i promogué la creació d’una escola de química i una altra d’arquitectura.
Reorganitzà el sometent del corregiment de Vic (1795). Fou diputat de la Junta Suprema de Catalunya (1808), vocal de la Suprema Junta del Regne (1808) i comissari de la Junta Central del regne de València (1809), on organitzà regiments militars, recollí cabals i inicià el camí de Trànsits de València.
A l’illa de León (Cadis) signà la proclama per la qual la Junta lliurà el comandament a la Regència (1810). Durant el període constitucional (1821-23) li foren embargats i subhastats els béns, que després recuperà en part.
(Itàlia, 1826 – 1877)
Anarquista. Arquitecte i enginyer. El comitè ginebrí de l’AIT li confià l’encàrrec d’establir relacions amb el moviment obrer espanyol i difondre els principis internacionalistes.
Al final d’octubre de 1868 arribà a Barcelona, i acompanyat per alguns republicans federals estigué a Tarragona, Tortosa, València i Madrid, fins al febrer de 1869, i aconseguí de constituir els primers grups d’obrers internacionalistes.
(Barcelona, 1826 – 4 agost 1858)
Filòsof. Succeí Francesc Xavier Llorens i Barba com a professor de filosofia a l’Institut de Barcelona (1847); fou catedràtic de lògica i psicologia a la Universitat de Barcelona.
El 1853 traduí al castellà A system of logic… de John Stuart Mill. Influït, però, per Ramon Martí i d’Eixalà, evolucionà cap al psicologisme escocès, com ho reflecteixen les Lecciones de psicología y lógica que donà el curs 1856-57 i que els seus deixebles publicaren el 1857.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1852).
(Barcelona, 19 gener 1826 – 4 novembre 1890)
Metge. Durant l’exercici de la professió, ocupà diverses càtedres (de física i química mèdica, de toxicologia legal, d’higiene, de terapèutica, etc). Es dedicà especialment als estudis de micrografia, hidrologia, botànica i física.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1878 i 1887), de l’Acadèmia de Ciències (1866), de l’Institut Mèdic (1862), de l’Acadèmia de Medicina (1877-78), etc.
D’entre els seus escrits científics cal fer esment d’un notable treball sobre les aigües minerals: Catálogo general de las aguas minero-medicinales de España y del Extranjero, de antiguo y reciente uso, con indicación de su composición y aplicaciones terapéuticas (1889).
(Ciutadella, Menorca, 1826 – Barcelona, 1863)
Metge i escriptor. El 1850 es llicencià en medicina a Barcelona. Mantingué a “El Barcelonés” una polèmica amb Marià Cubí sobre el magnetisme animal.
És autor de la novel·la històrica d’ambient menorquí Sor Águeda Ametller. Ajudà Francesc Piferrer en la confecció de l’obra sobre Catalunya: Recuerdos y bellezas de España. Escriví poesies en català, francès, castellà i llatí.
Pot ésser considerat com un dels primer menorquins adherits culturalment a la Renaixença.
(Barcelona, 26 maig 1826 – París, França, 3 març 1895)
Guitarrista i compositor. Actuà a París, com a guitarrista i professor de guitarra i hi publicà 10 Mélodies pour guitarre et chant i un Méthode de guitarre (1890), així com l’òpera Roger de Flor.
Dades dels Països Catalans 