(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat)
(o de Sant Antoni) Antic castell. Probablement bastit pels senyors de Cervelló.
Hom ha suposat que era emplaçat al turó de l’ermita de Sant Antoni (304 m alt).
Cervelló, castell nou de
4 Respostes
Arxiu de la categoria: Història
Cervelló, baronia de
(Baix Llobregat, segle X – )
Jurisdicció feudal que comprenia els termes de Cervelló, la Palma de Cervelló, Pallejà, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles de Llobregat, Vallirana i Oleseta, a la marca del Penedès.
Té l’origen en el castell termenal de Cervelló, que fou venut el 992 per Ramon Borrell i Ermengol, fills del comte Borrell II de Barcelona, a Bonfill, senyor del castell de Masquefa; els seus descendents adoptaren el nom de Cervelló i posseïren la baronia fins el 1297, que Guerau (VII) de Cervelló la vengué al rei Jaume II el Just per 130.000 sous barcelonesos. Passà a la casa comtal de Pallars.
El 1374 Roger de Comenge, vescomte de Bruniquel, fill i hereu d’Elionor de Pallars, la vengué a la reina Elionor de Sicília. Restà en poder de la corona fins que fou adquirida per la ciutat de Barcelona el 1390.
El 1411, però, la baronia fou adquirida pels Ballester, cognomenats Bellera per matrimoni, i passà a llurs successors, els Luna (1520), als Ansa (vers 1588), als Ivorra (vers 1596), als Copons (començament del segle XVIII), als Pinós (vers 1793) i als Sarriera (1857).
Cerignola, batalla de -1503-
(Pulla, Itàlia, 28 abril 1503)
Fet d’armes decisiu en la guerra entre Lluís XII de França i Ferran II el Catòlic per al repartiment del regne napolità, que havien arrabassat de comú acord a Frederic II de Nàpols.
L’exèrcit, que havia assolit de trencar el setge de Barletta pels francesos, era format per mercenaris catalans, castellans, gallecs i alemanys, sota el comandament suprem de Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capità. La infanteria (uns 4.500 homes) era comandada per Pedro Navarro i Diego de Paredes, mentre que l’artilleria ho era per Diego de Mendoza i Fabriccio Colonna, i la cavalleria, per Pere de Pau i Prospero Colonna.
Les forces franceses, especialment la cavalleria, toparen contra un parapet defensiu, que no assoliren de superar, i foren delmades pel foc contrari. Sofriren més de 3.000 baixes, entre les quals la de llur cap, Louis d’Armagnac, duc de Nemours.
Aquesta victòria, juntament amb la de Seminara, determinà la caiguda de la ciutat de Nàpols, la Capitanata i una gran part de la Basilicata en poder de la corona catalano-aragonesa.
Cerdanya, vescomtat de
(Catalunya, segle IX – segle XII)
Jurisdicció de l’antic comtat de Cerdanya. El primer vescomte conegut és Adalelm, mencionat el 862. El 913 ho era Ramon I, i el 925 l’hauria succeït Remesari, fill de Guilesinda, parenta del comte Miró II de Cerdanya.
Els comtes cerdans tenien semblantment delegats i lloctinents elegits per ells en el pagi de Conflent i de Berguedà. A la segona meitat del segle X el vescomtat de Cerdanya esdevingué hereditari i vinculat a un patrimoni familiar. El títol i el feu foren transmesos des d’aleshores d’una manera regular de pares a fills.
Vers el 1126 el vescomtat de Cerdanya fou incorporat a l’antic vescomtat d’Urgell. Cal atribuir a la seva desaparició prematura el manteniment de la denominació original del comtat en lloc de la d’algunes de les possessions hereditàries.
El 1081 hom troba un vescomte d’Urtx, Bernat Bernat, probablement fill del vescomte Bernat i germà del vescomte Ramon. El títol perdurà almenys fins el 1130.
Més tard, emparentats amb els barons de Mataplana, els Urtx donaren al Pallars la darrera dinastia comtal.
Cerdanya, vegueria de
(Catalunya, segle XII – segle XVII)
Antiga demarcació administrativa, constituïda a mitjan segle XII pel comtat de Cerdanya (exclosos el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà), amb Baridà com a sots-vegueria (perduda ben aviat la individualitat d’aquesta sots-vegueria, la vegueria fou anomenada també vegueria de Cerdanya i Baridà, nom que perdurava encara a la fi del segle XIV).
La vall de Ribes, dependent també del comtat de Cerdanya, conservà, per contra, la seva pròpia administració, almenys fins als segles XVI-XVII, que esdevingué sots-vegueria dependent de la vegueria de Camprodon. A la fi de l’edat mitjana, amb la dissolució de la vegueria d’Urgell, inclogué també l’Urgellet.
Amb la divisió de la Cerdanya entre les monarquies hispànica i francesa (1660), l’Alta Cerdanya fou incorporada a la província francesa del Rosselló com a vegueria de Cerdanya, amb capital a Sallagosa, la qual perdurà fins a la Revolució Francesa (1790), que fou incorporada al districte de Prada del departament dels Pirineus Orientals.
La resta de la Cerdanya i de la seva antiga vegueria prengué el nom de vegueria de Puigcerdà, el qual ja havia estat sovint utilitzat des de la fi de l’edat mitjana.
Cerdanya, comtat de
(Catalunya, 785 – 1659)
Territori pirinenc, a l’alta vall del Segre. Sorgit del pagus visigot en el territori dels ceretans i centrat al voltant de la ciutat romana de Llívia.
Des de vers 717 fins a vers 785 fou dominat pels musulmans. Pels volts d’aquella darrera data els seus habitants es posaren sota l’autoritat de Carlemany, el qual confià el govern al comte Borrell, un magnat local.
Cap al 821 el comtat era regit pel comte aragonès Asnar Galí i més tard pel seu fill Galí Asnar, però vers el 835 el govern passà a Sunifred I, fill de Bel·ló, comte de Carcassona,
Del 848 al 870, el comte de Cerdanya fou Salomó, probablement pertanyent a la mateixa família, a qui succeí Guifré I el Pilós, més tard (878) comte també de Barcelona, Girona i Osona. Durant aquests anys els comtes de Cerdanya també foren comtes del veí comtat d’Urgell.
El testament de Guifre el Pilós (897) separava Cerdanya per al seu segon fill Miró II el Jove, el qual vers 913 la unia al de Besalú. Mort Miró II (927), el comtat passà al seu fill gran Sunifred II, i a la mort d’aquest, al seu germà Oliba Cabreta, en morir aquest darrer (990), Cerdanya, amb els apèndixs del Conflent i del Berguedà, se separava definitivament de Besalú en la persona de Guifré, primogènit d’Oliba Cabreta i germà del cèlebre Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, i de Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Guifre fundà el monestir de Sant Martí del Canigó, on es retirà l’any 1035.
El seu fill i successor Ramon I (1035-68) fou un comte ambiciós i violent, que espolià el monestir de Cuixà, mantingué pugnes amb els seus veïns, els bisbes d’Urgell i els comtes de Besalú, i combaté contra l’Islam: va estendre la reconquesta fins a l’alta Segarra i percebé paries del rei de Lleida.
El seu fill i successor Guillem I (1068-95), casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona, obtingué la tutoria del seu jove nebot Ramon Berenguer, fill de l’assassinat Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082), i capitanejà l’oposició contra Berenguer Ramon II el Fratricida. De moment va semblar que el comte de Cerdanya succeiria al de Barcelona en l’hegemonia damunt els altres comtes catalans, alguns dels quals es declararen vassalls de Guillem I. Actiu repoblador, aquest comte fundà Vilafranca de Conflent i mantingué violentes pugnes amb el seu veí del Rosselló per la possessió del monestir de Cuixà, situat als seus dominis, però pertanyent des del punt de vista eclesiàstic al bisbat d’Elna.
El seu fill i successor, Guillem II (1095-1109), lluità a Terra Santa, on aconseguí de fer-se amb un principat (Gibel·let, Tortosa de Síria, Arga) a més del condomini de Trípoli amb Bertran de Tolosa, amb qui mantingué, per aquest motiu, aspres disputes, en una de les quals Guillem II morí d’accident, possiblement provocat pel seu rival.
El succeí el seu germà Bernat I (1109-17) que ja regia el comtat durant la seva absència. Aquest comte fou molt addicte al seu cosí i senyor Ramon Berenguer III de Barcelona, a qui acompanyà en l’expedició a Mallorca del 1114 i a favor del qual féu testament en morir (1117) sense successió.
Però fins al 1134 no aconseguiren els comtes de Barcelona fer efectiu el seu domini damunt els comtats de Cerdanya-Conflent-Berguedà, on un parent dels comtes cerdans, Guillem de Salsa, es mantingué fins aquella data, i així i tot la part occidental del comtat, que constituïa el patrimoni dels vescomtes de Cerdanya, passava als veïns vescomtes de Castellbó. Durant tota aquesta època d’independència cerdana la capital del comtat era Ix.
Cerdanya i Conflent estigueren incorporats a la casa de Barcelona fins al testament de Ramon Berenguer IV (1162), el qual, juntament amb el Rosselló, els llegà al seu segon fill Sanç I, si bé en qualitat de feus de la corona. Sanç, gran personatge dels regnats del seu germa Alfons I el Cast i del seu nebot Pere I el Catòlic, fundà la vila de Puigcerdà, d’aleshores ençà capital de la Cerdanya; deixà el govern dels comtats quan l’any 1181 fou designat comte de Provença.
Però el 1212 el seu fill Nunyo Sanç I obtenia la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, del seu cosí, el rei Pere el Catòlic, i els regí fins que va morir (1242), data en la qual, en no tenir successors, revertiren a la corona.
En virtut del testament de Jaume I de Catalunya, des del 1272 fins al 1344 la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, formà part del regne de Mallorca-Rosselló; durant la gran guerra contra França i els Anjou, de la darreria del segle XIII, fou sovint base d’operacions contra Catalunya, perquè els reis de Mallorca eren aliats dels enemics dels reis catalans, però també va sofrir diverses invasions per part d’aquests darrers.
Reincorporada definitivament a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós (1344), constituí una vegueria amb capital a Puigcerdà.
Però l’any 1659 la pau dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV de França adjudicava la porció oriental de Cerdanya, juntament amb els seus apèndixs del Conflent, el Capcir i la vall de Querol, a la monarquia francesa, excepció feta de la vila de Llívia, que quedà com a enclavament espanyol dins França.
Centralista, Insurrecció -1843/44-
(Catalunya, setembre 1843 – gener 1844)
Moviment revolucionari. Barcelona fou el focus principal, on se’l conegué amb el nom de la Jamància en al·lusió als cossos francs així anomenats.
La insurrecció, que advocava per la creació de juntes revolucionàries provincials i una de central, fou violentament reprimida pel govern.
Centelles, baronia de
(Osona, segle XI – 1599)
Jurisdicció feudal, centrada en el castell de Centelles o de Sant Esteve, que pertangué des del segle XI a la família Centelles, la qual prengué aquest cognom pel fet de la possessió del feu.
Als segles IX-X, el seu terme encloïa les actuals demarcacions de Centelles, Sant Martí de Centelles (amb Sant Miquel Sesperxes) i Sant Quirze Safaja (excepte Bertí), i era dividit en tratze vilars, tots sota la dependència eclesiàstica de Santa Coloma, la futura parròquia de la vila de Centelles, que esdevingué capital de la baronia.
Els dominis dels Centelles s’anaren ampliant pels territoris veïns: la fortalesa de Blancafort, prop de la Garriga (des del 1184); drets a la vall d’Osor (en feu del rei); el castell de Sentfores (en feu de la mitra de Vic); Manlleu, la domus de Bellpuig i el castell de Sameda (en part, des del 1249; del tot, des del 1380); Sentmenat (com a dot de la baronessa Biarnèsia de Montcada); Montmany (on ja tenien drets) i Gallifa (1357); Balenyà, Bertí i Valldaneu. Taradell, que ja dominaven almenys des del 1076, fou venut el 1292 als Cabrera.
El 1599 la baronia fou erigida en comtat del Castell de Centelles (dit també comtat de Centelles).
Cent Mil Fills de Sant Lluís -1823/24-
(Països Catalans, 14 abril 1823 – juny 1824)
Nom donat a l’exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó que penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim constitucional (Trienni Constitucional).
Als Països Catalans la resistència fou molt més dura que a la resta de l’estat espanyol. El quart cos de l’Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la frontera catalana el 14 d’abril amb 18.000 homes, ajudat per les forces absolutistes del baró d’Eroles (8.000 homes), que s’enfrontaren a les forces liberals del general Espoz y Mina (20.000 homes), les quals lluitaren aferrissadament.
La derrota de la Legió Liberal Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Francesc Milans del Bosch, que defensava Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya.
Barcelona, centre de la resistència, capitulà el 4 novembre 1823 i restà ocupada per l’exèrcit francès fins al 1827. València encara resistí fins al juny de 1824.
Cefís, batalla del -1311-
(plana de Beòcia, Grècia, 13 març 1311)
Combat lliurat entre els almogàvers de la Companyia Catalana i l’exèrcit de Gaulter I de Brienne, duc d’Atenes, a la vora del riu Cefís.
Els almogàvers, tot i que mancaven d’un comandament suprem, desviaren les aigües del riu i el convertiren, així, en aiguamoll. La cavalleria francesa restà encallada en el fang i fou totalment anihilada per la infanteria catalana, reforçada per 500 catalans mercenaris de Brienne que es negaren a lluitar a favor dels francesos.
Hi moriren Gualter de Brienne i la majoria dels seus cavallers; el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, i l’endemà elegiren com a capità Roger Desllor.
La batalla representà la fi de la vida errant de la Companyia Catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes.
