(Milà, Itàlia, 1625 – 1637)
Títol concedit a Albert Dameto i Cotoner, senyor de l’honor de Bellpuig (Artà) i de Banyuls, a Mallorca.
Fou suprimit a la seva mort i convertit en marquesat de Bellpuig.
Tornigo, marquesat de
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: Itàlia (hist)
Maira, ducat de
(Itàlia, segle XVIII)
Títol concedit el segle XVIII per l’emperador Carles III a Gertrudis de Vilana-Perles i Fàbregues, comtessa de Castelnovo, filla del primer marquès de Rialb.
Gaeta
(Laci, Itàlia)
Ciutat. El 1435 fou assetjada per Alfons IV de Catalunya i ocupada pels francesos el 1495; després de la batalla de Garigliano (1503) passà a poder de la monarquia hispànica, fins el 1707.
Esdevingué capital del regne de les Dues Sicílies (1860), fins que fou ocupada (1861) per les tropes de Garibaldi.
Frignani i Frignestani, baronia de
(Itàlia, segle XVII – )
Títol senyorial, vinculat el 1626, amb prèvia facultat reial, per Gaspar Pallavicino i Centurione, patrici genovès establert a València, on fou matriculat a la bossa de cavallers i es casà amb Elisabet de Joan.
Ha passat als Lamo de Espinosa.
Ischia, comtat d’
(Nàpols, Itàlia, segle XV)
Títol concedit el 1462 per Joan II de Catalunya a Joan de Torrelles i López de Gurrea, únic titular.
Consell Col·lateral de Nàpols
(Nàpols, Itàlia, 1516 – ? )
Organisme representatiu i assessor del virrei. Creat per Ferran II de Catalunya.
Era format, en un principi, per dos regents hispànics i un de napolità. Més tard el nombre fou augmentat fins a cinc. N’era president el mateix virrei i es reunia diàriament.
Rebia també el nom de Consell de Cancelleria. El càrrec de secretari tenia caràcter de secretari del rei.
Castell Nou de Nàpols
(Nàpols, Itàlia, segle XV – )
Edifici militar i residencial, construït per Alfons IV de Catalunya a mitjan segle XV. Forma un conjunt arquitectònic, sòlid i massís, amb muralles i buit torres emmerletades; es destaca l’arc triomfal d’entrada, entre dues torres de planta rodona, amb relleus al·legòrics a l’entrada del rei a Nàpols el 1446 i un escut monumental amb les barres catalanes.
La millor estança de l’interior és la gran sala construïda per l’arquitecte català Guillem Sagrera (1457), amb volta estrellada de 26 per 26 metres. A mig aire hi ha tribunes per als músics, amb arc escarser; al cim de la volta, un òcul circular hi deixa entrar la llum de l’exterior.
L’edifici ha estat restaurat modernament amb molt de respecte.
Barletta, desafiament de -1503-
(Barletta, Pulla, Itàlia, 13 setembre 1503)
Fet d’armes esdevingut durant la guerra entre Lluís XII de França i Ferran II de Catalunya per la possessió de la Capitanata.
El combat enfrontà tretze cavallers italians contra tretze de francesos, que foren vençuts per aquells.
Gènova, pacte de -1705-
(Gènova, Itàlia, 20 juny 1705)
Tractat entre els representants de Catalunya, Antoni de Peguera i d’Aimeric i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe.
Aquest tractat segellava l’aliança de Catalunya amb Anglaterra pel qual aquesta nació es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei-arxiduc Carles III.
Anglaterra es comprometia a fer respectar en tot cas les constitucions i les lleis de Catalunya.
Gènova, guerres contra
(Gènova, Itàlia, 1323 – finals segle XV)
Enfrontaments entre la corona catalano-aragonesa i la república marinera de Gènova, degut a l’expansió que la primera havia assolit en els darrers anys del regnat de Jaume II de Catalunya.
Els genovesos, que sempre havien estat enemics d’aquells que els podien fer la competència en la pràctica del comerç, ho havien de ser dels catalans, els quals trobaven en tots els mercats. Aquesta competència comercial i els mateixos afanys imperialistes de d’un i l’altra bàndol donarien lloc a una rivalitat que duraria quasi dos segles.
La causa fonamental que transformà aquesta rivalitat en guerra declarada fou la conquesta de Sardenya per part de Jaume II, atès que Gènova tenia grans interessos a l’illa.
La primera guerra entre Catalunya i Gènova es produí entre 1329 i 1336. La iniciativa partí dels consellers de Barcelona, que, juntament amb la ciutat de Palma de Mallorca, decidiren organitzar una poderosa armada. La intervenció d’Alfons III el Benigne no tingué lloc fins al 1331. La pau se signà el 1336.
La segona guerra catalano-genovesa es produí en temps de Pere III el Cerimoniós, entre 1351 i 1360, i la causa en fou també l’illa de Sardenya. Els genovesos s’aliaren amb Castella, i Catalunya, amb Venècia. Els genovesos foren vençuts a les batalles del Bòsfor (1352) i de l’Alguer (1353). Gènova llavors se sotmeté als Visconti de Milà. A començaments del segle XV, altra volta els genovesos foren derrotats
Durant el regnat d’Alfons IV el Magnànim es produí un altre episodi de la guerra per la supremacia del Mediterrani. La primera etapa fou durant 1420 i 1426. El Magnànim va renunciar a l’illa de Còrsega, a canvi de les bases de Portovenere i Lirici, al golf de Gènova. En l’etapa compresa entre 1435 i 1444, els catalans varen ésser derrotats a la batalla de Ponça (1435).
El 1454, Gènova fou assetjada per mar i per terra, i gràcies a la mort d’Alfons IV el Magnànim va ser alliberada. L’enfrontament, amb atacs corsaris, continuà fins al final del segle XV, i es debilità cada vegada més a causa de la decadència de Gènova.
Dades dels Països Catalans 