Arxiu d'etiquetes: Països Catalans (hist)

Franja de Ponent

21 Respostes

(Països Catalans) 

Llenca de territori: 5.008,0 km2, 51.803 hab (2007), del conjunt de terres catalanes, al límit occidental de Catalunya, que fou inclosa a partir de la divisió provincial (1822) en les províncies aragoneses.

Per tal de substituir-ne la denominació tradicional de Catalunya aragonesa, emprada per historiadors i filòlegs, Pau Vila proposà (1929) el de Marques de Ponent, modificat després del 1939 com a Marges de Ponent, però a les comarques més afectades ha estat preferit el terme Franja.

Després del 1975 la consciència del tret lingüístic diferencial arribà a l’Estatut d’Aragó, que assenyalà com a pròpies tres llengües: el castellà, l’aragonès (fabla) al Pirineu, i el català a l’Aragón catalán o Franja de Levante.

Aquesta franja comprèn les comarques de la Llitera, la Ribagorça aragonesa, una part de l’Alta Ribagorça, el Baix Cinca, una part de la Ribera d’Ebre, una part de la Terra Alta i la Matarranya.

Augusta, via

20 Respostes

(Països Catalans)

Antiga ruta romana que unia Hispània, a través del Pertús, amb les Gàl·lies i Itàlia.

Seguia en part una vella ruta que travessa Catalunya vorejant la costa mediterrània fins al sud de l’actual País Valencià, des d’on es dirigia cap a l’interior i arribava a Andalusia.

judeocatalà

Deixa un comentari

(Catalunya-Aragó, segle XIV – segle XV)

Antiga variant del català. Coneguda fins al 1492.

Pròpia dels jueus que residien al Principat de Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià.

Hospital de Sant Joan de Jerusalem, orde de l’

175 Respostes

(Països Catalans, 1108 – 1851)

(hospitalers) Orde religioso-militar. La primera donació documentada a l’Hospital en terres catalanes (un mas del terme del castell de Sarroca) és del 1108. Les donacions sovintejaren, i per rebre-les l’orde nomenà batlles especials dependents del priorat de Sant Gèli de Provença.

L’orde aviat prosperà, i la seva fama atragué nobles i particulars, com el rei d’Aragó Alfons I el Bataller, mort sense descendència, que deixà en testament (1131) el seu regne a l’orde de l’Hospital, al del Temple i al del Sant Sepulcre, disposició que no fou complerta.

La professió a l’orde de nobles i particulars, juntament amb l’increment progressiu dels seus béns, motivà la creació de priors, que tingueren a llur càrrec el regiment de les noves propietats; el primer prior documentat fou Guillem de Belmes (1149), nomenat magister in Aragonia et in Barchinona.

La participació dels hospitalers en el setge i la reconquesta de Tortosa (1148) fou recompensada per Ramon Berenguer IV de Barcelona amb la cessió, a més d’altres donacions, d’Amposta a favor de l’orde, la qual establí en el seu castell una de les seves cases més importants al Principat, i el seu prior prengué el títol de castellà d’Amposta, el qual vers el 1154 fou nomenat director de totes les cases fundades al Principat i a Aragó, reconegudes així independents del priorat de Sant Gèli de Provença.

D’altra banda, al país les propietats més importants foren organitzades en comandes i confiades a l’administració d’un frare, el comanador, el qual centralitzava els productes i les rendes del seu districte i enviava després la seva contribució al gran mestre per tal d’atendre les necessitats de l’Hospital de Jerusalem. El comanador regia també la comunitat de membres de l’orde que residien dins una mateixa casa religiosa i que podien ésser frares, cavallers, sergents i capellans, i donats i donades. Cal assenyalar també l’existència de convents femenins de monges hospitaleres, com el de Cervera, que ja funcionaven a la fi del segle XII, i sobretot el d’Alguaire, fundat vers el 1250.

Fou important la contribució dels hospitalers a la tasca de la reconquesta: a més de la citada conquesta de Tortosa (1148), intervingueren, en temps del gran castellà d’Amposta Hug de Fullalquer, en la de Mallorca (1228) i en la de València (1238).

Després de l’extinció de l’orde del Temple (1312), els béns d’aquests, a excepció de la major part dels de València, foren atribuïts als hospitalers (1317). Aquesta assignació provocà el desmembrament de la castellania d’Amposta i la creació d’un nou districte, el gran priorat de Catalunya, limitats ambdós per l’Ebre i el Segre i el segon dels quals comprenia les antigues comandes de l’Hospital i del Temple del Principat de Catalunya amb el comtat de Rosselló i Cerdanya i la batllia de Mallorca (1319).

El segle XIV fou el moment de màxim apogeu econòmic, social i polític de l’orde. D’altra banda, fou també en aquest temps que l’Hospital donà figures excepcionals, com el gran mestre Juan Fernández de Heredia (1377-96), el qual anteriorment havia estat castellà d’Amposta (1341-76), i com el gran prior de Catalunya Guillem de Guimerà.

Al segle XV l’orde entrà en un període de decadència, agreujada pel gran dispendi d’homes i de numerari que suposava el manteniment de Rodes, residència del gran mestre i de la seva cort. En aquesta centúria, dos grans mestres foren catalans: Antoni de Fluvià (1421-37) i Pere Ramon Sacosta (1461-67). Aquest escindí el 1462 l’antiga llengua d’Espanya en dues, la llengua d’Aragó i la de Castella-Portugal.

El 1522 l’orde rebé un cop molt fort quan els turcs prengueren Rodes. Llavors els hospitalers, que pretenien Menorca, reberen en feu, de l’emperador Carles V, l’illa de Malta. El 1814 l’illa passà al domini d’Anglaterra, la qual es negà a tornar-la als hospitalers, davant el fet que el capítol general de Castella i d’Aragó celebrat a Saragossa el 1802 reconegués com a gran mestre Carles IV.

La branca espanyola de l’orde subsistí precàriament fins el 1851, data en la qual, pel concordat entre la Santa Seu i l’estat espanyol, fou extingida. Els hospitalers catalans empraren, fins al començament del segle XIX, el català com a única llengua oficial.

Guerra Civil Espanyola -1936/39-

669 Respostes

(Països Catalans, 18 juliol 1936 – 1 abril 1939)

Conflicte bèl·lic. L’aixecament d’un grup de militars de l’exèrcit espanyol, iniciat per les forces d’Àfrica, responia a un pla preconcebut des de febrer de 1936, arran de la victòria electoral del Front Popular, per sectors de l’exèrcit vinculats a organitzacions polítiques de dretes. La seva acció, que pretenia un triomf ràpid i efectiu, s’enfrontà amb l’oposició d’altres sectors militars, fidels a la legalitat republicana, i d’un moviment obrer enquadrat en la UGT i la CNT, especialment combatiu, que feren fracassar l’aixecament a les grans ciutats del país -Madrid, Barcelona, Bilbao, València, Santander, etc- mentre que triomfava a la majoria de ciutats castellanes, aragoneses, etc.

A Catalunya, on la situació a favor de la República es clarificà durant els dies 19 i 20 de juliol, el triomf fou capitalitzat per la CNT, que aprofitant la feblesa del poder institucional, va imposar un Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va actuar com un autèntic poder governamental dins els primers mesos de la guerra. Al mateix temps, l’esclat de la guerra va provocar una profunda onada d’anticlericalisme i una revolució social que es va concretar en forma de col·lectivitzacions agràries -a Catalunya no gaire importants- i industrials.

Durant l’estiu de 1936 una expedició catalana, comandada pel capità Alberto Bayo, va intentar sense èxit apoderar-se de Mallorca.

Amb l’objectiu de normalitzar la situació política, el setembre de 1936 es constituïa un consell de la Generalitat de Catalunya presidit per Josep Tarradellas, que integrava el conjunt de les forces antifeixistes existents a Catalunya, des de l’Acció Catalana Republicana fins al POUM i la CNT. Aquest “govern d’unitat” portaria a terme la tasca de legalitzar la revolució, amb l’aprovació del Decret de col·lectivitzacions i control obrer (octubre 1936) que va institucionalitzar un procés de transformacions que des de l’estiu es manifestava en nombrosos àmbits.

Des del 27 de juliol de 1936 hi havia també un Consell de l’Escola Nova Unificada que va elaborar una planificació de l’ensenyament, des de l’escola bressol als estudis universitaris, amb l’objectiu de posar fi als dèficits escolars. El 28 d’agost de 1936 es va crear un Consell general de la sanitat que va iniciar una tasca de comarcalització de la sanitat a Catalunya. I ben aviat començaren els debats sobre l’habitatge que culminaren en el Decret de municipalització de la propietat urbana (juny 1937). També es prengueren mesures per pal·liar la manca de moneda divisionària amb l’emissió, per part de la Generalitat, de bitllets de 10, 5 i 2,5 pessetes.

La revolució, però, va provocar tensions i enfrontaments entre les forces catalanes partidàries d’aprofundir el procés -CNT, FAI i POUM- i aquells altres favorables a alentir-lo –ERC i PSUC. La crisi governamental de desembre de 1936, amb l’exclusió del POUM de la Generalitat, obriria un període de dissidències que amb el teló de fons de tot un seguit de derrotes militars sofertes per la República des de l’inici de la guerra començaria a provocar els primers enfrontaments seriosos.

Els esdeveniments de la Fatarella (gener 1937), que provocaren 30 morts, els primers avalots que varen tenir lloc a Barcelona per la manca de queviures, l’assassinat de Roldán Cortada, destacat dirigent dels PSUC (abril 1937), i els enfrontaments de la Cerdanya, on va trobar la mort el dirigent anarquista Antonio Martín, culminaren en els fets de Maig de 1937, una guerra civil interna que va enfrontar durant una setmana pels carrers de Barcelona els dos blocs que s’havien constituït.

La fi de la lluita de barricades va comportar la caiguda del govern de Largo Caballero i la constitució d’un nou govern presidit per Juan Negrín, la pèrdua definitiva de l’hegemonia anarquista i la substitució per la del PCE-PSUC, el retrocés de les conquestes revolucionàries, i una dura repressió contra el POUM que va culminar amb la dissolució del partit i l’assassinat del seu secretari polític, Andreu Nin.

La desaparició del front del nord va comportar l’arribada a Catalunya d’una ingent onada de refugiats que pel novembre de 1938 sobrepassaven els 600.000, la majoria nens i dones. L’octubre de 1937 es produiria també el trasllat del govern de la República de València a Barcelona, amb la qual cosa s’inauguraria un període de divergències intergovernamentals entre la República i Catalunya que culminaria en la pèrdua progressiva de competències de govern per part de la Generalitat.

El 1938 va ser l’any de la militarització general de la societat. Després de la batalla de Terol, que havia exhaurit l’exèrcit republicà, Franco aprofità l’ocasió per emprendre una ofensiva que va fer retrocedir la línia de front al llarg dels rius Ebre i Segre. Mentre Franco arribava a terres catalanes, ocupant Lleida (abril 1938), Catalunya quedava separada de la resta del territori republicà.

En un context de desmoralització generalitzada, amb greus dificultats per subsistir en la rereguarda catalana, amb problemes polítics irresoluts i quan la necessitat de buscar una solució pacífica a la guerra esdevenia una preocupació generalitzada -el president de la República, Manuel Azaña, el dia 18 de juliol de 1938 havia pronunciat a Barcelona el discurs de les tres p: pau, pietat i perdó-, el govern va decidir portar a terme l’ofensiva més ambiciosa de tota la guerra, en el front de l’Ebre. Començava així la batalla més llarga i dura, iniciada el 25 de juliol de 1938, amb el pas del riu per l’exèrcit republicà per 12 punts diferents, que s’acabaria el 15 de novembre, quan el front va recuperar la seva configuració anterior.

La batalla de l’Ebre va exhaurir la capacitat militar de la República, de tal manera que quan Franco va decidir emprendre l’ofensiva final contra Catalunya (desembre 1938), es va trobar davant d’un exèrcit sense possibilitats de resistència: en no gaire més d’un mes, entre el 23 de desembre de 1938 i el 9 de febrer de 1939, es produïa l’ocupació de Catalunya.

generalitat, història de la

222 Respostes

(Catalunya-Aragó, segle XIV – 1716)

Delegació permanent de les corts. Té l’origen en l’organisme en el qual l’any 1289 les Corts Catalanes delegaren el mandat per a recaptar impostos durant un trienni i que es transformà en delegació permanent dins la segona meitat del segle XIV, moment en que també fou conegut per Diputació del General.

A principi del segle XV, l’organisme financer de recaptació i d’administració d’impostos s’anà transformant a poc a poc en un òrgan de govern fins que esdevingué la institució cabdal del Principat.

S’ocupà de la defensa, de vetllar pel respecte a les lleis de Catalunya, d’interpretar els acords de les Corts. Fins i tot, ocasionalment, en defensa de les Constitucions, dirigí la revolta dels catalans que s’enfrontaren al rei.

El poder polític s’anà perdent arran de les reformes que hi introduí Ferran II el Catòlic, fins que desaparegué del tot, i amb el poder, l’existència mateixa de la institució, quan Felip V de Borbó signà el decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, pel qual la Generalitat fou substituïda per l’Audiència i les diputacions.

guerra del Francès (1808-14)

Francès, guerra del -1808/14-

501 Respostes

(Països Catalans, 2 maig 1808 – 17 abril 1814)

(o guerra de la Independència)  Conflicte bèl·lic. Nom donat a la guerra contra Napoleó.

Als Països Catalans, la trajectòria de la guerra fou marginal al Principat i al País Valencià, i encara més a les Balears, on, gràcies a l’ajut de la flota anglesa, no es produí la invasió napoleònica: Menorca i, sobretot, Mallorca foren refugi dels resistents catalans i valencians i alhora una bona font de recursos frumentaris i militars, especialment al principi de la guerra.

La penetració francesa als Països Catalans es produí com a conseqüència del tractat de Fontainebleau (1807), que establia l’entrada de cossos d’exèrcit francesos per tal d’atacar Portugal. Un d’aquest cossos, el del general Duhesme, entrà al Principat amb 11.000 soldats i 3.600 cavalls el 10 de febrer de 1808, i el 13 entrà a Barcelona, malgrat les ordres en contra del capità general, comte d’Ezpeleta.

Duhesme al·legà que havia de continuar cap a Cadis, juntament amb 15.000 soldats més, que entraren pel Pertús poc després. Però el 29 de febrer s’apoderà per sorpresa de la Ciutadella, i poc després, amb amenaces, féu que li fos lliurada la fortalesa de Montjuïc, que Mariano Álvarez de Castro, el futur defensor de Girona, hagué de cedir, perquè no hi havia al castell ni pertrets ni aliments disponibles que permetessin la resistència.

Entre Barcelona i França hi havia unes altres places fortes (Roses, Figueres, Girona i Hostalric) que podien interceptar les comunicacions. Girona fou descartada per l’estat ruïnós dels seus murs. Altrament, la petita guarnició que Duhesme deixà a Figueres s’apoderà aviat del castell de Sant Ferran.

Després del motí d’Aranjuez (18 març 1808) i de l’alçament de Madrid (2 maig 1808) es propagà ràpidament la lluita antifrancesa per totes les zones envaïdes.

Al Principat, la rebel·lió antifrancesa s’inicià a Lleida i a Tortosa, mentre que a la Barcelona ocupada una propaganda activa incitava militars i ciutadans a la deserció. A Manresa i a Igualada fou cremat el nou paper segellat enviat pel lloctinent. El general Duhesme féu sortir de Barcelona dues columnes que havien de cooperar amb les de Lefèbvre i Moncey, a fi d’aplegar-se amb elles a les envistes de Saragossa i de València, respectivament.

La primera columna, dirigida pel general Schwartz havia de destruir els polvorins de Manresa i d’imposar una forta contribució a la ciutat; però en arribar a la collada del Bruc (6 juny) fou sobtadament hostilitzada pels sometents de Manresa i d’Igualada i hagué de retrocedir (primer combat del Bruc). La victòria fou més moral que militar, però envalentí molt els ànims i afavorí l’alçament de tot el Principat.

També Chabran, cap de l’altra columna, fou atacat a mig camí de Tarragona i no pogué passar de l’Arboç. Volgué repetir aleshores (16 juny) la maniobra de Schwartz, però fou també derrotat (segon combat del Bruc). Duhesme saquejà Mataró i volgué apoderar-se de Girona, però els dos setges de la ciutat fracassaren (juny i agost del 1808).

Frustrats tots els seus propòsits, Duhesme es tancà dins els murs de Barcelona i esperà reforços de Napoleó, mentre que, per part seva, també Moncey s’estavellava davant les defenses de València.

El 18 de juny hom constituí la Junta de Catalunya, a Lleida, que envià representants a la junta central, creada a Aranjuez.

guerra del Francès (1808-14)

Duhesme restà assetjat a Barcelona, mentre que grans reforços procedents de Mallorca i de Menorca engruixien les forces catalanes resistents. La intervenció personal de Napoleó a la península hi restablí el predomini francès: el Setè Exèrcit, comandat pel general Gouvion Saint-Cyr, entrà a Catalunya amb 24.000 soldats i 2.000 cavalls. Prengué Roses (7 desembre), passà el Fluvià i es dirigí a Barcelona.

El nou capità general de Catalunya, Joan Miquel de Vives, dubtà entre barrar-li el pas o continuar blocant Barcelona, i fou derrotat a Llinars de Vallès. Saint-Cyr trencà, així, l’encerclament de Duhesme a Barcelona; perseguí l’exèrcit i els sometents i, en la batalla del pont de Goi (Valls, 25 febrer 1809), derrotà les tropes de Teodoro Reding, bé que no s’atreví a passar del Camp de Tarragona i retrocedí fins al Llobregat.

S’ocupà aleshores d’anul·lar els efectes entrebancadors de la plaça de Girona, defensada per Mariano Álvarez de Castro. Fou establert el tercer setge (maig 1809), que durà set mesos. Girona havia estat reforçada pels regiments d’Ultònia i de Borbó i per batallons de miquelets i de voluntaris, i els capitans generals Blake i Coupigny s’esforçaren a trencar el setge des de fora i a introduir combois de queviures i de municions a la ciutat.

Aquesta resistí fins a uns extrems desmesurats, empesa per les ordres draconianes d’Álvarez de Castro. Saint-Cyr fou substituït pel mariscal Augereau, fet que significà un canvi de tàctica, la de fer rendir la ciutat per la fam. El 10 de desembre, havent caigut malalt Álvarez de Castro, els defensors de Girona sortiren de la ciutat i, fets presoners, foren duts a França.

Augereau féu proclamar a Barcelona el govern de Catalunya; hom intentà d’associar els catalans als invasors amb la incorporació del català com a llengua oficial, al costat de la francesa.

La guerra continuà, però, tant a Vic com a Olot, a la Vall d’Aran i al Llobregat. El setge d’Hostalric (gener-maig 1810) lliurà el castell als francesos, bé que els defensors n’havien eixit prèviament. Augereau fou substituït pel mariscal MacDonald; les tropes del general Suchet s’apoderaren de Lleida (10 abril), de Mequinensa (8 juny) i de Tortosa, fet que provocà grans aldarulls a Tarragona, on hom tenia el convenciment que el governador de Tortosa, comte d’Alacha, havia traït la ciutat. La Junta Superior del Principat anà imprudentment a fortificar-se a Montserrat, mentre Suchet, el qual havia comminat els tarragonins a la rendició, sense èxit, entrava a la ciutat, que passà a sang i foc (28 juny 1811). Després s’adreçà a Montserrat i cremà el monestir, que els francesos feren volar l’any següent, quan l’anglès Green intentà de fer-se fort a l’ermita de Sant Dimes. La Junta s’hagué de refugiar a les poblacions muntanyenques (Solsona, Berga) i a Vic, mentre que els militars espanyols acordaven l’abandó del Principat.

El general Decaen substituí MacDonald en el comandament del Principat (agost 1811). S’ocupà de fer vigilar les costes, per tal d’evitar els contactes entre els catalans i l’esquadra anglesa. Un decret de Napoleó (26 gener 1812) declarà l’annexió a França del Principat, que fou dividit en departaments, segons el model francès.

Mentrestant Suchet havia dut a terme una campanya eficaç (setembre 1811-gener 1812), que culminà amb el setge i la presa de València, on féu més de 18.000 presoners. Suchet establí una administració modèlica a València, ciutat on Josep I s’hagué de refugiar després de la derrota d’Arapiles (juliol 1812). Tot i que recuperà Madrid en una contraofensiva, els exèrcits francesos anaren afeblint-se per la retirada constant de tropes, enviades al front de Rússia. L’exèrcit de Suchet restà reduït a només 15.000 homes.

Per l’agost de 1812 les forces anglo-sicilianes de Maitland desembarcaren a Alacant, i la fugida de Josep I cap a Valladolid (primavera del 1813) deixà el front valencià cada cop més desguarnit. De resultes de la derrota francesa de Vitòria (juny 1813), Josep I abandonà el territori peninsular i Suchet, l’únic que no havia estat mai vençut, hagué de replegar-se cap al nord, evacuà Valencià i s’apressà a defensar Lleida, Mequinensa i Montsó, mentre s’establia a Vilafranca del Penedès, des d’on vigilava Barcelona i Tarragona. Féu enderrocar les defenses d’aquesta darrera ciutat i es fortificà a la línia del Llobregat i, més tard (març 1814), a la del Fluvià, alhora que Napoleó restituïa la corona d’Espanya a Ferran VII de Borbó (tractat de Valençay).

Barcelona i altres places al sud d’aquesta línia restaven encara ocupades militarment quan, per l’abril de 1814, caigut ja Napoleó, Wellington i el mariscal Soult signaren un armistici que permetia l’evacuació ordenada del territori peninsular, amb la qual finí la guerra del Francès.

Dos Peres, Guerra dels -1356/75-

60 Respostes

(Catalunya-Aragó, 1356 – 1375)

Conflicte armat entre Pere III el Cerimoniós i Pere I de Castella.

Entre les causes hi ha la qüestió del sud del regne de València i la regió murciana; Pere I tenia interès a recuperar les regions meridionals del regne valencià, mentre que Pere III procurava atraure’s el seu germanastre Ferran, titular d’importants senyories al sud del regne de València.

També la tradicional aliança de Castella amb Gènova és coherent amb l’endèmica rivalitat entre Barcelona i la ciutat ligur per l’hegemonia comercial al Mediterrani occidental.

No s’ha d’oblidar que, especialment al camp castellà, aquesta guerra fou un trasllat del vell enfrontament noblesa/monarquia, saldat amb el triomf definitiu de la noblesa davant de l’autoritarisme de Pere I.

Així, durant la primera fase (1356-57), Pere III atregué cap a la seva causa Enric de Trastàmara i firmà pactes amb nobles castellans per provocar una sublevació general a Andalusia, mentre que Pere I incità l’infant Ferran a ressuscitar les velles unions aragoneses i valencianes.

Després d’una breu treva (maig 1357), Enric de Trastàmara inicià una ofensiva per terres de Sòria mentre l’infant Ferran, aliat del seu germanastre Pere III feia el mateix per terres de Múrcia. Però, l’esdeveniment més important d’aquesta fase de la guerra fou l’expedició marítima de Pere I contra Catalunya; si bé l’armada castellana (fondejada davant de Barcelona el juny de 1359) s’hagué de retirar sense més conseqüències, l’expedició de Pere I demostrà clarament el poder naval aconseguit per Castella en combatre el seu rival en unes aigües fins aleshores ensenyorides per catalans i mallorquins.

Després de la victòria aconseguida pel Trastàmara a Araviana (setembre 1359), s’arribà a la treva de Deza-Terrer (maig 1361); però la deposició de Muhammad VI, aliat de Pere III, i la restauració al tron granadí de Muhammad V, fidel a Castella, donaren pas a una nova fase de la contesa (1362-63), clarament desfavorable per a la corona catalano-aragonesa.

La pau de Murviedro (juliol 1363) tingué profundes repercussions al bàndol de Pere III: l’assassinat de l’infant Ferran i l’execució de Bernat II de Cabrera.

A l’última fase de la guerra (1363-65), la contraofensiva de Pere III i l’entrada a Castella de les Companyies Blanques de Beltrand du Guesclin ocasionaren el replegament de Pere I de Castella, i amb això la contesa s’allunyà de la corona catalano-aragonesa.

A Almazán (1375), es firmà una pau per la qual Pere III renunciava a les seves reivindicacions territorials a Castella a canvi d’una compensació pecuniària, i s’estipulava el matrimoni de la infanta Elionor d’Aragó amb el futur Joan I de Castella.

El llarg conflicte contribuí a agreujar, a la corona catalano-aragonesa, la profunda crisi iniciada al primer terç del segle XIV. A la magnitud de les destruccions causades per les mortíferes ràtzies de Pere I el Cruel, hem d’afegir l’aprofundiment de la crisi de la hisenda reial i la fallida de l’autoritarisme de Pere III, obligat a convocar freqüents assemblees de Corts i a doblegar-se davant les exigències dels estaments privilegiats.

donatiu -dret català-

Deixa un comentari

(Catalunya-Aragó)

DRET CAT Quantitat que la cort votava per a subvencionar el rei o cobrir càrregues públiques.

Era fixada un cop s’havia arribat a un acord sobre totes les qüestions pendents tractades a la cort. Per a l’aprovació era necessària la majoria de vots.

L’exacció i l’administració dels imposts necessaris per a pagar el donatiu anava a càrrec de la diputació o generalitat corresponent.

Diputació del General -s. XIII/1714-

10 Respostes

(Catalunya-Aragó, segle XIII – 1714)

Organisme político-administratiu. Sorgit a la baixa edat mitjana als diferents estats de la corona catalano-aragonesa i de Navarra.

Aquesta institució era originària de Catalunya, on es coneixia també amb el nom de Generalitat, i en un principi (1289) no era sinó una delegació de les Corts per procedir a la recaptació dels impostos.