(Osona)
Nom donat el 1937 per al municipi de Santa Cecília de Voltregà.
Cecília de Voltregà *
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Història
Cazola, tractat de -1179-
(Cazola, Castella, 20 març 1179)
Acord signat entre Alfons I de Catalunya i Alfons VIII de Castella, pel qual foren fixats els límits de l’expansió d’ambdós regnes a la zona del llevant peninsular.
El País Valencià, fins al port de Biar (Alt Vinalopó), restava territori de conquesta per a la corona catalano-aragonesa, mentre que el regne de Múrcia, al sud d’aquella zona, passava a terra de conquesta castellana. Aixó representà un retrocés respecte a l’anterior tractat de Tudellén (1151).
Tanmateix, la política expansionista catalana estava encaminada aleshores vers Occitània i la renúncia al regne de Múrcia significava l’amistat i el suport de Castella.
Causes Pies, Tribunal de
(Barcelona, 1315 – Catalunya, 1984)
Organisme, radicat a la diòcesi de Barcelona, creat amb motiu de la concòrdia entre Jaume II de Catalunya i el bisbe Ponç de Barcelona, anomenat, a la compilació vigent del dret civil català, Tribunal de Testaments i Causes Pies, que coneix de les causes referents a la part espiritual dels testaments i designa els marmessors substituts per a afers de caràcter piadós.
La darrera modificació del dret civil català, feta pel Parlament de Catalunya (1984), ha suprimit tota referència a aquest Tribunal.
Catalunya Vella
(Catalunya)
Part del Principat que es coneixia amb el nom de Catalunya fins a la segona fase de la Reconquesta (1100-50) i que tenia com a límit meridional i occidental el riu Llobregat. Després d’aquests anys, les terres reconquerides se les conegué com la Catalunya Nova.
En sentit jurídic, la denominació s’estén a les comarques que componien les diòcesis de Girona, Barcelona i Vic (amb la meitat est de l’actual de Solsona) a començament del segle XII, és a dir, les conques hidrogràfiques del Pirineu oriental, des de la de la Muga fins a la del Llobregat.
Catalunya Nova -part de Catalunya-
(Catalunya)
(o Nova Catalunya) Part del territori situada a ponent i al sud del Llobregat (en contraposició a la Catalunya Vella), que va formar-se arran de la segona fase de la Reconquesta (1100-50).
A més d’aquesta regió, a l’oest i al sud dels massissos del Garraf, Montserrat i Montsec, hom anomenava Catalunya Nova la de dret consuetudinari no barceloní, al nord del Montsec, coincidint amb la conca alta i mitjana del Segre, sense la capçalera (Cerdanya), ja que els juristes consideraven que la Cerdanya, el Rosselló i les comarques intermèdies no eren part del Principat, sinó dels comtats.
Catalunya, província de -1812/23-
(Catalunya, maig 1812 – 1823)
Demarcació administrativa creada per les corts de Cadis que comprenia el Principat, peró a causa de l’ocupació napoleònica no es pogué mai constituir.
Amb el restabliment, el 1820, de la constitució de 1812, la província i la diputació provincial de Catalunya foren de fet establertes; un estudi presentat a les corts el 1821 per Felip Bauzà dividia el Principat en quatre províncies i la que tenia per capital Barcelona rebé el nom de província de Catalunya, però el projecte fou abandonat amb el restabliment absolutista.
Catalunya, gran priorat de
(Catalunya, 1319 – 1798)
Priorat de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Creat com a escissió de l’antiga castellania d’Amposta, després de la incorporació de part de les cases de l’extingit orde del Temple a la corona catalano-aragonesa.
Comprenia les cases hospitaleres del Principat de Catalunya, excloses les de la dreta de l’Ebre, i les del regne de Mallorca i comtats de Rosselló i de Cerdanya. Els gran priors solien habitar a Barcelona i reberen com a dotació, a mitjan segle XVI, quatre cambres priorals (les comandes de Barberà, Corbins i Gardeny i les cases antigues de Lleida).
Les comandes rosselloneses es mantingueren, després del tractat dels Pirineus, sota la jurisdicció dels grans priors de Catalunya fins a la Revolució Francesa; el català fou llengua oficial del gran priorat fins a la seva extinció, esdevinguda lentament a partir de l’ocupació de Malta per Napoleó, el 1798.
Catalunya, govern de -1810/14-
(Catalunya, 8 febrer 1810 – 1814)
Demarcació militar i administrativa establerta per Napoleó, al marge del govern del seu germà, el rei Josep I Bonaparte.
Els governadors generals (els mariscals Augereau i Macdonald i el general Charles Decaen) depenien directament del govern de París, mentre que l’administració es vinculava estretament a l’exèrcit imperial.
El nou règim fou proclamat amb gran aparat pel mariscal Augereau, després d’adreçar al·locucions en català, comminant els catalans refractaris a la dominació napoleònica a deposar les armes. Féu catalanitzar el “Diario de Barcelona”, anomenat aleshores “Diari del Govern de Catalunya i Barcelona”. Tot i haver estat intentada la traducció al català del codi de Napoleó, prevalgué un afrancesament de la nova administració.
A partir del 1812, amb l’annexió de facto del Principat, dividit en quatre departaments –del Ter, amb capital a Girona, de Montserrat (a Barcelona), del Segre (a Puigcerdà), que incloïa Andorra i excloïa la Vall d’Aran, agregada a l’Alta Garona, i de les Boques de l’Ebre (a Lleida), al qual foren agregades les comarques catalanes veïnes fins aleshores administrativament aragoneses-, hi fou establert un nou sistema d’administració civil sota el càrrec de dos consellers d’estat com a intendents imperials: el baró de Gérando, per als departaments del Ter i del Segre, i el comte de Chauvelin, per als de Montserrat i de les Boques de l’Ebre.
S’instal·laren al Principat, juntament amb ells, el sots-prefecte de Figueres, Solsona, Talarn, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Tortosa i Cervera, però alguns d’aquests funcionaris no arribaren a exercir llurs càrrecs des de les seus corresponents.
A mitjan 1813 aquesta estructura prefectural s’hagué de reduir, com a conseqüència de la campanya de Rússia; restava aleshores al davant d’aquesta administració civil el baró de Chauvelin, amb residència a Girona; a la fi d’aquell any, Decaen fou substituït pel mariscal Suchet, que, governador de València i d’Aragó, s’havia fet càrrec ja feia mesos del govern de les Boques de l’Ebre, i que fou governador general de Catalunya fins a la fi de la dominació napoleònica (1814).
Catalunya, Croada contra -1284/85-
(Catalunya, 1284 – 1 octubre 1285)
Guerra iniciada per Felip III de França. Fou un intent fracassat d’invasió militar de Catalunya tirat endavant per un exèrcit croat francès. L’objectiu era l’entronització a la corona catalano-aragonesa de Carles de Valois, fill del rei francès.
Aquesta croada era motivada per la incorporació de Sicília, el 1282, als territoris de Pere II el Gran, incorporació que no va acceptar ni França ni el papat. El papa Martí IV va fer donació a Carles dels reialmes de Pere II i el coronà a Roma (1284).
L’exèrcit croat, que era molt nombrós, va iniciar la seva marxa des de Tolosa. Jaume II de Mallorca es va posar al costat de la coalició capeto-angevina. Tot i així, algunes places del Rosselló van haver de ser reduïdes per la força, com fou el cas d’Elna.
Pere II va acudir al coll de Panissars amb la intenció d’aturar l’invasor, però, conscient que no s’hi podia enfrontar, va retirar-se. Girona va suportar un llarg setge, del 27 de juny fins al 10 de setembre. Quan capitulà, era evident que l’exèrcit croat havia perdut tota la capacitat ofensiva i estava, a més a més, delmat per la lluita i per les malalties.
D’altra banda, l’almirall Roger de Lloria esclafà l’armada francesa al golf de Roses, el 3 i 4 de setembre, de manera que el proveïment per mar de l’exèrcit invasor restava del tot anul·lat. El 13 de setembre els francesos iniciaren una penosa retirada.
El mateix Felip III se’n tornava malalt a causa d’una epidèmia que s’havia propagat durant el setge. Les forces de Pere II no van estar pas d’empaitar-los. L’1 d’octubre va caure damunt la reraguarda francesa al coll de Panissars i hi feren una gran mortaldat.
Felip III va morir a Perpinyà, víctima de la malaltia, i les pretensions de Carles de Valois sobre Catalunya-Aragó van ser desestimades pel tractat d’Anagni, el 1295.
Catalunya, capitania general de
(Catalunya, 1833 – )
Demarcació militar. Comprenia el territori del Principat dins el seu límits administratius actuals, amb capital a Barcelona.
Sorgida com a demarcació exclusivament militar arran de la divisió provincial del 1833, la denominació ha persistit en l’ús, malgrat que en la reestructuració de la divisió militar del 1893 fou designada amb el nom de quarta regió militar.
El 1931, durant la Segona República, esdevingué Comandància Militar de Catalunya de la Quarta Divisió Orgànica.
Amb la modificació de l’organització territorial de l’exèrcit pel reial decret de l’1 agost 1984 se suprimí la quarta regió militar i el Principat passà a formar part, juntament amb Aragó, de la Regió Militar dels Pirineus Orientals.
