(Menorca, segle XV – 1503)
Historiador. Visqué bastant de temps a la Toscana, per afavorir-hi els estudis d’un fill seu. A causa d’aquest sojorn fou considerat italià per alguns autors.
És obra seva un treball sobre les expedicions de Carlemany i de la relació Siti i presa de Granada.
Agustí Martí (País Valencià, segle XVI) Metge i escriptor. Estudià a diversos països europeus. Fou catedràtic de la Universitat de València, on assolí un gran prestigi professional. Concorregué com a poeta al certamen literari a honor de la Immaculada Concepció.
Gabriel Martí (País Valencià ?, segle XIV – segle XV) Pintor gòtic. Pertanyent al cercle artístic de Pere Nicolau. Consta documentalment que realitzà el retaule dedicat a sant Nicolau, avui incomplet, de la parròquia d’Albal (Horta).
Jaume Martí (València, segle XV – 1503) Religiós cartoixà. Professà a Portaceli el 1448. En seria prior dues vegades. Deixà diverses obres religioses.
Jeroni Martí (País Valencià, segle XV) Escriptor. N’ha restat la poesia amb què guanyà un premi al concurs en honor de Sant Cristòfol celebrat a València el 1488. És de caràcter amorós.
Joan Martí (País Valencià, segle XVIII – segle XIX) Capitost popular. De l’orde franciscà, era vicari de Beniferri. El 20 de maig de 1808 es posà al capdavant de la revolta de València contra els francesos, però cedí el lloc al franciscà Joan Rico, amb el qual col·laborà en la tasca d’arengar el poble.
Joan Martí (País Valencià, segle XV – segle XVI) Pintor. Fou nomenat pintor del Consell de València el 1501. L’any següent pintava la decoració de la sala daurada del Consell, així com les banderes d’unes galeres noves construïdes a les drassanes del Grau de València.
Josep Vicent Martí (País Valencià, segle XIX – 1869) Escultor.
Lluís Martí (València, segle XVI – segle XVII) Frare dominicà. Professà el 1563. És autor d’alguns treballs de caràcter històric, que han restat inèdits, i de poesies que foren aplegades en un recull de publicació pòstuma.
Pere Martí (País Valencià, segle XV – segle XVI) Escriptor. Era metge. Participà al concurs celebrat a València el 1511 en honor de santa Caterina de Siena. Fou fou dels redactors del Llibre d’Antiquitats (1523-40).
(Catalunya, 1117 – 1503)
Llinatge de castlans del castell de Gurb.
Conegut des d’Arnau Pere (1117), que devers el 1254 adquiriren el castell de Solterra, de primer com a castlans i després com a senyors, i que el 1503 es refongué amb la família Sarriera.
(País Valencià, segle XV – després 1463)
(dit Eiximèn Peres de Romaní Escrivà) Fill gran i hereu de Manfred Escrivà i de Romaní. Fou senyor de mitja baronia de Patraix i de la de Beniparrell. Conseller i primer falconer de Joan II el Sense Fe.
Es casà amb Beatriu Ram, la qual cosa emmenà la protecció dels reis Trastàmara envers la seva família. Llur fill gran fou Eiximèn Peres Escrivà de Romaní i Ram, germà de Joan.
Fou el seu germà Mateu Escrivà de Romaní i Saranyó (País Valencià, segle XV – 1503) Baró d’Alaquàs.
(País Valencià, segle XV – València, 1503)
Dignatari i poeta. Fill d’Eiximèn Peres Escrivà de Romaní i Saranyó i de Beatriu Ram, i germà d’Eiximèn Peres. Mestre de Ferran II el Catòlic i ambaixador a Nàpols (1474-75) i a la Santa Seu (1497). Formà part de la famosa tertúlia de Berenguer Mercader.
També va prendre part en la redacció de Lo passi en cobles (1493). Escriví l’obra Quexa ante el dios de amor, així com la prosa rimada Lo juí de París i els poemes En contra d’Amor i Cobles de les Caterines.
És probable que sigui el comanador Escrivà, autor de poemes en català i castellà recollits en el Cancionero general (1511 i 1514) d’Hernando del Castillo, on hi figura la composició tan coneguda Ven, muerte tan escondida, posteriorment motiu de nombroses imitacions.
(País Valencià, segle XVI – segle XVII)
Jurisdicció que havia estat vinculada per Beatriu de Borja, que el 1503 la llegà al seu besnebot Roderic de Borja i de Montcada, baró de Vilallonga i d’Anna.
A la mort de la besnéta d’aquest darrer, Beatriu de Borja, passà al seu cosí germà Antoni de Cardona i de Borja, pare del primer marquès de Castellnou.
(País Valencià, vers 1446 – Roma, Itàlia, 1 agost 1503)
Cardenal, anomenat el Major, fill de Galceran de Borja i de Tecla Navarro d’Alpicat, senyors de la baronia de Quartell. Fou protonotari apostòlic després de la mort de Calixt III, i més tard arquebisbe de Mont-reale de Sicília (1483), quan tenia només els ordes menors.
Fou el primer i únic cardenal creat per Alexandre VI al primer consistori del seu pontificat (1492). El 1494 coronà el rei de Nàpols, Alfons II de Nàpols, com a legat a latere, i fou tramès a Bracciano per pactar amb Carles VIII de França el seu pas per Roma, camí del regne de Nàpols. El 1495 acompanyà el papa a Orvieto.
(l’Alguer, Sardenya, Itàlia)
Bisbat erigit per butlla d’Alexandre VI, el 8 de desembre de 1503 i publicada en el pontificat de Juli II, a petició d’un sínode aplegat a Sàsser per a reestructurar els bisbats de l’illa de Sardenya.
Dels bisbats d’Ottana, Castro i Bisarcio es formà el de l’Alguer, bé que aquest títol no aparegué com a definitiu fins al 1515. El 1803, el bisbat de Bisarcio fou novament separat de l’Alguer.
Actualment té 70.000 habitants i 29 parròquies.
(Morella ?, Ports, 1503 – Sàsser, Sardenya, Itàlia, 1566)
Teòleg i eclesiàstic. Valencià de naixement i de llinatge patern, però de mare sarda, establert a Sardenya. Fou elegit a instàncies de Carles I arquebisbe de Sàsser el 1527.
Assistí com a tal al concili de Trento, on exercí un paper destacat: presidí a la primera sessió la comissió sobre llibres inspirats i tradicions apostòliques; a la segona influí decisivament en les comissions de decrets doctrinals, en especial en els criteris de reforma pastoral, gràcies a l’experiència obtinguda a la seva arxidiòcesi.
Pius IV el retingué a Roma durant la darrera etapa tridentina per les seves connexions anteriors amb els ambaixadors imperials.
Entre les seves obres destaquen diverses Omelies, l’Oratorio pronunciada davant els pares conciliars el 1551 i que fou censurada pel legat pontifici a causa de la seva vehemència contrareformista, i les Constituciones sinodales (1555).
Joan d’Espés (Lleida, segle XV – València, segle XVI) Cavaller. Ciutadà de Lleida i veí de València. Convingué amb l’emperador Carles I de Catalunya unes capitulacions per a la conquesta de Nova Andalusia (Veneçuela).
Joan d’Espés (Catalunya, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1503) Cavaller. Sobresortí a les guerres d’Itàlia en temps de Ferran II el Catòlic. Morí al frustrat setge de Gaeta que dirigí Bernat de Vilamarí.
Joan d’Espés (Saragossa, Aragó, segle XV – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 24 octubre 1530) Prelat. Fou nomenat bisbe de Girona (1507-08) i d’Urgell (1515-30). La seva governació fou encertada, sobretot pel que fa a la reorganització econòmica de la diòcesi. A la seva mort, fou succeït per Pedro Jordan d’Urries i, poc després, per Francisco d’Urries.
Dades dels Països Catalans 