(Oriola, Baix Segura, 16 maig 1599 – Onda, Plana Baixa, 20 maig 1674)
Prelat i frare carmelità. Fill de Francesc Vives i de Rocamora. Era doctor en teologia.
El 1661 fou nomenat bisbe de Sogorb. Un any abans de la seva mort renuncià a la mitra i es retirà al convent d’Onda per raons de salut.
És autor de diversos treballs sobre temes històrics.
(País Valencià, segle XVI – )
Títol concedit el 1599 a Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars (confirmat el 1604) (abans dit Pere Sanxis de Calataiud), senyor de Real de Montroi, Pedralba, Beniatjar i Montserrat.
Passà per matrimoni (1729) als Azlor de Aragón, comtes de Guara i després ducs de Vilafermosa. La grandesa d’Espanya fou annexada el 1857 a l’onzè titular José Antonio Zapata de Calatayud (òlim Azlor de Aragón y Fernández de Córdoba), mort el 1893.
(Conflent, segle XVI – )
Títol, concedit el 1599 a Pere de Perapertusa i d’Erill, baró de Jóc.
Comprenia les localitats de Jóc, Finestret, Rigardà, Rodés, Saorla, Glorianes i Rupidera.
Passà el 1660 als Bournonville, marquesos de Risburg, als Ponts-López de Mendoza, marquesos de Vilamart, comtes de Robres, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs d’Híxar.
(Catalunya Nord, meitat segle XIV – 1599)
Nom que prengué la senyoria de Jóc, que comprenia originàriament els territoris del castell de Jóc, de Finestret i de Saorla.
El castell de Jóc havia estat, al segle XI i probablement des del segle X, el centre del vescomtat de Conflent i residència dels vescomtes. Però l’apel·lació vescomtat de Jóc apareix el 1177, en un temps en que els vescomtats de Cerdanya i Conflent ja eren passats als vescomtes de Castellbó, i designava els territoris junts dels dos vescomtats, de Vilafranca de Conflent a la Seu d’Urgell.
Cap al 1134 la senyoria de Jóu fou partida entre els comtes de Barcelona (titulars del mer i mixt imperi, com a successors dels comtes de Cerdanya), els vescomtes de Castellbó (hereus dels vescomtes de Cerdanya) i Conflent, i els Urtx (potser emparentats amb els vescomtes de Cerdanya i titulars de les senyories veïnes d’Illa, Bulaternera i Estoer).
El 1354 el vescomte Roger Bernat IV de Castellbó féu donació de la seva meitat de la senyoria de Jóc al seu oncle Roger de Rovenac, el qual morí l’any següent, i deixà com a hereva la seva filla Isabel, muller de Ramon de Perellós. Aquest, havent comprat el 1357 l’altra meitat de la senyoria a Andreu de Fenollet, vescomte d’Illa i hereu dels Urtx, completà la seva possessió adquirint el 1365 del rei Pere III el Cerimoniós els drets d’alta justícia.
Després de la mort de la seva muller i la renúncia als seus drets de successió feta per la seva cunyada Esclarmunda de Llupià el 1363, Ramon de Perellós recollí la totalitat de la senyoria, esdevinguda baronia de Jóc.
Després d’ell, el feu fou posseït per la seva filla gran, Elionor de Perellós (1384-1459), i passà al nebot d’aquesta, Bernat Berenguer de Perapertusa (1459-85), fill de la seva germana Constança.
Continuà en els descendents d’aquest fins que el 1599 fou elevada a vescomtat de Jóc.
(Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 18 desembre 1599 – Madrid, 22 febrer 1671)
Jurisconsult. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Francesc i de Lluís.
Fou oficial de l’Audiència de València, i l’any 1642 passà a la cort com a regent del Consell d’Aragó. L’any 1652 en fou nomenat president i, com a tal, vice-canceller d’Aragó.
Formà part de la Junta de Govern que assessorava la regent Marianna d’Àustria en la minoritat de Carles II (des del 1665).
(València, segle XVI – 1599)
Metge. Estudià a la Universitat de València. Catedràtic de botànica i de cirurgia a Montpeller, vers el 1568 tornà a València com a catedràtic de cirurgia.
Autor d’obres didàctiques sobre cirurgia, com Cirugía universal y particular del cuerpo humano (1580), on proposà noves tècniques operatòries, que fou reeditada diverses vegades; i de l’edició corregida de la Chirurgia de Guiu de Caulhac, glosada per Jaume Falcó (1596).
(València, vers 1565 – 18 octubre 1599)
Escriptor en castellà. Fou poeta de l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom de Sosiego. De família noble, ocupà càrrecs importants en el govern de la ciutat.
L’única obra seva coneguda, El hijo obediente, de mòduls arcaics i poc afortunada, fou publicada a València dins Doce comedias famosas (1608).
(València, 3 setembre 1543 – 12 març 1599)
Teòleg i hagiògraf. El 1560 professà al convent de predicadors de València, del qual fou elegit prior.
Publicà en castellà i en llatí, entre altres obres, Dialectarum Institutionum (1572), reimprés a Venècia (1582) i a Colònia (1617); Vida y historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer (1575); Verdadera relación de la vida y muerte del P. Fr. Luis Bertrán (1582), totes dues obres traduïdes i impreses a Itàlia.
Mantingué correspondència amb Luis de Granada i deixà inèdita una Historia de la Inquisición.
(València, 1599 – segle XVII)
Institució. Creada per Carles Boïl, que en fou el president, amb el nom d’Adorador.
Els seus membres, anomenats adorants, havien de justificar la condició de nobles per tal d’ésser-hi admesos.
Dades dels Països Catalans 