Arxiu d'etiquetes: segle XVI

Cruïlles -varis/es bio-

11 Respostes

Berenguer de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1332 constava la seva possessió de terres a Sardenya, dins el pla d’establiment de diverses famílies catalanes.

Bernat de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Havia viscut molt de temps a Itàlia. Fou un dels qui s’oferiren per a la campanya reial de Sardenya de 1354. Sembla que tanmateix no hi anà, per ser home d’edat. Aquest és probablement el que posseïa a l’illa els feus de Barrala i Semassi.

Blanca de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Pertanyent als Cruïlles de Llagostera. Fou la segona muller del vescomte Dalmau V de Rocabertí. Fill seus foren Jofre VI, vescomte, Martí Joan, futur senyor de Vinçà i de Verges, i Dalmau Climent, abat de Bellcaire. Morí abans que el seu marit, el qual es tornà a casar.

Dalmau de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1339 anà a servir a l’estret de Gibraltar amb les dotze galeres catalanes de l’almirall Jofre Gilabert de Cruïlles, que ajudaven l’esquadra castellana. Morí a la batalla que tingué lloc quan aquesta fou desfeta davant de Ceuta, per l’abril de 1340, i s’hi perderen tres de les quatre galeres catalanes.

Dalmau de Cruïlles  (País Valencià, segle XIV)  Noble. Durant el període d’actuació de la Unió valenciana contra Pere III el Cerimoniós (1347-48) fou l’enllaç d’aquella coalició amb els ordes de caràcter militar. Pertanyia, doncs, a la branca dels Cruïlles establerta a terres valencianes.

Gastó de Cruïlles  (Catalunya, segle XII – 1229)  Fill de Gilabert (II) de Cruïlles i germà de Galceran, junt amb el qual serviren els reis Alfons I el Cast i Pere I el Catòlic i lluitaren a Las Navas de Tolosa (1212). Fou el pare de Gilabert (III) de Cruïlles.

Guerau de Cruïlles  (Catalunya, segle XII)  Noble. Potser pare d’Humbert de Cruïlles.

Gueraua de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV)  Dama. Muller del comte Hug Roger I de Pallars. De l’enllaç nasqué, devers el 1351, el futur comte Arnau Roger III. Un altre fill seu fou Hug Roger II, que també seria comte després de l’anterior. Restà vídua el 1366.

Humbert de Cruïlles  (Catalunya, segle XII)  Senyor de Cruïlles (1136). Potser fou fill de Guerau (1125). Fou el primer individu amb aquest nom de la línia troncal del llinatge. Fou fill seu Gilabert (II) de Cruïlles.

Humbert de Cruïlles  (País Valencià, segle XIV)  Noble. Participà a la lluita de la Unió de València contra Pere III el Cerimoniós, en companyia d’altres parents seus (1347-48).

Joan Bernat de Cruïlles  (Catalunya, segle XIV – vers 1437)  Oncle de Martí Guerau de Cruïlles i de Blanes. Senyor de la baronia de Llagostera, que obtingué en morir el seu sogre Roger de Montcada.

Martí Guerau de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – 1564)  Baró de Llagostera. Darrer membre de la línia secundària de Calonge i Bestracà. Mort sense fills, la baronia passà successivament, enmig d’una sèrie de plets, als Rocabertí-Tagamanent, als Vilarig i, finalment (1595), als Cruïlles de Castellfollit.

Miquel de Cruïlles  (Rosselló, segle XVI – segle XVII)  Noble. El 1597-98 es destacà a la defensa del Rosselló contra la invasió francesa.

Pere de Cruïlles  (Rosselló, segle XVI)  Noble. Destacà a la defensa del Rosselló durant la invasió francesa del 1543.

Violant de Cruïlles  (Catalunya, segle XVI – vers 1580)  Filla de Blanca de Cruïlles i Bret, i de Bernat de Vilarig (òlim de Vilarig i de Cruïlles). Heretà de la seva mare la baronia de Cruïlles. A la seva mort els seus béns passaren al seu fill (i del seu marit, Joan de Rajadell) Francesc de Cruïlles de Peratallada (òlim de Rajadell i de Cruïlles).

Corbera -varis bio-

2 Respostes

Arnau de Corbera  (Catalunya, segle XIII)  Noble. Participà a la conquesta de València. Jaume I de Catalunya li premià els seus serveis amb la donació d’algunes cases i un corral.

Arnau de Corbera  (Rosselló ?, segle XIV – abans 1350)  Noble. Senyor de Corbera. Partidari de Pere III el Cerimoniós, fou empresonat amb el seu germà per Jaume III de Mallorca. El primer d’aquests monarques n’exigí la llibertat guardant com a rehens presoners fets a la campanya del Rosselló.

Bernat de Corbera  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Fou un dels catorze que prengueren en primer lloc l’hàbit de la Mercè, en constituir-se aquest orde a Barcelona.

Esteve de Corbera  (Barcelona, 1563 ? – 1631)  Historiador. Ciutadà honrat de Barcelona, fou desterrat de la ciutat, i posteriorment exercí diversos càrrecs a Milà i a Nàpols. La seva obra principal, inacabada, és Cataluña Ilustrada, publicada a Nàpols el 1678.

Francesc Corbera  (València, segle XVI)  Musicòleg. Dels seus escrits destaca l’obra sobre cant pla publicada el 1592.

Gilabert de Corbera  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. El 1343 participà a l’expedició de Pere III el Cerimoniós per reincorporar Mallorca, on hi actuà com a negociador. Des d’allí, amb cinc galeres i algunes forces, anà a sotmetre Menorca, missió que cobrí de forma incruenta. Restà a l’illa com a lloctinent del nou governador posat a Mallorca, Arnau d’Erill. Tenia drets sobre la venda de peix a la ciutat de Barcelona.

Joan B. Corbera  (València, segle XV – segle XVI)  Escultor i eclesiàstic. El 1506 fou pedrapiquer oficial de València. Projectà les finestres del palau de la Generalitat del seu temps, més tard convertit en edifici de l’Audiència Territorial.

Ramon de Corbera  (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)  Cavaller. Passà a Sardenya el 1347. Anava amb els reforços que hi portà Hug de Cervelló i que no trigaren a ser delmats a la desastrosa acció dels Aidu di Turdu.

Romeu de Corbera  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Serví Jaume II el Just. Aquest l’envià d’ambaixador al Marroc el 1323.

Copons, Hug de -varis-

Deixa un comentari

Hug de Copons  (Catalunya, segle XV)  Noble. El 1462 prengué les armes a favor de la Generalitat i contra Joan II. Participà al setge de la força de Girona. Caigué presoner a l’intent de trobar una entrada al recinte per l’església de Sant Feliu. Fou alliberat mesos desprès, en un bescanvi.

Hug de Copons  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Noble. Ingressà a l’orde de l’Hospital. El 1522 era a l’illa de Rodes. Havent desembarcat a l’illa grans forces turques a les ordres d’Acmat Baixà, Copons dirigí l’heroica defensa del sector més atacat de les muralles, fins que la fortalesa sucumbí.

Comalada -varis bio-

1 Resposta

Honorat Comalada  (Catalunya, segle XVI – segle XVII)  Escriptor. Autor de la traducció al català, partint de la versió castellana, de la novel·la cavalleresca, occitana o llatina, Pierres de Provença, impresa a Barcelona, probablement el 1616.

Miquel Comalada  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Escriptor. Religiós observant. Vivia al convent de la Vall d’Hebron. Li és atribuïda la novel·la Espill de la vida religiosa, impresa a Barcelona el 1515.

Coloma, Rafael

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI)

Compositor. Mestre de capella de la seu d’Urgell, on substituí temporalment, i més tard succeí, Joan Brudieu, i de les catedrals de Tarragona i Solsona.

Compongué motets a quatre veus, d’una qualitat notable.

Coll -varis bio-

Deixa un comentari

Antoni Coll (Catalunya, segle XV – segle XVI) Argenter. Juntament amb el seu fill Joan Coll realitzà (1507), seguint el disseny de Pere Joan Palau, la creu d’or, esmalts i perles, d’estil gòtic florit, de la seu de Girona, contractada el 1503.

Antoni Martí Coll  (Reus, Baix Camp, segle XVII – segle XVIII)  Musicòleg i frare franciscà. Sojornà a Madrid, on publicà el seu Arte de canto llano (1714). El reedità el 1719, amb l’afegitó d’un Arte del canto de órgano. Escriví encara d’altres obres.

Francesc Coll  (Petra, Mallorca, segle XVIII – Amèrica del Sud, 1799)  Frare dominicà. Durant tretze anys es dedicà a una intensa tasca evangelitzadora a l’Amèrica del Sud. Escriví una relació dels seus viatges, que ha restat inèdita.

Gaspar Coll  (Palma de Mallorca, 1757 – 1826)  Jurista. Publicà diverses obres de caràcter jurídic.

Gaspar Ferran Coll  (Palma de Mallorca, 1826 – 1855)  Escriptor. És autor de poemes i obres teatrals en castellà.

Josep Sebastià Coll  (Catalunya, segle XIX – Madrid ?, segle XIX)  Metge. Ensenyà a l’Escola de Medicina de Madrid. Publicà tres estudis professionals, dos d’ells de caràcter didàctic.

Lluís Coll  (Palma de Mallorca, 1656 – 1694)  Lul·lista franciscà. És autor de poesies i escrits de caràcter religiós, així com traductor al llatí de l’obra catalana de Ramon Llull.

Martí Coll  (Illes Balears, segle XVIII – Madrid ?, 1760)  Botànic i jesuïta. Publicà diversos estudis. Assolí gran fama a Madrid pels seus coneixements mèdics, que determinaren la concessió al seu favor del grau de doctor en medicina. Fou membre de la Real Academia Médica de Madrid. Ingressà als jesuïtes com a llec, per bé que més tard fou ordenat sacerdot.

Pere Coll  (Barcelona, 1595 – Catalunya, segle XVII)  Músic. Fou organista a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona i a la catedral de Tarragona.

Vicent Coll  (Quart de Poblet, Horta, segle XVIII – València, 1805)  Escriptor i religiós agustí. Era professor de filosofia i teologia. Fou prior del convent de Rocafort i rector del de Sant Fulgenci, del seu orde. És autor de sermons i de traduccions de clàssics llatins. També escriví poesia. El 1790 li fou editada a València l’obra titulada El héroe de piedad.

Coberta, Antoni

1 Resposta

(Barcelona, segle XV – segle XVI)

Mestre de cases. L’any 1518 féu, juntament amb Antoni Papiol, diverses obres d’engrandiment i millora a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Hom destaca el portal que dóna a l’actual carrer de l’Hospital, unió d’elements decoratius gòtics i platerescs.

Claramunt -varis bio-

2 Respostes

Bernat de Claramunt  (Catalunya, segle XIII – segle XIV)  Cavaller. El 1304, acompanyat d’un fill homònim, arribà al Marroc per incorporar-se a la milícia catalana que hi comandava Berenguer Seguí. Acompanyà el germà d’aquest, Arnau Seguí, en un viatge fet el mateix any prop de Jaume II el Just per demanar al monarca que ajudés als marroquins a sotmetre Ceuta.

Deudonat de Claramunt  (Catalunya, segle XI)  Magnat. Fill del segon matrimoni de Deudonat Bernat de Claramunt amb Beatriu. Era germanastre de Bernat Amat de Claramunt o de Cardona.

Felip Claramunt  (Lleida, 1840 – Itàlia, segle XIX)  Monjo benedictí. Fou professor del seminari de Barcelona i al monestir de Montserrat. Fou un bon estudiós de temes de filologia i de teologia.

Jeroni Claramunt  (Catalunya, segle XVI – Barcelona ?, segle XVI)  Argenter. El 1584 fou conseller de Barcelona.

Cervera -varis/es bio-

10 Respostes

Agalbursa de Cervera * Veure> Agalbursa de Bas (muller de Barison, jutge d’Arborea).

Aldonça de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Filla de Jaume de Cervera. Es casà amb Pere d’Ayerbe, fill natural de Jaume I el Conqueridor i de l’amistançada Teresa Gil de Vidaure. Fill seu fou el segon Pere d’Aierbe.

Bernat de Cervera  (Catalunya, segle XIII – 1287)  Abat de Poblet. Fill, sembla, de Guillem (V) de Cervera i, probablement, germà de Ramon (I) de Cervera.

Dalmau de Cervera  (Catalunya, segle XI)  Fill d’Isarn i Il·lia. Marit d’Elisava. Entre el 1035 i el 1068 posseïa els castells de Ferran, Malacara i Sant Esteve (després dit de Castellfollit de Riubregós).

Eldiardis de Cervera  (Catalunya, segle XII – Vallbona ?, Urgell, 1230)  Filla de Guillem (III) de Cervera i de Berenguera d’Anglesola. En restar vídua es retirà al costat de la seva mare, abadessa del monestir de Vallbona, i es féu monja. El 1209 fou elegida abadessa del monestir.

Esclaramonda de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Dama. Filla i successora de Ramon de Cervera i de Berenguera de Pinós.

Gaia de Cervera * Veure> Gaia de Bas (muller de Ramon de Torroja).

Gueraua de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Néta de Ramon de Cervera. Priora d’Alguaire. Vengué les seves possessions a l’orde de Sant Joan.

Guillem Dalmau de Cervera  (Catalunya, segle XII)  Magnat. L’any 1119 rebé de Ramon Berenguer III de Barcelona les dues terceres parts del terme de Castelldans (Garrigues). A propòsit del seu castell de Cervera sorgiren diferències amb el comte esmentat, resoltes per una concòrdia del mes de juny de 1130.

Hug (I) de Cervera  (Catalunya, segle XI)  Fill de Dalmau i Elisava. Iniciador de la línia troncal de Castellfollit i l’Espluga. Ja apareix alguna vegada (1038) amb el cognom Cervera. Vassall de Ramon Berenguer I de Barcelona, rebé rendes sobre Cervera (vers 1060) i prengué part en l’assemblea de Barcelona (1071) que aprovà la redacció dels Usatges. En fou fill seu Ponç Hug de Cervera.

Hug de Cervera * Veure> Hug de Bas (tercer vescomte de Bas).

Hug Ponç de Cervera *  Veure> Hug Ponç de Bas  (vescomte de Bas, 1178-1221).

Isarn de Cervera  (Catalunya, segle X – segle XI)  Marit d’Il·lia. Foren els pares de Dalmau de Cervera. Entre el 990 i el 1035 foren els senyors dels castells de Ferran, Malacara i Sant Esteve (després dit de Castellfollit de Riubregós) a l’alta Segarra, confí meridional del comtat de Cerdanya.

Jaume de Cervera  (Catalunya, segle XIII – 1276)  Fill de Ramon de Cervera. Senyor de Gebut i de Meià, fou figura de relleu. Participà en la conquesta de Mallorca i, més tard, fou tutor del comte Àlvar d’Urgell (1253) i un dels caps de la gran revolta nobiliària del 1260 contra Jaume I de Catalunya i els Montcada. Fou el pare d’Aldonça de Cervera.

Joan Francesc Cervera  (València, segle XVI)  Teòric musical. Autor d’Arte y suma de canto llano (València 1595) i d’una obra teòrica sobre cant d’orgue i contrapunt, inèdita.

Pere Arnau de Cervera  (Catalunya, segle XII)  Noble. Participà, amb altres membres del seu mateix llinatge, a la campanya que acabà amb l’expulsió dels sarraïns de les terres catalanes. El 1153 es trobava al setge de Siurana.

Ponç (II) de Cervera * Veure> Ponç de Bas (segon vescomte de Bas).

Ponç (III) de Cervera * Veure> Ponç de Bas (lloctinent del vescomtat de Bas).

Sibil·la de Cervera  (Catalunya, segle XIII)  Muller de Ramon de Montcada, setè senescal i senyor d’Albalat. El seu fill Simó de Montcada fou vuitè senescal dels regnes. Guillem Ramon, probablement també fill seu, iniciaria la branca dels Montcada de Sicília.

Cervelló i de Castre-Pinós -varis/es-

7 Respostes

Berenguer Arnau (IV) de Cervelló i de Castre-Pinós  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Fill de Berenguer Arnau (III) i de Joana de Castre-Pinós. Heretà les baronies de Castre i de Peralta, i foren també coneguts des d’aleshores, ell i els seus descendents, hereus d’aquestes baronies, amb el cognom de Castre o de Castre-Pinós. Foren fills seus, Joan, que formà la línia de València, Felip i Berenguer Arnau (V).

Felip de Cervelló i de Castre-Pinós  (Catalunya, segle XV – abans 1523)  Fill de Martí Joan de Cervelló i de Cervelló, junt amb el qual, el 1480, vengué Valldossera a Santes Creus, i el 1489, Montagut. Mort sense fills, el patrimoni passà a la seva germana Guialmar i a llurs descendents.

Guialmar de Cervelló i de Castre-Pinós  (Catalunya, segle XV – vers 1528)  Filla de Martí Joan de Cervelló i de Cervelló i germana de Felip, el qual morí sense fills, i ella i els seus descendents heretaren el patrimoni. Fou muller de Joan de Barberà. Un segle més tard el patrimoni passà per línia femenina, als Saiol, que foren barons de Querol fins un temps ben recent.

Jeroni Urbà de Cervelló i de Castre-Pinós  (Catalunya, segle XV – Sardenya, Itàlia, després 1495)  Fill segon d’Arnau Guillem (I). Establert a Sardenya, d’ell davallà la branca sarda de Samatzal, comtes de Sèdilo. Amb Joan i Felip de Cervelló destacà sobretot a la campanya de 1521. El seu fill i hereu fou Berenguer Arnau (III), germà de Guillem de Cervelló i de Ferrera  (Catalunya ?, segle XVI – Itàlia ?, 1548)  Baró de Samatzal. Inicià la subbranca dels comtes i marquesos de Sèdilo, feu que li aportà la seva muller Marquesa Torressani.