L’agricultura cobreix quasi tot el terme i la majoria és de regadiu, gràcies el canal d’Urgell; els principals conreus són els cereals (principalment ordi), oliveres, ametllers i vinya. Ramaderia (bestiar oví, porcí i boví) i avicultura. Pedreres de pedra calcària. Indústria lligada a l’agricultura, alimentària, metal·lúrgica, tèxtil, de la construcció, de la fusta i químic. Important funció comercial deguda a la seva situació i a les comunicacions.
La ciutat té l’origen en el castell de Tàrrega i al seu voltant s’anà formant el nucli de població; destaquen l’església parroquial de Santa Maria, neoclàssica (segle XVII), el palau dels Marquesos de la Floresta, romànic; el carrer Major, amb amples porxades o encoberts; l’església i plaça de Sant Antoni, antiga sala hospital del segle XIV; el claustre del convent del Carme (segles XVII i XVIII); Cal Maimó, modernista, i Cal Perelló (Museu comarcal). A prop hi ha el santuari de Sant Eloi. Pel setembre hi té lloc la Fira de Teatre al Carrer (des del 1980).
Municipi i capital de la comarca del Tarragonès (Catalunya): 57,88 km2, 68 m alt, 131.507 hab (2017)
Emplaçada al litoral mediterrani, sobre la desembocadura del riu Francolí, gaudeix d’una situació privilegiada per la facilitat de comunicacions vers l’interior (Lleida i Saragossa) i la costa, així com per l’existència del port de Tarragona.
LA CIUTAT.- El nucli originari ibèric es construí en un tossal de fàcil defensa, que serví també per a l’establiment de la ciutat romana a partir del -218; aquesta fou envoltada d’un ampli recinte emmurallat (4 km de circuit), i assumí de primer funcions primordialment militars, i més tard polítiques i administratives, que la convertiren en la primera ciutat de la costa ibèrica. Les invasions germàniques la devastaren en part i la feren declinar, després, amb la invasió musulmana, restà pràcticament despoblada. La repoblació cristiana (1118) i la seva restauració com a seu arquebisbal no aconseguiren de retornar-li plenament el seu antic caràcter urbà; primerament només fou utilitzat el sector més alt i ben protegit de la vella ciutat, i únicament a partir del segle XIV s’expansionà aprofitant l’esplanada formada per les voltes de la graderia del circ, que es tancà mitjançant un mur anomenat la Muralleta.
Al segle XVI algunes comunitats religioses s’havien establert fora de les fortificacions, i fou construïda la muralla de Sant Joan, paral·lela a la Muralleta, que les incloïa. Un nou recinte emmurallat fou construït al segle XVIII cenyint la ciutat vella i el port. Al final del segle XVIII s’inicià la construcció d’un nou port (1789) i d’un barri portuari (el Serrallo), que cresqué durant la centúria següent. A mitjan segle XIX es portà a terme la demolició definitiva de les muralles que impedien l’expansió urbana, i quedaren únicament en peu les del nord. El creixement actual s’ha realitzat, seguint un pla reticular, vers el port i el Francolí, i per les carreteres de Valls i de Reus; els barris industrials s’han establert arran de la carretera de València.
POBLACIÓ.- La població, molt important en l’època romana (es calculen uns 30.000 h, en el moment de màxima plenitud), fou escassa durant l’edat mitjana (ja que sols ocupava el setè lloc entre les ciutats de Catalunya quant a potència) i tingué tendència a minvar a causa de la pesta negra i la crisi provocada per les guerres del regnat de Joan II el Sense Fe. L’increment fou lent durant els segles XVI i XVII, i s’accelerà durant el XVIII sense assolir, però, els índexs de creixement d’altres nuclis veïns. L’espectacular creixement de començament del segle XIX, gràcies a un corrent immigratori fou col·lapsat per l’emigració provocada pel setge de la ciutat durant la guerra del Francès. L’any 1816 s’havia tornat a repoblar, i s’acusava el rejoveniment de la població. A partir del tercer quart del segle XIX restà estacionària fins al començament del segle XX, en que cresqué d’una manera lenta però continuada fins a la meitat d’aquesta centúria, i l’augment s’accelerà a partir del 1950, a causa del corrent immigratori atret per la industrialització.
ECONOMIA.- L’economia de la ciutat es centrava tradicionalment en l’agricultura i el comerç; avui les funcions primordials són la indústria, la comercial i l’administrativa, a més de la turística. La indústria és l’activitat fonamental, però el seu desenvolupament és recent; els intents d’industrialització durant el segle XVIII (filatures) no reeixiren, i fins al segon decenni del segle XX sols existiren indústries lligades a les activitats portuàries (l’any 1918 hi havia 26 fàbriques: serradores, boteries i farineres). L’any 1923 hi fou instal·lada la fàbrica de tabacs, i més tard algunes indústries químiques i metal·lúrgiques.
L’expansió actual s’inicià el 1957 amb la creació del polígon industrial i les inversions de capitals predominantment estrangers. Hi ha nombrosos establiments industrials, i hi sobresurten la indústria petroquímica (d’ampli desenvolupament en realitzar-se la petroliera a la Pobla de Mafumet), la metal·lúrgica (transformats metàl·lics), l’alimentària (vins i derivats), del tabac, de la fusta i de la construcció. L’activitat comercial se centra sobretot al port, el primer de Catalunya per les captures pesqueres i el segon pel tràfic de mercaderies; el seu creixement ha estat molt ràpid, i ha canviat el seu caràcter agrícola i deficitari per les funcions de port-magatzem d’hidrocarburs i carbó, i de port industrial. Seu central de la Universitat Rovira i Virgili, compartida amb la ciutat de Reus.
HISTÒRIA.- Sembla que el primitiu nucli urbà d’origen ibèric era anomenat Cosse. Fou una de les ciutats més importants de la Península des de l’època de les colònies gregues i cartagineses. La seva importància augmentà encara en l’època romana, quan fou anomenada Tarraco. Des de la seva arribada, els Escipions la van escollir com a base d’operacions i centre de les seves conquestes; a Tarragona es recollí l’exèrcit d’Escipió Emilià que anava cap a la campanya definitiva de Numància. Cèsar (-45) li donà la categoria de colònia, el títol de Victrix i el seu nom de família: Júlia. August hi residí més d’un any (-27) i hi tingué el quarter general durant la guerra de la Hispània Citerior. La ciutat fou un centre polític i administratiu, capital de província i de convent jurídic, on residia el governador; també fou un centre industrial i agrícola important. Quan la Península s’alçà contra el govern de Roma, Tarraco es mantingué fidel fins al darrer moment. El culte de l’emperador deificat es troba a Tarragona com a culte local l’any -25, i com a culte provincial l’any 15, fet que donà lloc a la reunió anual dels concilis provincials, als quals acudien els delegats de totes les comunitats rurals i urbanes, que tenien inicialment funcions religioses que després es convertiren en funcions d’administració pública. El 469 fou conquerida pels visigots; vers el 708, després de la mort de Vitiza, el seu fill Àkhila II va regnar en aquesta part de la Península, enfrontat a Roderic, que governava a la part oest.
L’any 714 els sarraïns van conquerir i destruir Tarragona, la qual, després de fracassats intents per part de Ramon Berenguer II de Barcelona (1089), fou reconquerida en temps de Ramon Berenguer III (1119). Un any abans aquest comte havia fet donació de Tarragona i de la seva rodalia al bisbe de BarcelonaOleguer, el qual va anar a Roma i fou elevat a l’arquebisbat de Tarragona (21 març 1118). El 1129 Oleguer atorgà a Robert Bordet (cavaller normand que s’havia distingit en fets d’armes contra els infidels) carta de donació de Tarragona, i li cedí els drets territorials en condició de vassallatge respecte als arquebisbes. Tarragona fou repoblada al primer terç del segle XII, i constituí una vegueria; tenia dos veguers o funcionaris civils, l’un nomenat per l’arquebisbe i l’altre pel comte, segons acord entre el metropolità Guillem de Torroja i el rei Alfons II el Franc (1173). Aquesta divisió entre el poder senyorial i l’eclesiàstic fou un constant motiu de discòrdia durant tota l’edat mitjana. Durant les lluites entre Enric IV i Joan II el Sense Fe (1462-63), Tarragona, que fou quarter general d’aquest, fou erigida en capital del Principat.
El 1572, sota el mandat de Felip II, fou fundada la Universitat de Tarragona per l’arquebisbe cardenal Cervantes, i començà a funcionar el 1577, en temps de l’arquebisbe Antoni Agustí. Sota la presidència d’aquest se celebrà a Tarragona un concili provincial on s’acorda de demanar que fossin respectats els furs d’Aragó i Catalunya conculcats pel govern central i, d’acord amb la Diputació, fou enviada una ambaixada a Felip II. Durant el regnat de Felip IV es mantingué fidel a aquest durant la insurrecció de Catalunya (1640), i durant la guerra de Successió abandonà aviat el partit de l’arxiduc Carles III. El 1716, amb el decret de Nova Planta, es va formar un corregiment de Tarragona.
El 1789 es va iniciar la construcció d’un nou port, punt de sortida dels productes del Camp de Tarragona, el qual va adquirir un nou impuls a partir del segle XIX. Durant la invasió napoleònica, Tarragona fou assetjada i ocupada per les tropes del general Suchet, el 1811. Pel gener de 1939 fou presa per les tropes franquistes. Des de la dècada dels anys 1960 es convertí en un centre industrial, a causa del desenvolupament del sector químic. Amb el retorn de la democràcia, les primeres eleccions municipals donaren l’alcaldia de la ciutat a Josep Maria Recasens i Comes, del PSC, que governà en coalició amb el PSUC.
ART.- La part alta de la ciutat conserva restes del recinte murallat romà, flanquejat per les torres de Sant Magí, del Cabiscol i de l’Arquebisbe, recinte que s’aixeca sobre una base megalítica amb restes de sis portes. Altres construccions romanes són el pretori i el fòrum, l’amfiteatre, el circ i l’aqüeducte de les Ferreres, dels segles I i II. Al pla s’han trobat una necròpolis paleocristiana amb més de 1.000 sepultures de diferents tipus i restes d’una basílica dels segles III i IV. La ciutat medieval neix sobre la romana, i una gran part de les cases són construïdes amb materials d’antics monuments romans. La catedral (1171-1331) s’aixeca sobre les restes de l’antiga mesquita i conserva l’absis romànic, mentre que el conjunt de l’edifici mostra diverses fases estilístiques del gòtic. L’interior, de tres naus i planta de creu llatina, és d’una gran sobrietat. Del claustre (del final del segle XII i del XIII), amb capitells historiats, cal esmentar la porta que dóna a la catedral. L’altar major mostra un bellíssim retaule d’alabastre, obra de Pere Joan. Cal esmentar també el de Bernat Martorell, procedent de la Pobla de Cérvoles, el de la capella dels Sastres del Mestre Eloi i el de la capella de la Verge de Montserrat, de Lluís Borrassà. Entre altres edificis medievals, sobresurten la capella de Sant Pau (transició del romànic al gòtic), l’església de Santa Tecla (segle XIII) i l’antic hospital (segles XII i XIV).
Municipi i capital comarcal del Solsonès (Catalunya): 17,70 km2, 664 m alt, 8.974 hab (2017)
Situat al centre de la comarca, a la vora del riu Negre, afluent del Cardener per la dreta.
L’economia es basa en el sector primari i particularment en l’agricultura, totalment de secà; els conreus més difosos són els cereals i les patates. És el principal nucli industrial de la comarca; a més de petits tallers diversos, té indústries derivades de l’agricultura (farineres i fàbriques d’embotits), de la fusta (serradores), tèxtils (fabricació de mocadors) i fabricació de materials per a la construcció (pedra artificial). És el principal mercat de la comarca i irradia influència fins a les terres de la Segarra (Biosca i Torà, pertanyents a la seva àrea comercial).
El nucli urbà fou creat a l’edat mitjana; el desenvolupament urbanístic s’inicià al segle XVIII, quan es començà a construir fora de les muralles.
HISTÒRIA.- Fou, segons sembla, la Setelsis romana; malgrat tot, les dades segures no comencen fins a partir del temps de la Reconquesta. El comte Sunyer I de Barcelona li concedí una carta de població (920) i va fundar-hi una comunitat o canònica, l’església de la qual fou erigida el 1409 en abadia. Aquesta fou secularitzada el 1592 per butlla de Climent VIII i constituïda catedral l’any següent, arran de la creació de la diòcesi de Solsona per ordre de Felip II, que li concedí el títol de ciutat. Va tenir facultat d’encunyar moneda i disposà d’universitat fins a la creació de la de Cervera. Al segle XIX fou saquejada pels francesos (1810); el 1835 la van assetjar els carlins i el 1837 s’hi revoltà el general carlí Tristany i s’hi instal·là la Junta Superior Governativa.
ART.- Restes del castell de Solsona i de les muralles medievals. De la primitiva catedral romànica (segle XI) queden tres absis i restes de la part superior del creuer, de la part de l’evangeli; el temple actual és dels segles XIV i XV, d’estil gòtic, mentre que són romànics el campanar i el claustre, bé que renovat aquest segons el gust neoclàssic. A la capella del claustre es guarda una famosa talla de la Verge i el Nen, romànica (segle XIII). La façana principal i la porta de Sant Agustí són barroques (segle XVIII). Un altre edifici destacat és el palau episcopal, edifici de transició del barroc al neoclàssic, obra de Francesc Pons (1776-79). Museu Diocesà, amb obres prehistòriques, pintures preromàniques, retaules dels segles XIV i XV i una important col·lecció d’escultura medieval i renaixentista.
Municipi del Garraf (Catalunya): 43,85 km2, 10 m alt, 28.527 hab (2017)
El terme municipal s’estén al llarg de la costa del massís de Garraf, fortament articulada, amb un continu de penya-segats, només tallats per petites cales com ara les del poble del Garraf i la cala Morisca (Vallcarca).
ECONOMIA.- Inicialment fou un nucli agrícola (viticultura) i mariner. Els conreus (secà) han estat reduïts a la vinya, que havia donat lloc a l’elaboració d’aiguardent i de malvasia, productes d’exportació cap a Amèrica. A la fi del segle XIX, a conseqüència de les plagues vitícoles, l’economia basculà vers la indústria. Començà la del calçat (40.000 dotzenes de parells de sabates l’any 1876); el 1953 encara representava el 50% de la població industrial. En l’actualitat els subsectors industrials amb un major dinamisme són els de la construcció i dels materials per a aquesta indústria, seguits pels de les pells i la confecció, la indústria metal·lúrgica, la de la fusta i l’alimentària. Un cas a part és l’obtenció de ciment; aquesta indústria radica a Vallcarca, a uns 5 km del cap municipal, on a més s’exploten les pedreres de calcària.
Però amb tot, Sitges fonamenta la seva economia en el turisme, especialment intens a l’estiu i que ha donat lloc a una variada oferta hotelera i de serveis, a banda de les nombroses urbanitzacions i xalets que s’escampen cap a l’interior i resseguint la costa. La tradició d’un turisme de qualitat artística (El Cau Ferrat, Museu Romàntic) arrenca de Víctor Balaguer i Santiago Rusiñol.
La industrialització primer i el turisme després provocaren una atracció immigratòria, que ha beneficiat l’increment de les xifres de població tot al llarg del segle XX.
Anualment s’hi celebra una exposició de clavells (catifes) per Corpus i una festa de la verema. Des del punt de vista cultural, s’hi celebra cada any, i des del 1967, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya, abans Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.
HISTÒRIA.- Molt discutit el seu origen, fins a la darreria del segle X no es començà a parlar del castell de Sitges, l’acta documental més antiga és la de Silvestre II (vers 1001-03). Notícies posteriors parlen de dos castells (Sitges i Miralpeix) de la família dels Ribes, però no és fins al final del segle XIII que es delimita clarament la vila, que depengué directament del rei fins al 1321, any en que Jaume II el Just la concedí en feu a Bernat de Fenollar, els béns del qual passaren a la Pia Almoina (antiga institució benèfica de la catedral de Barcelona). Així i tot, aquesta no tingué jurisdicció sobre la vila fins el 1390, sota el regnat de Joan I el Caçador. Durant la guerra dels Segadors fou saquejada (1649), i en la de Successió es mostrà partidària de l’arxiduc Carles III. En la tercera guerra carlina hi entraren uns 4.000 carlins comandats per Rafael Tristany per cobrar la contribució. El lliure comerç amb Amèrica i la inauguració del ferrocarril (1881) hi donaren, al segle XIX, una gran prosperitat.
ART.- A les acaballes del segle XIX el petit poblet de pescadors que era Sitges es convertí, gràcies principalment a Rusiñol, en un indret artísticament interessant, més que per les obres artístiques ja existents, per les que hi aportà el corrent iniciat pel pintor esmentat i pel nord-americà Deering. El primer hi construí la casa museu anomenada Cau Ferrat i, el segon, l’anomenada Maricel. En ambdós indrets s’aplegaren tot d’obres d’art de la fi del segle XIX, però també moltes d’èpoques anteriors; excel·leixen, en primer terme, els ferros forjats i els objectes de vidre. Rusiñol promogué a Sitges una revaloració d’El Greco, algunes obres del qual es conserven al Cau Ferrat. Fou aixecat també, a la població, un monument al pintor cretenc. A l’hospital de Sant Jaume hi ha el retaule renaixentista del Vinyet, atribuït a Jaume Forner.
Municipi i capital comarcal de l’Alt Urgell (Catalunya): 15,45 km2, 691 m alt, 12.015 hab (2017)
Situat a l’Urgellet, a la riba dreta del Segre, prop de la confluència amb la Valira, afluent seu.
Preponderen els conreus de regadiu, per als quals s’aprofiten les aigües del Segre, a través de canals, i es destinen a prats artificials (subordinades a la ramaderia) i als conreus d’horta (patates, llegums, moresc, etc). Té molta importància l’activitat ramadera (bestiar boví per a l’obtenció de llet). Explotació forestal (pi roig, pi negre i pinassa), que permet una indústria de la fusta (serradores). Aprofitament de les argiles miocèniques per a l’elaboració de rajoles.
Entre les activitats industrials cal esmentar en primer lloc l’alimentària, que es basa en la producció de derivats lactis (mantega, lactosa i, sobretot, formatge); hi ha una cooperativa, que data del 1915, i unes lleteres (des del 1923). Hi compta també la indústria metal·lúrgica, i més recentment l’hotelera, a causa de l’afluència de turisme i d’estiuejants.
La població ha crescut regularment des del 1600, i durant el segle XX ha experimentat un procés d’industrialització continuat; ha triplicat la població des del 1920. És el centre d’una àrea comercial que abasta tota la comarca i n’és, a més, el principal nucli de població: hi concentra el 56% de la població, mentre que el 1900 la proporció era del 16%, i el 1857, el moment del màxim comarcal, només tenia aproximadament el 10% del total comarcal. La forta immigració compensa i supera l’emigració existent cap a les grans ciutats.
La ciutat, al marge de les seves activitats industrials i ramaderes, exerceix una triple funció: d’atracció comercial (mercats comarcal i regional), de centre eclesiàstic de l’alta muntanya catalana (seu del bisbat d’Urgell), i un paper fronterer amb Andorra, de la qual absorbeix part de les activitats: seu del copríncep urgellenc.
HISTÒRIA.- Els seus orígens són desconeguts, però segons els documents més antics era anomenada Vicus. Ja al segle VI hi havia bisbat, que aviat aconseguí una gran importància. Alliberada del poder dels àrabs, és probable que abans del 860 ja tornés a ésser cristiana. Segurament hi van residir els comtes d’Urgell abans de traslladar-se a Agramunt i Balaguer. Gaudí d’importants privilegis, com els de l’any 1165 i els que es conserven a l’arxiu municipal: Llibre dels privilegis de 1470 de la ciutat d’Urgell. Es coneixen monedes pròpies, com les de llautó encunyades a la segona meitat del segle XV. Intervingué en les guerres dels comtes d’Urgell, i en les altres des de Joan II fins a la de Successió, en la qual fou partidària de l’arxiduc Carles III. Tingué un paper important en les guerres carlines del segle XIX, com a centre dels absolutistes. Durant el Trienni Liberal hi residí la Regència d’Urgell (31 agost 1822). A la tercera guerra carlina hi hagué l’exacció de Tristany (1874), i els carlins hi establiren el quarter general fins al 1875, en què la ciutat fou ocupada per Martínez Campos.
ART.- La catedral de la ciutat és romànica, del segle XII, obra d’un grup de picapedrers llombards dirigits per Ramon Llombard, que la van començar el 1175. La planta té tres naus i el creuer té cúpula montada sobre petxines i cinc absis. La volta és de canó seguit a la nau central i al creuer, i d’aresta a les naus col·laterals. Els pilars tenen forma de creu. Hi ha una galeria porticada sobre l’absis central i finestres claustrals a la nau principal. La façana té tres cossos i, a banda i banda, dues torres escapçades iguals. Del claustre, adossat a l’església, només tres galeries són originals (segle XII), i formen un seguit d’arcades sostingudes per columnes amb capitells. Aquests capitells, com altres elements ornamentals, són obra de picapedrers pirinencs; tenen formes vegetals, animals i humanes, amb temes trets de l’Apocalipsi. A l’església hi hagué nombroses obres d’art romàniques, la majoria de les quals es troben actualment en museus. Continua en possessió de la seu el còdex del segle X, còpia dels comentaris del Beat de Liébana a l’Apocalipsi de sant Joan. Al costat dels claustre hi ha l’església romànica de Sant Miquel (segle XI), de tres absis decorats amb arcs llombards. L’església dels dominicans és gòtica, del segle XIV, i té una sola nau.
Hi ha indústria tèxtil, química, del paper, metal·lúrgica i alimentària (cervesera). Ciutat-dormitori de l’àrea industrial de Barcelona, amb un espectacular creixement demogràfic de base immigratòria entre el 1950 i el 1980, any en que la població inicià un retrocés. Àrea comercial de Barcelona.
La ciutat és a l’esquerra del riu; hi ha notables monuments com la torre Pallaresa, palau renaixentista; la torre Baldovina, casal del segle XVIII; can Roig i Torres, torre senyorial i la masia de can Zam. Jaciments ibèrics al puig Castellar.
Municipi i capital de la comarca de la Selva (Catalunya): 70,64 km2, 142 m alt, 12.854 hab (2017)
Situat al centre de la comarca, al peu d’un escarpament de falla que separa la plana de les muntanyes de la Serralada Pre-litoral, sobre una terrassa fluvial, vora la riera de Santa Coloma que en drena el terme.
L’agricultura es localitza vora el riu, tanmateix no és gaire important; conreus de cereals, lleguminoses i arbres fruiters. Ramaderia bovina, porcina i avicultura. Petites indústries tèxtils, de la fusta i alimentàries (galetes). La veritable funció econòmica de Santa Coloma de Farners radica en la seva condició de centre comercial de la comarca i nucli d’estiueig, amb mercat setmanal (dilluns) i un balneari d’aigües bicarbonatades a les termes d’Orion.
La població es mantingué estacionària des de principi del segle XX fins al 1960, en que començà un increment demogràfic.
La ciutat es formà entorn de l’església parroquial de Santa Coloma (segle XVI). Balneari de les Termes d’Orion. Castell de Farners (segle XII), i santuari marià de Farners.
El sector agrícola fou el motor de l’economia fins al decenni del 1950, en que el procés d’industrialització canvià l’estructura econòmica del municipi: transformats metàl·lics, productes químics i farmacèutics, indústria tèxtil, de la construcció, del paper, etc. En l’actualitat l’agricultura és reduïda, s’hi conreen arbres fruiters, hortalisses i roses. Àrea comercial de Barcelona.
Notable creixement demogràfic en el període 1960-80 i des de mitjan decenni del 1990, experimentà una forta urbanització del seu terme municipal.
La ciutat, dita de les roses, forma un continu urbà amb Sant Joan Despí i Sant Just Desvern. Església parroquial de Sant Llorenç. Arxiu d’Història de la Ciutat (al palau dels comtes de Vilardaga) i Museu Municipal.
Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 16,23 km2, 4 m alt, 21.721 hab (2017)
Situat al litoral (puntes del Molar i de Llevant, entre les quals s’estén la badia de Sant Feliu, amb el port i la població), a la dreta del Ridaura, a l’extrem sud de la comarca. Boscos d’alzines sureres i pins.
Agricultura de regadiu (hortalisses) i de secà (cereals i vinya). Les principals activitats de la població es deriven de la indústria de taps de suro. També cal esmentar la indústria tèxtil, l’alimentària, la metal·lúrgica i la de la construcció. L’activitat portuària és relacionada amb la indústria surera, i la principal funció és la del tràfic comercial (de suro i dels seus derivats, en gran part). També cal destacar l’activitat de pesca. Las activitats tradicionals, però, han estat superades pel nou recurs del turisme, amb noves edificacions, instal·lacions, etc, així com una important indústria hotelera. Àrea comercial de Girona. Població en ascens.
La ciutat ha crescut en forma concèntrica al voltant del nucli vell, on destaquen, entre altres edificis, l’antic monestir benedictí de Sant Feliu, monument històrico-artístic, amb l’església parroquial i el Museu Municipal d’Arqueologia.
Es conrea prop del 30% del terme, amb conreus de garrofers, olivera, vinya i ametllers, al secà i, arròs i cítrics, al regadiu, que és possible gràcies al canal de la dreta de l’Ebre. Compta amb una cooperativa agrícola i un sindicat arrosser. És el nucli mariner més important entre Tarragona i Castelló de la Plana; actualment hi ha un port esportiu, comercial i de pesca (cal destacar, per la seva importància, la captura de llagostins). Les salines, que ocupen el 19% de l’àrea no conreada, i ja explotades des del segle XIV, són les més importants de Catalunya. Les principals indústries es relacionen amb l’alimentària (derivada de l’agricultura), la química i la construcció. També cal esmentar la construcció de barques i, dins del sector terciari, el turisme. Àrea comercial de Tortosa. Població en ascens.
La ciutat es troba a l’entrada del port dels Alfacs. Edificis neoclàssics (església nova). La situació correspon al lloc on hi hagué el castell de la Ràpita, al costat del qual s’establí el monestir de la Ràpita.
Ja al segle XVIII Carles III projectà la construcció d’un gran port al delta de l’Ebre i ordenà la construcció d’una gran ciutat, així com el canal de navegació d’Amposta a la Ràpita; la mort del rei i la falta de recursos feren abandonar el projecte.
Situat al límit amb la Segarra, a la vall del riu d’Ondara.
Al municipi li foren agregats el 1969 els antics termes de Claravalls, la Figuerosa i el Talladell, i comprèn, a més, els pobles d’Altet, Riudovelles, Conill i Santa Maria de Montmagastrell, l’antic terme i castell d’Ofegat, el castell del Mor (amb restes pre-romanes i romanes) i el Mas de Colom.
Situat a la riba esquerra del 
Situat al centre de la comarca, al peu d’un escarpament de falla que separa la plana de les muntanyes de la 
La població es mantingué estacionària des de principi del segle XX fins al 1960, en que començà un increment demogràfic.
Situat a la vall baixa del 
Situat al litoral (puntes del 
(o la Ràpita) Situat al sector sud-oest del 
Dades dels Països Catalans 