(El Ferrol, Galícia, 1862 – Valladolid, Castella, 1938)
Militar. Governador civil de Barcelona (1919-22), dirigí la repressió contra les organitzacions obreres, i la seva actuació fou molt discutida.
Martínez Anido, Severiano
10 Respostes
Arxiu d'etiquetes: Castella (morts a)
Joan d’Aragó i de Castella -1478/97-
(Sevilla, Andalusia, 30 juny 1478 – Salamanca, Castella, 4 octubre 1497)
Príncep de Girona i d’Astúries, duc de Calàbria. Fill i hereu dels Reis Catòlics.
Casat amb Margarida d’Àustria (abril 1497), filla de l’emperador Maximilià I, va morir el mateix any sense descendència, fet que portà com a conseqüència l’entronització a Espanya de la casa d’Àustria, en quedar com a hereva Joana la Boja.
Jaume IV de Mallorca
(Perpinyà, 24 agost 1338 – Sòria, Castella, 16 febrer 1375)
“el Pretendent” Rei de Mallorca i de Nàpols. Fill de Jaume III de Mallorca i de Constança d’Aragó. Participà en la batalla de Llucmajor, en la qual morí el seu pare i ell fou fet presoner del seu oncle Pere III el Cerimoniós (1349); tancat al castell de Xàtiva, el 1358 fou traslladat al Castell Nou de Barcelona.
El 1362 aconseguí d’escapar-se i es refugià a Nàpols, on va contraure matrimoni amb Joana I de Nàpols. Féu la guerra a Pere el Cerimoniós, comptant amb l’aliança i la protecció dels reis de Castella.
Envaí el Rosselló (1374) i penetrà en el Principat fins a les portes de Barcelona, però fou obligat a retirar-se a Aragó i Castella.
Gil de Palàcio, Lleó
(Barcelona, 1778 – Segòvia, Castella, 1849)
Militar. Combaté a la guerra contra Napoleó. Assolí el grau de general.
Garcia -varis bio-
Atanasi Garcia (València, 1574 – 1627) Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.
Eliseu Garcia (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719) Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.
Ferran Garcia (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877) Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.
Francesc Garcia (València, 1728 – Itàlia, 1774) Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.
Gabriel Garcia (Tarragona, segle XV) Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.
Ignasi Garcia (País Valencià, segle XIX) Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.
Jeroni Garcia (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589) Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.
Joan Anton Garcia (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.
Josep Garcia (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII) Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.
Josep Lluís Garcia (Catalunya, 1935 – ) Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.
Lluís Garcia (València, segle XV – abans 1515) Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.
Manuel Garcia (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII) Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.
Martí Garcia (País Valencià ?, segle XV) Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.
Miquel Garcia (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII) Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.
Pere Garcia (Catalunya, segle XV) Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.
Sebastià Garcia (Alacant, segle XVI – 1633) Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.
Vicent Garcia (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650) Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).
Frederic de Luna
(Sicília, Itàlia, 1400 – Urueña, Castella, 29 maig 1438)
Infant d’Aragó. Fill natural de Martí I de Sicília i de Tàrsia Rizzari. El 1409 fou legitimat per Martí I l’Humà per proveir la successió de Sicília si Martí el Jove no tenia successió legítima. A la mort d’aquest darrer, rebé en herència el comtat de Luna.
Fou un dels pretendents a la corona catalano-aragonesa durant l’interregne creat per la mort de Martí I l’Humà (1410), però fracassà malgrat el suport del seu tutor, Pere Torrelles, i del germà d’aquest, Ramon Torrelles, que defensà la seva candidatura a les Corts del 1411. Després de l’elecció de Ferran d’Antequera, el reconegué com a rei legítim i rebé la seva tutoria.
El 1430 passà a Castella, i Joan II li féu donació d’algunes viles castellanes, però el seu caràcter turbulent el portà a participar en una conspiració i Joan II l’empresonà al castell d’Urueña (1434), on morí.
Estaper, Pere
(Girona, segle XVII – Valladolid, Castella, segle XVII)
Framenor. Excel·lí com a predicador. Li foren publicats alguns sermons. Deixà inèdits d’altres escrits.
Fou dues vegades provincial de Catalunya i també qualificador del Sant Ofici.
Elionor d’Aragó i de Sicília
(Santa Maria del Puig, Horta, 20 febrer 1358 – Cuéllar, Castella, 13 agost 1382)
Reina de Castella (1379-82). Filla de Pere III el Cerimoniós i d’Elionor de Sicília.
Esposa de Joan I de Castella i mare d’Enric III de Castella i de Ferran I d’Antequera. A aquest darrer llegà els drets successoris a la corona d’Aragó, que es feren valer en el Compromís de Casp (1412).
Copons -varis/es bio-
Andreu Copons (Catalunya, segle XIV) Arquitecte. Entre 1348 i 1369 treballà a l’església de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà).
Berenguer de Copons (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1323-24 féu la campanya de conquesta de Sardenya, dirigida per l’infant Alfons, el futur rei Benigne.
Elisenda de Copons (Catalunya, segle XIV – Vallbona, Urgell, 1348) Abadessa de la comunitat de Vallbona de les Monges (1341-48). Era germana de Ponç de Copons, l’abat de Poblet. Durant el seu abadiat fou construït el magnífic cimbori del monestir.
Emerenciana de Copons (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVI – Toledo, Castella, 1650) Religiosa caputxina. Professà en 1602 a mans de la fundadora de l’orde Àngela Margarida Prat. Fundà els convents de València, Alzira, Madrid, Granada i Toledo. Gaudí de gran fama per les seves virtuts.
Jaume de Copons (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Cavaller. Serví com a veguer el rei Jaume II el Just. El 1308, arran de la supressió de l’orde del Temple, i en compliment de la disposició reial, anà a emparar-se del castell templer de Puig-reig. Hagué de retre’l amb amenaça de força, després d’una negativa inicial del seu defensor, fra Galceran de Biure.
Joan de Copons (Catalunya, segle XV) Diplomàtic. El seu empresonament per ordre de la reina Joana Enríquez fou un dels detonants de la definitiva ruptura entre la Generalitat i la corona (1462). Un cop alliberat, el Consell del Principat li encomanà diverses missions diplomàtiques prop d’Enric IV de Castella, Lluís XI de França i Eduard IV d’Anglaterra.
Pere Romeu de Copons (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV) Cavaller. Serví a Sardenya. El 1408 era capità del castell de Longosardo.
Ramon de Copons (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1331 havia d’anar a la frustrada croada contra Granada que organitzava Alfons III el Benigne. Fou lloctinent o portantveus del procurador de Catalunya durant part del regnat de Pere III el Cerimoniós. El 1343 intentà, davant els murs de Perpinyà, la rendició de Jaume III de Mallorca. Participà també, com a membre del consell reial, a la segona campanya del Rosselló (1344).
Colomer -varis bio-
Antoni Colomer (Vic, Osona, 1833 – Ocaña, Castella, 1902) Bisbe missioner dominicà. Acabà els estudis a Manila i fou destinat al Tonquín oriental, on succeí Pere Almató com a vicari provincial. El 1871 fou designat bisbe titular de Themiscira i coadjutor. Passà després a Ké-Roi, encarregat del vicariat septentrional, del qual publicà una ressenya històrica (1892). És autor, també, de diverses pastorals i de Carta… de la toma de Dan-Song por los franceses (1884).
Gaspar Colomer (Mataró, Maresme, segle XIX – Manila, Filipines, 1900) Jesuïta. Residí durant molts anys a les Filipines, on hi féu una destacada tasca d’ordre docent.
Jaume Colomer (Grècia, segle XIV) Militar. Fou figura destacada de la Grècia catalana, fins al temps de la dissolució d’aquesta. Passades a la sobirania de Venècia les restes del ducat d’Atenes (1388) i de Neopàtria (1390), Colomer restà a Grècia, com molts altres dels catalans. En 1393-94, a les ordres d’un venecià, fou segon cap de la reeixida resistència de l’Acròpolis d’Atenes contra un atac dels turcs.
Joan Pau Colomer (Catalunya, segle XVII) Heraldista. Deixà inèdit un estudi titulat Nobiliario de Cataluña.
Llucià Colomer (Perpinyà, segle XVII – Illes Balears, 1640) Escriptor. Residí bastants anys a València i a Xàtiva. Es tornà cec ja de gran. Escriví diversos llibres de poesies llatines i el tractat De Casu et Fortuna. També és autor de l’estudi De Grammatica, en quatre volums.
Dades dels Països Catalans 