Arxiu d'etiquetes: Castella (morts a)

Borja-Centelles i Ponce de León, Carles de

Deixa un comentari

(Gandia, Safor, 29 abril 1663 – La Granja, Castella, 8 agost 1733)

Cardenal (1720), membre del consell suprem d’Itàlia. Fill de Francesc de Borja-Centelles i Dòria, duc de Gandia.

El 1701 acompanyà Felip V de Borbó a Barcelona i a Itàlia. Fou nomenat arquebisbe de Trebisonda (1705), patriarca de les Índies (1708) i almoiner major de palau.

Fou germà seu Lluís de Borja-Centelles i Ponce de León (Gandia, Safor, 1665 – Anvers, Flandes, França, 1718)  Governador d’Anvers. Per matrimoni esdevingué príncep de Squillace (1701). Austriacista, li foren segrestats els béns a la península ibèrica.

Borja i Enríquez, Isabel de

1 Resposta

(Gandia, Safor, 5 gener 1498 – Valladolid, Castella, 28 octubre 1557)

Religiosa. Filla de Joan de Borja i Cattanei, segon duc borgià de Gandia. Professà, amb el nom de Francesca de Jesús, al monestir de clarisses descalces de Gandia, del qual fou abadessa.

El 1551 fundà el monestir de Las Descalzas Reales de Madrid.

Escriví unes Exhortaciones espirituales i uns Ejercicios santos.

Bonet i de Paredes, Joan

1 Resposta

(Oriola, Baix Segura, 1647 – Toledo, Castella, 25 febrer 1710)

Compositor. Conegut habitualment per Joan de Paredes. El 1688 fou notari de la Inquisició a Toledo, mestre de capella a Las Descalzas Reales, de Madrid (1691-1705) i, des del 1706, a la catedral de Toledo.

Compongué música d’església, Tonos i Solos humanos, i publicà un escrit sobre la Prevención de la ligadura (1694).

Boïl -varis bio-

Deixa un comentari

Joan de Boïl  (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. Fou un dels caps principals de l’expedició de Pere III el Cerimoniós a Mallorca, en 1343, per desposseir de l’illa el seu rival Jaume III de Mallorca.

Joan Tomàs Boïl  (València, segle XVIII – 1807)  Eclesiàstic. Fou doctor en teologia i mestre en arts. Excel·lí pels seus sermons, molts dels quals foren publicats.

Pere de Boïl  (País Valencià, segle XV – Burgos, Castella, 1475)  Cavaller. Serví l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, a la campanya empresa a Castella per reduir aquest reialme a l’obediència d’Isabel, muller de Ferran. Morí al setge de Burgos.

Blake y Joyes, Joaquín

4 Respostes

(Vélez-Màlaga, Andalusia, 19 agost 1759 – Valladolid, Castella, 27 abril 1827)

Militar. Participà, a les ordres de Josep Caro, en la campanya dels Pirineus contra la República francesa (1795). Durant la guerra del Francès sofrí la important derrota de Puçol i Sagunt, que lliurà al mariscat Suchet el castell de Sagunt (1811).

Encarregat de la defensa de València, durant el setge de la ciutat (hivern de 1811-12), la seva actuació fou objecte de dures crítiques. Caiguda València fou dut presoner al castell de Vincennes (París) i retornat el 1814.

Durant el Trienni Constitucional fou capità general de València (1821). Publicà diversos estudis de fortificació i tàctica militar.

Bertran de Lis i Ribes, Manuel

4 Respostes

(València, 28 febrer 1806 – Segòvia, Castella, 29 juliol 1869)

Comerciant i polític. Germà de Fèlix. Junt amb el seu pare Vicent Bertran de Lis i Thomas, lluità a la Guerra del Francès. A partir del 1808 foren els principals impulsors de la Junta Superior del Regne de València i obtingueren càrrecs municipals després de l’expulsió dels francesos.

Durant el Trienni Liberal encapçalaren una milícia popular per reprimir una revolta absolutista. Tots dos s’exiliaren el 1824 i posteriorment ocuparen càrrecs polític, Manuel a Madrid.

A les corts de 1836-37, fou diputat i tingué una actuació molt important en el debat sobre senyories. Posteriorment formà part de la comissió que redactà la constitució del 1845. Fou ministre de marina (1847), d’estat (1851) i de governació (1851).

Bernàcer i Tormo, Juli

1 Resposta

(Alacant, 12 juliol 1887 – Las Navas del Marqués, Castella, 18 novembre 1936)

Escriptor. Germà de Germà Bernàcer.

És autor de Canciones de la soledad y otras poesías (1908), El espejo de las horas (1923), Alquimia espiritual (1925), La novela innovelable (1926), El último deseo de Atilio Garcés (1927), Infantilia (1929), Tres comedias (1929), Mediterráneo (1933), Cazador de sombras (1933) i Cantos a bordo (1936).

Aragó i de Borja, Ferran d’

2 Respostes

(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)

Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.

Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).

Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.

Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.

Andreu, Rafael

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – Valladolid, Castella, 1819)

Eclesiàstic. Ordenat sacerdot l’any 1796, treballà amb els indis de Paposo (Xile). Nomenat bisbe auxiliar de diverses diòcesi, el bisbe de Santiago es negà a consagrar-lo. Aconseguí d’ésser-ho a Buenos Aires.

Retornat d’un viatge a la península ibèrica s’identificà amb els patriotes de la junta de Córdoba; a causa de les seves idees, els nacionalistes xilens li feren ocupar la seu de Santiago (1813).

Anà a Londres (1817), des d’on tornà a la península. Ferran VII de Borbó el confinà a Galícia i a Valladolid, on morí.

Mercer, Mateu

1 Resposta

(València ?, segle XIV – Castella, vers 1360)

Diplomàtic i marí. Vicealmirall (des del 1343) de l’armada reial. L’any 1342 acudí a Barcelona a defensar el port, i després anà a Gibraltar a ajudar els castellans. Com a cap de les forces catalanes participà en la presa d’Algesires (1344).

Intervingué en les negociacions matrimonials de Pere III el Cerimoniós i Elionor de Sicília. Com a vicealmirall participà en la batalla de Llucmajor (1349), on fou derrotat Jaume III de Mallorca.

Anà a l’expedició de Sardenya (1353) sota les ordres de l’almirall Bernat II de Cabrera i participà en la conquesta definitiva de l’Alguer (1354). En recompensa rebé el càrrec de majordom reial i la baronia d’Olocau.

El 1360 comandava unes galeres en defensa del rei de Tremissèn, aliat de Pere el Cerimoniós. Capturat per naus castellanes, fou executat per ordre de Pere el Cruel.