Arxiu d'etiquetes: heraldistes

Colomer (varis)

Antoni Colomer  (Vic, Osona, 1833 – Ocaña, Castella, 1902)  Bisbe missioner. Fou molt de temps missioner al Tonquín, i ocupà la seu de Bac-Ninh.

Gaspar Colomer  (Mataró, Maresme, segle XIX – Manila, Filipines, 1900)  Jesuïta. Residí durant molts anys a les Filipines, on hi féu una destacada tasca d’ordre docent.

Jaume Colomer  (Grècia, segle XIV)  Militar. Fou figura destacada de la Grècia catalana, fins al temps de la dissolució d’aquesta. Passades a la sobirania de Venècia les restes del ducat d’Atenes (1388) i de Neopàtria (1390), Colomer restà a Grècia, com molts altres dels catalans. En 1393-94, a les ordres d’un venecià, fou segon cap de la reeixida resistència de l’Acròpolis d’Atenes contra un atac dels turcs.

Joan Pau Colomer  (Catalunya, segle XVII)  Heraldista. Deixà inèdit un estudi titulat Nobiliario de Cataluña.

Avilés y del Fierro, Gabriel de

(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)

Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).

El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro  (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784)  Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.

Avilés e Iturbide, José de

(Sevilla, Andalusia, 1683 – Madrid, 1767)

Militar i heraldista. Tinent coronel de dragons de l’exèrcit de Felip V a Catalunya. El 1761 li fou concedit el títol de marquès d’Avilés.

És autor d’un important tractat d’heràldica en dos volums Ciencia heroica reducida a las leyes heráldicas del blasón (Barcelona, 1725).

Fou el pare de José Miguel i de Gabriel de Avilés y del Fierro.

Vila, Jaume Ramon

(Barcelona, 1570 – 1638)

Heraldista. Sacerdot, donzell de llinatge empordanès.

És autor d’un tractat, en català, d’Armoria del Principat de Catalunya, en quatre volums, en el qual començà a treballar el 1602, il·lustrat amb nombrosos escuts policromats, abundants notes genealògiques i expresses digressions històriques que denoten el seu exaltat nacionalisme, i d’una Vida del canonge barceloní Pere Font (1614).

En el seu afany de recollir dades per contrarestar el partidisme anticatalà dels historiadors castellans, féu copiar i prologà la Crònica de cavallers catalans de Francesc Tarafa (1603), la Crònica de Jaume I (1619) i la coneguda amb el nom de La fi del comte d’Urgell (1624, 1631), de qui es declara enyorat i fervent partidari.

Vicente y Cascante, Ignacio Alfonso

(Saragossa, Aragó, 1886 – Barcelona ?, segle XX)

Dibuixant i heraldista. Passà el 1904 a Barcelona, on es formà artísticament. Fou ajudant de dibuix de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

Col·laborà en nombroses revistes barcelonines i altres publicacions sobre arquitectura, arqueologia i heràldica. Participà també artísticament en la construcció del Poble Espanyol de Barcelona.

És autor de l’Heráldica general y fuentes de las armas de España (Barcelona 1956).

Turell, Gabriel

(Barcelona, segle XV)

Historiador i heraldista. És l’autor d’una crònica titulada Record, que, acabada el 1476, restà inèdita fins que l’any 1893 fou publicada per la revista “L’Avenç” de Barcelona.

El Record de Turell es distingeix de les cròniques dels seus coetanis per la brevetat. A la primera part de l’obra, fins al regnat de Jaume I, Turell s’inspira en la Crònica de Sant Joan de la Penya, i en molts altres passatges del Record no fa sinó copiar de Tomic, amb el qual es poden trobar moltes coincidències temàtiques i personals.

Segons Torres Amat, Turell fou també autor d’Història dels antichs comtes de Barcelona i dels Comtes-reis d’Aragó fins a Ferran I, d’un Tractat de la Armeria fet per Gabriel Turell, de la ciutat de Barcelona, amb escuts d’armes il·luminats, i del tractat Dels set honors del món.

Tamburini, Esteve

(Catalunya, segle XV – segle XVI)

Heraldista. Probablement clergue.

Autor d’un treball del blasó o armorial en català, compost durant el regnat de Carles V en 1516-19 (publicat en 1961/62). Utilitzà fonts italianes i franceses.

Ha estat identificat amb Pere de Clariana-Seva, doctor en drets i assessor de l’audiència de Barcelona.

Rigalt i Nicolás, Bru

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 15 novembre 1813 – Barcelona, 1 juny 1867)

Heraldista i escriptor. Fill de Pere Màrtir Rigalt i Fargas.

Del 1829 al 1842 estigué a l’exèrcit, destinat a Cuba. El 1846 treballà a l’Audiència de Barcelona, on a partir del 1854 fou certificador d’armes.

És autor d’un Diccionario Histórico de las Órdenes de Cavallería, religiosas, civiles y militares, de todas las naciones del mundo (1858), així com els manuscrits Testamento de España i Escudos de Armas de Nobleza de España y Europa.

Rigalt i Fargas (germans)

Pau Rigalt i Fargas  (Barcelona, 1778 – 8/oct/1845)  Pintor, escenògraf i decorador. Deixeble de Flaugier, impulsà el neoclassicisme a Catalunya. Des del 1840 va dirigir la classe de perspectiva i de paisatge de l’Escola de Llotja a Barcelona. Els seus paisatges potser són una mica convencionals, però influïren en els del seu fill Lluís Rigalt i Farriols, que van obrir una perspectiva plena de possibilitats a la pintura catalana posterior, encapçalada per Martí i Alsina. D’altra banda, realitzà nombrosos treballs d’escenografia i de decoració.

Josep Rigalt i Fargas  (Catalunya, segle XVIII – segle XIX)  Pintor. Sobresortí com a escenògraf.

Pere Màrtir Rigalt i Fargas  (Barcelona, 1785 – 1850)  Heraldista i dibuixant. Escriví un Tratado de nobleza (1834) que hom conserva manuscrit a l’Arxiu Històric de Barcelona. Dibuixà per encàrrec escuts nobiliaris, no sempre autèntics, per a expedir certificats de noblesa que, per la manca de crítica històrica de l’època, foren acceptats com a verídics i foren la base de diverses concessions o revalidacions de títols. Fou pare de Bru Rigalt i Nicolás.

Piñol i Andreu, Ramon

(Barcelona, 1916 – 1978)

Historiador, arqueòleg, publicista i heraldista. Fou deixeble i col·laborador d’Agustí Duran i Sanpere en les excavacions de la ciutat romana de Barcelona (1943-56), de les quals deixà una obra inèdita.

Fou membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i de Hispanic Society of America.

Ha publicat Heráldica de la catedral de Barcelona (1948), Armorial dels ciutadans honrats de Barcelona (1949), Armorial del monestir de Pedralbes (1955) i Els consolats de mar de la ciutat de Barcelona (1956), i ha col·laborat a “Barcelona Divulgación Histórica”.