Arxiu d'etiquetes: Castella (morts a)

Cervelló i de Queralt -germans-

1 Resposta

Eren fills de Ramon Alemany de Cervelló i de Cardona, i germà de Guerau Alemany de Cervelló i de Queralt.

Dalmau de Cervelló i de Queralt  (Catalunya, segle XIV – Castella, abans 1401)  Cambrer de l’infant Martí, de qui rebé el castell de Xèrica (1375) i que fou enviat amb gent d’armes a ajudar el rei de Castella (1381); absolt, més tard, de l’acusació d’homicidi de Castelló de Mallorques (1383), fou nomenat governador d’Oriola (1387).

Guillem Ramon Alemany de Cervelló i de Queralt  (Catalunya, segle XV – 1441)  Eclesiàstic. Comanador major d’Alcanyís, de l’orde de Calatrava.

Hug Alemany de Cervelló i de Queralt  (Catalunya, segle XIV – després 1392)  Fou senyor de Subirats, cambrer reial i uixer d’armes, procurador de l’infant Joan al ducat de Girona (1379) i després enviat a Vic per reprimir les bandositats (1388), a la cort pontifícia (1390-92) i a França, i fet governador de València (1392).

Basset i Ramos, Joan Baptista

7 Respostes

(Alboraia, Horta, 1654 – Segòvia, Castella, 15 gener 1728)

Militar. Sentenciat a mort per homicidi, s’evadí a Itàlia, on seguí la carrera militar. Emigrà a Àustria, on entrà a l’exèrcit imperial i participà en diverses campanyes a Hongria i al Milanesat.

Tornà a Espanya el 1705 durant la guerra de Successió comandant un reduït grup de forces aliades que desembarcà a Dénia (17 agost 1705) i que aconseguí captar el coronel Rafael Nebot, el qual es passà al camp austriacista amb d’altres caps borbònics. Això permeté a Basset d’ocupar Oliva, Gandia, Tavernes de la Valldigna i Alzira, i, finalment, d’entrar a València (15 desembre 1705), on fou rebut per la població com un alliberador.

L’arxiduc Carles III premià aquesta acció amb l’atorgament del marquesat de Cullera i de la senyoria de l’Albufera a la seva mare. Fou nomenat governador militar de Xàtiva (març 1706), ciutat que hagué de defensar d’un intent de reconquesta per part del comte de Las Torres i que fortificà sòlidament.

Derrotades les tropes aliades a Almansa (1707), seguí l’exèrcit austriacista, però refusà d’abandonar el Principat amb les tropes imperials el 1713. A Barcelona li fou confiat el comandament de l’artilleria de la ciutat, amb el grau de general (juliol 1713).

Durant el setge de Barcelona suplí la inferioritat del material amb l’habilitat del seu comandament i amb la preparació dels artillers, que practicaren el tir d’esclat enlairat amb granada de metralla; des del setembre de 1713 dirigí també el cos d’enginyers de la plaça.

Després de l’Onze de Setembre, i vulnerant els acords de la capitulació, fou detingut el 22 de setembre de 1714, i conduït en vaixell a Alacant, on hi havia la cort borbònica, i després, a peu, al castell d’Hondarrabia, al País Basc, on restà empresonat en condicions especialment dures fins al 1719, que fou traslladat a Segòvia, on el 1725 per la pau de Viena, fou alliberat, però degut al seu greu estat de salut, no pogué anar fins a Viena i morí a Segòvia en la més absoluta indigència.

Benavent i Santandreu, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 1903 – Guadalajara, Castella, 9 octubre 1958)

Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Ha destacat com a paisatgista i obtingué nombrosos premis.

Morí en un accident d’avioneta.

Aguilera, Antoni

Deixa un comentari

(la Jonquera, Alt Empordà, segle XVI – Guadalajara, Castella, segle XVI)

Metge. Exercí a Guadalajara.

Entre els seus escrits, són coneguts uns comentaris en castellà a la terapèutica de Mesue Minor (Alcalà, 1569) i uns rudiments de medicina (1571), en llatí.

Miquel dels Sants

(Vic, Osona, 29 setembre 1591 – Valladolid, Castella, 10 abril 1625)

(Miquel Argemir i Mitjà)  Trinitari i sant. El 1602 ingressà a l’orde, a Barcelona, i el 1608 a l’orde dels trinitaris descalços. Visqué a Valladolid i fou superior de l’orde.

Escriví poesia durant la seva joventut i, a dinou anys, el Breu tractat de la tranquil·litat de l’ànima.

Morí amb fama de místic i de sant. Fou canonitzat el 1862 i és el patró de Vic.

Massip, Jaume

(la Bisbal de Falset, Priorat, 1865 – Àvila, Castella, 1953)

Missioner dominicà (1882). Estudià a Àvila i a Manila (1888-89).

Destinat a missions de la Xina, al nord de Funkien, hi residí fins al 1914, que, malalt tornà a Espanya, on tingué diversos càrrecs dins l’orde i dirigí la revista “Misiones Dominicanas”.

Escriví una gramàtica xinesa (1913), dos catecismes en xinès i diversos treballs de geografia, numismàtica i divulgació de temes missionals.

Marineo Siculo, Lucio

(Vizzini, Sicília, Itàlia, vers 1460 – Valladolid, Castella, 15 octubre 1536)

(o Luca)  Humanista. Professor de la Universitat de Salamanca del 1486 al 1498. Historiador oficial de Ferran II de Catalunya (1500), en enviduar (1504) l’acompanyà quan es reclogué a la corona catalano-aragonesa.

Publicà De laudibus Hispaniae (v 1495), per encàrrec de la universitat de Salamanca, i De genealogia regum Aragonum (Saragossa, 1509), edició promoguda pel seu amic i mecenes, l’arquebisbe de Saragossa Alfons d’Aragó, obres que inclogué més tard en De rebus Hispaniae memorabilibus opus (Alcalà, 1530).

Aquesta obra, en la qual treballà des del 1500, se centra bàsicament en el regnat de Joan II de Catalunya i, més concretament, en l’episodi de la guerra civil. Seguí, en bona part, la versió castellana de la Vita de Joan II, del jurista i historiador saragossà Gonzalo García de Santa María, que hi treballà entre el 1501 i el 1515.

La dedicà a l’emperador Carles I de Catalunya, i representa una síntesi de la interpretació humanística (a l’estil de Beccadelli i de Bartolomeo Fazio) i providencial del regnat dels Reis Catòlics; no s’estigué d’elogiar extraordinàriament l’obra d’Erasme.

Preciosa font de notícies polítiques i culturals són també els seus Epistolarum familiarum libri XVII (Valladolid, 1514), que també dedicà a l’arquebisbe de Saragossa. N’hi ha publicada una selecció per P. Verrua (1940).

Marianna del Palatinat

(Dusseldorf, Alemanya, 28 octubre 1667 – Guadalajara, Castella, 16 juliol 1740)

Reina de Catalunya-Aragó i de Castella (1689-1700). Filla del duc de Baviera, Felip Guillem.

El seu matrimoni amb Carles II, concertat ràpidament per la necessitat de tenir descendència aviat, afavorí els interessos imperials.

S’enemistà amb la reina mare, Marianna d’Àustria, i provocà la caiguda del govern del comte d’Oropesa (1691).

Aferrissadament filoaustriacista fou retirada a Toledo per Felip V de Borbó (1701).

Pel fet d’haver rebut el general Las Minas (1706), defensor de l’arxiduc, fou desterrada a Baiona, on residí fins al 1738, en que Isabel Farnese la convidà a passar el final de la seva vida entre Alcalà i Guadalajara.

Maria d’Aragó i d’Alburquerque

(Catalunya-Aragó, 24 febrer 1403 – Villacastín, Castella, 18 febrer 1445)

Reina de Castella. Era filla de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque, de qui heretà la senyoria de Montalbán.

Fou casada (1420), a Àvila, amb el seu cosí germà Joan II de Castella; les esponsàlies, però, s’havien celebrat el 1418, a Medina del Campo. Intervingué poc en la política.

Fou mare d’Enric VI de Castella. Fou sepultada al monestir de Guadalupe.

Josa i d’Agulló, Joan de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XVII – Brihuega, Castella, 1710)

Militar. Germà de Francesc.

Fou partidari de Felip V de Borbó, del qual es mostrà favorable a les Corts de Barcelona de 1701-02. El 1705, amb alguns altres botiflers, seguí la guarnició espanyola que evacuà Barcelona.

Serví com a coronel a l’exèrcit borbònic. Es gaudí de les rendes confiscades a Aragó a un parent seu.

Tractà sense èxit de desvetllar dins de Catalunya oposicions a Carles d’Àustria, movent-hi d’amagat algunes relacions.

Morí lluitant contra les forces angleses voltades a la vila de Brihuega.