Arxiu d'etiquetes: reis/reines forans/nes

Ramir I d’Aragó

(Aibar, Navarra, vers 1000 – Graus, Aragó, 8 maig 1063)

(o de Ribagorça)  Primer rei d’Aragó (1035-63). Fill i successor de Sanç III el Major de Navarra al comtat d’Aragó.

Amb la mort del seu germà Gonçal I de Ribagorça (1045) va ampliar el seu regne amb l’annexió dels antics comtats de Sobrarb i Ribagorça.

Va morir durant el setge a la població de Graus, rebutjat pel rei de la taifa de Saragossa.

Pere II de Sicília

(Catània, Sicília, 1305 – Calascibetta, Sicília, 15 agost 1342)

Rei de Sicília (1337-1342). Fill de Frederic II de Sicília i d’Elionor de Nàpols. Encara que el tractat de Caltabellotta estipulava que en morir Frederic Sicília havia de passar als Anjou, Pere va ésser associat al tron des del 1321.

Durant el seu regnat no es va saber imposar sobre la noblesa que, dividida entre catalans i llatins, lluitava pel poder. Robert d’Anjou llançà diversos atacs contra l’illa, i va apoderar-se de Termini (1338) i de Lipari (1339).

Orsèol, Pere

(Venècia, Itàlia, segle X – Cuixà, Conflent, 14 gener 992)

Dux de Venècia (976-78) i monjo de Cuixà. Fou nomenat dux després d’una rebel·lió que derrocà a Pere Claudià IV, al qual causà la mort. Angoixat per aquest fet, renúncia al ducat en el seu fill i junt amb altres nobles i familiars seguí a Garí, abat de Cuixà, de pas per Venècia.

Féu el noviciat i professà al monestir, d’on el 980 tenia el càrrec de sagristà. Es creu que tingué contactes amb Oliba, futur abat de Ripoll i de Cuixà, i bisbe de Vic, i que influí en la seva vocació religiosa.

Oliba, vers el 1022, féu el trasllat de les seves relíquies a l’interior de l’església de Cuixà i en decretà el culte solemne. Se li dedicà un epitafi en vers. A final del segle XI fou redactada a Cuixà una biografia seva. La seva festa se celebra el 14 de gener.

Múnia I de Castella

Veure> Major I de Ribagorça (comtessa i reina de Castella).

Maria de Nàpols

(Nàpols, Itàlia, vers 1280 – vers 1350)

Reina de Mallorca. Filla de Carles II d’Anjou, rei de Nàpols. Es casà amb l’infant Sanç (1304), hereu de la corona del regne de Mallorca.

Vídua (1324) i sense fills, contragué nou matrimoni amb Jaume de Xèrica.

Se li atribueix un comportament extravagant i anormal.

Margarida de Provença

(Provença, França, 1221 – París, França, 20 desembre 1295)

Reina de França. Muller de Lluís IX. Era filla del comte Ramon Berenguer V de Provença. En casar-se (1234), no fou feta hereva de Provença.

El 1258 Jaume I el Conqueridor li féu donació dels seus eventuals drets sobre el territori de Provença, llevat de Montpeller i la seva senyoria, en un apèndix al tractat de Corbeil.

Lluís I de Sicília

(Catània, Sicília, Itàlia, 4 febrer 1338 – 16 octubre 1355)

el Nen”  Rei del casal català de Sicília (1342-55). Fill de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.

A la mort del seu pare (1341), estigué successivament sota la regència de la seva mare, de Joan de Sicília, duc d’Atenes, i de Blasco d’Alagó, que hagueren de combatre les rivalitats entre els partits català i llatí pel govern de l’illa.

Pere III el Cerimoniós volgué solucionar-ho casant-se amb la infanta Elionor de Sicília i projectant el matrimoni de la seva filla Constança d’Aragó amb el rei Lluís, però la mort d’aquest impedí el casament.

Joana II de Nàpols

(Zadar, Croàcia, 26 juny 1373 – Nàpols, Itàlia, 2 febrer 1435)

Reina de Nàpols (1414-35). Filla de Carles III i de Margarida de Durazzo. Succeí en el tron al seu germà Ladislau I. Volia casar-se amb Joan d’Aragó, fill de Ferran I d’Antequera, amb la benvolença de Benet XIII, però finalment preferí per marit Jaume II de Borbó, comte de la Marca (1415).

Ben rebut pel poble i malvist pels favorits, Jaume els eliminà tots, donà alts càrrecs a personatges francesos i tingué quasi presonera a la reina. Els patricis napolitans es revoltaren i alliberaren la reina; Jaume passà a l’oposició i acabà tornant a França (1419) i entrant en religió.

El papa Martí V s’alià amb Joana i li confià la tutela de Roma, que havia ocupat Sforza en nom d’ella. El papa declarà (1420) el duc Lluís d’Anjou, comte de Provença, hereu de Joana (Lluís III de Nàpols).

Aquest assetjà Nàpols i proposà a Alfons IV el Magnànim una aliança o bé la neutralitat, però aquest s’hi negà, al·legant l’amistat de Lluís amb Gènova, perquè els napolitans li havien demanat ajuda contra Lluís i, a més, li interessava de continuar la campanya després de la de Còrsega, i, davant la promesa de Joana d’atorgar-li el govern, envià un estol comandat per Ramon de Perellós, que desblocà la ciutat, on entrà més tard el rei (1421), que fou adoptat com a hereu per Joana.

Però aquesta començà a témer que el rei no volgués suplantar-la. Alfons IV atacà els seus adversaris i la reina hagué de fugir, mentre Sforza perseguia els catalans, sense poder evitar que Alfons IV saquegés la ciutat.

La reina revocà aleshores l’adopció i tornà a nomenar hereu Lluís d’Anjou. Mentrestant, per altres afers, Alfons IV tornà a Catalunya, i deixà a Nàpols el seu germà Pere d’Aragó com a lloctinent; però aquest hagué de retre la ciutat als napolitans (1424).

Lluís d’Anjou fou fet capità general de Calàbria, però els patricis descontents gestionaren el retorn d’Alfons IV a Nàpols, amb el beneplàcit de la reina, ja malalta, que veia en els francesos un perill.

Alfons IV hi acudí i fou novament nomenat successor (1432); però, vist amb poca simpatia pel papa Eugeni IV, ajornà la qüestió, féu treva amb la reina i se n’anà a Sicília.

Joana tornà a decantar-se per Lluís d’Anjou i l’adoptà novament (1433), però aquest morí (novembre 1434) i la reina reconegué com a successor el seu germà Renat I, duc de Lorena, poc abans de morir.

Joana I de Nàpols

(Nàpols, Itàlia, vers 1326 – Muro Lucano, Itàlia, 27 juliol 1382)

(o d’Anjou)  Reina de Nàpols i comtessa de Provença (1343-81). Filla de Carles II de Nàpols i de Maria de Valois. Succeí el seu avi, Robert I. Casada (1343) amb el seu cosí l’angeví Andreu d’Hongria, duc de Calàbria, fou acusada de complicitat en l’assassinat d’aquest (1345). Amb el segon marit, Lluís de Tàrent, intentà la conquesta de Sicília, però acabà renunciant definitivament a l’illa (pau del 1372).

Vídua de Lluís (1362), decidí de casar-se amb Jaume IV de Mallorca, evadit de la presó de Barcelona (1363), i li donà el títol de duc de Calàbria; implicat, aquest, en la guerra de Castella i pres per Enric de Trastàmara, el rescatà (1370). Vídua (1375), es casà encara amb Otó de Brunsvic-Grubenhagen.

Afavorí l’elecció de l’antipapa Climent VII, i fou excomunicada per Urbà VI (1379). Ocupat el regne, que destinava a Lluís de França, duc d’Anjou, per Carles de Durazzo, comte de Gravina, aquest l’empresonà i la féu assassinar al castell de Muro.

Joan de Borbó i de Battenberg

(La Granja de San Ildefonso, Castella, 1913 – Pamplona, Navarra, 1993)

Pretendent al tron d’Espanya (1941-77). Tercer fill d’Alfons XIII de Borbó. Fou príncep de Girona, Astúries i Viana (1933-41), i comte de Barcelona. El 1933, per renúncia dels seus dos germans grans, es convertí en l’hereu de la corona.

El 1942 es traslladà a Lausana -on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó– i el 1946 a Estoril. El 1969, en produir-se la proclamació del seu fill, Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat i el seu secretariat polític.

Tot i això, influí en favor de la democràcia, i el 1977 renuncià als seus drets dinàstics, conservant, però, el títol de comte de Barcelona.