(País Valencià ?, segle XI)
Rei de Dénia (1044-76). Fill i successor de Mugähid. Fou tolerant amb els súbdits cristians i mantingué bones relacions amb el comtat de Barcelona.
Fou derrotat pel rei Ammad I al-Muqtadir de Saragossa, que s’annexionà el regne.
(Illes Balears, segle XII)
Fill del valí almoràvit Ishäq ibn Gäniya. Decidit enemic dels almohades, deposà el seu germà Muhammad ibn Ishäq ibn Gäniya quan aquest s’inclinava a acceptar la proposta de vassallatge enviada pel soldà almohade Abü Ya’qüb al-Mansür.
Amb l’esquadra capturada a Ibn Ruburtayr, substituïda la seva tripulació per mallorquins addictes a la seva causa, es dirigí a Ifrïqiyya i entrà a Bugia (1184), després de nomenar regent de les illes el seu germà Talha.
Mentrestant, Ibn Ruburtayr es revoltà i, amb la seva ajuda, Muhammad recuperà el govern i reconegué l’almohade al-Mansür.
(Itàlia, 1448 – 1495)
Rei de Nàpols. Successor de Ferran I de Nàpols. Dominà la revolta dels barons, però fou derrotat per Carles VIII, rei de França.
(País Valencià, segle XI – 1085)
Rei de la taifa de València (1076-85). De la família amiri. L’any 1076 s’independitzà del rei al-Qadir de Toledo, el qual havia destronat el seu germà, Abd al-Malik, el 1065.
Per poder fer front amb èxit als intents annexionistes d’al-Qadir i els Barru Hud de Saragossa, acceptà la protecció d’Alfons VI de Castella.
Abd Alläh (Illes Balears, segle X – 1036) Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugähid de Dénia, creà per a ell.
Abd Alläh al-Balansï (País Valencià ?, segle VIII – València, 823) Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisäm I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam I, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II.
Abd Alläh al-Murtadä (Illes Balears, segle XI – 1095) Governador d’Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i annexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent.
Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu’min (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les illes. Fou destituït el 1208.
Abd Alläh ibn ‘Isäm al-Hawlänï (Illes Balears, segle X – la Meca, Aràbia, segle X) Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí.
Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya (Illes Balears, segle XII – 1203) Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren.
Abd Alläh ibn ‘Iyäd (al-Andalus, segle XII – Conca, Castella, 1147) Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians.
Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya (Illes Balears, segle XII – 1151/55) Polític. Governador de Granada (vers 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya.
Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr (al-Andalus, segle VII – 714) Polític. Governador d’Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman.
Abd Alläh ibn Tä’Alläh al-Kumí (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade.
(País Valencià, segle XI – 1061)
Reietó musulmà de València. Nét d’Almansor. Entronitzat a Xàtiva per alguns caps amiris contraris a la sobirania Labib de Tortosa, aconseguí d’emparar-se de València vers el 1026.
Reconegué el califa Hisäm III de Còrdova, i l’any 1038 s’apoderà d’Almeria i Múrcia, però tres anys després perdé Almeria.
(al-Andalus, segle VII – 716)
Valí. El 713 sotmeté el got Teodomir a Oriola.
Es casà amb Egilona, vídua de Roderic.
(Illes Balears, vers 1320 – vers 1372)
Reina de Mallorca (1347-49). Filla de Berenguer de Vilaragut i de Sarrià i de Saura de Mallorca. Visqué a la cort de Jaume III de Mallorca, amb el qual es casà (1347) en morir la reina Constança d’Aragó, fet del qual fou en certa manera acusada.
Després de la batalla de Llucmajor (1349), en la qual morí el seu marit, estigué presonera al castell de Bellver i al convent de Santa Clara de València, amb la seva fillastra Elisabet de Mallorca (1349). El papa i el rei Joan II de França gestionaren el seu alliberament.
Habità en un castell, prop de Montpeller, i es casà amb el duc Ot I de Brunsvic-Grubenhagen (1353), cavaller fidel de Joan II i futur marit de la reina Joana I de Nàpols. Violant vivia encara, ben considerada, durant el regnat de Carles V de França.
(Àfrica ?, segle VII – Barcelona ?, segle VIII)
Primer valí de Barcelona després de la conquesta àrab, posat, segons sembla, per al-Hurr el 719.
Era germà d’Abd Alläh, el fundador dels tugibites.
Dades de Catalunya i dels Països Catalans 