Arxiu d'etiquetes: reis/reines forans/nes

Ishaq ibn Muhammad ibn Gäniya

(Illes Balears, segle XII)

Governador almoràvit de les Balears (vers 1165-vers 1183). Succeí al seu pare després d’un complot palatí i mantingué fidelitat als almoràvits durant la invasió almohade de la Península.

Fonamentà la prosperitat econòmica del seu govern en la pirateria, de la qual els cristians, especialment els barcelonins, patiren les conseqüències.

El seu fill i successor, Muhammad ibn Ishäq ibn Gäniya, reconegué la sobirania almohade.

Isabel Cristina de Brunsvic

Veure> Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel (emperadriu d’Alemanya i reina de Catalunya).

Hisäm I de Còrdova

(Còrdova, Andalusia, 765 – 796)

Emir de Còrdova (788-796). Hagué de sufocar una rebel·lió a la Frontera Superior, de Saragossa a Tortosa.

Féu diverses incursions contra els regnes cristians i contra Carlemany (saqueig de Girona, el 793).

Hakam II de Còrdova, al-

(Còrdova, Andalusia, 915 – 976)

Segon califa de Còrdova (961-976). Fill d’Abd al-Rahmän III.

Malgrat la coalició formada per Lleó, Castella, Navarra i els comtes Borrell I i Miró I de Barcelona, mantingué l’estabilitat de la frontera superior (campanyes del 963 i del 965), la qual fortificà estratègicament.

Frederic III de Sicília

(Catània, Sicília, 1 setembre 1341 – Messina, Sicília, 27 juliol 1377)

el Feble Rei de Sicília (1355-77). Fill de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia, successor del seu germà Lluís I de Sicília. Esdevingué rei sota la tutoria de la seva germana Constança, que governà juntament amb Blasco d’Alagó, vicari general de Sicília. La mort dels dos regents, víctimes d’una epidèmia, així com la manca de caràcter de Frederic, posaren l’illa en perill de caure a mans dels angevins de Nàpols.

Les altres germanes de Frederic, Eufèmia (que es féu càrrec del govern de l’illa) i Elionor, muller de Pere III el Cerimoniós, intentaren restablir la força del partit català.

El 1356 els angevins envaïren Sicília, que fou deslliurada l’any següent, gràcies a la brillant actuació del noble Artal d’Alagó, fill de Blasco.

A instància d’Elionor, Frederic es casà amb Constança (1361), filla d’un altre matrimoni de Pere III el Cerimoniós, però Constança morí aviat (1363), i deixà només una filla, Maria.

Frederic es decantà a favor dels angevins i el 1372 pactà un conveni definitiu amb Nàpols, pel qual Joan de Nàpols havia d’heretar Sicília si Frederic moria sense successió directa.

Fracassaren també els projectes d’Elionor d’unir l’illa a la corona catalano-aragonesa. Només el ducat d’Atenes, a mans d’una branca il·legítima de la casa de Sicília, es decantà a favor de la sobirania catalana.

Frederic deixà en el seu testament el regne a la seva filla Maria.

Ferran II de Nàpols

(Nàpols, Itàlia, 26 juliol 1467 – 7 setembre 1496)

Rei de Nàpols (1495-96). Primogènit d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Sforza de Milà. Quan abdicà el seu pare, hagué de refugiar-se a Ischia, davant la invasió de l’exèrcit francès de Carles VIII i l’entrada i la coronació d’aquest a Nàpols.

Amb l’ajuda del Gran Capità, aconseguí, tanmateix, de desembarcar a Calàbria i d’entrar triomfalment a Nàpols, insurreccionada contra els francesos (1495).

El 1496 es casà amb la seva tia Joana d’Aragó per tal d’assegurar-se l’ajuda de Ferran II de Catalunya-Aragó. Morí, però, quan estava a punt d’alliberar el regne dels francesos i dels nobles francòfils.

Fou succeït pel seu oncle Frederic.

Ferran I de Nàpols

(València, 2 juny 1423 – Nàpols, Itàlia, 25 gener 1494)

Rei de Nàpols (1458-94). Fill natural i successor d’Alfons IV el Magnànim, el qual, el legitimà el 1440, i el 1443 fou reconegut com a successor en el tron de Nàpols pel parlament general, alhora que li era atorgat el títol de duc de Calàbria. Per assegurar l’ajuda dels nobles, el seu pare el casà amb una neboda dels prínceps de Tàrent, Isabel Chiaramonte.

A la mort d’Alfons el Magnànim no fou reconegut pel papa Calixt III, el país, feu de la Santa Seu, fou envaït (1460) per Joan d’Anjou, però ell el vencé prop de Troia (1462) amb l’ajut dels Sforza i de Pius II. Col·laborà en la política del seu oncle Joan II de Catalunya-Aragó en la lluita contra França.

Dedicat a la reconstrucció del país, desenvolupà una hàbil política econòmica i fomentà el desenvolupament de les ciències i de les arts: féu obrir la universitat el 1465 i afavorí la introducció de la impremta (1473).

El 1482, després d’expulsar els turcs d’Otranto, emprengué la guerra de Ferrara, que fou ruïnosa per a l’estat, i hagué de fer cara a la célebre Conjuració dels Barons, contra l’autoritarisme monàrquic (1485), oposició fomentada per Gènova, Venècia i el papa Innocenci VIII, que ell reprimí enèrgicament.

A la seva mort fou succeït per Alfons II.

Ferran II de Lleó

(Castella, vers 1137 – Benavente, Castella, 1188)

Rei de Lleó, d’Astúries i de Galícia (1157-88). Fill segon d’Alfons VII de Castella i de Berenguera de Barcelona.

Ferran IV de Castella-Lleó

(Sevilla, Andalusia, 1285 – Jaén, Andalusia, 1312)

Rei de Castella-Lleó (1295-1312). Es va aliar amb Jaume II de Catalunya-Aragó per repartir-se el regne de Granada, empresa que fou abandonada i hom només pogué conquerir Gibraltar (1309).

Esclarmunda de Foix

(Foix, França, vers 1250 – Perpinyà, 1315)

Reina de Mallorca. Filla de Roger IV de Foix i muller del rei Jaume II de Mallorca i Rosselló, amb qui es casà el 12/oct/1272 a Barcelona.

L’any 1285, fou detinguda, juntament amb els seus fills, com a conseqüència de la incursió de Pere II el Gran, però alliberada per la mediació del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i del comte Arnau Roger I de Pallars.

L’any 1315 va rebré a Perpinyà, de mans de Ramon Muntaner, el seu nét Jaume, el futur rei Jaume III de Mallorca.