Arxiu d'etiquetes: Anys 501 al 1000

Barcelona, comtat de

(Catalunya, 985 – 1714)

Territori històric que arribà a aglutinar quasi tota Catalunya, així com d’altres jurisdiccions senyorials del vessant mediterrani.

Regit per un comte i després també marquès, a causa de la condició fronterera d’aquest espai. El comtat de Barcelona incloïa així les terres del Vallès, el Maresme i el Penedès. Amb el temps, els comtes de Barcelona s’anaren annexant els comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell, Rosselló, Empúries, Pallars i part de la Ribagorça, i també foren, en determinats períodes, comtes de la Provença i senyors del Bearn, la Bigorra i altres territoris del Llenguadoc.

A mitjan segle XII, sota el regnat de Ramon Berenguer IV, amb la repoblació de Tarragona i la conquesta de Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Miravet (1152) i Prades i Siurana (1153), esdevingueren senyors de tot Catalunya.

En el mateix regnat, pel matrimoni (1137) amb Peronella d’Aragó, els titulars prengueren el títol de prínceps i, amb Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer i Peronella, el de reis d’Aragó. L’adopció del títol reial no implicà, tanmateix, ni la desaparició del comtat ni de l’estructura comtal.

Posteriorment, els comtes de Barcelona esdevingueren reis de la corona catalano-aragonesa gràcies a les conquestes de les Balears i València en temps de Jaume I, de Sicília, en època de Pere el Gran, la investidura de Còrsega i Sardenya donada per Bonifaci VIII a Jaume II el Just, la possessió dels ducats d’Atenes i Neopàtria, que passaren als dominis dels comtes sota Pere el Cerimoniós, i Nàpols, conquerida per Alfons el Magnànim. Així i tot, conservaren el títol de comtes, que perdura entre els aplegats per la monàrquia hispànica.

L’origen del comtat de Barcelona es remunta a les divisions administratives del Baix Imperi romà, que foren continuades pels visigots.

Instituït en comtat després de la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801), fou encomanat a Berà, noble got, i posteriorment a diversos senyors francs, fins que en el concili de Troyes (878) fou atribuït a Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I d’Urgell i nét de Bel·ló I de Carcassona.

Durant el regnat de Guifré i a causa de l’afebliment de la monarquia franca, el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, el primer tocant a la independència de tots els comtats regits per ell i els seus germans, fet que s’esdevingué el 985, quan el comte Borrell II no acceptà el vassallatge que li exigia el rei franc Hug Capet i trencà el lligam de dependència de Barcelona i els comtats catalans amb els francs i proclamà l’autonomia del seu comtat, que a poc a poc va anar afermant el domini moral i la seva supremacia sobre els altres comtats, recolzada en el nucli comtal Barcelona-Girona-Osona i en la capital del país, Barcelona, única ciutat important que havia aleshores en els territoris catalans.

Amb Alfons I de Catalunya (II d’Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona anteposaren a aquest títol el de reis d’Aragó.

Barcelona, Casal de

(Catalunya, 878 – 1410)

Llinatge dels comtes de Barcelona i després reis de Catalunya i d’Aragó. Regí durant més de cinc-cents anys la vida de la Corona catalano-aragonesa.

Iniciat per Guifré I el Pelós, nét de Bel·ló, comte de Carcassona, que el 878 fou investit comte de Barcelona-GironaBesalú per Lluís el Tartamut.

Més tard, el 985, el comte Borrell II decidí de trencar el lligam de vassallatge que mantenia amb el rei franc Hug Capell i proclamà l’autonomia del comtat de Barcelona -fet que la història moderna considera el primer pas de la nacionalitat catalana i que el 1985 donà peu a la celebració del mil·lenari de Catalunya-.

Ramon Berenguer IV, per matrimoni amb Peronella, hereva de Ramir II, uní el govern dels seus comtats al regne d’Aragó. El seu fill Alfons I el Cast esdevingué comte de Barcelona a la mort del seu pare (1162) i rei d’Aragó per renúncia de la seva mare (1163).

El llinatge s’extingí, per línia masculina directa, el 1410 amb la mort de Martí I de Catalunya, dit l’Humà.

Ava -comtessa, s. X-

(Catalunya, segle X – 962 ?)

Comtessa de Cerdanya i de Besalú.

En morir el seu marit, el comte Miró II el Jove (octubre 927), assolí la tutoria dels seus fills menors (Sunifred, Guifré, Oliba Cabreta i Miró) i, en llur nom, l’administració dels comtats, fins al 942. Fou àvia de l’abat Oliba.

La seva actuació ha deixat constància en moltes donacions fetes a diversos centres eclesiàstics.

Ató -bisbe Vic, s. X-

(Catalunya, segle X – vers 971)

Bisbe (v 957-v 971) i arquebisbe de Vic (971). Colonitzà part de l’Anoia (Tous i Montbui) i consagrà nombroses esglésies, com la del monestir d’Arles (968).

A desgrat d’oposar-se a l’intent del monjo Cesari de tornar a crear la província eclesiàstica Tarraconense, féu un viatge a Roma (970) amb Borrell II de Barcelona, per tal d’obtenir la independència de les diòcesis catalanes enfront de Narbona, i la qualitat d’arquebisbat per a la seu de Vic. Joan XIII li ho concedí.

De tornada fou assassinat. Amb la seva mort finí també el projecte.

Se’l considera mestre de matemàtica del monjo Gerbert, futur papa Silvestre II.

Arnulf -bisbe Girona-

(Catalunya, segle X – Ripoll ?, Ripollès, 17 abril 970)

Abat de Ripoll (938-970) i bisbe de Girona (954-970).

El començament d’una nova basílica i l’impuls que donà a l’escriptori del monestir marcà el principi de l’època més puixant de Ripoll.

Conjuntament amb els bisbes de Barcelona, de Vic i de l’Urgell, s’oposà a la temptativa de l’abat Cesari de Montserrat de fer-se consagrar metropolità de la Tarraconense (956).

Amb el comte Sunifred II de Cerdanya, el bisbe d’Urgell i els abats del monestir de Bages i de la Grassa, féu un viatge a Roma a la recerca de privilegis papals (951).

Amat -bisbe i sant-

(Tarragona, segle VII – Sens, França, 690)

Sant i bisbe de Sens.

L’església en celebra la diada el 13 de setembre.

Amalaric -rei visigot-

(Catalunya, 502 – Barcelona, 531)

Rei visigot (526-531). Fill d’Alaric II i nét de Teodoric.

En morir el seu pare (507), Teodoric regentà el regne visigòtic, un cop vençut Gesaleic, que l’havia usurpat, Amalaric començà a regnar el 526 i s’alià amb els francs després de casar-se amb Clotilde, filla de Clodoveu.

Però la intransigència religiosa respecte a la seva dona provocà la guerra, i els francs el derrotaren; Amalaric va haver de fugir a Barcelona, on morí assassinat.

Almansor

(Torrox, Almeria, Andalusia, 940 – Medinaceli, Sòria, Castella, 9 agost 1002)

Cabdill musulmà i regent del califat de Còrdova.

El 985 organitzà una campanya, durant la qual devastà la ciutat de Barcelona, a l’època de Borrell II de Barcelona.

Al cap de sis mesos, l’exèrcit musulmà es replegà, a la ratlla de l’Ebre.

Aleran -comte, s. IX-

(França ?, segle VIII – Barcelona, 852)

Comte de Barcelona, Empúries i Rosselló (850-52). D’origen franc, havia estat comte de Troyes.

Fou posat per Carles el Calb al davant de la Marca Hispànica, amb Isembart, fill del marquès de Borgonya, com a ajudant. A Narbona no trobà dificultats; ençà dels Pirineus, però, topà amb la resistència del comte usurpador Guillem II de Tolosa, fill de Bernat de Septimània, ajudat per Abd al-Rahman II; però Guillem fou decapitat (850).

Aleran hagué d’enfrontar-se amb una forta ràtzia musulmana que devastà Barcelona. Sembla segur que el comte hi morí.

Àkhila II

(Hispània ?, 681 – Toledo, Castella, 716)

Noble visigot, governador de la Tarraconense i la Septimània. Fill del rei Vititza, que el va associar al tron.

Pretendent a la corona, a la mort del seu pare (710) es va instal·lar a la Tarraconense i demanà l’ajuda dels musulmans (713) per lluitar contra Roderic, que els magnats havien elegit rei.

Després de conquerida la Península pels musulmans, li fou restituït el patrimoni territorial familiar (713).