Arxiu d'etiquetes: comtat Cerdanya

Ermessenda

(Catalunya, segle IX – 885/88)

Muller del comte Sunifred I d’Urgell-Cerdanya i després de Barcelona-Girona i de Narbona.

Vídua vers el 848, actuà al costat dels seus fills Guifré el Pelós i Miró I de Conflent i de Rosselló amb el títol de comtessa.

Elisabet d’Urgell

(Catalunya, segle XI – segle XII)

Filla d’Ermengol IV d’Urgell. Fou la tercera muller del comte Guillem I de Cerdanya.

Borrell d’Osona

(Catalunya, segle VIII – 820)

Comte d’Urgell, Cerdanya i possiblement d’Osona-Bages.

Al servei del rei franc Lluís el Pietós va participar en les campanyes d’aquest per Catalunya (801) fins a Tortosa.

Fou nomenat comte d’Urgell i Cerdanya per Carlemany (813).

Adelaida de Carcassona

(Carcassona, França, segle XI – Catalunya Nord, segle XI)

Dama. Primera muller del comte Guillem I de Cerdanya, al qual transferí els seus discutits drets al comtat de Carcassona-Rasès.

El 1067, tanmateix, els vengueren a Ramon Berenguer I de Barcelona per 4.000 mancusos d’or.

Sunifred I d’Urgell-Cerdanya

(França, segle IX – Catalunya, 848)

Comte d’Urgell i Cerdanya (834-848), de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats septimans (844-848). Pare de Guifre el Pilós i fundador, per tant, de la casa comtal catalana.

Segons Ramon d’Abadal, sembla que era fill del comte Bel·ló de Carcassona i germà del seu successor Oliba I, la qual cosa explicaria les tradicionals relacions entre ambdues cases. El 842 va sorprendre als confins de la Cerdanya la gran expedició enviada per Abd al-Rahman II contra Narbona. Com altres membres de la mateixa família, es distingí pel legitimisme i per la fidelitat a la casa carolíngia.

Havia rebut de Lluís el Piadós el comtat d’Urgell com a premi a la fidelitat del seu germà Oliba I, i, el 844, Carles el Calb, després de capturar i ajusticiar el traidor Bernat de Septimània, atorgà a Sunifred els comtats de què gaudia aquell.

Així fou com, gràcies al seu joc polític i en unió amb el seu germà Sunyer, aconseguí d’annexar als propis territoris (Barcelona, Girona, Besalú i els seus comtats d’Urgell-Cerdanya, a més dels del seu germà, Empúries i Rosselló) tot aquell conglomerat que Bernat de Septimània havia format a banda i banda dels Pirineus (Narbona i comtats satèl·lits). Carles el Calb li concedí el títol de marquès, segons un document oficial del mateix any 844.

Tot indueix a creure que Sunifred va morir de mort violenta durant la temptativa de Guillem, fill de l’ajusticiat Bernat, d’apoderar-se de Barcelona (848). A la seva mort, els comtats de Barcelona, Rosselló-Empúries i Narbona tornaren a poder dels francs.

Sunifred II de Cerdanya-Besalú

(Catalunya, vers 915 – 965)

Comte de Cerdanya (927-965) i de Besalú (957-965). Fill gran de Miró II el Jove de Cerdanya-Besalú i d’Ava.

A la mort de Miró (927), Ava administrà els comtats en nom dels fills, tots ells menors. Arribada la majoria d’edat, Sunifred governà la Cerdanya ajudat per Oliba.

Protegí activament el monestir de Cuixà. Recaptà preceptes favorables del rei de França Lluís d’Ultramar, gràcies als bons oficis del seu germà Guifré.

A la mort de Sunifred, restà sol en el govern Oliba, dit de Cabreta, el qual cridà el quart germà, el clergue Miró, perquè s’ocupés de Besalú.

Sança de Barcelona

(Catalunya, vers 1057 – 1095)

Comtessa de Cerdanya. Filla del comte Ramon Berenguer I, que la nomenà hereva, en substitució dels altres fills Ramon i Berenguer, i la posà sota la tutela de Guerau Alemany de Cervelló.

Fou casada amb el comte Guillem I de Cerdanya, de qui fou la tercera muller, i morí bastant abans que ell.

El 1085, amb el seu marit, li fou confiada pels magnats barcelonins la tutoria del seu nebot, fill de Ramon Berenguer II.

Sanç I de Rosselló-Cerdanya

(Catalunya, 1161 – Aragó ?, 1223)

Comte de Provença (1181-85), de Cerdanya (1168-1223) i de Rosselló (1185-1223). Tercer fill de Ramon Berenguer IV i de Peronella.

En morir assassinat el seu germà Ramon Berenguer IV de Provença, Sanç en fou nomenat comte (1181), però el 1185 fou destituït del govern pel seu germà, el rei catalano-aragonès Alfons I, per tal de donar-lo al seu fill.

El 1209 morí Alfons II de Provença, i Sanç tornà a governar el país perquè el comte provençal Ramon Berenguer V era menor d’edat. Amb el seu fill Nunyo Sanç acudí a la batalla dels Ports del Muradal (1212).

El 1213 va morir Pere I el Catòlic, quan el rei Jaume I només tenia cinc anys, i el comte Sanç es va veure investit amb el càrrec de procurador dels regnes. El procurador havia de governar amb l’assistència d’un consell de personatges catalans i aragonesos nomenat pel papa; els templers limitaren la seva actuació. En circumstàncies extremadament difícils es trobà a les mans l’heretatge catalano- provençal de Ramon Berenguer III i Alfons el Cast.

Va governar amb prudència i energia; a l’interior va haver de lluitar contra l’oposició feudal aragonesa, encapçalada per Ferran, abat de Muntaragó. A l’exterior la seva política s’adreçava a salvar els països d’Occitània, on havia de topar no solament amb Simó de Montfort, sinó també amb el pontificat d’Innocent III.

Després de Muret (desfeta que intentà reparar), Nunyo Sanç, fill del regent i de la seva dona Sança Núñez de Lara, i altres barons catalans, van continuar lluitant contra els francesos; havent mort Gastó VI de Bearn, Sanç s’esforçà a evitar que el comtat de Bigorra caigués en mans dels Montfort i casà el seu fill Nunyo Sanç amb la vídua de Gastó, però el papa va anul·lar el matrimoni.

A pesar de l’oposició d’Honori III, Sanç es declarà a favor dels tolosans en contra de Simó de Montfort. A Provença, ja abans, havia desenvolupat una política de llibertat comunal, d’impulsió del comerç mediterrani i d’oposició a la influència francesa i papal.

Ell fou un lligam per als països catalano-occitans. Causes internes i externes provocaren la caiguda de Sanç. El 1218 va convocar corts a Lleida i va presentar la seva renúncia a la procuradoria. En recompensa rebé possessions territorials a l’Aragó ultra una compensació monetària anual.

Salsa, Guillem de

(Catalunya, segle XI – segle XII)

Pretendent al comtat de Cerdanya quan aquest passà, a falta de successió masculina, a Ramon Berenguer III de Barcelona (1117 o 1118).

Hom ha dit que devia ser un bastard, o bé un descendent per línia materna d’Enric, oncle de Bernat Guillem, el darrer comte cerdà.

Les seves reclamacions duraren fins al 1134, ja regnant Ramon Berenguer IV. En aquella data renuncià als seus possibles drets a canvi d’una compensació.

Salomó I de Cerdanya-Urgell

(Catalunya, segle IX)

Comte de Cerdanya i Urgell. Probablement visità Còrdova el 863 en missió diplomàtica prop de l’emir Muhammad, en nom de Carles II el Calb, i aconseguí d’emportar-se les suposades relíquies de sant Vicenç, retingudes a Saragossa.

La llegenda el fa franc i usurpador del comtat de Barcelona en perjudici de Guifré I el Pelós, i aquest hauria recuperat el comtat després de matar-lo. Tot fa creure, però, que fou un home del país, potser emparentat amb Guifré, i que tant el seu ascens al govern dels comtats pirinencs (potser des de la mort del comte i marquès Sunifred el 848) com la seva substitució (a l’inici del govern de Guifré I el Pelós i el seu germà Miró el Vell el 870) es feren sense cap violència.

D’altra banda, és ben cert que mai no fou comte de Barcelona. La seva condició de comte de Cerdanya és testimoniada per Pere Tomic (1438).