(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment de Castelló de la Plana.
Comprenia la Plana (excepte el sector d’Onda, Borriol i Ribesalbes i el pla de l’Arc) i un sector del Camp de Morvedre i de l’Alt Palància.
Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
(Maó, Menorca, 19 novembre 1833 – 17 gener 1892)
Naturalista i eclesiàstic.
Autor de diversos treballs d’entomologia, entre els quals Catálogo metódico de los coleópteros de Menorca (1872), Doscientos coleópteros más de Menorca (1875), i Otros cien coleópteros de Menorca (1878).
Reuní una gran col·lecció de mol·luscs i antròpodes, conservada a l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó.
(Ceret, Vallespir, 18 octubre 1775 – Montpeller, França, 19 desembre 1833)
Metge. Estudià a Montpeller i a París. Fou catedràtic de terapèutica, de medicina legal i de química a la universitat de Montpeller, de la qual esdevingué degà.
Escriví diversos tractats mèdics, especialment sobre les aigües termals del Rosselló i de les comarques veïnes, publicats entre 1827 i 1840.
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d’Alzira.
Comprenia la Ribera, excepte la vall Farta i Sallent de Xàtiva, que eren de la governació de Montesa, i l’Ènova, Sant Joan de l’Énova, Rafelguaraf, Manuel, la Pobla Llarga i Castelló de la Ribera, que pertanyien a la de Xàtiva; en canvi, Iàtova, Macastre i Alboraig, de la Foia de Bunyol, i Picassent, Alcàsser, Silla i Beniparrell, de l’Horta, eren compreses en aquesta mateixa governació.
Aquesta demarcació fou suprimida definitivament el 1833 amb la divisió provincial.
(Perpinyà, 16 novembre 1767 – Vernet, Conflent, 3 juliol 1833)
Impressor i llibreter de Perpinyà, on exercí també el professorat. El 1793 inicià els seus treballs com a impressor.
Fundà “Le Roussillonnais”, petit almanac de gran difusió, continuà la col·lecció de l’Ordo diocesà, i el 1807 imprimí el Catechisme catalan.
Vers 1811-12 s’establí a Barcelona formant part de la raó social J. Alzina i P. Barrera.
A Perpinyà, encara, publicà les Poèsies de François Boher (1823) i imprimí la revista “Le Publicateur des Pyrénées-Orientales”.
Fou el pare de Joan Baptista Alzina.
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa, creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d’Alcoi.
El 1722 fou prevista l’annexió d’aquesta governació a la de Xàtiva, per al moment en què el corregidor aleshores titular, el mariscal de camp, Luis de Acosta, es morís o fos promogut a un càrrec més alt.
Aquesta demarcació fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
País Valencià: 5.817 km2, 1.868.438 hab (2014), capital: Alacant
Demarcació administrativa i política. La constitueixen, al nord i nord-oest, una sèrie de serralades paral·leles, acabament oriental del sistema Penibètic (Aitana, Carrasqueta i Salines), separades per fondalades fèrtils que contrasten amb l’aridesa de les serralades veïnes (fondalada d’Alcoi). El sud-est és un pla al·luvial encara en procés de formació.
El clima és mediterrani. La temperatura mitjana de gener, a la capital, és d’11ºC, i la de juliol, de 26ºC. Les precipitacions són escasses (340 mm anuals).
Hidrogràficament, la província d’Alacant forma part del vessant oriental de la Meseta. L’únic riu cabalós és el Segura. La vegetació natural predominant és el matoll i l’estepa, amb la palmera, l’atzavara i el nopal, espècies de clima àrid que contrasten amb els conreus de les riques terres regades.
Podem distingir diverses regions agrícoles:
1) Regions regades: Al sud l’horta d’Oriola, regada pel Segura, i les hortes d’Elx i Crevillent, regades pel baix Vinalopó; cítrics, tomàquets, melons, albercocs, pebrots, cebes i dàtils (Elx). Al centre i al nord, hortes aïllades d’Alacant, Pego, Elda–Novelda i Villena, regades les dues últimes pel Vinalopó.
2) Regions de secà: Comprenen la major part de la província: ametllers, oliveres, garrofers, cereals.
3) Regió muntanyosa: Al nord i a l’extrem oest: ametllers, oliveres, cereals.
La pesca se situa als ports d’Alacant, Altea, Torrevella i Santa Pola.
Les indústries més importants són l’alimentària (vi, oli, torrons i conserves vegetals), del calçat, tèxtil i paperera, de joguines, del moble, químiques, acabats metàl·lics.
Entre les activitats terciàries destaca el turisme: el seu centre principal és Benidorm, empori de la Costa Blanca, però deixen més beneficis el comerç, els serveis socials i els transports.
La població de la província d’Alacant es reparteix en 12 partits judicials i 141 municipis, dels quals 16 tenen més de 20.000 habitants.
Enllaços web: Diputació d’Alacant
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada, també, govern, partit o corregiment d’Alacant. Des del començament fou regida per corregidors militars.
El 1722 fou prevista l’annexió de la governació de Xixona, però, de fet, el 1762 la governació d’Alacant comprenia només l’antic terme de la ciutat, l’actual comarca de l’Alacantí i el lloc de Montfort, al Vinalopó Mitjà, però no Xixona ni la Torre de les Maçanes.
Aquesta demarcació fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
(Sant Martí Sesgueioles, Anoia, 1833 – Calaf, Anoia, 1865)
Farmacèutic i químic. Fou catedràtic a la facultat de Santiago de Compostela.
Publicà bons treballs científics.
Andreu Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – Itàlia ?. 1801) Religiós jesuïta. Passà a Itàlia l’exili forçat per l’expulsió del seu orde. Escriví en castellà diverses obres piadoses.
Antic Ferrer (Catalunya, segle XV) Cavaller. Prengué les armes contra Joan II el 1462. Fou un dels qui juraren la sobirania del rei de Castella, que aquest no havia d’acceptar. Pel febrer de 1463 fou nomenat membre de la Junta de recuperació de presoners.
Bonifaci Ferrer (Catalunya ?, segle XIV) Jurista. Serví Pere III el Cerimoniós. Realitzà alguns serveis diplomàtics. El 1344-45 fou ambaixador del rei a la cort papal de Roma.
Esteve Ferrer (Catalunya, segle XVI) Eclesiàstic. Publicà una Vida de Santa Eulàlia de Barcelona (1549).
Esteve Ferrer (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1664 – Vic ?, Osona, 1744) Eclesiàstic. Escriví un llibre de meditacions. Fou canonge de la seu de Vic, on féu construir la capella dels Dolors.
Francesc de la Concepció Ferrer (Barcelona, 1773 – 1821) Religiós escolapi. Assolí bon prestigi en l’ensenyament de matemàtiques. El seu zel per assistir als malalts de l’epidèmia de febre groga li produí el contagi i la mort.
Gregori Ferrer (València, segle XVI – 1604) Poeta i prevere. Mestre en arts (1578) i catedràtic de filosofia (1588). Ingressà (1592) a l’Acadèmia dels Nocturns amb el nom d’Industria, on llegí diverses composicions poètiques, en general de tema religiós, i discursos. Gaspar Guerau de Montmajor el descriví en la seva Breu descripció dels mestres universitaris (1586).
Guerau Ferrer (Catalunya, segle XVI) Argenter. Féu el seu joiell de passantia el 1508. El 1513 acabà una custòdia per a la seu de Lleida. És autor de la creu dita de Torroella (1515), de la seu de Barcelona.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVII – segle XVIII) Escultor. Demostrà especial encert en les imatges religioses.
Guillem Ferrer (Palma de Mallorca, 1759 – 1833) Polígraf. Estudià a Montpeller. Conreà la literatura, la música i la pintura. Excel·lí especialment en aquest darrer art, conreant sobretot els temes religiosos i més encara, el retrat. Entre els seus deixebles hi hagué el notable pintor Agustí Buades.
Joan Bartomeu Ferrer (Catalunya, segle XIV – segle XV) Patró de galera. Com a tal participà en l’expedició de Pere de Torrelles a Sardenya (1409). El 1412 defensà heroicament la vila de l’Alguer, amb els seus habitants i els ballesters de la seva galera, d’un important atac dut a terme pel vescomte de Narbona.
Joan Francesc Ferrer (Barcelona, segle XVII) Mercader. És autor d’un Catàleg dels Consellers de Barcelona, des de 1249 a 1668.
Josep Ferrer (València, segle XVII – 1682) Franciscà. És autor d’obres filosòfiques en llatí.
Josep Ferrer (Palma de Mallorca, 1715 – segle XVIII) Pintor. És autor d’obres de caràcter religiós.
Lleonard Ferrer (València, vers 1623 – 1695) Matemàtic i astrònom. Professà a l’orde augustinià (1641). Catedràtic de matemàtiques a la universitat de València. Publicà diverses obres astrològiques vinculades amb esdeveniments polítics de l’època i de la monarquia entre el 1677 i el 1690.
Lluís Ferrer (Catalunya, segle XIX) Escriptor. Fou redactor del diari “El Constitucional”. Escriví diversos llibres sobre fets d’actualitat.
Miquela Ferrer (País Valencià, segle XVIII – 1804) Artista. Fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles (1777).
Pere Ferrer (Illes Balears, segle XVII – segle XVIII) Pintor. Conreà la pintura de caràcter religiós.
Pere Joan Ferrer (Illes Balears, segle XVIII – 1747) Pintor. Deixeble de Guillem Mesquida. Conreà els temes religiosos. Donat a l’alcoholisme, la seva carrera es veié en gran part frustrada.
Plàcid Ferrer (Barcelona, segle XVII – Montserrat, Bages, 1645) Músic. El 1642 prengué l’hàbit al monestir de Montserrat, on hi morí.
Simó Ferrer (Barcelona, 1751 – segle XVIII) Enginyer naval. Dirigí les obres del port de Barcelona. Fou un dels més competents de l’època en la seva especialitat.
Vicenç Ferrer (Barcelona, segle XVI – 1632) Monjo benedictí. Ingressà al monestir de Montserrat el 1589. Fou abat de Sant Pere de Galligants i de Sant Miquel de Cuixà.
Dades dels Països Catalans 