Comarca del País Valencià: 964,9 km², 25.367 hab (2008), capital: Sogorb

Consta de 27 municipis: Algímia d’Almonesir – Almedíxer – Altura – Assuévar – Barraques – Begís – Benafer – Castellnou de Sogorb – Caudiel – Figueres – Gaibiel – Geldo – Matet – Navaixes – Pavies – Pina – Sacanyet – Sogorb – Soneixa – Sot de Ferrer – Teresa de Begís – Toràs – el Toro – la Vall d’Almonesir – Viver – Xèrica – Xóvar

GEOGRAFIA FÍSICA.- (cast: Alto Palancia) Entre l’Aragó, a l’oest; l’Alt Millars, al nord-est; la Plana Baixa, a l’est; el Camp de Morvedre, al sud-est; el Camp de Túria, al sud, i els Serrans, al sud-oest. La comarca s’estén per la vall alta del riu Palància, o de Sogorb, que en constitueix l’eix, i és limitada per les serres d’Espadà i d’Espina, al nord, la Calderona, al sud, i la serra d’Andilla, a l’oest.

Les tres unitats de relleu que s’hi poden distingir són: la vall del riu, que travessa la comarca del nord-oest al sud-est, i que deixa la seva estretor i es va eixamplant fins al màxim a Sogorb, l’altiplà del nord-oest, o de les Barraques, zona de transició amb l’Aragó; i les muntanyes perifèriques, entre les quals sobresurt la serra d’Espadà.

El clima és temperat a la vall, amb temperatures hivernals de 6 a 8 ºC, i de 22 a 24 ºC a l’estiu, i fred a les zones altes, on les temperatures a l’hivern es mantenen per sota dels 4 ºC, i a l’estiu per sobre dels 20 ºC. Les precipitacions, més abundants a muntanya (uns 700 mm), oscil·len entre els els 400 i els 600 mm a la vall.

La vegetació està formada per boscos de pins blanc i alzines a la zona més alta i humida, mentre que a les zones baixes hi ha garriga i matoll.

POBLACIÓ.- La població, que assolí el màxim a la segona meitat del segle XIX (42.658 h el 1860), i que es mantingué estacionària fins al 1910, experimentà un retrocés durant el segle XX; malgrat la lleugera recuperació entre els anys 1940 i 1950, continuà disminuint entre el 1960 i el 1970, període en el qual va perdre un 10 % de habitants. Aquest fenòmen es repetí en els decennis següents. La densitat és de 25 hab/km², però la zona més poblada és la vall, on es concentra més del 70 % de la població. Dels 28 municipis que formen la comarca, només sis superen els 1.000 h, i un, la capital, Sogorb, ultrapssa els 7.000.

ECONOMIA.- La riquesa econòmica és bàsicament agrícola, i tenen importància les terres regades gràcies al pantà d’El Regajo i de les aigües de diverses fonts. Els principals conreus són les oliveres i els arbres fruiters. La ramaderia és representada per bestiar oví, cabrum i porcí. L’activitat industrial és derivada de l’agricultura, i sobresurten la indústria de l’oli i la farina, també hi ha indústria tèxtil, del calçat i del cuir, de la fusta (mobles) i de materials per a la construcció, centrades especialment a Sogorb.

La comarca és una via de pas natural entre l’Aragó i València, amb un seguit d’infraestructures viàries (ferrocarrils i carreteres).

HISTÒRIA.- A partir del 1228, al final de la dominació islàmica, Sogorb fou el refugi d’Abu Sa’id ‘Abb al-Rahman, el darrer governador alhomade de València, destituït per Zayyan, l’últim sobirà musulmà del país. Protegit per Jaume I el Conqueridor, aconseguí de mantenir el control sobre l’Alt Millars, els Serrans i una part de l’Alt Palància. El 1229 Abü Sa’ïd i Jaume I signaren a Calataiud un pacte d’aliança, destinat a recuperar per al primer el domini de València; Abü Sa’ïd lliurà com a garantia a Jaume I Xèrica i Sogorb. Aquell mateix any, d’altra banda, forces aragoneses comandades pel senyor d’Albarrasí Pedro Fernández de Azagra i per Belasc d’Alagó conqueriren la zona alta de la comarca (Begís), mentre Jaume I era encara ocupat en la conquesta de Mallorca.

Tota aquesta zona, la més pròxima a Aragó, fou repoblada amb aragonesos; a la resta de la comarca hi quedà la població musulmana, de llengua aràbiga, després de la incorporació dels dominis d’Abü Sa’ïd al nou regne de València, i en una gran part, a la diòcesi d’Albarrasí i Sogorb (després, de Sogorb solament). No fou fins després de l’expulsió del moriscs, el 1609, que s’assentà població cristiana en aquest sector de la comarca. La distribució lingüística posterior a aquest repoblament, en les zones de contacte amb la Plana i amb el Baix Palància, coincidí amb la demarcació de les diòcesis de Sogorb, de Tortosa i de València (demarcació vigent fins al 1960). Només a la banda meridional, Gàtova i Marines, de la diòcesi valentina, esdevingueren de llengua castellana.

L’Alt Palància estigué inclòs fins al 1707 a l’antiga governació de València; després d’aquesta data, l’administració borbònica el repartí entre les noves governacions de Castelló de la Plana, de Morella i de València. La divisió provincial del 1833 la incorporà a la província de Castelló de la Plana, amb excepció de les Alcubles i de Marines (però no de Gàtova), exteriors a la conca del Palància, que ho foren a la de València. El 1835 foren creats els partits judicials de Viver i de Sogorb, entre els quals foren distribuïts els municipis de la comarca, a més d’altres de veïns, de l’Alt Millars i de la Plana Baixa.