Arxiu de la categoria: Història

Palafolls, baronia de

1 Resposta

(Maresme, segle XII – segle XIV)

Jurisdicció senyorial, centrada al castell de Palafolls, que comprenia els actuals termes municipals de Palafolls, Malgrat de Mar i Santa Susanna i part del de Blanes (planura de s’Abanell i s’Auguer).

Als segles IX i X aquest territori formava part de l’extensa zona de Pineda (des de la Tordera a Caldetes), i era esmentat amb el nom de Palatiolum. A la fi del segle XI hom té notícies ja del terme del castell de Palafolls, segregat del de Montpalau, pertanyent a Umbert Odó de Sesagudes.

El seu nét Gausfred prengué el nom de Palafolls i el seu llinatge mantingué la possessió del castell i del terme en senyoria menor, car la major la reberen els vescomtes de Girona i d’aquests els de Cabrera. Berenguer de Palafolls donà el 1345 carta de població per a la Vilanova de Palafolls que canvià posteriorment el nom pel de Malgrat.

El 1381 Guillem de Palafolls vengué el castell i la jurisdicció al rei Pere III el Cerimoniós i adquirí el lloc d’Ariza (Aragó); els Palafolls aragonesos es cognomenaren, després, Palafox i foren marquesos d’Ariza.

Hi hagué diversos conflictes amb els Cabrera i el 1382 es resolgueren definitivament amb la venda del castell a Bernat IV de Cabrera, el seu senyor major; els Cabrera detingueren des d’aleshores la plenitud de jurisdicció. El 1471, durant la guerra contra Joan II, la baronia fou atribuïda pel rei a Bertran d’Armendaris, i posteriorment retornà als Cabrera.

Les aigües de la Tordera, aprofitades amb sèquies i valls, servien per a regar les terres i per als molins bladers, paperers i drapers que s’hi establiren en emfiteusi, monopoli de la baronia. Aquesta tenia notaria pròpia, batlle, saigs i jutge ordinari, i la farga de destret (actual nucli de les Ferreries). L’activitat comercial marítima fou important al segle XV a través del carregador de la platja de la Vilanova.

Mossos d’Esquadra

15 Respostes

(Valls, Alt Camp, 1690 – )

Cos armat i policial. Creat el 1690 per Pere Anton Veciana, batlle de Valls, i destinada inicialment a combatre els lladres malfactors de la comarca. Foren institucionalitzades a Catalunya el 1719-21, per perseguir dissidents polítics, lladres i contrabandistes. Felip V li donà caràcter d’institució oficial l’any 1729, i restà estabilitzada a la mort de Veciana (1736).

Els Mossos tenien un fur militar i depenien alhora del capità general i de la Reial Audiència de Catalunya; el cos era sufragat amb càrrec als béns o les rendes dels municipis. Durant el segle XVIII contribuí a la pau relativa del camp català. A la primera guerra carlina assoliren el nombre màxim de membres, però posteriorment anaren perdent importància gairebé fins a desaparèixer.

mossosDependents del govern català durant la Segona República, participaren en la repressió de l’aixecament militar del 1936 i foren abolits després de la guerra civil pel règim de Franco.

Creats novament per la diputació de Barcelona com a simple cos de seguretat de les instal·lacions i propietats de la corporació i territorialment limitats a la província de Barcelona, el 1980 foren traspassats a la restaurada Generalitat de Catalunya perquè constituïssin l’embrió de la policia autonòmica, com fou aprovat en l’Estatut de Catalunya, fet que s’esdevingué segons un reial decret el 1984.

El desplegament dels Mossos es realitzà des d’aleshores de forma progressiva, i a partir del 1997 també s’inicià el traspàs de les competències de trànsit. L’any 2008 s’assolí la seva implantació a tot el territori català.

Enllaç web: Mossos d’Esquadra

Empúries -Alt Empordà-

46 Respostes

(l’Escala, Alt Empordà)

Antiga ciutat. La Palaiapolis grega hi va ésser fundada pels foceus (segle VI aC) sobre l’antic illot de Sant Martí. Posteriorment, la van establir en terra ferma a l’anomenada Neàpolis, que fou emmurallada per separar-la de les poblacions indigets.

Després d’haver estat enclavament militar romà, l’any 45 aC, Cèsar hi va establir una colònia de veterans, on van conviure ibers, grecs i romans. Devastada per les invasions germàniques del segle III dC, en va quedar només una petita comunitat cristiana. El primer nucli que s’hi establí, ibèric, era l’anomenada Indiké.

Empúries és l’única de les colònies gregues de l’Occident llunyà que ha pogut ésser totalment excavada, i per això s’hi reconeix tot el nucli urbà: muralles, carrers, places, temples, etc. Entre la multitud de restes, especialment de ceràmica, es destaca una escultura d’Asclepi o Esculapi. La part visible de la ciutat grega pertany a l’època hel·lenística i romano-republicana.

Les excavacions, iniciades el 1907 per J. Puig i Cadafalch, han permès posar al descobert una bona part de la ciutat grega i romana. La major part de restes trobades es conserven al Museu Arqueològic de Barcelona.

Enllaços web: Empúries al Museu d’Arqueologia de Catalunya

Ebre, batalla de l’ -1938-

27 Respostes

(Catalunya, 24 juliol 1938 – 18 novembre 1938)

Acció bèl·lica. Fou la més important de la guerra civil espanyola, així com la més sagnant de les lliurades en territori català. Durant la primavera del 1938, les tropes franquistes havien dut a terme una metòdica ofensiva de cap a cap del marge dret del riu Ebre, que les havia portades fins al Mediterrani, i havia dividit en dues parts la zona republicana.

En aquesta situació, el comandament político-militar republicà va intentar una ofensiva al Baix Ebre, amb la intenció de tornar a enllaçar Catalunya amb País Valencià i aïllar a la província de Castelló una important massa de maniobra enemiga; per tal d’aconseguir-ho, va acumular 100.000 homes distribuïts en tres cossos d’exèrcit sota el comandament del coronel J. Modesto i, com a cap d’operacions, el general Vicent Rojo.

La nit del 24 de juliol, en un front de gairebé 100 km, es desencadenà l’ofensiva republicana. El pas del riu es portà a cap amb total sorpresa i les tropes republicanes assoliren un avenç important per Flix, Móra, Miravet, etc; ocuparen una extensa zona entre Mequinensa i Faió, i en un altre sector arribaren fins a Gandesa, si bé l’atac fracassà a Amposta. Tanmateix, noves unitats havien acudit a reforçar l’exèrcit franquista, i el dia 3 d’agost, fracassats els repetits atacs de Enrique Líster contra Gandesa, l’ofensiva restà aturada i s’inicià una intensa batalla de desgast que durà quatre mesos i en què s’esgotaren els darrers recursos de la República.

Al començament d’agost, els forts contraatacs franquistes havien liquidat la bossa de Mequinensa. Sotmés a un incessant bombardeig d’aviació i artilleria i a constants atacs localitzats, el front republicà s’anà replegant lentament cap a l’Ebre; el 18 de novembre els darrers efectius travessaren el riu.

Durant els quatre mesos de durada de la batalla s’havien produït gairebé 80.000 baixes i una gran pèrdua de material. Així, sense possibilitat de reposar les pèrdues, les forces republicanes quedaren a la mercè de l’ofensiva franquista, que provocà la conquesta definitiva de tot Catalunya (23 desembre 1938 – 10 febrer 1939).

Corpus de Sang, el -1640-

15 Respostes

(Barcelona, 7 juny 1640 – 9 juny 1640)

Avalot entre segadors i tropes castellanes. Uns 500 segadors entraren a la ciutat, com cada any, per llogar-se per a les feines de la sega i, en ésser, ferit un d’ells per un funcionari, s’amotinaren.

Foren secundats pel poble de Barcelona, irritat com tot el Principat pel problema dels allotjaments de les tropes castellanes estacionades a Catalunya i pels atacs del comte-duc d’Olivares contra els privilegis dels catalans.

S’intentà d’assaltar el palau del virrei i foren saquejades i incendiades diverses cases. Durant els disturbis foren assassinades catorze persones, entre les quals el virrei, comte de Santa Coloma, i alguns funcionaris públics catalans considerats com a massa servils.

El motí durà encara els dies 8 i 9 i s’estengué a moltes poblacions catalanes, on foren perseguits individus de l’alta noblesa i alguns bisbes.

Aquest fet fou l’inici de la guerra dels Segadors.

Ciutadella de Barcelona

34 Respostes

(Barcelona, 1716-19 – 15 desembre 1869)

Fortalesa. Feta construir per Felip V de Borbó al barri de Ribera.

Ocupada la ciutat el 1714, hom projectà la construcció d’una fortalesa militar per tal de castigar-la i d’evitar-ne un possible alçament. Les obres començaren el 1716 segons els plans de l’enginyer militar Jorge Próspero de Verboom, i acabaren pràcticament el 1719 (totalment el 1750).

Calgué destruir el barri de la Ribera (que s’havia distingit especialment en la defensa de la ciutat): 1.200 edificis, amb els convents de Sant Agustí i de Santa Clara, sense indemnització. Per a l’enderroc i la construcció es féu una impressionant mobilització forçosa, sota la vigilància de l’exèrcit. Només se’n conservà la torre de Sant Joan, veïna de Santa Clara, transformada en presó militar.

La fortalesa tenia planta pentagonal, amb cinc baluards i una gran esplanada exterior per a maniobres, on hom feia les execucions. Dels nous edificis, exemples d’arquitectura militar, es destacaven el palau del governador, el gran arsenal, porticat, i la capella, d’una nau, amb cúpula i campanar cilíndric adossat a l’absis (projectada per Alexandre de Rez), tots ells arrebossats d’un característic vermell fosc.

Els barcelonins veieren sempre en la Ciutadella el símbol de l’ocupació militar, especialment durant el domini napoleònic i les lluites civils del segle XIX, en què serví de presó política. El 1841, la Junta Suprema de Vigilància de Catalunya, presidida per Joan Antoni de Llinars, n’acordà i n’inicià l’enderroc, però el capità general Antonio van Halen ho impedí i obligà a reconstruir-ne els murs.

El 1863 Víctor Balaguer promogué una campanya periodística, i amb el triomf de la Revolució de Setembre del 1868, la Junta Revolucionària, per decisió del general Joan Prim, cedí els terrenys de la Ciutadella a la ciutat de Barcelona (el 15 desembre 1869), per a la construcció del parc de la Ciutadella.

Catalunya -nació-

19 Respostes

Nació de l’Europa mediterrània: 32.108 km2, 7.522.596 hab (2016)

Situada a la costa oriental de la península Ibèrica. S’estén entre l’estany de Salses, el Cinca i el riu de la Sénia. Fins a la segona meitat del segle XII no s’utilitzà el nom de Catalunya per designar el conjunt de comtats que, alliberats de la denominació musulmana abans del segle IX, constituïren un conjunt sobirà d’ençà del primer terç del segle XI.

Segueix sent un enigma l’origen del nom de Catalunya tot i les diverses teories que s’han esbossat: la que vincula l’origen a Otger Cataló i la llegenda dels Nou Barons de la Fama; la que fa esment dels trets característics del territori, com a terra de castells i que derivaria de castlà, defensada per Balari i Jovany i P. Bonnassie; la que el relaciona amb alguns dels pobles i ètnies antigues, com per exemple dels laketani, que defensa Joan Coromines, o la Gotholònia de F. Lot; o la que parteix dels textos del cronista islàmic al-Udri on apareix el topònim Talunya o Taluniya per designar una localitat entre Osca i Lleida i que amb el nexe Ca, contracció de cala, castell, formaria Ca-talunya.

També provinents de fonts islàmiques, una de les darreres teories es refereix a l’expressió qatal-gunya, “la terra de la riquesa”, que els pirates mallorquins dels segles X i XI utilitzaven per referir-se al territori on feien incursions de saqueig, i que podria derivar posteriorment a Catalonia, Catalania, Catalunya. Les teories són, doncs, nombroses i el debat historiogràfic encara és obert.

En l’evolució històrica, els comtats que formaven la Marca Hispànica s’anaren desvinculant gradualment entre els segles IX i X de la sobirania franca i, a partir de l’expansió de la casa de Barcelona els segles XI i XII, en temps de Ramon Berenguer III, va prendre sentit l’expressió Catalunya com a territori sobirà dominat pel comte de Barcelona que comprenia també els comtats d’Urgell, Besalú i Cerdanya.

Aquest territori també es coneix des del segle XIII com la Catalunya Vella, exclosos els comtats de Rosselló i Cerdanya, mentre que es designa com a Catalunya Nova aquell que se situa a ponent i al sud del Llobregat i que s’incorporà des del govern de Ramon Berenguer IV. La unió matrimonial d’aquest darrer comte amb Peronella, filla de Ramir II d’Aragó, possibilità la formació de la corona catalano-aragonesa i una important expansió territorial: Mallorca, València, Sardenya, Sicília, etc.

El matrimoni de Ferran II de Catalunya amb Isabel I de Castella propicià una monarquia hispànica primer dominada per la casa d’Àustria i posteriorment per la casa de Borbó, tot i que es mantingueren les institucions de govern de la corona catalano-aragonesa: Diputació del General, l’audiència, la plena vigència de les Constitucions y Altres Drets de Cathalunya, etc, fins que els decrets de Nova Planta a principis del segle XVIII aboliren gran part de l’ordenament públic propi. Anteriorment, per la pau dels Pirineus (1659), la monarquia francesa havia annexionat els comtats o, com es coneix actualment, la Catalunya Nord.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, en el context de la monarquia espanyola, s’inicià una decadència de la cultura i dels senyals d’identificació catalans, especialment de la llengua, que fins a la Renaixença no es començaren a recuperar. Les campanyes ciutadanes del Memorial de Greuges (1885), a favor del Codi civil (1885-89) o de les Bases de Manresa (1892), foren moments claus per a la formació d’un catalanisme polític que concentrà els esforços per aconseguir fórmules d’autogovern: primer mitjançant la Mancomunitat de Catalunya (1914-23) i, posteriorment, a partir dels estatuts d’autonomia de 1932 i 1979, i una institució de govern autonòmic, la Generalitat de Catalunya.

Barcelona, província de

208 Respostes

(Catalunya, 1833 – )

Demarcació administrativa estatal: 7.733 km2. Una de les quatre en què és dividit el Principat. Paral·lel a la costa: serralada Pre-litoral (Montseny) i Serralada Litoral (Montnegre). La vall del Llobregat uneix aquest sistema a la depressió Central i a la regió pre-pirinenca (Cadí, 2.647 m, Pedraforca, 2.497 m). Economia i contribució al PIB espanyol (14,78%), segon lloc. Sector primari: 2% de la població activa.

Regadius al Maresme i les valls i els deltes del Llobregat i el Besòs; vinya. A la depressió Pre-litoral, cereals i hortalisses (Vallès) i vinya (Penedès). A la depressió Central, blat al Lluçanès, el Berguedà i la plana de Vic; al nord, en terres de secà, cereals i farratge; a la zona pirinenca, explotació forestal. Sals potàssiques i lignits; centrals tèrmiques.

Els serveis són el sector de més població activa (56%); la indústria hi continua essent fonamental (42%): alumini, coure, indústria de l’automòbil i material ferroviari, accessoris automobilístics, maquinària industrial, material elèctric. En el sector tèxtil, és la primera província espanyola. Ciment, indústria química, farmacèutica, perfumeria i cosmètica, plàstics, fibres artificials, paper i cartró.

La Mancomunitat de Catalunya (1914) i la Generalitat (1931-39, 1977- ) han potenciat el comarcalisme. Les comarques incloses a la província són: Alt Penedès, Anoia, Bages, Baix Llobregat, Barcelonès, Berguedà, Garraf, Maresme, Osona, Selva, Vallès Oriental i Vallès Occidental.

Enllaç web:  Diputació de Barcelona

Amposta, castellania d’ (1154-1851)

24 Respostes

(Catalunya, 1154 – 1851)

Priorat de l’orde de l’Hospital. Nom que prengué quan, després de la cessió del castell d’Amposta als hospitalers per part del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, el preceptor d’aquella casa, que es titulava castellà d’Amposta, fou instituït, pel gran mestre de Rodes, cap de les cases de l’orde a Catalunya i a Aragó, separades així del priorat de Sant Gil de Provença. Amb Gaufred de Bresil començà, el 1157, la sèrie de castellans d’Amposta.

A part d’aquesta dignitat, que no residia habitualment a Amposta, hi hagué un comanador que administrava els béns de la circumscripció d’aquella casa (dita comanda d’Amposta).

L’any 1280 el rei recuperà Amposta, però subsistí l’organització de la castellania. Amb la dissolució de l’orde del Temple (1312), els béns d’aquest a Catalunya i al regne d’Aragó passaren en bloc a l’orde de l’Hospital, i els que tenia al regne de València, al de Montesa, llevat de dues cases que també foren cedides als hospitalers.

Aquests es reorganitzaren i, a partir del 1319, només depengueren del castellà d’Amposta les cases del regne d’Aragó (inclòs el monestir d’hospitalers de Sixena), las cases del Principat a la dreta de l’Ebre i l’antiga batllia de Miravet -dita castellania d’Amposta-. Amb la resta de les cases del Principat i amb les del regne de Mallorca (incloses les dels comtats de Rosselló i de Cerdanya) fou creat el gran priorat de Catalunya.

La castellania d’Amposta subsistí teòricament fins què, extingit l’orde, renuncià el darrer castellà Francesc de Paula de Borbó.