Arxiu de la categoria: Història

Àger, vescomtat d’

41 Respostes

(Catalunya, segle XII – segle XV)

Jurisdicció senyorial, creada per l’any 1132. El territori fou pres pel comte d’Urgell i per Arnau Mir de Tost poc temps després del 1030. Fou reprès pels àrabs i conquerit definitivament cap al 1047 pel mateix Arnau Mir. Ermengol V d’Urgell creà un vescomtat del Baix Urgell en intentar la reconquesta de Balaguer el 1094.

El primer vescomte fou Guerau Ponç II nét d’Arnau Mir, que ho era de Girona. En el testament de 1132 ja era anomenat vescomte d’Àger.

El 1187, el territori comprenia des de la Noguera Pallaresa fins a la Noguera Ribagorçana i del Segre al Montsec, fins a Corbins.

Amb Ponç I d’Urgell, fill de Guerau IV de Cabrera, el vescomtat d’Àger passà als comtes d’Urgell (1236).

El 1413 el títol es refongué amb la corona, quan el comte d’Urgell Jaume II el Dissortat fou desposseït dels seus títols.

Acadèmia de Matemàtiques de Barcelona

Deixa un comentari

(Barcelona, 1716 – 1803)

Acadèmia d’enginyeria militar, també coneguda per Acadèmia Militar de Barcelona. Fou fundada pel marquès de Worboom, general de l’exèrcit de Felip V de Borbó, el 1716, però no es posà en marxa fins el 1720; fou la primera de la península.

Residí inicialment a la Ciutadella de Barcelona i el 1752 es traslladà a l’antic convent de Sant Agustí Vell. Suprimida aleshores la universitat de Barcelona, restà com una de les poques institucions d’ensenyament superior de la ciutat.

El 1803 fou traslladada a l’Acadèmia d’Enginyers d’Alcalá de Henares.

Abella, baronia d’

3 Respostes

(Pallars Jussà, segle XII – )

Jurisdicció senyorial creada el s XII. Comprenia Abella de la Conca, amb el castell baronal i els llocs de la Torre d’Eroles, Bóixols, la Rua i Sant Romà d’Abella.

La família dels Abella, que en tenia la jurisdicció, intervingué sovint en la política catalana dels segles XIII-XV.

A mitjan segle XVII fou adquirida per Rafael de Sobirà, governador de la Vall d’Aran; el 1817 fou confirmada com a títol del regne.

Tramvies, vaga de -1951-

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 març 1951 – 6 març 1951)

Boicot que els barcelonins van fer a la Companyia de Tramvies. El motiu immediat d’aquesta protesta fou un augment del preu del bitllet, que va provocar un greuge comparatiu amb el mateix servei de la ciutat de Madrid.

Però l’explicació de la vaga dels tramvies cal cercar-la en les precàries condicions en que vivia la majoria de la població en aquells anys.

El boicot va ser una operació que va néixer espontàniament, i força espectacular, ja que provocà imatges insòlites de corrues de gent anant a treballar a peu, en una acció que ningú no podia condemnar per il·legal.

El dia 6 les tarifes dels tramvies van tornar al preu inicial.

Santa Eulàlia de Vilapicina

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic poble rural del terme de Sant Andreu de Palomar (agregat a Barcelona el 1897), situat al peu del turó de la Peira, al límit amb el d’Horta.

El lloc de Vilapicina és esmentat ja en nombrosos documents dels segles X i XI, en un indret on existien diversos forns de pega. La capella romànica dedicada a santa Eulàlia és esmentada ja el 1031, i fou sufragània de la de Sant Andreu, fins que el 1866 fou erigida en parròquia; centrà un petit nucli d’habitatges fins que, a la segona meitat del segle XIX, s’inicià la moderna urbanització d’aquest sector.

El 1929 s’hi inaugurà el grup de cases barates Ramon Albó. L’ocupació sistemàtica del seu territori s’esdevingué a partir del 1945; les antigues cases de planta i pis i les masies foren substituïdes per edificis de pisos i sorgiren els nuclis de la Torre Llobeta (1944), del turó de la Peira i de Can Porta.

Es conserven algunes antigues masies, com ca n’Artés, can Ballester, can Nadal o can Sitjar (que fou convertida al segle XVIII en residència senyorial d’estiueig). Després del 1939 s’edificà una nova església parroquial al passeig de Fabra i Puig.

Santa Clara de Barcelona

34 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic convent de clarisses (dit primer de Sant Antoni de Pàdua i més tard de Sant Daniel i Santa Clara), fundat inicialment al barri de la Ribera, en el solar ocupat actualment pel parc de la Ciutadella.

Fou fundat el 1236, essent bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que concedí facultat a la monja Mariana Pisana per a construir un convent prop de la mar, sota la casa dels canonges augustinians de Santa Eulàlia del Camp. Seguien la regla franciscana o de santa Clara, però pel seu lloc d’origen (San Damiano) es digueren també damianites o de sant Damià.

Al segle XIII el convent s’envoltà de muralla i es protegí amb l’anomenada torre de Sant Joan. D’aquest convent, el primer de l’orde a Catalunya, sortiren monges per a fundar la resta de convents, com el de Pedralbes.

El 1406 les monges demanaren a la Santa Seu de canviar d’hàbit i de regla, però no ho aconseguiren, fins que el 1513, amb l’aprovació de Lleó X, adoptaren la regla de sant Benet.

El seu convent fou destruït pel setge de Felip V (1714) i arrasat en edificar-se la Ciutadella. El 1718 el rei concedí a la comunitat part del Palau Reial Major, amb el saló del Tinell, que convertiren en església. S’hi emportaren restes del claustre de l’antic convent, que han aparegut en restaurar el Tinell.

Hi romangueren fins el 1936. Acabada la guerra, la comunitat passà a Santa Cecília de Montserrat, i després a Sant Benet de Montserrat.

Part del vell convent (adquirit per l’ajuntament de Barcelona) fou destinat al Museu Marès (inaugurat el 1946), i la part del Tinell, convenientment restaurada, forma part avui del patrimoni artístic ciutadà.

Montjuïc, batalla de (1641)

18 Respostes

(Barcelona, 26 gener 1641)

Fet d’armes durant la guerra dels Segadors que tingué lloc a la muntanya de Montjuïc.

Les forces catalano-franceses, organitzades a tota presa per Duplessis-Besançon, representant de Richelieu a Barcelona, rebutjaren l’exèrcit de Felip IV, manat pel marquès de Los Vélez, que havia atacat desordenadament el castell de Montjuïc. Desmoralitzat, l’exèrcit castellà es retirà a Tarragona.

L’èxit tingué un ressò enorme (fins i tot en teatre popular, com la peça bilingüe Famosa comedia de la entrada del marqués de Los Vélez en Cathaluña, 1641) i consolidà la revolta catalana, fet que, afegit a l’alçament de Portugal, féu la situació de Felip IV desesperada.

Altafulla, batalla d’ -1812-

Deixa un comentari

(Altafulla, Tarragonès, 24 gener 1812)

Acció bèl·lica en la guerra del Francès. El primer exèrcit, que operava al Principat sota el comandament del baró d’Eroles, fou completament derrotat pels francesos, a les ordres dels generals Maurice-Mathieu i Lamarque.

La principal conseqüència d’aquesta desfeta fou el canvi del curs de la guerra al Principat, ja que des d’aleshores el primer exèrcit defugí les grans accions en camp obert, i fins a començament del 1813 les operacions militars tingueren un caire gairebé exclusivament guerriller.

Rovira i Trias, pla

2 Respostes

(Barcelona, 15 abril 1859)

Projecte per a l’eixample de la ciutat, presentat per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias -amb el lema Le tracé d’une ville est oeuvre de temps plutôt que d’architecte– al concurs convocat per l’ajuntament. El 19 de novembre de 1859 en resultà guanyador.

Proposava una estructura radial formada per sis grans avingudes que, partint dels límits del nucli urbà existent, connectaven amb els pobles perifèrics (Sants, Sarrià, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí). Els espais compresos entre aquestes vies se subdividien en illes d’edificació de dimensions diverses, cercant tanmateix una certa agrupació en barris mitjançant la col·locació estratègica de places. A la part nord de la Rambla una gran plaça faria d’element d’unió i articulació entre els dos teixits urbans.

Tot l’eixample projectat s’envoltava per una nova línia de ferrocarril que connectava entre elles les tres ja existents, i paral·lelament hom preveia un canal seguint la mateixa direcció per a desviar les aigües de pluja provinents de la serra de Collserola cap a mar.

En la trama urbana ja existent es proposava la construcció d’un nou carrer que anés a parar davant la catedral, l’enderrocament de les construccions de la part septentrional per a ésser substituïdes per noves edificacions i l’engrandiment del port terra endins per la zona de les hortes de Sant Bertran.

El comú denominador dels principals plans que es feien a Europa en aquells moments -el del Ring de Viena (1857) és un dels més representatius- era de cercar la màxima connectivitat entre les diferents parts, establir una certa jerarquia entre les zones i contemplar la ciutat com un objecte ben limitat i definit.

Rovira i Trias solucionava la problemàtica concreta de Barcelona seguint aquests corrents, mitjançant el traçat radial de les vies principals, la localització dels edificis representatius en llocs importants i l’establiment d’uns límits clars i concrets per a la nova ciutat.

Tot això féu que el projecte fos el més coherent dels presentats i el que intentava d’adaptar-se al màxim a les bases redactades per l’ajuntament i als principis teòrics imperants.

Malgrat tot, segons decret reial del 31 de maig de 1860, s’obligà que el que marqués el futur creixement de la ciutat fos el projecte de l’enginyer Ildefons Cerdà, fruit d’uns principis teòrics basats en una visió il·limitada de la ciutat, en una trama sense jerarquies i en una distribució homogènia de l’activitat.

República Catalana de 1641

3 Respostes

(Catalunya, 16 gener 1641 – 23 gener 1641)

Efímer estat català, creat per la Junta de Braços del Principat, a proposta de Pau Claris, com a definitiva separació de l’obediència a Felip IV de Castella, que havia envaït el Principat (Guerra dels Segadors). Pau Claris, amb tot, evità una proclamació oficial de la República, potser per no excloure una pau negociada.

La creació d’una república havia estat aconsellada per Richelieu com a solució al conflicte, però el seu representant, B. Du Plessis-Besançon, féu que l’ajut francès fos deliberadament ineficaç i ambigu fins que, el 23 de gener, amb l’exèrcit castellà a les envistes de Barcelona, les autoritats catalanes s’avingueren a posar el Principat sota la sobirania de Lluís XIII de França.