Arxiu d'etiquetes: reis/reines Catalunya

Joan I de Catalunya

182 Respostes

(Perpinyà, 27 desembre 1350 – Foixà, Baix Empordà, 19 maig 1396)

“el Caçador”  Rei de Catalunya-Aragó (1387-96). Fill i successor de Pere III el Cerimoniós i d’Elionor de Sicília. L’any 1351 el seu pare creà per a ell el títol de duc de Girona, que ostentaren des d’aleshores els hereus a la corona.

Morta la seva primera muller, Mata d’Armanyac, refusà els consells del seu pare de maridar-se amb Maria de Sicília, hereva d’aquest regne, i es casà amb Violant de Bar, neboda de Carles V de França, seguint així les indicacions de Climent VII d’Avinyó, papa a qui, trencant la indiferència del pare en la qüestió del Cisma, prestà obediència poc després de l’inici del seu regnat (1387).

Durant el seu regnat es produí la gran explosió antisemita que assolà els calls de Barcelona, Girona, Perpinyà, València i Mallorca, i que fou durament reprimida pel monarca. El 1389, hagué de rebutjar un intent d’invasió de Catalunya pel comte Bernat VII d’Armanyac, que pretenia fer valer els drets que Isabel de Mallorca, germana del titular Jaume IV de Mallorca, havia cedit a Lluís d’Anjou.

El seu regnat significà l’inici del retrocés del poder català al Mediterrani. El 1391 es produí a Sardenya un alçament de Brancaleone d’Oria que no clogué el domini català a l’illa gràcies únicament a la fidelitat d’algunes ciutats, ja que el monarca fou incapaç de dur a la pràctica l’expedició de socors.

Uns quants anys abans (1388) el ducat català d’Atenes havia caigut en mans de Raineri Acciaiuoli i Joan I no havia fet res per enviar ajuda als súbdits que el defensaven. Neopàtria caigué el 1390, amb la qual cosa restaren en poder català només algunes places de menor importància.

Fou un rei de mentalitat oberta a la cultura i als plaers de la Cort; anomenat també l’Aimador de la Gentilesa. Durant el seu regnat se celebraren els primers Jocs Florals i destacaren personalitats com Bernat Metge.

A la seva mort els seus consellers més pròxims, entre els quals el mateix Metge, foren jutjats per conspiració enmig d’un gran escàndol i, fins i tot, acusats de regicidi.

Jaume II de Catalunya

348 Respostes

(València, 10 agost 1267 – Barcelona, 2 novembre 1327)

“el Just”  Rei de la corona catalano-aragonesa (1291-1327) i de Sicília (1286-95). Era fill de Pere II el Gran i de Constança de Sicília.

Per tal de tenir les mans lliures per ocupar-se dels problemes mediterranis, signà la pau amb Sanç IV de Castella en el tractat de Monteagudo (1291), on fou estipulat el matrimoni, no realitzat, del sobirà amb Isabel, filla del rei de Castella, i fou confirmada la zona d’expansió d’ambdós estats a l’est de la Península.

En virtut de la pau d’Anagni (juny 1295) Jaume II renuncià tots els seus drets sobre Sicília i retornà Mallorca al seu nebot, Jaume II de Mallorca; va ésser pactat el seu matrimoni amb Blanca d’Anjou i el pontífex prometé investir el rei de la corona catalano-aragonesa de les illes de Còrsega i Sardenya, cosa que s’esdevingué l’any 1297.

Aquesta pau amb el papa i els Anjou significava el repudiament de la infanta Isabel de Castella, la qual cosa contribuí a perjudicar l’amistat de Catalunya-Aragó i Castella. Jaume II envaí el regne de Múrcia (1296) i conquerí Alacant, Elx, Oriola, Llorca i la mateixa capital. En la sentència arbitral de Torrelles, el rei de Portugal actuà de mitjancer (1304) i repartí el regne de Múrcia entre els dos regnes.

A Anagni, Jaume II s’havia obligat a lluitar contra el seu germà Frederic II si aquest no volia lliurar l’illa de Sicília. Aquesta situació provocà noves lluites a la Mediterrània entre els ja antics rivals: els Anjou i els reis de Sicília. La pau de Caltabellotta (1302) posà fi definitivament a aquesta situació. Frederic fou reconegut rei de Sicília, però amb el títol de rei de Trinàcria, amb la qual cosa s’afirmà l’existència d’una dinastia catalana a Sicília.

En col·laboració amb Castella, Jaume II intervingué en la conquesta de Tarifa (1292) i, uns quants anys després, a conseqüència de l’acord d’Alcalá de Henares, en les empreses de Ceuta, Gibraltar i Almeria (1309). La mort (1322) molt prematura de la seva segona muller Maria de Xipre, germana d’Enric II de Xipre, impedí la incorporació, d’altra banda ja problemàtica, d’aquest regne a la corona catalano-aragonesa.

L’any 1307 suprimí l’orde dels Templers i uns quants anys després creà la de Montesa (1317). La darrera empresa brillant del regnat fou la conquesta de Sardenya (1323-24), acomplerta per l’infant Alfons. El 1300 el rei fundà l’Estudi General de Lleida, primera universitat de Catalunya. En temps de Jaume II tingué lloc l’expedició dels almogàvers i de la Gran Companyia Catalana a Orient.

Aquest regnat pot ésser considerat la síntesi de tota la política de la corona catalano-aragonesa: d’una banda, projecció a la Mediterrània, i, de l’altra, presència dels estats de la corona a la Península, sobretot a l’est. En l’aspecte interior, cal remarcar que Jaume II decretà (1319) la indivisibilitat dels seus regnes, i que aquesta disposició va cloure els problemes ocasionats per les particions de Jaume I i Pere II el Gran.

Jaume I de Catalunya

565 Respostes

(Montpeller, França, 2 febrer 1208 – València, 27 juliol 1276)

“el Conqueridor”  Rei de la corona catalano-aragonesa (1213-76). Era fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. En morir el seu pare a la batalla de Muret, Jaume es trobava en poder de Simó de Montfort com a garantia d’una pau que no arribà. Per indicació del papa Innocent III, el nou rei fou lliurat a l’orde del Temple, encarregat, per disposició testamentària del rei difunt, d’educar-lo.

Durant la minoritat de Jaume, el comte Sanç I de Rosselló, fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona assumí la regència del regne, però no trigà a ésser desbordat per tot de problemes interns i per l’antipatia del papa Honori III, i hagué de retirar-se (1218). Jaume I governà personalment des d’aleshores, bé que un consell integrat per rellevants personalitats de la corona era de fet el responsable de dirigir el país.

L’alçament de la noblesa aragonesa, menada per l’infant Ferran d’Aragó, oncle del rei, i la pau que hi posà fi (sentència arbitral d’Alcalà del Bisbe, març 1227) foren els darrers afers de la primera etapa del regnat de Jaume I, durant la qual, a causa del desgavell general, fracassaren els intents de conquerir Albarrasí (1220) i Peníscola (1225).

Després de la incorporació a la corona del comtat d’Urgell, gràcies al contracte de concubinatge signat amb la titular d’aquella regió, Aurembiaix, el monarca emprengué la primera empresa important del regnat. La necessitat de posar fi a la pirateria mallorquina i d’establir una base sòlida per al comerç mediterrani motivà la conquesta de les Balears, empresa en la qual col·laboraren també marsellesos, genovesos i pisans. Mallorca es lliurà a Jaume I el desembre de 1229 i Menorca se li declarà tributària l’any 1231. La presa d’Eivissa no s’acomplí fins al 1235.

Les regions peninsulars del regne, l’Aragó i els lleidatans, interessats més per l’expansió peninsular que no pas per la mediterrània, feren pressió al monarca, d’altra banda interessat també en l’empresa, perquè iniciés la conquesta de la regió valenciana. El 1232, Blasco d’Alagó, per iniciativa pròpia, ja havia conquerit Morella. Borriana i Peníscola foren les primeres poblacions incorporades a la corona (1233) i, després d’un lapse provocat pel problema de la sobirania sobre Carcassona, la conquesta de València va ésser continuada. El setembre de 1238 la capital va caure i el rei hi establí un fur propi. Pel tractat d’Almirra (març 1244) Jaume I es repartí amb Castella la zona de conquesta d’ambdós estats. Xàtiva (1244) i Biar (1245) foren les darreres poblacions que passaren a domini del rei.

En virtut del tractat de Corbeil (maig 1258), Jaume I cedí els seus drets sobre el Migdia de França; en compensació, Lluís IX renuncià a la seva sobirania teòrica sobre els comtats catalans. Aquests tancaments dels camins ultrapirinencs significà una vigorització de la política peninsular i mediterrània de la corona catalano-aragonesa.

La conquesta de Múrcia (1266), lliurada a Alfons X de Castella en compliment del tractat d’Almirra, el frustrat intent de portar a terme una croada a Terra Santa (1269), la rebel·lió del seu fill, l’infant Pere, ajudat pel vescomte de Cardona i els comtes d’Empúries i del Pallars, i un seguit d’insurreccions dels valencians constitueixen els esdeveniments més importants de la darrera etapa del regnat de Jaume I.

La divisió dels estats -Catalunya, Aragó i València per al primogènit, Pere, i les Balears i els comtats de Rosselló i la Cerdanya, per al segon fill, Jaume– ha estat considerada com una de les decisions menys encertades del regnat.

En temps de Jaume I, la corona de Catalunya-Aragó assolí la plenitud en l’aspecte institucional i econòmic. El monarca impulsà vigorosament l’organització dels municipis, mentre que també les Corts Catalanes assoliren una gran importància en aquests anys. L’esperit del dret romà presidí la redacció del fur de València i dels costums de Lleida. Sant Ramon de Penyafort, potser confessor del monarca, i Ramon Llull foren sens dubte les personalitats més rellevants de l’època.

Ferran II de Catalunya

223 Respostes

(Sos, Aragó, 10 maig 1452 – Madrigalejo, Extremadura, 23 gener 1516)

“el Catòlic”  Rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Castella (1474-1504), de Sicília (1458-1516) i de Nàpols (1504-16). Fill de Joan II de Catalunya i de Joana Enríquez. La seva infantesa transcorregué en mig de greus dificultats, a causa del conflicte entaulat entre el seu pare i les classes privilegiades catalanes (Guerra contra Joan II, 1462-72).

Reconegut hereu de la corona aragonesa, en morir el príncep de Viana (1461), i lloctinent general de Catalunya. L’any 1469 contragué matrimoni a Valladolid amb la princesa Isabel de Castella, germana d’Enric IV. Aquest matrimoni provocà la guerra civil castellana (1475-79) entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja en morir Enric IV de Castella (1474).

Ferran, proclamat corregent de Castella en l’arbitratge de Segòvia (1475), participà activament en la direcció militar de la contesa. El 1479, havent acabat la guerra (pau d’Alcaçovas), Ferran succeí al seu pare en les possessions de la corona catalano-aragonesa. Fou a partir d’aquest any que s’inicià el regnat efectiu d’ambdós monarques. Ferran col·laborà activament amb Isabel en tots els assumptes referents a Castella i s’encarregà personalment dels de política exterior i dels de Catalunya-Aragó. Després de dictar les primeres mesures d’ordre intern, els Reis Catòlics emprengueren la conquesta del regne de Granada (1481-92), les dificultats d’aquesta guerra de setge palesaren les qualitats de Ferran com a militar i com a diplomàtic.

El prestigi que donà als monarques la conquesta del darrer reducte de l’Espanya musulmana afavorí l’enfortiment de l’autoritat reial, sobretot davant la noblesa. L’aristocràcia castellana quedà exclosa dels alts càrrecs polítics, però li fou confirmat el seu poder econòmic i social. Mitjançant la sentència arbitral de Guadalupe (1486), Ferran aconseguí de restablir la pau al camp català i promulgà una sèrie de mesures tendents a facilitar la recuperació econòmica del Principat, donant llibertat als remences. Envigorí els organismes institucionals i mantingué la totalitat del sistema polític tradicional, que dificultava la concentració del poder en mans del monarca (Constitució d’Observança, 1481). Modificà la Generalitat i el Consell de Cent, per recomanació de Jaume Destorrent, i instituí el règim d’insaculació, que burocratitzava aquestes institucions.

L’absentisme reial a Catalunya s’anà accentuant i donà lloc a la consolidació del càrrec de lloctinent general o virrei i de la Reial Audiència, tribunal de justícia reorganitzat per les Corts del 1493, que actuà, com a consell de govern del lloctinent, al costat del Consell d’Aragó, creat el 1494. Ferran féu costat al programa religiós de la seva muller (reforma dels ordes religiosos, introducció de la inquisició el 1478), programa que assentà les bases ideològiques de l’Espanya moderna en acceptar l’esperit de croada i l’exclusivisme religiós (expulsió dels jueus el 1492 i conversió forçosa dels moriscs el 1503) com a fonts inspiradores de la seva política. L’establiment de l’inquisició a la corona catalano-aragonesa (1484) provocà les protestes dels consellers de Barcelona, que hi veien una vulneració de les Constitucions sobre l’administració de justícia.

Ferran, des del 1492, centrà la seva activitat en la continuació de la tradicional expansió de Catalunya-Aragó cap a Itàlia i cap al nord d’Àfrica. Pel tractat de Barcelona (1493) aconseguí recuperar el Rosselló i la Cerdanya, i, per tal d’oposar-se a l’intent francès d’ocupar Nàpols, organitzà la Lliga Santa (1495), que fou el seu primer gran èxit diplomàtic. Els èxits militars i l’astúcia diplomàtica permeteren d’expulsar la dinastia regnant a Nàpols i els francesos (1504), amb la qual cosa el regne s’afegí a les possessions espanyoles.

Amb la seva política matrimonial Ferran II aconseguí d’integrar Castella a Europa (matrimoni de les seves filles Elisabet i Maria amb reis portuguesos; de Joan, amb Margarida d’Àustria; de Joana, amb Felip el Bell, i de Caterina, amb Artur d’Anglaterra) i d’isolar definitivament França, que fracassà en els seus intents reiterats de restablir l’hegemonia a la península italiana. Ferran aprofità aquests conflictes per dur a terme l’ocupació de Navarra (1512), que quedà integrada a Castella. Al nord d’Àfrica preconitzà una política d’ocupació limitada del litoral (conquesta de Melilla, el 1497, i de Mazalquivir, el 1505). El descobriment d’Amèrica i la ràpida ocupació i exploració de les terres americanes enfortiren la posició internacional d’Espanya.

En morir Isabel (1504), fou nomenat regent de Castella, però l’oposició d’una part de la noblesa, unida al voltant de Felip el Bell, en qui recaigué l’herència dels regnes, decidí Ferran a casar-se amb Germana de Foix (1505), amb l’esperança que li donés un hereu per a la corona catalano-aragonesa; tingué un fill, Joan, però morí aviat (1509). En morir Felip el Bell (1506), acceptà de nou la regència de Castella, però, de fet, deixà els assumptes castellans a mans de Cisneros, mentre que ell s’ocupà essencialment de les qüestions d’Itàlia, on tingué, en Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capitán, el seu principal ajut per a tots els seus problemes militars.

En el testament deixà totes les seves possessions al seu nét Carles V, i, mentre no arribés, nomenà Alonso d’Aragó regent dels seus estats catalano-aragonesos, i Cisneros regent del regne de Castella.

Ferran I de Catalunya

151 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 27 novembre 1380 – Igualada, Anoia, 2 abril 1416)

“d’Antequera”  Rei de Catalunya-Aragó (1412-16). Fill segon de Joan I de Castella i d’Elionor d’Aragó. Les possessions llegades pel seu pare (mort el 1390), i augmentades pel dot que aportà la seva rica muller, Elionor d’Alburquerque, comprenien un extens territori de Castella i Extremadura.

La mort de Martí I l’Humà sense successió directa (1410) i l’interregne que seguí a la corona de Catalunya-Aragó suscitaren les seves ambicions polítiques i reivindicà el seu dret a la successió, basat en el fet que era nét de Pere III el Cerimoniós, a través de la mare, Elionor.

La seva candidatura, inicialment poc viable, passà a primer terme en produir-se l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa a mans dels Luna, partidaris de Jaume II d’Urgell. Tant la candidatura urgellista com la de Lluís de Calàbria, defensada pels Urrea i l’arquebisbe, quedaren debilitades. Ferran es féu seus els Urrea, mentre a València ajudà amb tropes castellanes i finançà els Centelles, enfrontats als urgellistes Vilaragut.

Les intervencions de Benet XIII i de Vicent Ferrer, juntament amb la seva habilitat política, portaren a la concòrdia d’Alcanyís entre els diferents Parlaments de la corona i al compromís de Casp (1412), que el nomenà successor legítim de Martí l’Humà.

Fou coronat aquell mateix any a Saragossa. L’any 1413, instigat pels Luna, sufocà l’alçament de Jaume d’Urgell i el desterrà. Mentrestant, a les Corts de Barcelona (1412-13), l’església i el patriciat urbà aconseguiren del nou rei importants concessions: li imposaren el pactisme i limitaren la seva autoritat a favor de la Generalitat i les Corts. Es posaren les bases de la transformació de la Diputació del General o Generalitat en un organisme de control de la monarquia, i la separació de l’Administració de Justícia del poder reial amb la creació de la Reial Audiència.

La política exterior de Ferran I estigué centrada en els problemes mediterranis. Es féu investir per Benet XIII sobirà dels regnes de Sicília, Sardenya i Còrsega (1412), i combaté els partits oposats a la dominació catalana. Pactà amb Gènova amb la finalitat de posar fi a la situació de tensió entre ambdós estats. Així mateix, pactà amb el soldà d’Egipte i el rei de Fes. Reinstal·là, a més, el consolat català d’Alexandria (1414).

En la resolució del cisma del papat, intervingué en defensa de Benet XIII, però fracassà davant la posició internacional de les corts europees i finalment tornà a l’obediència romana. A la seva mort fou succeït pel seu fill, Alfons IV el Magnànim.

Felip V de Borbó

248 Respostes

(Versalles, França, 19 desembre 1683 – Madrid, 9 juliol 1746)

Rei de Catalunya-Aragó (1700-05), i d’Espanya (1713-46). Fill segon del gran delfí de França, Lluís, i nèt de Lluís XIV de França. Fou nomenat rei de la corona hispana pel darrer Àustria, Carles II. L’arxiduc Carles d’Àustria amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra i Holanda, i posteriorment Savoia i Portugal), acudí a rescatar la corona per les armes. Tots els territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa, temerosos de la política centralitzadora dels Borbons, també se li uniren, i començà així l’anomenada Guerra de Successió.

Després de la batalla d’Almansa (1707), Felip V suprimí les constitucions del País Valencià i Aragó i hi aplicà els decrets de Nova Planta, que els subjectaven a les lleis de Castella. La mort de l’emperador d’Àustria i la consegüent pujada al tron de Carles féu que les potències aliades l’abandonessin i ell mateix es desentengués del Principat; el tractat d’Utrecht (1713) segellà la pau i Catalunya, abandonada per tothom, sucumbí el 1714, i l’any següent Mallorca. Immediatament hi foren suprimides les institucions pròpies i aplicat el decret de Nova Planta, i els Països Catalans foren sotmesos a un règim militar.

Empès per Isabel de Parma, la segona esposa, intentà la conquesta de Sardenya i Sicília, però les potències europees, reunides en la Quàdruple Aliança (1720), l’obligaren a firmar la pau de Cambrai i a restituir les terres conquerides, tot i que amb els pactes de Família obtingué Nàpols, Sicília, Parma, Piacenza i Guastalla per als fills tinguts amb Isabel. Amb l’esperança de pujar al tron de França, abdicà en el seu primogènit, però la mort d’aquest el féu tornar al tron. El regnat de Felip V significà la introducció als seus estats d’un absolutisme centralista com el francès.

Felip IV de Catalunya

95 Respostes

(Valladolid, Castella, 8 abril 1605 – Madrid, 17 setembre 1665)

Rei de Catalunya-Aragó i de Castella (1621-65) i de Portugal (1621-40). Fill de Felip III i de Margarida d’Àustria. Va descarregar el pes dels seus reialmes en els seus privats. El primer, el comte-duc d’Olivares, tot i reprimir alguns abusos, es va fer impopular a causa del seu caràcter i la seva manca de diplomàcia. A més a més, es van unir les revoltes de Catalunya i Portugal, que en van determinar la caiguda.

En política exterior es va forjar la decadència dels Àustries. Un cop conclosa la Treva dels Dotze Anys, Espanya va voler revalidar els seus drets als Països Baixos, i per bé que el conflicte es va iniciar amb la presa de Breda (1625), va acabar amb la pau de Westfàlia (1648), en què es va reconèixer la independència d’Holanda.

Les guerres amb França van acabar amb la pèrdua dels comtats del Rosselló, la Cerdanya, Luxemburg i l’Artois. Portugal va assolir la independència a la batalla de Villaviciosa (1665).

Felip III de Catalunya

41 Respostes

(Madrid, 14 abril 1578 – El Escorial, Madrid, 31 març 1621)

Rei de Catalunya-Aragó, i de Castella i de Portugal (1598-1621). Fill de Felip II i d’Anna d’Àustria. La indolència i la falta de dots intel·lectuals, conjuntament amb un misticisme malaltís, caracteritzen aquest monarca, durant el regnat del qual la decadència espanyola, tant a l’interior com a l’exterior, es manifestà amb tota claredat.

Un cop arribat al tron, el rei anà a València tot seguit; hi jurà els furs (tanmateix, no hi hagué corts fins el 1604) i hi contragué matrimoni (abril 1599) amb Margarida d’Àustria, filla d’un nebot de l’emperador Carles V. Passà després a Barcelona, on jurà les constitucions del Principat i tingué corts, que es caracteritzaren per llur brevetat, per la facilitat amb que el rei concedí títols i honors i per la introducció de lleis encertades. Hom reiterà, a més, el principi que la legislació catalana només podia ésser dictada o modificada per les corts. El monarca rebé, en canvi, un donatiu summament generós: un milió cent mil lliures en efectiu i serveis i drets per valor de dos milions més.

La cordialitat aparent de les relacions entre els catalans i el rei ocultava, però, crisis latents: les constitucions aprovades foren retocades unilateralment pel rei a Madrid; d’altra banda, el bandolerisme assolava el Principat, i les autoritats reials topaven amb les constitucions i els drets dels catalans quan intentaven de reprimir-lo per procediments massa expeditius.

La lluita perdé eficàcia, a més, per la penúria econòmica de la monarquia, i això creà a Madrid la noció que calia equiparar la pressió fiscal als Països Catalans -protegits per llur legislació- amb la de Castella. Així s’inicià el conflicte dels quints, que acabà esclatant en el regnat de Felip IV. El 1609 decretà l’expulsió dels moriscs, que afectà especialment al País Valencià, Aragó i el Principat. A la seva mort, deixà el tron al seu fill Felip IV, que encara no tenia setze anys.

Felip II de Catalunya

103 Respostes

(Valladolid, Castella, 21 maig 1527 – El Escorial, Madrid, 13 setembre 1598)

Rei de Catalunya-Aragó (1556-98), i de Castella i de Portugal (1580-98). Fill de Carles I i de l’emperadriu Isabel de Portugal. De caràcter retret i reservat, tenia una sòlida formació i una completa educació, però molt centrada en el món castellà. Fou regent els anys 1543 i 1551. Degut a la puixança de Selim II i dels pirates barbarescos va participar a la Santa Lliga, que culminà amb la victòria a la batalla de Lepant (1571).

La rivalitat amb Isabel d’Anglaterra ocasionà la desfeta de l’Armada Invencible. Per a reprimir la insurrecció dels Països Baixos va enviar-hi entre altres a Lluís de Requesens. No li van mancar tampoc conflictes interns, com el que va esquitxar el seu secretari Antonio Pérez.

Econòmicament, va arribar a veritables bancarrotes (1557, 1575 i 1596) degut a l’elevada despesa militar i malgrat el flux continu de plata americana i l’augment dels impostos. El desastre estava a la vista i tan sols la inèrcia mantenia dret el gegant amb peus de fang que era la monarquia castellana del segle XVI.

Alfons IV de Catalunya

287 Respostes

(Medina del Campo, Castella, 24 febrer 1396 – Nàpols, Itàlia, 27 juny 1458)

“el Magnànim”  Rei de Catalunya (1418-58). Alfons V d’Aragó, III de València, I de Mallorca i I de Nàpols. Fill de Ferran I de Catalunya i d’Elionor d’Alburquerque.

Es casà amb Maria de Castella (1415), germana del rei castellà Joan II. En ésser proclamat rei, convocà Corts, a las quals demanà capital per a les operacions a Itàlia. Les Corts l’hi negaren i, en una posterior convocatòria (1419-20), el rei acceptà llurs condicions per tal d’obtenir 50.000 florins.

El 1420 marxà a Sardenya, on reduí els nuclis de revoltosos, i després a Còrsega, on s’apoderà de Calvi i posà setge a Bonifaci. L’any 1421, aixecà aquest setge davant la possibilitat d’heretar el regne de Nàpols. Alfons IV entrà a Nàpols i fou reconegut hereu i virrei (1421). Va vèncer els genovesos i els angevins a la batalla naval de la Foç Pisana i després signà la pau amb Gènova i el duc de Milà. Els seus antics partidaris, però, conjuntament amb els angevins, promogueren (1423) una revolta ciutadana que el deixà reduït als castells Nou i de l’Ou, i per aixó tornà a Catalunya.

Un cop a la Península intervingué en la política castellana i ajudà els seus germans Enric i Joan contra el conestable Álvar de Luna. L’any 1429 envaí Castella amb forces pròpies i del seu germà Joan, rei de Navarra, però finalment acordà una treva de cinc anys (1530).

Mentrestant mantenia les seves aspiracions a Nàpols: el 1421 arribà a sengles acords amb el papa i Joana II de Nàpols. Tanmateix decidí anar a Sicília i no a Nàpols (1432). Aquell any morí assassinat el seu principal valedor, Gionni Caracciolo, i els seus partidaris reaccionaren obligant Joana II de Nàpols a reconèixer hereu el rei aragonès (1433).

Al cap de poc temps moria Lluís III d’Anjou (1434) i després Joana (1435), que en última instància designà Reiner d’Anjou com a successor. Aleshores Alfons IV es dirigí a Nàpols, però un estol genovès el vencé i capturà a Ponça (1435). Empresonat a Milà, el duc Felip M. Visconti l’alliberà per la suma de 30.000 ducats d’or. Alfons decidí de restar a Itàlia i amb l’ajut d’un estol català emprengué la conquesta de Nàpols i, després d’una llarga campanya (1436-42), entrà triomfalment a la ciutat (1443). El 1444 acordà una treva amb Gènova, però la mort del duc de Milà (1447) tornà a encendre la lluita per succeir-lo, en la qual finalment s’imposà Sforza.

A partir d’aleshores restà sempre a Itàlia, envoltat d’una brillant cort de pintors, escultors, literats i humanistes. D’altra banda, efectuà una política imperialista molt ambiciosa destinada a protegir el comerç català amb Orient; pactà el vassallatge del vaivoda de Bòsnia (1444), d’Albània (1447) i Sèrbia, intervingué a Rodes, Egipte, Xipre i Síria, i intentà la conquesta de Constantinoble. Amb aquest objectiu organitzà una croada contra els turcs i envià ambaixadors al preste Joan i a l’emperador de Trebisonda. Constantinoble caigué a mans dels turcs (1453), circumstància que posà en situació molt difícil l’imperi oriental catalano-aragonès, el qual, a la mort del Magnànim, s’enfonsà completament.

Durant el seu regnat exerciren el virregnat a la Península la reina Maria i el seu germà i successor Joan II el Sense Fe. A Catalunya es produïren els senyals més clars de la crisi econòmica en les lluites aferrissades entre bandositats nobiliàries rivals; l’actitud cada cop més conservadora de les classes poderoses davant les reivindicacions dels remences; les aspiracions més o menys democràtiques de la Busca enfront de les oligarquies urbanes; i, a Mallorca, la lluita entre “forans” i “ciutadans”.