(País Valencià, segle XVI – València, 1605)
Dramaturg. Mestre de gramàtica de la Universitat de València, escriví, amb finalitat pedagògica, seguint la línia del teatre humanístic universitari, dues comèdies, representades a la universitat el 1576 i el 1581.
És autor d’algunes de les poesies afixades en els arcs de triomfs construïts com a benvinguda de la ciutat al rei Felip II el 1585 i que després foren publicades.
(València, 1537 – 1605)
Cantor i compositor. Professà el 1558 al convent de Sant Domènec de València, i compongué càntics religiosos d’una notable qualitat.
(València, 1605 – Salamanca, Castella, 1683)
Frare dominicà. Professà al convent de San Esteban de Salamanca, del qual esdevingué prior; durant 18 anys fou regent d’estudis sobre sant Tomàs del Col·legi de Minerva, de Roma.
És distingí pels seus estudis hebraics i pels seus escrits teològics. Fou un notable glossador de les doctrines tomistes, sobre les quals escriví importants obres: Tractatus theologicus (Salamanca 1675-1690) i Tractatus de vertutibus theologicis (Roma 1669).
(Illes Balears, segle XVI – Manacor, Mallorca, 1605)
Franciscà. Fou guardià (1571) dels convents d’Alcúdia i de Sant Francesc (1590) i de Jesús (1598) de Palma de Mallorca.
Participà, com a religiós adjunt a les forces navals, a la batalla de Lepant i restà uns quants anys a Sicília (1571-74).
Deixà escrits referents a la història de Mallorca dels segles XII al XVI, especialment referent al seu orde.
(Aragó ?, 1605 – l’Alguer ?, Sardenya, 1689)
Bisbe de l’Alguer (1681). Fou elegit el 1685 arquebisbe de Càller. Ensenyà arts a Estella i teologia a Osca i a Pamplona.
Morí en extrema pobresa (deixà només el manuscrit dels seus cursos de filosofia).
(País Valencià, segle XVII – )
Jurisdicció senyorial, atorgada el 1605. Comprenia la vila -actualment ciutat- d’Albaida i els pobles d’Atzeneta d’Albaida, Aljorf, Benissoda, Carrícola, Bufali, Otos i el Palomar.
La baronia d’Albaida fou elevada a comtat d’Albaida el 1477 a favor de Jaume del Milà i de Borja, arran del seu matrimoni amb Elionor d’Aragó. El quart comte, Cristòfor Milà d’Aragó i de Coloma, fou elevat a marquès el 1605, i el cinquè marquès, Francesc de Paula Milà d’Aragó i Bellvís de Montcada obtingué, el 1771, la grandesa d’Espanya.
En morir sense fills, s’originà un plet, sentenciat el 1790, a favor de Josep Maria Milà d’Aragó, tercer nebot-nét del primer titular del marquesat. Aquest morí també sense fills, i un segon plet acabà amb la sentència del 1806, a conseqüència de la qual passà a ésser setè marquès el mariscal de camp Joaquim de Pedro i Llorenç.
Finalment, també aquest morí sense fills, i per una altra sentència del 1829, confirmada el 1842, fou vuitè titular Francisco de Paula de Orense y Rábago, sisè nét del primer marquès. El succeí el seu fill José M. de Orense, cèlebre polític republicà.
El títol passà als Orellana-Pizarro, marquesos de La Conquista i, recentment, als Pérez de Herrasti, comtes d’Antellon.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – )
(italià: Laconi) Títol senyorial, atorgat el 1605 a Jaume de Castellví i de Castellví, segon comte de Làcon. Al cinquè marquès, Joan Francesc de Castellví i d’Ixard (mort el 1723), li fou annexada la grandesa d’Espanya el 1702.
A mitjan segle XVIII passà als Aimeric, comtes de Villamar (Sardenya), que encara el posseeixen. A Espanya, però, fou rehabilitat el 1920 pels Castellví, comtes de la Vilanova.
El comtat de Làcon havia estat atorgat el 1561 a Artau de Castellví i d’Alagó, vescomte de Sanluri.
(Tarragona, 1575 – 1605)
Religiós carmelità. Fou professor de teologia i filosofia a Itàlia.
És autor d’un llibre d’oracions, una Didàctica i una Retòrica.
(Castell d’Empordà ?, Baix Empordà, vers 1605 – Perpinyà, 1672)
Eclesiàstic dominicà. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Joan, de Felip i de Josep. Fou catedràtic de teologia a la Universitat de Girona.
En atenció al seu germà, Josep, fou preconitzat bisbe de Lleida (1643-46), potser de Solsona (1646-51) i de Barcelona (1651-52) pels reis de França.
Lluís XIV el nomenà bisbe d’Elna (1659), però no fou reconegut per la Santa Seu fins al 1669.
(França, 1605 – París, França, 24 març 1657)
Comte de La Mothe, duc de Cardona i mariscal de França.
Durant la guerra dels Segadors, comandà l’exèrcit del Principat, a les ordres de Borbó-Condé, i fou nomenat, pel monarca francès Lluís XIII, virrei de Catalunya (1642-45).
Posteriorment s’encarregà altre cop del virregnat (1651-52) i defensà Barcelona quan fou bloquejada per les tropes de Felip IV. Va haver de retre’s l’octubre de 1652, i així acabà el domini francès.
Dades dels Països Catalans 