(País Valencià, segle XVI – València, 1605)
Dramaturg. Mestre de gramàtica de la Universitat de València, escriví, amb finalitat pedagògica, seguint la línia del teatre humanístic universitari, dues comèdies, representades a la universitat el 1576 i el 1581.
És autor d’algunes de les poesies afixades en els arcs de triomfs construïts com a benvinguda de la ciutat al rei Felip II el 1585 i que després foren publicades.
(València, 1537 – 1605)
Cantor i compositor. Professà el 1558 al convent de Sant Domènec de València, i compongué càntics religiosos d’una notable qualitat.
(València, 1605 – Salamanca, Castella, 1683)
Frare dominicà. Professà al convent de San Esteban de Salamanca, del qual esdevingué prior; durant 18 anys fou regent d’estudis sobre sant Tomàs del Col·legi de Minerva, de Roma.
És distingí pels seus estudis hebraics i pels seus escrits teològics. Fou un notable glossador de les doctrines tomistes, sobre les quals escriví importants obres: Tractatus theologicus (Salamanca 1675-1690) i Tractatus de vertutibus theologicis (Roma 1669).
(Illes Balears, segle XVI – Manacor, Mallorca, 1605)
Franciscà. Fou guardià (1571) dels convents d’Alcúdia i de Sant Francesc (1590) i de Jesús (1598) de Palma de Mallorca.
Participà, com a religiós adjunt a les forces navals, a la batalla de Lepant i restà uns quants anys a Sicília (1571-74).
Deixà escrits referents a la història de Mallorca dels segles XII al XVI, especialment referent al seu orde.
(Aragó ?, 1605 – l’Alguer ?, Sardenya, 1689)
Bisbe de l’Alguer (1681). Fou elegit el 1685 arquebisbe de Càller. Ensenyà arts a Estella i teologia a Osca i a Pamplona.
Morí en extrema pobresa (deixà només el manuscrit dels seus cursos de filosofia).
(País Valencià, segle XVII – )
Jurisdicció senyorial, atorgada el 1605. Comprenia la vila -actualment ciutat- d’Albaida i els pobles d’Atzeneta d’Albaida, Aljorf, Benissoda, Carrícola, Bufali, Otos i el Palomar.
La baronia d’Albaida fou elevada a comtat d’Albaida el 1477 a favor de Jaume del Milà i de Borja, arran del seu matrimoni amb Elionor d’Aragó. El quart comte, Cristòfor Milà d’Aragó i de Coloma, fou elevat a marquès el 1605, i el cinquè marquès, Francesc de Paula Milà d’Aragó i Bellvís de Montcada obtingué, el 1771, la grandesa d’Espanya.
En morir sense fills, s’originà un plet, sentenciat el 1790, a favor de Josep Maria Milà d’Aragó, tercer nebot-nét del primer titular del marquesat. Aquest morí també sense fills, i un segon plet acabà amb la sentència del 1806, a conseqüència de la qual passà a ésser setè marquès el mariscal de camp Joaquim de Pedro i Llorenç.
Finalment, també aquest morí sense fills, i per una altra sentència del 1829, confirmada el 1842, fou vuitè titular Francisco de Paula de Orense y Rábago, sisè nét del primer marquès. El succeí el seu fill José M. de Orense, cèlebre polític republicà.
El títol passà als Orellana-Pizarro, marquesos de La Conquista i, recentment, als Pérez de Herrasti, comtes d’Antellon.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – )
(italià: Laconi) Títol senyorial, atorgat el 1605 a Jaume de Castellví i de Castellví, segon comte de Làcon. Al cinquè marquès, Joan Francesc de Castellví i d’Ixard (mort el 1723), li fou annexada la grandesa d’Espanya el 1702.
A mitjan segle XVIII passà als Aimeric, comtes de Villamar (Sardenya), que encara el posseeixen. A Espanya, però, fou rehabilitat el 1920 pels Castellví, comtes de la Vilanova.
El comtat de Làcon havia estat atorgat el 1561 a Artau de Castellví i d’Alagó, vescomte de Sanluri.
(Tarragona, 1575 – 1605)
Religiós carmelità. Fou professor de teologia i filosofia a Itàlia.
És autor d’un llibre d’oracions, una Didàctica i una Retòrica.
(França, 1605 – París, França, 24 març 1657)
Comte de La Mothe, duc de Cardona i mariscal de França.
Durant la guerra dels Segadors, comandà l’exèrcit del Principat, a les ordres de Borbó-Condé, i fou nomenat, pel monarca francès Lluís XIII, virrei de Catalunya (1642-45).
Posteriorment s’encarregà altre cop del virregnat (1651-52) i defensà Barcelona quan fou bloquejada per les tropes de Felip IV. Va haver de retre’s l’octubre de 1652, i així acabà el domini francès.
(Valladolid, Castella, 8 abril 1605 – Madrid, 17 setembre 1665)
Rei de Catalunya-Aragó i de Castella (1621-65) i de Portugal (1621-40). Fill de Felip III i de Margarida d’Àustria. Va descarregar el pes dels seus reialmes en els seus privats. El primer, el comte-duc d’Olivares, tot i reprimir alguns abusos, es va fer impopular a causa del seu caràcter i la seva manca de diplomàcia. A més a més, es van unir les revoltes de Catalunya i Portugal, que en van determinar la caiguda.
En política exterior es va forjar la decadència dels Àustries. Un cop conclosa la Treva dels Dotze Anys, Espanya va voler revalidar els seus drets als Països Baixos, i per bé que el conflicte es va iniciar amb la presa de Breda (1625), va acabar amb la pau de Westfàlia (1648), en què es va reconèixer la independència d’Holanda.
Les guerres amb França van acabar amb la pèrdua dels comtats del Rosselló, la Cerdanya, Luxemburg i l’Artois. Portugal va assolir la independència a la batalla de Villaviciosa (1665).
Dades dels Països Catalans 