Arxiu d'etiquetes: professors/es

Carreras i Candi, Francesc

13 Respostes

(Barcelona, 4 juliol 1862 – gener 1937)

Advocat, periodista i historiador. Membre de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1886), membre fundador i president (1913) del Centre Excursionista de Catalunya. Col·laborà en diverses publicacions periòdiques.

Participà de manera molt activa en la vida social i cultural de Barcelona: president de la Joventut Conservadora (1890); regidor de l’Ajuntament per la Lliga (1891-1922), des d’on impulsà la publicació del Dietari de l’antic consell barceloní i les Rúbriques de Bruniquer (17 volums, 1892-1918); professor de història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans (1903-05), president diverses vegades de l’Acadèmia de Bones Lletres (patrocinà el seu butlletí), i fundador de la Societat Filatèlica Catalana (1901).

Dirigí la Geografia General de Catalunya, ampliada després al País Valencia, el País Basc i Galícia, per a la qual escriví La ciutat de Barcelona, encara ara l’obra més documentada sobre la ciutat.

Especialitzat en la història medieval catalana, publicà Lo castell de la Roca del Vallès (1895), Notas históricas de Sarriá (1897), Miscelània històrica catalana (1905-18), Dietari de guerra a Cervera (1907), Narracions montserratines (1911), La via Layetana (1913), La creu coberta (1919), Desafiament a Catalunya en el segle XVI, amb la col·laboració de Sigfrid Bosch (1936), Cataluña ilustrada (1940) i La navegación en el río Ebro, amb la col·laboració d’A. Gallardo (1940).

Carrasco i Formiguera, Rossend

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 juliol 1892 – 17 agost 1990)

Metge. Germà de Manuel. Estudià a Barcelona i a Harvard. Col·laborà a les “Monografies Mèdiques” i amb August Pi i Sunyer a l’Institut de Fisiologia i en la Societat de Biologia de Barcelona.

Es dedicà a l’endocrinologia, especialment a la diabetologia, i, juntament amb Pere González, fou l’introductor de l’ús de la insulina a Europa. Durant el curs 1934-35 fou professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1935 s’exilià i es dedicà a l’ensenyament, primer a Mèxic i després a Veneçuela, on va ser catedràtic de fisiologia de la Universitat Central i on ha cooperat a nombroses iniciatives a favor de la cultura catalana.

Carner i Puig-Oriol, Josep

33 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1884 – Brussel·les, Bèlgica, 4 juny 1970)

Escriptor. Figura clau del noucentisme i de les lletres catalanes del segle XX i mestre de diverses generacions de poetes. Llicenciat en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), integrà en el catalanisme de Prat de la Riba, que el nomenà membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i aportà a l’obra normativa de Pompeu Fabra prop de dos mil neologismes. Des de “La Veu de Catalunya” destacà com a temible periodista polític, sobretot contra la Dictadura de Primo de Rivera: Tres estels i un ròssec (1927).

Separat de la Lliga Regionalista a la mort de Prat de la Riba defensà posicions més socialistes. Ingressà a la carrera consular (1921) i exercí càrrecs a diverses ciutats d’Europa i Amèrica.

Fidel a la República, el 1938 abandonà la carrera diplomàtica i es traslladà a Mèxic (1939-45), on professà a la universitat i desplegà una intensa activitat cultural i de suport als joves escriptors catalans exiliats, i posteriorment a Brussel·les (1945-70), on fou professor de la Universitat Lliure i conseller del govern de la Generalitat a l’exili (1945-48). Dirigí l’Editorial Catalana i hi traduí modèlicament grans autors anglesos i francesos.

Amb la publicació d’Els fruits saborosos (1906) es consagrà el gran poeta del Noucentisme, reflex del seu ideal: perfecció formal, contenció, exaltació del tòpic mediterrani, ironia punyent, estilització dels sentiments. Aviat és anomenat el “príncep dels poetes catalans“.

De la seva obra poètica, cal destacar Primer llibre de sonets (1905), El segon llibre (1907), Verger de galanies (1911), Les monjoles (1912), La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), L’ínútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935), Bestiari (1954), El tomb de l’any (1966).

Escriví també un llarg poema èpico-líric, Nabí (1941), el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i El ben cofat i l’altre (1951), diverses obres teatrals, com La Fustats, El comte Arnau, Lo miracle i Cop de vent (1966), i a les seves Obres completes (1957), on recull molts poemes d’abast col·lectiu.

Déu nos do ser catalans, / gent de bella anomenada, / la millor cosa del món: / vella rel i fresca saba. (Josep Carner i Puig-Oriol)

Cardús i Ros, Salvador

1 Resposta

(Terrassa, Vallès Occidental, 12 juny 1954 – )

Sociòleg i periodista. Llicenciat i doctorat en ciències econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (1976 i 1981, respectivament), fou professor de sociologia a la UAB. Com a investigador ha treballat en temes de religió, cultura, mitjans de comunicació i fenòmens nacionals, especialment el catalanisme polític.

Entre les seves publicacions cal esmentar Plegar de viure (1981), Les enquestes a la joventut de Catalunya (1984), Saber el temps. El calendari i la seva significació a la societat moderna (1985), Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992 (1995), Interdependència territorial i vertebració política. La premsa diària a les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya 1976-1996 (1998) i El desconcert de l’educació (2000). A més, ha col·laborat en diverses obres col·lectives: La mirada del sociòleg (1999), Nacionalisme. Debats i dilemes per a un nou mil·leni (2000), etc.

Com a periodista, fou fundador i director de la revista “Crònica d’Ensenyament” (1987-88), sotsdirector del diari “Avui” (1989-91), i col·laborà regularment en la premsa (part dels seus articles han estat publicats en llibres, com Algú sap cap a on anem? i Concili amb folre i manilles. L’Església catalana ha través del seu concili. Ha estat guardonat amb diversos premis.

Cardona i Florit, Maria Àngels

Deixa un comentari

(Ferreries, Menorca, 8 octubre 1940 – Barcelona, 24 desembre 1991)

Botànica. Es llicencià en ciències biològiques per la Universitat de Barcelona el 1963, i obtingué el grau de doctora per la mateixa universitat el 1972 amb la tesi Funcionalisme i ecologia d’algunes comunitats vegetals barcelonines, amb la qual guanyà el premi Pius Font i Quer de l’IEC (1972). Fou professora de botànica a la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona (1963-85), després passà a treballar a la facultat de ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1986 guanyà per concurs oposició la càtedra de biologia vegetal, que ocupà fins a la seva mort.

El 1972, amb el Laboratori de Citogenètica de la universitat de Marsella, començà a dedicar-se a la cariosistemàtica vegetal, disciplina de la qual fou pionera a la península Ibèrica. Autoritat eminent en citobiogeografia, dedicà molts esforços a l’estudi dels endemismes insulars, especialment de les Illes Balears. Treballà sobre diversos gèneres de cariofil·làcies, rubiàcies, poàcies i fabàcies.

És autora de més d’una cinquantena de publicacions de diverses revistes i també col·laborà en la redacció de l’Enciclopèdia de Menorca (1988). Fou membre de diverses societats i comissions nacionals i internacionals.

Caralt i Sala, Josep de

1 Resposta

(Barcelona, 19 agost 1862 – Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 12 setembre 1944)

Polític i industrial. Procedia d’una família comerciant, originària de Mataró, més tard monopolitzadora del cànem a la plana baixa del Segura, on creà la primera fàbrica moderna d’aquest producte. Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Signà el manifest sobre les zones franques (1915), patrocinat per la Lliga Regionalista, però aviat es distancià del catalanisme, i milià en el partit liberal i anticatalanista.

El 1916 fou creat comte de Queralt. Nomenat president del Foment del Treball Nacional el 1917, l’any següent García Prieto l’incorporà al seu ministeri de finances perquè substituís Joan Ventosa i Calvell, titllat de nacionalista extremista. Es mostrà contrari al projecte d’autonomia de Catalunya.

El 1918, influí prop de Romanones, aleshores president del govern, per aconseguir la suspensió de garanties, mesura que fou decretada el 1919. Aquell mateix any, secundant Albert Sala, signà el manifest d’Unió Monàrquica Catalana, que era de tendència antinacionalista. Fou nomenat senador vitalici. Amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera es retirà de la política. Nét seu fou l’editor Lluís de Caralt i Borrell.

Capdevila i Vilallonga, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 18 agost 1895 – Andorra la Vella, 17 març 1980)

Escriptor, dramaturg i periodista. De jove residí a París. De retorn a Barcelona fundà la revista “Los Miserables” i fou empresonat. Dirigí posteriorment “L’Esquella de la Torratxa”, “La Campana de Gràcia” i “La Humanitat”.

Fou una figura de la vida bohèmia i popular barcelonina. Milità a l’Esquerra Republicana, i el 1939 s’exilià a França, on fou professor a la facultat de lletres de la universitat de Poitiers i el 1968 inicià la publicació d’Història de la meva vida i els meus fantasmes.

Retornat de l’exili, residí a Andorra des del 1973 on publicà un volum de memòries: De la Rambla a la presó (1975). És autor de novel·les: El pas de l’amor (1924), Al cor de la muntanya (1924), Venus i els bàrbars (1927), La bella i el monstre (1932) i Home d’amor i d’aventura (1935); de biografia: Beethoven en edicions francesa, alemanya i italiana; i de teatre El seu millor amor (1918), El rei per força (1928), La falç (1931), Adrianna i l’amor (1935), Crim de mitjanit (1937), Tres estampes de Nadal (1939).

Capdevila i Massana, Manuel

3 Respostes

(Barcelona, 28 desembre 1910 – 18 abril 2006)

Pintor i orfebre. Inicià els estudis (1924) amb Francesc d’Assís Galí i entrà (1925) al taller patern de la joieria. Féu estades de formació a París (1926 i 1934) fins al 1943, en que s’instal·là a Barcelona.

El 1950 fou seleccionat per a l’Exposició Internacional Carnegie de Pittsburgh, el 1966 rebé la medalla d’or de l’estat de Baviera i el 1967 li fou concedit el primer premi a l’Exposició Internacional d’Art en l’Esport. Hi ha obres seves al Schmuckmuseum de Pforzheim.

Si amb la pintura donà vida a un lirisme personalíssim, l’orfebreria i la joieria són el vessant un condueix la seva creativitat abstracta, amb una reconeguda categoria internacional. És autor dels paraments d’orfebreria del monestir de Montserrat. Ha estat professor de l’especialitat a l’Escola Massana.

Fou el pare de Joaquim Maria Capdevila i Gaya.

Capdevila i Balanzó, Josep Maria

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1892 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 gener 1972)

Crític i assagista. Llicenciat en dret, passà pels Estudis Universitaris Catalans. Deixeble d’Eugeni d’Ors, fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia, dirigí (1925) “La Paraula Cristiana” i fou fundador (1929) i director del diari catòlic “El Matí” i cofundador del Taller-Escola d’Art de Tarragona. Exiliat el 1939, fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán (Colòmbia) i després al Liceo Benalcázar de Calí. Retornà a Catalunya el 1965 i s’instal·là a Banyoles.

Influït per Ramon Llull i els escolàstics, fou un crític en la línia de De Sanctis. Publicà Poetes i crítics (1925), Les cent millors poesies de la llengua catalana (1925), Amics i terra amiga (1932), En el llindar de la filosofia (1960), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1965), Estudis i lectures (1965) i Del retorn a casa (1971), i d’altres obres, assaigs i articles sobre filosofia, sociologia i literatura. D’un estil elegant i diàfan, influí molt en el moviment de renovació cristiana.

Fou el pare de Francesc Capdevila i Muntaner  (Catalunya, 1922 – Barcelona, 1944)  Escriptor. Publicà la novel·la Alló que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.

Camps i Rabadà, Jaume

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 11 març 1930 – )

Veterinari. S’inicià professionalment en patologia clínica i en l’estudi de la nutrició i la producció animal. A partir del 1970 s’especialitzà en cuniculicultura, branca en què ha destacat notòriament; ha estat professor d’aquesta matèria a l’escola d’Arenys de Mar i a la de la Diputació de Girona; a més, ha dirigit nombrosos cursets i ha aportat destacades ponències en simposis de temàtica cunícula.

Ha estat elegit president de l’Associació Espanyola de Cuniculicultura (ASESCU, 1976), de l’associació científica mundial de Cuniculicultura (WRSA, 1980), i ha estat nomenat soci d’honor de la Società Italianà per il Progresso della Zootecnia (1981).