Prat de la Riba i Sarrà, Enric

(Castellterçol, Moianès, 29 novembre 1870 – 1 agost 1917)

Polític. Criat en un àmbit rural, els seus pares pertanyien al món de la pagesia benestant. Seguí la carrera de dret, es dedicà a la lectura dels clàssics catalans i s’afeccionà a la historiografia romàntica. El seu pensament polític conservador fou influït pel positivisme de Comte i Le Play, el tradicionalisme de Taine i l’escola històrica del dret, un dels caps de la qual era Savigny, antiliberal i defensor de la tradició i de les nacionalitats.

La seva actuació política no solament obtingué el suport de la burgesia catalana, sinó que en sintetitzà i potencià els elements doctrinals. El procés històric de la burgesia catalana i el veritable desenllaç de l’acció política de Prat es resumien en dues finalitats: la personalitat pròpia de Catalunya i la unitat ibèrica; no es tractava solament de reivindicar les llibertats per a Catalunya, sinó de lliurar-se a una tasca urgent per aconseguir institucions pròpies.

A divuit anys començà la carrera de dret i ingressà al Centre Escolar Catalanista, el president del qual era llavors Narcís Verdaguer i Callís (durant el curs 1890-91 Prat en fou nomenat president). En aquesta època escriví el treball La Nació com a subjecte del Dret natural, en què exposà els seus ideals catalanistes, i trameté una instància a la diputació provincial de Barcelona en la qual demanava que fos instaurada una càtedra lliure de Dret català a la universitat.

L’any següent fou designat secretari de la Unió Catalanista, i en l’exercici d’aquest càrrec intervingué en l’assemblea convocada per la Unió Catalanista a Manresa, on havien d’aprovar-se les Bases (1892). Prat fou el secretari de ponència i en el seu discurs incità a transformar el moviment català en un moviment polític autèntic i amb un sentit formal d’actuació.

Una vegada acabada la carrera, féu el doctorat a Madrid (1894) i redactà amb Pere Muntanyola el Compendi de la Doctrina Catalanista, premiat en un concurs del Centre Català de Sabadell.

Vinc a parlar-vos de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra… (Enric Prat de la Riba, 1890)

L’any 1895 començà a aparèixer la “Revista Jurídica de Catalunya”, i Prat s’encarregà de la secció de Misceláneas Jurídicas d’aquesta publicació. Fou secretari de l’Ateneu Barcelonès i inaugurà un cicle de conferències que s’hi organitzà sobre el tema de la nacionalitat catalana. Col·laborà a “La Renaixença” des del 1895 i a la “Revista de Catalunya” (1896), entre altres publicacions.

El 1898, després del desastre colonial, esdevingué més forta l’hostilitat del catalanisme envers l’estat i es manifestà més fort que mai el sentiment autonomista. Prat redactà dos manifestos: Als catalans i Al poble català; en el primer prediu la força econòmica i la incapacitat política de la burgesia catalana per arrabassar el poder a l’estat centralista i decadent. Escriví també el Compendi de la Història de Catalunya, guanyador del premi de l’Ateneu Barcelonès en els Jocs Florals del mateix any, i un llibre de qüestió social: La ley jurídica de la industria.

Dirigí des de la seva fundació el diari “La Veu de Catalunya”, i intervingué des de la plataforma periodística en les campanyes polítiques (1899), un cop allunyat de la Unió Catalanista i amb el seu propi partit, el Centre Nacional Català.

Després d’unes hàbils negociacions entre el doctor Fargas i Prat de la Riba, el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista s’uniren per formar el veritable partit de la burgesia catalana, la Lliga Regionalista (1901), que tingué com a president el doctor Robert.

L’objectiu perseguit era l’obtenció, per tots els mitjans legals, de l’autonomia del poble català dins l’estat espanyol; Prat fou un dels principals inspiradors d’aquest objectiu i un dels màxims dirigents del nou partit.

El 1902 fou reproduït a “La Veu de Catalunya” un article d’un diari de Perpinyà sobre l’agitació dels viticultors del Migdia de França a causa del qual fou empresonat. De resultes d’això, caigué malalt i passà un any descansant en un sanatori francès, a Durtol. Tornà l’any 1904 i es casà amb Josefa Dachs. L’any següent fou elegit diputat provincial pel districte primer de Barcelona.

La seva actuació política canvià radicalment: s’acabà l’etapa d’ideòleg i el reformista i començà la del polític de govern. Com a diputat, va intervenir a l’assemblea general de diputacions espanyoles, celebrada a Barcelona l’any 1906, a la qual va presentar el projecte d’una nova llei local inspirada en un sentit d’autonomia per als municipis i les regions. Aquest mateix any publicà la seva obra cabdal: La nacionalitat catalana, on mostrà els principals punts del seu pensament nacionalista i conservador.

La creació de l’Estat català no és una estridència, és un acte constructiu. (Enric Prat de la Riba)

El 14 d’abril de 1907 fou elegit president de la diputació provincial de Barcelona. Prat aprofità el lloc per dirigir una sèrie d’al·locucions per mitjà de la comissió d’acció política de la Lliga, i es dedicà a crear institucions polítiques per al país amb una finalitat: la unitat de Catalunya representada per una Diputació general. Fou reelegit president el 1911 enfront del radical Santiago Valentí i Camps.

La idea d’una possible unió entre les quatre diputacions catalanes fou aviat acceptada pels respectius presidents, i el 20 de juliol de 1911 Prat de la Riba presidí una reunió de les comissions de les diputacions per tractar sobre la creació i les bases de la Mancomunitat; aquestes bases foren presentades per ell, juntament amb els presidents de les altres diputacions, al president Canalejas el 8 de desembre de 1911.

Un cop autoritzades les mancomunitats i constituïda la Mancomunitat de Catalunya, Prat fou elegit president d’aquest organisme (1914). Durant els anys en què ell ocupà la presidència foren creades un gran nombre d’institucions: Institut d’Estudis Catalans, Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, Junta de Museus de Barcelona, Biblioteques populars, Beneficència, Sanitat, etc.

El 6 d’agost de 1914 Prat convocà la reunió de parlamentaris catalans i de presidents d’entitats industrials i comercials de la qual sorgí la Junta Econòmica.

Morí després d’una llarga malaltia.

Entre les seves obres cal remarcar, a més de les ja esmentades: Corts catalanes (1906), Les Mancomunitats (1912), Per Catalunya i l’Espanya gran (1916), Missatge en defensa dels drets de la llengua catalana (1916) i Història de la nació catalana (1917).

11 pensaments sobre “Prat de la Riba i Sarrà, Enric

  1. Retroenllaç: Martorell i Trabal, Francesc | Dades de Catalunya

  2. Retroenllaç: Fort i Cogul, Eufemià | Dades de Catalunya

  3. Retroenllaç: Fabra i Poch, Pompeu | Dades de Catalunya

  4. Retroenllaç: Extensió d’Ensenyament Tècnic | Dades de Catalunya

  5. Retroenllaç: Compendi de la Doctrina Catalanista | Dades de Catalunya

  6. Retroenllaç: Duran i Ventosa, Lluís | Dades de Catalunya

  7. Retroenllaç: Carner i Puig-Oriol, Josep | Dades de Catalunya

  8. Retroenllaç: Bases de Manresa | Dades de Catalunya

  9. Retroenllaç: Ainaud i de Lasarte, Josep Maria | Dades de Catalunya

  10. Retroenllaç: Utrillo i Viadera, Antoni | Dades de Catalunya

  11. Retroenllaç: nacionalitat catalana, La | Dades de Catalunya

Respondre

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s